Joaquim Nadal i Farreras

SOCIALISTES DE CATALUNYA I SOCIALISTES ESPANYOLS

El Punt, edició comarques gironines

La visita a Catalunya de José L. Rodríguez Zapatero el cap de setmana de diumenge de Rams ha suscitat reaccions molt diverses. A tot arreu ha trobat un ambient favorable i amistós i els socialistes catalans hem aprofitat per reprendre el tema de l’Espanya plural i el de les relacions entre el socialisme català i espanyol. Unes relacions dominades ara per una sintonia clara i explícita entre la cúpula dirigent del PSC, començant pel primer secretari José Montilla, i l’executiva federal del PSOE, on Montilla i Carme Chacón exerciten diàriament aquesta sintonia. I amb el valor sòlid d’una relació fructífera, ideològica i estratègica entre Pasqual Maragall i José L. Rodríguez Zapatero.

Aquesta relació eficaç es troba en el punt de mira del Partit Popular que intenta per tots els mitjans obrir-hi una escletxa, provocar presumptes contradiccions i pressionar Rodríguez Zapatero a partir d’un atac frontal als posicionaments de Pasqual Maragall.

Els atacs ferotges, tant com inconsistents, contra Pasqual Maragall per part de Javier Arenas, Mariano Rajoy, Josep Piqué i en grau superlatiu Manuel Fraga, assenyalen que els plantejaments de Pasqual Maragall són sòlids i correctes i per això els fan nosa. L’atac adquireix tons grotescos quan els senadors d’Aragó, València i les Balears del PP es posicionen contra un suposat “imperialisme” de les Bases per a un Estatut d’Autonomia de Catalunya proposades pels socialistes catalans.

Els electors catalans haurien de prendre bona nota d’on rau l’arrel de la irritabilitat dels responsables del PP i adonar-se així que les propostes per a una Espanya plural són les que de veritat fan mal a un fals concepte d’Espanya de sentit unitari i centralista, excloent, autoritari i basat en el predomini del pensament únic. Però aquests dies els socialistes catalans també hem estat objecte d’atacs per part d’alts responsables de CiU que han volgut veure en les relacions entre el PSOE i el PSC una subordinació i dependència amb els socialistes espanyols. També aquí l’acusació adquireix tons grotescos per part d’aquells que han mantingut amb el PP una relació privilegiada i sovint subordinada, complaent i en alguna ocasió humiliant malgrat no tenir amb el PP cap relació orgànica estable.

Sovint hem reaccionat amb por i un cert acomplexament davant d’aquests atacs. Però ara les coses ja són prou clares com per dir que ja n’hi ha prou. Que s’ha acabat la por, els complexos, la vergonya, que ens han tingut bloquejats en més d’una ocasió.

Parlem clar. No hi ha subordinació, ni dependència del PSC amb el PSOE. Constatem que som amics, som companys, compartim ideologia, som socis, estem federats i col·laborem assíduament. Això vol dir que el PSOE és el nostre aval principal per la nostra participació en la construcció de l’Espanya democràtica i que el PSC som l’únic camí de presència del PSOE a Catalunya. La creació del PSC ara fa vint-i-cinc anys va tenir aquesta doble virtut: integrar en un partit catalanista i socialista totes les sensibilitats socialistes, i garantir que l’objectiu comú de la democratització i modernització d’Espanya es fes amb una presència socialista catalana rellevant.

I pel que fa al sentit últim i més profund de la unitat socialista no ha estat encara prou valorat i ponderat fins i tot des del que en podríem anomenar una òptica “nacional”. Tot arribarà també. Mentre els socialistes posem els nostres afanys en la prudent i constant construcció d’un marc ideològic i polític per a l’Espanya plural, el Partit Popular atia la guerra entre regions, alimenta el foc de la insolidaritat, sota la bandera de la unitat dóna força a la divisió. Tot amanit amb l’espantall de l’Espanya que es trenca, de l’Espanya que cruix, de la fractura.

En aquest debat no ens hi trobaran. No té cap interès. És el passat pur i dur. Els socialistes tenim molta feina per fer i la volem fer. No hi fa res que s’alcin algunes veus discrepants d’un to massa semblant als atacs que ens formula el PP.

Amb totes aquestes idees clares, la nostra prioritat ara és Catalunya. Catalunya des dels municipis d’aquí unes setmanes i Catalunya des d’un nou autogovern d’aquí uns mesos. Amb més autogovern, més capacitat de decidir i orientar les nostres prioritats, més polítiques per atendre a la felicitat desitjable de les persones, més instruments per garantir i enfortir la singularitat i la diferència que ens fa forts i per integrar solidàriament, que és el nou repte.

Il·lusionadament sabem i proposem que els millors moments per a Catalunya encara han de venir. I vindran a enriquir i eixamplar la llarga i vacil·lant etapa d’autogovern que tenim des de 1980.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

25 Abril 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a SOCIALISTES DE CATALUNYA I SOCIALISTES ESPANYOLS

ALGUNES LLIÇONS DE DUBROVNIK (RAGUSA)

Diari de Girona 

Si vols entrar al recinte de la ciutat antiga de Dubrovnik disposa’t a deixar algunes coses enrere. T’hi convida amablement i discreta el govern de la ciutat. Deixa les cigarretes i abandona els xiclets, és la invitació d’uns cartells al llindar mateix de la porta de Pile. Hi ha tota una filosofia darrere d’aquesta indicació que ho impregna tot i presideix la tenaç voluntat de recuperació de tot un poble.

Amb les cigarretes i els xiclets pots deixar moltes més coses enrere. Totes les cabòries d’un món convuls, els neguits de la vida quotidiana, les inquietuds i els dubtes. Amb l’ànima neta i la ment desperta disposa’t a gaudir d’un model de ciutat, d’un esglaonament de teulats suau i ondulat, d’una fortalesa de murs potents i de torres d’un arrodoniment quasi perfecte. Des del  pendent de mitja muntanya la prominència fortificada de pedra s’aixeca altiva sobre un fossar profund que arriba fins el mar. Aquí el picat dels murs és d’una gran verticalitat alterada sovint per les bases irregulars de la roca viva entrant al mar. Un mar tranquil d’illes i penínsules escampades, de perfils i contorns precisos, de raconades i ports naturals.

El sentit de la urbanitat és arrelat a Dubrovnik on diferents imatges del patró, Sant Blai, el mostren amb la maqueta de la ciutat a la mà. Unes maquetes que acrediten la rellevància ja esmentada de les teulades, la riquesa dels  palaus, l’atapeïment dels carrers comercials i artesanals. Disposats en una quadrícula de la muntanya al mar i de mar a mar per dibuixar la península quasi perfecta pentinada pel carrer principal, Placa, en realitat dos carrers disposats en angle recte des del convent dels franciscans a la duana i d’aquí pel palau de la ciutat fins a la catedral. Molt més que un carrer, un saló elegant i cívic, un paviment brillant i molt blanc de panots marmoris, d’un to daurant amb el sol.

Els cafès i les terrasses complementen l’elegància del carrer i hi afegeixen un confort elemental de cadires amples, de coixins tous i generosos, de braços per recolzar els braços i el cos.

Un punt estratègic del comerç marítim, un port eficaç per a la navegació, una etapa per als veneciants, un obstacle per als turcs.

La contemplació de tota la densitat històrica, la visió exacta del sentit de la urbanitat acumulada, les dosis incalculables de civilització i de cultura, la impecable pulcritud, el sentit de la netedat referit en les consignes no pas innòcues del principi no poden pas però esvair un deix de tristesa, un punt de precarietat, unes dificultats superades a cop d’orgull ciutadà.

Dubrovnik era fa poc més de deu anys una ciutat en guerra; assetjada, bombardejada. La restauració ha estat fulminant i eficaç. El mar vermellós de teulades il·lustra el mapa de la reconstrucció. Aquí i allà queden algunes ferides físicament visibles. El mapa acredita la contumàcia dels atacs.

Però corprenen sobretot les ferides invisibles. La normalitat té un punt d’esglai, de somriure gelat, d’un ai imperceptible. És, en aquest sentit, com tot Croàcia. Fora de la ciutat és més evident: boscos cremats, camps abandonats, fàbriques tancades, ferralles de cotxes estimbades pels penya-segats, horts casolans als jardins dels habitatges, testimoni encara d’una economia de guerra.

L’art de la supervivència fa allargada l’ombra de la guerra quan ja fa temps que callen els canons. A la ciutat la immensa riquesa monumental, la ràpida restauració (encara no conclosa del tot), i les arribades intermitents dels turisme apavaiguen aquests efectes i permeten endevinar la força d’una esplendor passada.

L’esperit de la república, el sentit de la independència, la consciència de la llibertat, la primacia col·lectiva es disposen com a garantia de la força vivificadora de la civilització. Una civilització que va deixar indiferents i insensibles els atacs cínics d’aquells que no valoren res i que com a Bagdad ara mateix haurien pogut escombrar del tot, pedra sobre pedra, un edifici admirable, un conjunt urbà, una fortalesa de l’Adriàtic, una biblioteca, un museu, tot un llegat.

Dubrovnik afirma en el seu esperit que no s’ha de vendre mai la llibertat ni per tot l’or del món tot i que reconeix que més d’una vegada la història li ha fet pagar aquesta llibertat a preu d’or.

És potser per aquesta lliçó del sentit de la llibertat que a l’entrada de la casa dels Rectors es demana als membres del Senat de la ciutat i del gran i el petit Consell que s’oblidin de les coses privades i tinguin cura de les públiques. Amb aquest esperit ara la nostra Ragusa malda per espolsar-se aquest deix de tristesa, aquesta malenconia arrossegada que és el rastre invisible de la guerra. Aquest patrimoni de la humanitat s’alça amb fermesa per reivindicar els valors de la civilització, de la cultura i de la llibertat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

25 Abril 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ALGUNES LLIÇONS DE DUBROVNIK (RAGUSA)

L’AUTÈNTIC PERILL

El Punt, edició comarques gironines

La guerra d’Iraq tindrà moltes seqüel·les. Sobretot, és clar, al mateix Iraq, també a la regió i a un nou ordre polític i econòmic que s’intueix.

Les conseqüències d’àmbit més general es situen en l’ordre internacional, el paper devaluat de les Nacions Unides, el paper preponderant dels Estats Units i la fractura de la Unió Europea i les dificultats afegides per a la seva ampliació i desenvolupament institucional.

La literatura sobre els interessos en joc, la iniciativa de la reconstrucció, el control polític i la intervenció de les potències aliades o dels organismes internacionals no ha fet altra cosa que començar.

Tenim servits tots els ingredients d’una postguerra dramàtica, de contradiccions afegides i sobrevingudes, de lluites tribals, de pobles oprimits, de nacionalismes emergents, de fonamentalismes desfermats. I un desequilibri evident a l’àrea mediterrània en la relació entre el món àrab i Europa. No cal dir que ara serà també l’hora de comprovar les intencions reals dels uns i dels altres en relació al conflicte entre Israel i Palestina i al compromís d’impulsar un procés de pau que garanteixi la creació d’un nou estat palestí.

Però és evident que el que ens toca de més a prop, la interpel·lació més directa es produeix a Espanya mateix. Quines conseqüències tindrà per a Espanya la implicació directa de l’Estat per voluntat del Govern en el front de la guerra? Quina evolució farà l’amplíssim moviment social de rebuig a la guerra, a favor de la pau i contra la decisió del govern del Partit Popular d’arrenglerar-se i arrenglerar-nos al costat dels partidaris de l’acció bèl·lica?

Tots aquests interrogants tenen respostes complexes i requeririen d’un tractament detallat que ara no podem abordar. Queda formulat l’enunciat.

Però vull referir-me a una altra mena de conseqüències. Al clima de convivència, a la salut de la democràcia, al concepte d’Espanya, a la idea de la discrepància del govern espanyol.

José M. Aznar s’ha referit de forma reiterada als perills que segons ell es desprenen de la situació. Per Aznar els socialistes són un perill. Ha ressucitat fins i tot el fantasma de l’amenaça comunista. En un llenguatge amenaçador i apocalíptic ha desenterrat la destral de guerra i ha portat les coses més lluny encara. Els socialistes són un perill per a Espanya. No content amb aquesta afirmació hi ha afegit que el que està en autèntic perill és la unitat d’Espanya i ha encomanat al Sr. Mayor Oreja que vetlli per aquest principi inalterable. Pel mig apareix Pasqual Maragall com al perill màxim, en el llenguatge polític del Partit Popular. Per aquest camí ja tornem a ser al “problema d’Espanya” i a l’amenaça de l’”España rota”. La veritat, però, és que Aznar parla d’un perill inexistent, que Espanya no està en perill i que el futur ha de permetre nous camins per a la definició, afirmació i proclamació del caràcter plural d’Espanya. Avui ja no fa por i és generalment acceptat el principi de l’Espanya plurinacional. La majoria de les formacions polítiques catalanes hem convingut i coincidit que Catalunya és una nació. I plegats estem en disposició de preparar un debat per saber quin és el paper de Catalunya, nació sense estat, de cara al futur i en la seva relació amb Espanya, amb Europa i amb el món.

Aquest és un dels aspectes, no l’únic, del debat a l’entorn del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El PP no n’ha volgut saber res i ha inscrit aquest debat en la seva definició dels perills que ens amenacen. Com amb la guerra no hi fa res que el 90% de la població estigui a favor d’unes idees. Som tots l’amenaça que ve i formem part d’una ofensiva nacionalista!

Aquest llenguatge unitari, excloent, maniqueu, centralista, impulsor d’un pensament únic, és el llenguatge actual del Partit Popular. Penses com ells o estàs contra Espanya, penses com ells o estàs a favor de Sadam Hussein, penses com ells o ets un perill. Aquest to amenaçador, aquest fals esperit constitucionalista, aquest afany per criminalitzar les idees, ve de lluny i va trobar una expressió molt genuïna en la campanya de les eleccions al País Basc d’on arrenca.

Per greu que sembli això no justifica cap, cap agressió al Partit Popular. Són inadmissibles els intents de silenciar els seus dirigents. No és bo per a la democràcia prescindir dels arguments i agafar-se a la intolerància. Fins al punt que la violència contra el PP justifica en part el seu discurs de victimització. Però res no treu que amb aquesta línia argumental, l’autèntic perill és el PP. Ells alimenten la secessió, ells posen en perill l’estabilitat, ells són els responsables de la fractura. Avui per avui el PP és un partit que alimenta el separatisme, és el principal agent disgregador. Tenen por dels separatismes, però són els separadors. En un fals protagonisme cinematogràfic Aznar sembla voler escenificar “Solo ante el peligro”. Però se la fotrà!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Abril 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a L’AUTÈNTIC PERILL

ELS PARES I MARES NO VIATGEN EN TREN

Diari de Girona

Un anunci una mica carrincló, de cotó fluix, expressava amb sentit voluntarista la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril. “Papá ven en tren”, deien els anuncis. I és veritat que en l’actual evolució de les activitats econòmiques i el grau de motorització de les societats capitalistes, el transport de mercaderies i de viatgers per ferrocarril adquireix una importància enorme. Només amb un impuls adequat i racional del ferrocarril serà possible una alternativa necessària a la carretera. La paradoxa ara és que mesurem els índexs de creixement econòmic amb paràmetres que, com el nombre de vendes de vehicles, creen una nova i creixent demanda d’infraestructures. La pressió del parc automobilístic sobre unes infraestructures insuficients i mal plantejades genera a més una demanda de sòl que pot fer creure que les infraestructures es poden adaptar com si fossin un xiclet. Aquesta lògica no és sostenible i no es podrà mantenir.

I és ben evident que on el ferrocarril funciona i és eficient s’ha generat una expectativa i un canvi d’hàbits amb una utilització preferent del tren i subsidiària de l’automòbil. És el cas dels trens de rodalies a l’àrea metropolitana de Barcelona, dels ferrocarrils de la Generalitat, i d’algunes línies principals. Però la lògica del sistema ferroviari català, alta velocitat apart, com un gran metro regional amb concentració radial a Barcelona, ha deixat de banda altres lògiques metropolitanes i altres sistemes de rodalies subsidiaris que podrien esdevenir una alternativa clara, i un estalvi evident, a l’ús desaforat i sense límit del cotxe. L’abandonament d’antigues estacions i de línies senceres són un menyspreu als propis actius del sistema i a les potencialitats que té, i una mostra que el càlcul fred d’un rendiment immediat ha desaprofitat l’ocasió de preparar el futur a mig termini i a ser conseqüent amb inversions molt consolidades i antigues que no es poden deixar perdre.

La lliçó del desenllaç dels antics ferrocarrils de via estreta, la liquidació de les companyies, la venda del seu patrimoni, l’aixecament de les vies i l’anul·lació de les infraestructures que donaven suport a aquestes línies ens mostra com hem quedat ara orfes de la possibilitat de recuperar un sistema en xarxa que en l’actual situació dels nostres sistemes de transport seria ben aprofitable per tal de trobar solucions als problemes de la mobilitat.

Ni l’eficiència de les rodalies més metropolitanes, ni el servei dels regionals, ni el dèficit de xarxes i de línies no semblen suficients arguments per tal d’evitar una actitud suïcida o conscientment homicida d’algunes línies que avui no són rendibles però que ningú no dubta que són potencialment estratègiques. Em refereixo, sobretot, al tren de la Pobla, a la línia que connecta Lleida, per Manresa, amb Barcelona o al tren de Barcelona i Vic per Ripoll a Puigcerdà amb connexió per la Tour de Carol amb el sistema francès.

L’espectacle lamentable, de tercer món, d’aquestes línies, l’obsolescència del material, la precarietat de les infraestructures, la fragilitat de les mesures de seguretat, la manca d’eficiència i puntualitat, són xacres que es perpetuen i s’aguditzen. La irritació dels usuaris, el menyspreu que reben sistemàticament per part de les administracions, els retards, les interrupcions, els accidents o avaries són una interpel·lació constant, davant d’un problema que sembla que passi desapercebut per tothom o que no importi a ningú.

Tot apunta a una estratègia preconcebuda per tal que aquestes línies caiguin soles. L’estratègia de no mantenir, de no invertir, de no millorar, de no modernitzar és lenta però té efectes devastadors. És com un corc. Podreix per dins. La línia de Puigcerdà està podrida, però això vol dir que l’han deixat podrir. I malgrat tot, les grans inversions fundacionals, els ponts, els túnels i els terraplens aguanten i esperen una injecció econòmica per recuperar la vella esplendor en la perspectiva d’un nou servei.

Catalunya no es pot permetre el luxe de renunciar a una connexió ferroviària amb el sud de França fins a Tolosa de Llenguadoc. La simplicitat primària de totes les comunicacions transfrontereres i transpirenaiques, llevat de Port-Bou i Hendaya, expressa un esperit, una filosofia, més pròpia de les etapes de l’autarquia franquista que de l’Europa del segle XXI. Aquí també es juga el concepte d’Espanya i el seu futur. Aquí la política troba el seu sentit més elemental i pragmàtic. L’aïllacionisme és propi de l’Espanya radial i unitària. La xarxa és la modernitat i el futur.

No volem ser condemnats al passat. Ha arribat l’hora de l’inconformisme per al present i per al futur. L’actitud dels alcaldes, de tots els alcaldes, és un motiu per a l’esperança.

Però tinc el convenciment que o desapareixen totes les reticències, tots les pals a les rodes, tots els impediment, tots els obstacles, tota la inèrcia, el torpedeig sistemàtic, i hi ha una clara disposició a invertir o caldrà obertament una actitud més bel·ligerant, una clara incitació a la rebel·lia. És una clara qüestió política: o hi ha un canvi d’actitud favorable a la connexió eficient amb França i al servei de les comarques d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya o no podrem consentir l’asfíxia de la Catalunya interior que proposa l’actual actitud de l’administració central.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

11 Abril 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ELS PARES I MARES NO VIATGEN EN TREN