Joaquim Nadal i Farreras

GIRATORIS, VARIANTS I POLÍGONS

El Punt, edició comarques gironines

El paisatge de Catalunya ha sofert una transformació molt important en les darreres dècades. En molts aspectes. En el canvi i el retrocés dels conreus, l’especialització agrícola i ramadera, l’aparició de nous i variats conreus de fruiters. En l’aparició dels “camps de fusta” en les zones més humides. En l’increment de la superfície forestal. Tots aquests canvis denoten una vitalitat en el conjunt del territori, expressen dinamisme econòmic, voluntat d’innovació. Són canvis en positiu que determinen una nova lectura del territori i del paisatge.

Però l’actual civilització del cotxe comporta inevitablement una visió esbiaixada del territori, una mirada selectiva, concentrada en les vores dels grans eixos de comunicació. És aquí on les accions i les inversions de les administracions tenen un impacte determinant, comporten una modificació rellevant. En aquest sentit voldria comentar avui la cara i la creu dels canvis més destacats en aquestes vores del sistema viari.

En primer lloc els giratoris. És ben evident que la necessitat de desfer els nusos del sistema de carreteres i la moda francesa ha portat la proliferació de giratoris en la major part de carreteres i de les ciutats de Catalunya. És també molt evident que en molts indrets han aportat seguretat i fluïdesa. Però no hi ha dubte que es tracta d’una solució més periurbana que estrictament viària i que la decisió d’anar sembrant totes les carreteres d’ous ferrats en forma de giratori no és sempre la millor solució i acredita la impossibilitat o la incapacitat d’abordar solucions més globals i de conjunt. Sovint la solució puntual d’una cruïlla té l’avantatge de desfer el nus i l’inconvenient de crear-ne un altre. La política de l’escampada, d’esquitxar el territori té sempre aquesta lectura ambivalent i subratlla aquesta sensació de voler i no acabar de poder.

Aquesta problemàtica és molt més evident en el cas de les variants que es fan per evitar els principals centres urbans de les nostres carreteres. L’efecte variant és un efecte acordió. Posem el cas de la variant de Cardedeu i Llinars que fa una setmana que funciona o la de la Cellera de Ter, inaugurada fa poc. Es produeix un efecte contradictori d’un eixamplament esperançat de l’horitzó que acaba de manera sobtada en un nou escanyament en el poble següent. La sensació permanent d’estira i arronsa produeix aquest efecte. Però el risc major, el més greu, és la possibilitat que es defineixin noves expectatives urbanístiques en les vores de les variants. Que l’obertura de carreteres alternatives en una població despertin noves cobejances i obrin noves ocupacions de sòl en una voràgine imparable que en molt poc temps tornarà a ofegar l’efecte benèfic de l’obra construïda i inaugurada. La proliferació arrenglerada de naus i parcel•lacions en els entorns de les noves variants són un mal indicador per a la política viària i expressen una mala planificació territorial i urbanística sustentada en infraestructures que no tenen en la seva concepció inicial la finalitat de donar cobertura als creixements urbans. El problema és el següent: que quan estiguin fetes les variants que falten d’una carretera determinada, les que ara ja funcionen hagin pogut perdre la seva funció com a tals, ofegades pels aprofitaments que es puguin haver generat. Hi ha doncs el risc de variants ofegades. Caldria preveure-ho i intervenir amb instruments efectius i adequats.

I finalment els polígons. Hi ha qui ho ha fiat tot a l’existència de polígons industrials. El creixement, diuen, està molt condicionat per la manca de sòl industrial. En realitat, però, el que passa és que molts són polígons falsament industrials, polígons comercials encoberts o simples mecanismes de creixement especulatiu amb construcció de naus per a venda o lloguer sense una finalitat preconcebuda. Aquí també preval la prima de situació, el valor del terreny, l’expectativa de plusvàlues, per damunt de les expectatives de dinamització de l’activitat industrial. Els polígons s’enganxen a les façanes de les carreteres i les desvirtuen. No solament això sinó que aquí i allà les naus, sense gràcia, s’estenen i escampen de forma indiscriminada i creen un paisatge nou de poca qualitat i d’una funcionalitat dubtosa.

Quan es reclamen els plans territorials pendents, quan es planteja la necessitat imperiosa d’un marc general que adeqüi les expectatives a les necessitats i que doni resposta a la racionalitat i a l’equilibri territorial, s’està intentant abordar la necessària resposta a un diagnòstic que és preocupant i que demana una acció decidida i enèrgica.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

28 Març 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: