Joaquim Nadal i Farreras

UN EURO, UN VOT?

El Punt, edició comarques gironines

Quan les campanyes arriben al seu moment àlgid tot es fa molt més evident. Els missatges i les actituds esdevenen més descarats, més desvergonyits. Els partits i els candidats o candidates s’afanyen a corre-cuita a treure’s la careta i a mostrar-se més directament tal com són i tal com pensen. Si no fos que el soroll imparable de les campanyes fa molt difícil d’escoltar i sobretot de triar, les campanyes anirien bé per triar, sospesar, analitzar descarnadament els programes, les propostes i la credibilitat de les candidatures. Aquests dies apareixen sense subterfugis ni dissimulació les actituds d’aquells que sempre han tingut la temptació de considerar els ciutadans, els electors, menors d’edat. El joc de la democràcia es transforma aleshores en el joc de la manipulació. És quan en un acte de maduresa, com a reacció, estem cridats a triar entre llibertat o dependència.

La dependència és la que genera un concepte paternalista de la política. Una visió que sota una capa de liberalisme, personalisme, individualisme, genera tuteles, crea intervencionisme, intoxica socialment i perverteix la societat civil. És la política del copet a l’esquena, de les grans encaixades, de la superficialitat més absoluta. És el designi dels que s’han acostumat a aparentar més que fer. És la política fonamentada en un devessall de propaganda, de plaques, de cartells, de primeres pedres, de viatges, de visites, de diplomes, de rams, de dinars. És la proposta que es fonamenta en la subvenció indiscriminada, la beneficència, el pa per avui i gana per demà, el talonari sempre a punt. És la campanya dels que es pensen que encara és possible de vendre duros a quatre pessetes.

Aquests plantejaments beuen de forma inconscient del populisme i s’hi lliuren sense continència des de l’aparent ingenuïtat de no haver trencat mai cap plat, ni cap olla. Tot és així, aparentment, molt ingenu. Però a la pràctica té unes conseqüències terribles. És el bloqueig de la societat, és la creació d’una xarxa clientelar, és una versió moderna del caciquisme. És, com dèiem al principi, l’estímul de la dependència i una mala adaptació de les polítiques de l’estat del benestar. Aquest populisme ingenu tendeix a enquistar els problemes, a perpetuar les situacions, a impedir les reformes i els canvis. Frena molt més que no allibera. Atura. Perpetua situacions.

Però la ciutadania és intel·ligent, el poble no es deixa enganyar, la llibertat no es ven ni es compra.

L’acte suprem de llibertat i de democràcia que és una votació, el valor igual de tots els vots, un a un, no té ni pot tenir mai preu. Un vot val molt més que un euro en una expressió que vol simbolitzar l’altíssim valor cívic, desprès, obert, lliure que ha de tenir una elecció. Un acte que hauria de servir per foragitar la demagògia.

És amb altres paraules posar de manifest la paradoxa, la incongruència d’aquells que es pensen que poden garantir menys impostos i més seguretat alhora, i que ho poden fer des d’una concepció autoritària de la seguretat que no atén a resoldre totes les pors i totes les inseguretats acumulades per la ciutadania.

I és per tot això que em sembla que finalment adquireixen sentit les campanyes. Per destriar el gra de la palla, per garbellar ben garbellat, per passar el sedàs fi i veure què queda.

Jo em quedo amb els programes sòlids, les anàlisis rigoroses, les propostes que van a fons. Jo em crec els que van al cor dels problemes i parlen amb el cor als ciutadans. Jo aposto per les polítiques que abonen canvis socials en profunditat, que estimulen modificacions de l’arrel dels problemes, que lluiten contra les causes i posen els fonaments d’una nova llibertat. M’agraden els plantejaments fets amb passió, amb sensibilitat, amb emocions. Aposto per la política dels sentiments, lluny de qualsevol sentimentalisme. La cohesió social com a objectiu bàsic, la superació de les desigualtats com una condició indispensable, la millora dels serveis públics i la seva qualitat com el camí més eficaç. La contemplació de la maduresa de la societat i la proposta de mesures que reconeguin aquesta maduresa i l’estimulin.

La perversió de la demagògia populista posa cataplasmes a la societat però acaba estimulant les baixes passions.

La credibilitat dels programes que aposten pel progrés, la creació de riquesa i l’adopció de mesures que ataquin a les causes dels problemes és, en canvi, un cant a la llibertat.

Estic segur que diumenge Catalunya serà sens dubte un país de persones més lliures. Tan segur com que aquells que han fet de la política un camp abonat al seu monopoli es quedaran amb un pam de nas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí. 

Anuncis

23 Mai 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: