Joaquim Nadal i Farreras

L’AUTÈNTIC PERILL

El Punt, edició comarques gironines

La guerra d’Iraq tindrà moltes seqüel·les. Sobretot, és clar, al mateix Iraq, també a la regió i a un nou ordre polític i econòmic que s’intueix.

Les conseqüències d’àmbit més general es situen en l’ordre internacional, el paper devaluat de les Nacions Unides, el paper preponderant dels Estats Units i la fractura de la Unió Europea i les dificultats afegides per a la seva ampliació i desenvolupament institucional.

La literatura sobre els interessos en joc, la iniciativa de la reconstrucció, el control polític i la intervenció de les potències aliades o dels organismes internacionals no ha fet altra cosa que començar.

Tenim servits tots els ingredients d’una postguerra dramàtica, de contradiccions afegides i sobrevingudes, de lluites tribals, de pobles oprimits, de nacionalismes emergents, de fonamentalismes desfermats. I un desequilibri evident a l’àrea mediterrània en la relació entre el món àrab i Europa. No cal dir que ara serà també l’hora de comprovar les intencions reals dels uns i dels altres en relació al conflicte entre Israel i Palestina i al compromís d’impulsar un procés de pau que garanteixi la creació d’un nou estat palestí.

Però és evident que el que ens toca de més a prop, la interpel·lació més directa es produeix a Espanya mateix. Quines conseqüències tindrà per a Espanya la implicació directa de l’Estat per voluntat del Govern en el front de la guerra? Quina evolució farà l’amplíssim moviment social de rebuig a la guerra, a favor de la pau i contra la decisió del govern del Partit Popular d’arrenglerar-se i arrenglerar-nos al costat dels partidaris de l’acció bèl·lica?

Tots aquests interrogants tenen respostes complexes i requeririen d’un tractament detallat que ara no podem abordar. Queda formulat l’enunciat.

Però vull referir-me a una altra mena de conseqüències. Al clima de convivència, a la salut de la democràcia, al concepte d’Espanya, a la idea de la discrepància del govern espanyol.

José M. Aznar s’ha referit de forma reiterada als perills que segons ell es desprenen de la situació. Per Aznar els socialistes són un perill. Ha ressucitat fins i tot el fantasma de l’amenaça comunista. En un llenguatge amenaçador i apocalíptic ha desenterrat la destral de guerra i ha portat les coses més lluny encara. Els socialistes són un perill per a Espanya. No content amb aquesta afirmació hi ha afegit que el que està en autèntic perill és la unitat d’Espanya i ha encomanat al Sr. Mayor Oreja que vetlli per aquest principi inalterable. Pel mig apareix Pasqual Maragall com al perill màxim, en el llenguatge polític del Partit Popular. Per aquest camí ja tornem a ser al “problema d’Espanya” i a l’amenaça de l’”España rota”. La veritat, però, és que Aznar parla d’un perill inexistent, que Espanya no està en perill i que el futur ha de permetre nous camins per a la definició, afirmació i proclamació del caràcter plural d’Espanya. Avui ja no fa por i és generalment acceptat el principi de l’Espanya plurinacional. La majoria de les formacions polítiques catalanes hem convingut i coincidit que Catalunya és una nació. I plegats estem en disposició de preparar un debat per saber quin és el paper de Catalunya, nació sense estat, de cara al futur i en la seva relació amb Espanya, amb Europa i amb el món.

Aquest és un dels aspectes, no l’únic, del debat a l’entorn del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El PP no n’ha volgut saber res i ha inscrit aquest debat en la seva definició dels perills que ens amenacen. Com amb la guerra no hi fa res que el 90% de la població estigui a favor d’unes idees. Som tots l’amenaça que ve i formem part d’una ofensiva nacionalista!

Aquest llenguatge unitari, excloent, maniqueu, centralista, impulsor d’un pensament únic, és el llenguatge actual del Partit Popular. Penses com ells o estàs contra Espanya, penses com ells o estàs a favor de Sadam Hussein, penses com ells o ets un perill. Aquest to amenaçador, aquest fals esperit constitucionalista, aquest afany per criminalitzar les idees, ve de lluny i va trobar una expressió molt genuïna en la campanya de les eleccions al País Basc d’on arrenca.

Per greu que sembli això no justifica cap, cap agressió al Partit Popular. Són inadmissibles els intents de silenciar els seus dirigents. No és bo per a la democràcia prescindir dels arguments i agafar-se a la intolerància. Fins al punt que la violència contra el PP justifica en part el seu discurs de victimització. Però res no treu que amb aquesta línia argumental, l’autèntic perill és el PP. Ells alimenten la secessió, ells posen en perill l’estabilitat, ells són els responsables de la fractura. Avui per avui el PP és un partit que alimenta el separatisme, és el principal agent disgregador. Tenen por dels separatismes, però són els separadors. En un fals protagonisme cinematogràfic Aznar sembla voler escenificar “Solo ante el peligro”. Però se la fotrà!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

11 Abril 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: