Joaquim Nadal i Farreras

UN EURO, UN VOT?

El Punt, edició comarques gironines

Quan les campanyes arriben al seu moment àlgid tot es fa molt més evident. Els missatges i les actituds esdevenen més descarats, més desvergonyits. Els partits i els candidats o candidates s’afanyen a corre-cuita a treure’s la careta i a mostrar-se més directament tal com són i tal com pensen. Si no fos que el soroll imparable de les campanyes fa molt difícil d’escoltar i sobretot de triar, les campanyes anirien bé per triar, sospesar, analitzar descarnadament els programes, les propostes i la credibilitat de les candidatures. Aquests dies apareixen sense subterfugis ni dissimulació les actituds d’aquells que sempre han tingut la temptació de considerar els ciutadans, els electors, menors d’edat. El joc de la democràcia es transforma aleshores en el joc de la manipulació. És quan en un acte de maduresa, com a reacció, estem cridats a triar entre llibertat o dependència.

La dependència és la que genera un concepte paternalista de la política. Una visió que sota una capa de liberalisme, personalisme, individualisme, genera tuteles, crea intervencionisme, intoxica socialment i perverteix la societat civil. És la política del copet a l’esquena, de les grans encaixades, de la superficialitat més absoluta. És el designi dels que s’han acostumat a aparentar més que fer. És la política fonamentada en un devessall de propaganda, de plaques, de cartells, de primeres pedres, de viatges, de visites, de diplomes, de rams, de dinars. És la proposta que es fonamenta en la subvenció indiscriminada, la beneficència, el pa per avui i gana per demà, el talonari sempre a punt. És la campanya dels que es pensen que encara és possible de vendre duros a quatre pessetes.

Aquests plantejaments beuen de forma inconscient del populisme i s’hi lliuren sense continència des de l’aparent ingenuïtat de no haver trencat mai cap plat, ni cap olla. Tot és així, aparentment, molt ingenu. Però a la pràctica té unes conseqüències terribles. És el bloqueig de la societat, és la creació d’una xarxa clientelar, és una versió moderna del caciquisme. És, com dèiem al principi, l’estímul de la dependència i una mala adaptació de les polítiques de l’estat del benestar. Aquest populisme ingenu tendeix a enquistar els problemes, a perpetuar les situacions, a impedir les reformes i els canvis. Frena molt més que no allibera. Atura. Perpetua situacions.

Però la ciutadania és intel·ligent, el poble no es deixa enganyar, la llibertat no es ven ni es compra.

L’acte suprem de llibertat i de democràcia que és una votació, el valor igual de tots els vots, un a un, no té ni pot tenir mai preu. Un vot val molt més que un euro en una expressió que vol simbolitzar l’altíssim valor cívic, desprès, obert, lliure que ha de tenir una elecció. Un acte que hauria de servir per foragitar la demagògia.

És amb altres paraules posar de manifest la paradoxa, la incongruència d’aquells que es pensen que poden garantir menys impostos i més seguretat alhora, i que ho poden fer des d’una concepció autoritària de la seguretat que no atén a resoldre totes les pors i totes les inseguretats acumulades per la ciutadania.

I és per tot això que em sembla que finalment adquireixen sentit les campanyes. Per destriar el gra de la palla, per garbellar ben garbellat, per passar el sedàs fi i veure què queda.

Jo em quedo amb els programes sòlids, les anàlisis rigoroses, les propostes que van a fons. Jo em crec els que van al cor dels problemes i parlen amb el cor als ciutadans. Jo aposto per les polítiques que abonen canvis socials en profunditat, que estimulen modificacions de l’arrel dels problemes, que lluiten contra les causes i posen els fonaments d’una nova llibertat. M’agraden els plantejaments fets amb passió, amb sensibilitat, amb emocions. Aposto per la política dels sentiments, lluny de qualsevol sentimentalisme. La cohesió social com a objectiu bàsic, la superació de les desigualtats com una condició indispensable, la millora dels serveis públics i la seva qualitat com el camí més eficaç. La contemplació de la maduresa de la societat i la proposta de mesures que reconeguin aquesta maduresa i l’estimulin.

La perversió de la demagògia populista posa cataplasmes a la societat però acaba estimulant les baixes passions.

La credibilitat dels programes que aposten pel progrés, la creació de riquesa i l’adopció de mesures que ataquin a les causes dels problemes és, en canvi, un cant a la llibertat.

Estic segur que diumenge Catalunya serà sens dubte un país de persones més lliures. Tan segur com que aquells que han fet de la política un camp abonat al seu monopoli es quedaran amb un pam de nas.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí. 

Anuncis

23 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , | Comentaris tancats a UN EURO, UN VOT?

GIRONA. UN HOTEL DE CIUTAT

Diari de Girona

Passejo tranquil·lament pel carrers de la ciutat aquests dies de campanya. Girona recupera la normalitat després de l’atrafegada setmana de les flors. Hi ha encara molts grups de visitants però no s’apilonen en cues interminables i s’esglaonen suficientment al carrer de la Força per deixar espai per respirar. Tot és més tranquil, reposat. L’èxit es palpa i ara toca treure, endreçar, recollir. Com més de pressa es fa, millor perquè l’espectacle decadent dels residus de la mostra floral fa nosa a la vista i molesta. Tota l’esplendor efímera d’una setmana deixa rastre i aquest rastre s’ha de treure.

Mentre els jardiners i les brigades continuen el seu treball de desmuntatge, els analistes continuen ponderant els valors i les vacil·lacions de la mostra, i els organitzadors sense treva comencen a pensar en l’any que ve. Aquesta és la clau de l’èxit: continuïtat, treball i imaginació. I el desig cada cop més insistent que la creativitat i la imatge no acabin desvirtuant la presència imprescindible i primigènia de les flors.

Tothom coincideix també que és arribada l’hora de reconèixer la imprescindible aportació de la Maria Cubarsí, a qui la ciutat deu un homenatge. Ho vaig sentir de diverses veus el dia de la inauguració provinents del nucli dur de l’organització. Vaig percebre una coincidència total entre els Amics de les flors i els Amics de la Girona antiga. Vaig deduir que tothom vol aquest homenatge i que es vol sense escletxes, sense dubtes; jo que he vist durant dècades des dels finestrals de casa la Maria traginant testos em sumo incondicionalment a aquesta proposta que vaig escoltar i que simbolitza en una persona l’esforç generós de tanta gent. Només que la Maria és l’ànima, el principi, l’origen de tot. El pont entre el passat i el futur.

M’entretinc en aquests pensaments abocat a l’Onyar, repenjat a la barana del Passeig Canalejas. Gaudeixo del nou espai recuperat i net, amable, al costat de l’edifici de la cantonada (can Revuelta) entre el passeig i la plaça de la Independència. Gaudeixo del nou espai ara lliure de tanques, contenidors, materials, furgonetes o cotxes. Vaig mandrosament cap al local electoral de la plaça Josep Pla. M’aturo encara en la vorera ampliada de la façana oest de la plaça de la Independència. Admiro la qualitat dels materials i celebro una reforma elemental i clara que dotarà la plaça d’un perímetre generós i eficaç que ja ara li dóna molt més aire de plaça-plaça. La plaça respira millor i els establiments de restauració despleguen els seus atractius i les seves taules amb generositat. La plaça vessa de gent, d’activitat i de vida.

Al carrer Hortes m’aturo satisfet davant de la nova façana descoberta del nou Hotel Ciutat de Girona. Una cornisa correcta, un aplacat de pedra de qualitat milloren sensiblement en el nou edifici la vella arquitectura de neogòtic postís del convent de les Dominiques. Aquesta cruïlla tot just insinuada hi ha guanyat. Ha guanyat la imatge urbana i ha guanyat el servei. Imagino ja els turistes entrant i sortint de l’hotel, donant vida al barri del Mercadal i a les botigues. És una invitació a fer Girona a peu des de l’hotel. Un plaer i un gust que ja havien intuït els fundadors de l’Hotel Peninsular ara fa cent cinquanta anys, i que també van desenvolupar ara ja fa uns anys els agosarats promotors de l’Hotel Carlemany. Girona és viva, es mou i progressa. No entro al local electoral. M’assec a la plaça Josep Pla en una taula de les bones amigues del 21, el bar-restaurant que omple de vida la plaça. Tinc el convenciment que puc respirar tranquil i satisfet i gaudir a fons de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

23 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a GIRONA. UN HOTEL DE CIUTAT

ACÀCIES I CASTANYERS: TEMPS DE FLORS

Diari de Girona 

Hi ha un punt d’eufòria a l’atmosfera. Les volves del pol·len dels pollancres s’escampen per les vores del Ter, l’aire és càlid, suspès, una mica dens. Es palpa la primavera. La ciutat s’espolsa la mandra de l’hivern. Hi ha moviment, excitació. Els carrers s’omplen, tot es desclou, només les campanes no parlen encara.

Tot parla de l’excitació dels sentits i anuncia l’esclat de les flors. Les acàcies del Galligans, de Campdorà, de Palau, de la vall de Sant Daniel exploten de penjolls blancs. Els penjolls més urbans dels castanyers són blancs i liles i malves. Són flors d’arbres molt més que arbres de flor. Testimonis i anunci de la setmana gran de les flors de Girona. Una setmana que ja ha començat pletòrica.

És la resposta ciutadana, col·lectiva, a l’eufòria primaveral. He vist omplir-se de flors les carcasses, de tous de gespa els patis, he vist prendre forma els palets. He vist omplir de vegetació efímera la nuesa de les pedres mil·lenàries. Els racons més insòlits, els volums més insospitats, els relleus més elementals prenen forma i adquireixen un sentit nou.

Hi ha un sentit espontani d’exaltació col·lectiva amb un punt de massificació. Trencarem junts els silencis i omplirem de remor i cues els entorns íntims, les escales, els carrers, els patis, els jardins, les places, els casals, els museus. Trepitjarem còdols i llambordes orfes d’escalf la resta de l’any. Col·lectivitzarem la ciutat històrica en una apropiació momentània concentrada insistentment en una setmana apretada i densa.

Hi ha un discurs de la ciutat darrere aquest esclat fet de seguretats, d’afirmacions, de dubtes, de rectificacions, de descobriments. Tot té en l’atapeïment d’aquests dies un punt d’artificiositat com la flor tallada, arrencada prematurament, de la vida abans de completar el seu cicle. Per això adquireixen un sòlid sentit urbà les flors dels castanyers i de les acàcies que cap mà humana no ha hagut de posar ni ningú no haurà de treure. Cauran soles i faran lloc a un verd urbà més intens, més dur, més fosc, menys tendre, més madur. La història urbana feta de permanències i canvis, de variacions i de transformacions, de moments àlgids, d’inflexions agudes.

L’escaire cantellut dels graons, de les pedres, dels carreus monumentals, l’anatomia de la ciutat històrica resseguida amb un escrutini estructural per la mirada atenta de Joaquim Español i l’ull de la càmera de Josep M. Oliveras, prendrà formes més suaus durant uns dies. Dissimularem amb flors l’esquelet urbà, el nervi de la ciutat, la matèria treballada. Suavitzarem els contorns durant uns dies per reprendre després l’atenta lectura del teixit urbà. Girona acaba d’obrir solemnement les portes de la primavera amb una festa excepcional que es revisa constantment i que mai no cansa del tot, però que obliga a pensar-la cada any.

No puc deixar de pensar en els que la pensen i els que la treballen i els que la pateixen i suspiren amb delit pel dia del recompte final. Des de l’Ajuntament l’han pensada successivament en Josep M. Birulés, en Ramon Ceide, en David Vivó, l’han inventada des de la societat civil la Maria Cubarsí i tota la gent que al seu voltant durant dècades no han deixat mai de prestar atenció, temps generositat a aquesta cita. I a tots els treballadors i treballadores, jardiners, lampistes, floristes, viveristes, escoles, que hi fan una aportació brillant i continuada. I a la modèstia d’aquells que hi aporten individualment la flor, la planta, la rosa, l’azalea, el cactus que han guardat i mostrat i cuidat en el balcó de casa seva. L’exposició de flors és una cita que si no la tinguéssim l’hauríem d´inventar. Sobretot si després som capaços de recuperar el pols de cada dia. El pols d’una ciutat que es mou, progressa i no para de descobrir nous perfils d’una anatomia complexa i riquíssima.

Des de la finestra de casa em fa feliç veure les corrues de gent, sentir la remor de les veus, escoltar les músiques dels convents, imaginar les vides dels visitants, i veig entre els xiprers la silueta imaginària de l’amic Ramon Camp, que ha vingut alguna vegada, i ha gaudit d’aquest temps de flors i que diu que em troba amargat. Dolçament feliç i content li dedico aquestes notes primaverals.

Si voleu veure  l’article publicat cliqueu aquí.

11 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ACÀCIES I CASTANYERS: TEMPS DE FLORS

LA LLEI DE L’EMBUT. COMARQUES I OPA

El Punt

Alguns comentaristes polítics i especialment Francesc-Marc Álvaro han concretat un greuge contra tots els polítics i el sistema polític català amb un argument d’una simplicitat quasi absoluta. Mentre s’impedia l’OPA de Gas Natural, diuen, el Parlament de Catalunya gastava les seves energies en una batalleta menor i local, feta només de quotes de poder, amb la modificació de la llei dels consells comarcals.

Costa de creure que es puguin ventilar dues qüestions de tanta entitat d’una manera tan alegre, tot i que puc admetre l’eficàcia de la comparació. Però barrejant totes dues coses es minimitzen totes dues, es desacredita el Parlament de Catalunya, es situa a Catalunya el punt de gravetat d’un tema econòmic i empresarial que té moltes cares i que no depèn únicament de Catalunya, i es passa de puntetes sobre la importància real del paper del Govern de Catalunya i les reaccions dels partits catalans sobre totes dues qüestions.

Comencem per l’OPA. Si ens ho prenem com un atac a Catalunya donem força als arguments del Sr .Rato que en defensa de la prohibició de l’OPA ha fet valer arguments de la mal anomenada guerra de les regions atiada de forma suïcida pel Partit Popular. No es poden contraposar els interessos d’uns o altres en aquesta qüestió. En realitat la prohibició de l’OPA és un atac directe a la mateixa economia espanyola, a les lleis del mercat, al sistema de lliure competència, i a la necessària competitivitat del sector energètic impedint la constitució d’un grup “espanyol” potent amb possibilitats d’intervenir, influir i comptar en el mercat energètic europeu i mundial. És el fil que amb arguments tècnic i econòmics molt sòlids va voler desgranar el Sr. Antoni Brufau. En el fons, en l’impediment de la compra d’Iberdrola per Gas Natural s’ha volgut negar validesa a una iniciativa empresarial que, promoguda des de Catalunya, tenia una dimensió i una volada de gran profunditat. Entrar, com fa Rato, en la negació de l’”espanyolitat” de la proposta és apostar per un intervencionisme caduc, és polititzar una operació clara de contingut merament econòmic. No és ni tan sols un episodi de la sana competència entre Madrid i Barcelona. És ofegar una iniciativa, és frenar els empresaris, és buscar quotes de poder econòmic usant del poder polític.

Sobre aquesta qüestió i plantejada en aquests termes es fa difícil de veure quin paper podia correspondre al Parlament de Catalunya. Un posicionament parlamentari, poder legislatiu per antonomàsia, hauria donat la raó a Rato. En aquesta qüestió no hi cap la queixa, la lamentació ni una iniciativa unilateral. La primera veu correspon als empresaris i sobretot també al Govern de Catalunya en el terreny de les aliances, de les negociacions i del poder polític. Com és que els comentaristes esmentats no s’han preguntat específicament per l’actitud i les opinions del Govern Català?

Ara, els consells comarcals. No és una batalleta, no és una qüestió menor. La reacció irada i incontinent de CiU n’és una bona prova. No és una qüestió només de sistema electoral i de quotes de poder polític. Des que la llei comarcal es va aprovar l’any 1987 sense un consens suficient, totes les lleis territorials han anat coixes i tenen pendent una revisió a fons i un replantejament quasi constituent. Però mentre, la clau de tot és una reforma que garanteix la presència d’un consell d’alcaldes amb tots els alcaldes o alcaldesses d’una comarca, la millor garantia per als petits municipis, i un sistema electoral que dóna més pes al nombre de vots i menys pes al nombre de regidors. Això sí, ni les comarques, ni els municipis no es mouen, no canvien de límits. Són els mateixos i el pes electoral d’uns i altres es jugarà en cada àmbit comarcal. Res a veure doncs amb una suposada contraposició entre dues Catalunyes o dos models de Catalunya, un més metropolità un altre més comarcal. Plantejar-ho així respon a un fals comarcalisme a la defensiva exhibit per aquells que, en l’exercici d’un monopoli desertitzant, han fet dels consells instruments de penetració política i han abandonat la dimensió de cooperació i servei que s’hauria d’esperar d’una administració de segon grau creada per donar millor servei als municipis, i prestar millor els serveis a la ciutadania. Des de la nostra òptica, aquesta és una qüestió molt més d’interès ciutadà que no pas d’interès partidista excepte per aquells que veuen perdre un poder omnímode en el qual s’havien instal·lat amb vocació de perpetuar-se.

L’únic punt comú entre l’OPA i els consells és que l’impediment de l’OPA s’ha volgut fer passar aplicant la llei de l’embut, la mateixa llei que havia presidit fins ara la vida dels consells comarcals en la interpretació que n’han fet els dirigents de CiU per molt que es reclamin d’un patriotisme que tenen mal entès.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

9 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a LA LLEI DE L’EMBUT. COMARQUES I OPA

SANDRINE VICTOR, EMOCIONS AL CLAUSTRE

Diari de Girona 

Dimecres a la tarda un públic atentíssim i bocabadat seguia amb interès les explicacions de Sandrine Victor al claustre de l’antic convent de Sant Josep, seu de l’Arxiu Històric de Girona. Després d’anys de recerca i exploracions als arxius de Girona, aquesta jove doctora francesa presentava a Girona els resultats dels seus treballs sobre els obrers de la construcció durant el segle XV.

En un català excel·lent i una entonació esplèndida, amb senzillesa i eficàcia, amb sentit didàctic i claredat d’idees va arribar a commoure la trentena de persones que seguíem les seves explicacions. Confesso que em vaig arribar a emocionar. La disciplina històrica pot ser a vegades un plom i a vegades pot arribar a excel·lir fins a posar la pell de gallina. Això darrer és el que em va passar.

 Sandrine Victor seguint les indicacions del professor Ch. Guilleré, un altre expert francès en les nostres coses, es va acostar a les anotacions dels Llibres d’Obra de la Catedral de Girona. Pel segle XV hi va trobar naturalment els mestres majors, però hi va trobar sobretot els obrers: picapedrers, fusters, ferrers. Les anotacions de la Catedral donaven dades limitades: el sou pagat i el nom. Però, qui eren, d’on eren, on vivien? com vivien? què menjaven? La resposta la va anar a buscar als protocols notarials de l’Arxiu Històric on a través dels testaments va trobar resposta adequada a les preguntes que es formulava.

Per aquest camí Sandrine Victor va resseguir les vides de prop de 2.500 obrers que al llarg del segle XV s’havien fet càrrec de les obres de muralles, palaus, convents, esglésies i també la Catedral. Representaven prop del 10% de la població de la ciutat, vivien preferentment a Pedret prop de la primera matèria, però també als burgs de Sant Pere i de Sant Feliu. Alguns es podien instal·lar a la llotja o a les “hostatgeries” de la ciutat, però la majoria vivien en cases de lloguer amb les seves famílies. Cases de dues estances principals, el dormitori i la sala del foc per cuinar, menjar, escalfar-se i fer vida; aquestes estances es complementaven amb algun pati, un distribuïdor, algun rebost.

Famílies curtes de no més de tres fills, els que podien pagar i els que podien tenir, i només de més per agregació en el cas de segons casaments segons el ritme de la mortalitat. Fora de la pobresa, però no rics. Al límit de la supervivència, amb poca capacitat d’estalvi, amb dificultats per a dotar el dot d’alguna filla i amb una gran precarietat no exempta de riscos. La feina era insegura i qualsevol accident laboral (en alguns casos amb bastides de 20m d’alçada) podia comportar la pèrdua de la font d’ingressos familiar. Molts eren de Girona, però en venien també de la rodalia més immediata, de la resta de Catalunya, dels regnes de la Corona d’Aragó, alguns també de França.

Sandrine Victor ha explorat també la dieta, els dies normals, els dies de magre, la importància del vi, el paper secundari de l’aigua. La rellevància quasi ritual del pa, que es pot compartir i que es pot utilitzar per a menjar la carn fent funcions de plat.

Tot recordant-nos amb eficàcia total que “el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan toca”.

La preocupació per la vida és inseparable de la preocupació per la mort. Pagar-se també la mort i acostar-se amb donatius i obres pies a una millor garantia de poder traspassar les portes del paradís. Però amb una religiositat mínima, elemental, també de supervivència. Obrers per un salari, no pas obrers per la fe, conclou Sandrine Victor. Els artífexs de la ciutat del segle XV. Persones anònimes, noms desconeguts, antecessors nostres, que comencen a tenir ara noms i cognoms, perfils, contorns, una imatge, una idea clara de la vida, del pols vital, d’aquests obrers de la construcció.

Lluny de vel·leïtats elitistes, lluny només de la seducció pels grans noms, lluny fins i tot de les consideracions artístiques i estètiques ens podem aproximar ara a un col·lectiu important d’habitants de la Girona del segle XV. No és una concessió a les modes, ni tan sols la de la història de les mentalitats; és una aproximació diferent, viva, a una realitat social, a un col·lectiu humà molt rellevant d’un col·lectiu urbà com Girona.

No sabria fer-ho amb la precisió i l’elegància de Sandrine Victor, que ens va enganxar a tots i seduir des del primer moment quan amb una punta d’ingenuïtat d’una gran eficàcia expositiva ens va preguntar si coneixíem alguns dels noms d’alguns dels obrers de la construcció de Girona que ella ha rescatat de l’anonimat.

El text de la presentació de Sandrine Victor dimecres al Claustre de Sant Josep hauria de ser una lectura a les nostres escoles, una eina per al taller d’història, un símbol per a recuperar el sentit de la Història.

Emocionat encara per la vibració vital, pel fris històric, per la lliçó de vida i d’història que alguns gironins vam assaborir i que avui he volgut transmetre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Ediciona, 2005. pàg. 215-217)

9 Mai 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a SANDRINE VICTOR, EMOCIONS AL CLAUSTRE