Joaquim Nadal i Farreras

VULNERAR LA LLEI? PROTEGIR EL PAISATGE

El Punt, edició comarques gironines

Imaginem una plana fèrtil, de terra rica i fruits esplèndids en algun punt de la costa de Catalunya. Normalment terres de regadiu amb aigües i sediments d’algun dels nostres rius. Poseu-hi si voleu el Fluvià, el Ter, el Llobregat o l’Ebre. S’hi arrengleren amb una geometria precisa els camps de fruiters que ara apunten les primeres flors, els camps de pollancres (els famosos camps de fusta) que obren ara les seves primeres escletxes de vida i de verd. Més tard a l’estiu en les terres més riques treballades amb cura i generoses de color i de textura, sensibles a l’arada sense cap duresa, hi naixeran els millors blats de moro que mai s’hagin vist a Catalunya. Aquestes planes configuren paisatges únics que de nord a sud modulen la intensitat dels seus verds i la potència enlluernadora del sol; on el mar hi és intuït només en les immediateses del Ter i emergeix explícit fonent-se amb la terra en els braços del delta de l’Ebre. El mar de les Medes i de l’Estartit és una percepció recòndita per a la pagesia Torroella protegida secularment per torres de vigilància; el mar del Delta és una barreja total amb el riu en un precari equilibri constant entre unes aigües i altres.

Una edificació per a usos agrícoles fueteja amb els seus murs de formigó les ondulacions verdes de les pomeres, les pollancres o els blats de moro. Aquí i allà una nau industrial trenca la unitat del paisatge en el sòl rústec. No hi fa res que a poca distància un polígon industrial en el sòl urbà del poble més pròxim assenyali el camí per a facilitar la concentració de les edificacions. Aquí i allà, al nord o al sud, la proliferació d’edificacions esquitxa de forma indiscriminada, discrecional i aïllada el territori i perverteixen la unitat del paisatge. Hi ha una contaminació al camp de falsos valors urbans.

Vivim moments de tensió en la relació en el territori entre el paisatge rural i el paisatge urbà. És un conflicte cultural i és un conflicte econòmic. És un moment nou de l’urbanisme democràtic. A partir de 1979 l’urbanisme democràtic va garantir la correcció d’abusos, de moviments especulatius, la superació de dèficits. Ara a 2003 l’urbanisme democràtic té l’obligació d’abordar la definició d’un futur nou i diferent, de modular l’impacte de les pressions econòmiques, de redefinir els paràmetres del creixement.

És el moment de no caure en la trampa d’un fals plantejament del creixement i del progrés. És el moment d’abordar amb sentit territorial, amb visió de país, els mecanismes que s’apliquen per a la creació de riquesa, el foment de l’activitat econòmica i l’impuls de la creació d’ocupació. I ha de quedar clar que cap d’aquests objectius no justifica ni avala una vulneració de la legalitat o fins i tot una interpretació parcial i esbiaixada. L’impacte ambiental, paisatgístic territorial de les edificacions és tan profund i tan irreversible que el planejament ha de respondre a aquest repte introduint mecanismes de correcció i de definició de noves condicions que emparin la qualitat i no desmenteixin els objectius. Però el que no es pot fer és forçar la legalitat, violentar la legalitat, interpretar permanentment la legalitat en funció dels interessos sectorials i de les presumptes inversions.

No és propi d’un ordenament jurídic modern i madur justificar en els llocs de treball o en la presumpció d’una activitat econòmica de futur els intents de forçar el marc, de flexibilitzar-lo, d’obrir-lo. La línia argumental massa fàcil de supeditar la interpretació de la legalitat a la justificació d’una inversió que potser la conculca és un mal mètode perquè ho contamina tot. Cas a cas un hotel, una nau, una fàbrica, una urbanització, un camp de golf, una granja, una línia elèctrica, potser poden tenir justificació. Acumulats i en bloc, avaluat el seu impacte de conjunt potser ja no es justifiquen tant i sobretot exigeixen una revisió a fons dels criteris d’un urbanisme pensat massa des de la discrecionalitat del llapis i l’oportunitat de les inversions, i poc des de la coherència i l’equilibri territorial.

Aquesta necessària revisió, que pot ser objecte d’un debat, es traduirà en un benefici per al paisatge, la qualitat de vida, el benestar present i futur, i una visió de conjunt, una lectura culta i civilitzada de la petjada humana i de l’herència rebuda en la urbanitat del nostre paisatge.

Si voleu veure l’article cliqueu aquí.

Anuncis

14 Març 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: