Joaquim Nadal i Farreras

SOCIALISTES DE CATALUNYA I SOCIALISTES ESPANYOLS

El Punt, edició comarques gironines

La visita a Catalunya de José L. Rodríguez Zapatero el cap de setmana de diumenge de Rams ha suscitat reaccions molt diverses. A tot arreu ha trobat un ambient favorable i amistós i els socialistes catalans hem aprofitat per reprendre el tema de l’Espanya plural i el de les relacions entre el socialisme català i espanyol. Unes relacions dominades ara per una sintonia clara i explícita entre la cúpula dirigent del PSC, començant pel primer secretari José Montilla, i l’executiva federal del PSOE, on Montilla i Carme Chacón exerciten diàriament aquesta sintonia. I amb el valor sòlid d’una relació fructífera, ideològica i estratègica entre Pasqual Maragall i José L. Rodríguez Zapatero.

Aquesta relació eficaç es troba en el punt de mira del Partit Popular que intenta per tots els mitjans obrir-hi una escletxa, provocar presumptes contradiccions i pressionar Rodríguez Zapatero a partir d’un atac frontal als posicionaments de Pasqual Maragall.

Els atacs ferotges, tant com inconsistents, contra Pasqual Maragall per part de Javier Arenas, Mariano Rajoy, Josep Piqué i en grau superlatiu Manuel Fraga, assenyalen que els plantejaments de Pasqual Maragall són sòlids i correctes i per això els fan nosa. L’atac adquireix tons grotescos quan els senadors d’Aragó, València i les Balears del PP es posicionen contra un suposat “imperialisme” de les Bases per a un Estatut d’Autonomia de Catalunya proposades pels socialistes catalans.

Els electors catalans haurien de prendre bona nota d’on rau l’arrel de la irritabilitat dels responsables del PP i adonar-se així que les propostes per a una Espanya plural són les que de veritat fan mal a un fals concepte d’Espanya de sentit unitari i centralista, excloent, autoritari i basat en el predomini del pensament únic. Però aquests dies els socialistes catalans també hem estat objecte d’atacs per part d’alts responsables de CiU que han volgut veure en les relacions entre el PSOE i el PSC una subordinació i dependència amb els socialistes espanyols. També aquí l’acusació adquireix tons grotescos per part d’aquells que han mantingut amb el PP una relació privilegiada i sovint subordinada, complaent i en alguna ocasió humiliant malgrat no tenir amb el PP cap relació orgànica estable.

Sovint hem reaccionat amb por i un cert acomplexament davant d’aquests atacs. Però ara les coses ja són prou clares com per dir que ja n’hi ha prou. Que s’ha acabat la por, els complexos, la vergonya, que ens han tingut bloquejats en més d’una ocasió.

Parlem clar. No hi ha subordinació, ni dependència del PSC amb el PSOE. Constatem que som amics, som companys, compartim ideologia, som socis, estem federats i col·laborem assíduament. Això vol dir que el PSOE és el nostre aval principal per la nostra participació en la construcció de l’Espanya democràtica i que el PSC som l’únic camí de presència del PSOE a Catalunya. La creació del PSC ara fa vint-i-cinc anys va tenir aquesta doble virtut: integrar en un partit catalanista i socialista totes les sensibilitats socialistes, i garantir que l’objectiu comú de la democratització i modernització d’Espanya es fes amb una presència socialista catalana rellevant.

I pel que fa al sentit últim i més profund de la unitat socialista no ha estat encara prou valorat i ponderat fins i tot des del que en podríem anomenar una òptica “nacional”. Tot arribarà també. Mentre els socialistes posem els nostres afanys en la prudent i constant construcció d’un marc ideològic i polític per a l’Espanya plural, el Partit Popular atia la guerra entre regions, alimenta el foc de la insolidaritat, sota la bandera de la unitat dóna força a la divisió. Tot amanit amb l’espantall de l’Espanya que es trenca, de l’Espanya que cruix, de la fractura.

En aquest debat no ens hi trobaran. No té cap interès. És el passat pur i dur. Els socialistes tenim molta feina per fer i la volem fer. No hi fa res que s’alcin algunes veus discrepants d’un to massa semblant als atacs que ens formula el PP.

Amb totes aquestes idees clares, la nostra prioritat ara és Catalunya. Catalunya des dels municipis d’aquí unes setmanes i Catalunya des d’un nou autogovern d’aquí uns mesos. Amb més autogovern, més capacitat de decidir i orientar les nostres prioritats, més polítiques per atendre a la felicitat desitjable de les persones, més instruments per garantir i enfortir la singularitat i la diferència que ens fa forts i per integrar solidàriament, que és el nou repte.

Il·lusionadament sabem i proposem que els millors moments per a Catalunya encara han de venir. I vindran a enriquir i eixamplar la llarga i vacil·lant etapa d’autogovern que tenim des de 1980.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

25 Abril 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: