Joaquim Nadal i Farreras

VINT ANYS D’INDEPENDÈNCIA

Parlem de Sarrià, núm. 144, 1r trimestre 2003 (pàg. 6-7) 

Vam impulsar el procés de segregació de Sarrià de Ter i de Salt amb un radical convenciment democràtic i amb una discreta recança personal. Aquesta recança no va aturar mai el procés i no va ser en cap moment un obstacle per avançar cap els objectius polítics que havien estat el nostre compromís en la campanya electoral de 1979. Aquests compromisos es poden resumir en la següent afirmació: calia que la democràcia posés el rellotge a zero i que deixés les coses en el punt que el franquisme les havia modificat. No hi havia, a criteri nostre, i aquest va ser un criteri àmpliament compartit, cap altre camí possible. Es tractava d’efectuar una depuració democràtica des de la lògica dels valors i de la llibertat independentment dels criteris de futur que pogués aportar la racionalitat. Ningú no va gosar apuntar-se a les tesis contràries, Partíem tots d’un valor entès: la ferida era massa recent i res no l’havia fet cicatritzar. Per aquest camí el tema va ser un tema clau de l’agenda política d’aquella campanya electoral, però pel fet mateix de no suscitar discrepàncies frontals vam tenir clar també que era un tema electoralment amb poca incidència, neutralitzat, desactivat.

Amb una anticipació notable cap a fórmules de descentralització que més endavant s’assajarien en d’altres poblacions en la línia de crear districtes o diversos ens de descentralització, vam crear els Consells Municipals, com una anticipació dels futurs ajuntaments que ja vèiem configurar. Mai no vam dubtar que en la seva creació abonàvem el terreny per a l’impuls i la difusió activa de les tesis segregacionistes.

Un cop creats els Consells, es tractava de fonamentar amb rigorositat el procés de segregació. Documentar-lo, estudiar-lo, pressupostar-lo. Els estudis que vam encomanar a l’equip que dirigiria en Joaquim Clusa avui han caigut en un oblit quasi total. Però el gruix de treballs, d’aproximacions econòmiques, demogràfiques, sociològiques, que es van fer va esdevenir el fonament de la segregació. L’avaluació del patrimoni, dels serveis públics, de les fórmules de cooperació va anticipar els mecanismes de l’estabilitat i la cooperació imprescindibles, fos quin fos el plantejament polític de cadascun dels tres ajuntaments resultants en el lliure exercici de la seva autonomia municipal. L’estudi Clusa fonamentava la viabilitat de la segregació; va esdevenir així la Bíblia de la segregació, la guia, l’itinerari, el recorregut. La independència va arribar així amb una certa naturalitat, sense cap trauma, amb una percepció no conflictiva per part de la ciutadania. Les eleccions de 1983 confirmarien en els resultats la claredat i la netedat del procés.

Però, com és evident, mentre el procés administratiu i polític de la segregació anava avançant amb lentitud, els problemes ciutadans no s’aturaven. Calia compatibilitzar la gestió i la política. A Sarrià aquesta compatibilitat va ser plantejada amb realisme, eficàcia, exigència, compromís, en un lideratge conduït per  en Just Casero i acompanyat en els diversos camps sobretot per en Quim Rodríguez i en Joan Vila. En Just no ho va poder acabar de viure. Però en Just va crear les condicions que farien possible un canvi contundent, estructural a Sarrià de Ter. A l’Horta, a la Rasa, als Vinyers, als dos Firals, un activisme urbanístic de primer ordre va permetre sacsejar les estructures d’un poble adormit i va poder establir les bases materials i socials dels futurs creixements. Sarrià arribaria a la independència amb els dèficits històrics saldats o saldant-se, amb el temps perdut recuperat, amb la lliçó apresa amb la feina feta. El nou Sarrià independent podia encarar el futur perquè, de1979 a 1983 amb la clara contribució dels veïns, havia fet la feina que corresponia a aquell primer mandat. Ara potser no ens en podem acabar de fer el càrrec, però es tractava d’una cosa tan simple i tan difícil alhora com aconseguir que els carrers i els seus serveis atrapessin les cases. Potser ara no en ho podem imaginar, però era així Les cases, l’urbanisme franquista, havia alimentat un creixement sense control on les cases creixien sobre el fang, sense els serveis més elementals. Atrapar el temps perdut va ser la decisiva contribució del Consell Municipal, a la preparació de la independència.

No tot van ser, és clar, flors i violes. La meva etapa d’alcalde de Sarrià de Ter va associada a tres morts molt doloroses. La d’en Just, la que més. La d’un veí a l’autovia i la d’un policia municipal en acte de servei també a l’autovia. Recordo el meu cor encongit pel dolor, la tensió dolorosa de la manifestació aturant el trànsit a l’autovia amb el fèretre abans d’arribar al cementiri, la difícil negociació amb la policia i amb el govern civil per impedir una acció policial contundent que hauria empitjorat molt les coses. La sensació d’estar al mig i la necessitat evident de posar-me al costat del poble, dels ciutadans legítimament indignats per aquella mort.

Visc ara la independència de Sarrià de Ter amb serena satisfacció, com un homenatge als forjadors del Sarrià de Ter del segle XXI. Sarrià viu ara una transformació clara, contundent, eficaç, carregada de futur. Un futur metropolità i solidari. Estic convençut del tot que els fonaments els van saber posar els sarrianencs en aquella etapa de transició que ara commemorem.

Anuncis

31 Març 2003 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , , , , | Comentaris tancats a VINT ANYS D’INDEPENDÈNCIA

GIRATORIS, VARIANTS I POLÍGONS

El Punt, edició comarques gironines

El paisatge de Catalunya ha sofert una transformació molt important en les darreres dècades. En molts aspectes. En el canvi i el retrocés dels conreus, l’especialització agrícola i ramadera, l’aparició de nous i variats conreus de fruiters. En l’aparició dels “camps de fusta” en les zones més humides. En l’increment de la superfície forestal. Tots aquests canvis denoten una vitalitat en el conjunt del territori, expressen dinamisme econòmic, voluntat d’innovació. Són canvis en positiu que determinen una nova lectura del territori i del paisatge.

Però l’actual civilització del cotxe comporta inevitablement una visió esbiaixada del territori, una mirada selectiva, concentrada en les vores dels grans eixos de comunicació. És aquí on les accions i les inversions de les administracions tenen un impacte determinant, comporten una modificació rellevant. En aquest sentit voldria comentar avui la cara i la creu dels canvis més destacats en aquestes vores del sistema viari.

En primer lloc els giratoris. És ben evident que la necessitat de desfer els nusos del sistema de carreteres i la moda francesa ha portat la proliferació de giratoris en la major part de carreteres i de les ciutats de Catalunya. És també molt evident que en molts indrets han aportat seguretat i fluïdesa. Però no hi ha dubte que es tracta d’una solució més periurbana que estrictament viària i que la decisió d’anar sembrant totes les carreteres d’ous ferrats en forma de giratori no és sempre la millor solució i acredita la impossibilitat o la incapacitat d’abordar solucions més globals i de conjunt. Sovint la solució puntual d’una cruïlla té l’avantatge de desfer el nus i l’inconvenient de crear-ne un altre. La política de l’escampada, d’esquitxar el territori té sempre aquesta lectura ambivalent i subratlla aquesta sensació de voler i no acabar de poder.

Aquesta problemàtica és molt més evident en el cas de les variants que es fan per evitar els principals centres urbans de les nostres carreteres. L’efecte variant és un efecte acordió. Posem el cas de la variant de Cardedeu i Llinars que fa una setmana que funciona o la de la Cellera de Ter, inaugurada fa poc. Es produeix un efecte contradictori d’un eixamplament esperançat de l’horitzó que acaba de manera sobtada en un nou escanyament en el poble següent. La sensació permanent d’estira i arronsa produeix aquest efecte. Però el risc major, el més greu, és la possibilitat que es defineixin noves expectatives urbanístiques en les vores de les variants. Que l’obertura de carreteres alternatives en una població despertin noves cobejances i obrin noves ocupacions de sòl en una voràgine imparable que en molt poc temps tornarà a ofegar l’efecte benèfic de l’obra construïda i inaugurada. La proliferació arrenglerada de naus i parcel•lacions en els entorns de les noves variants són un mal indicador per a la política viària i expressen una mala planificació territorial i urbanística sustentada en infraestructures que no tenen en la seva concepció inicial la finalitat de donar cobertura als creixements urbans. El problema és el següent: que quan estiguin fetes les variants que falten d’una carretera determinada, les que ara ja funcionen hagin pogut perdre la seva funció com a tals, ofegades pels aprofitaments que es puguin haver generat. Hi ha doncs el risc de variants ofegades. Caldria preveure-ho i intervenir amb instruments efectius i adequats.

I finalment els polígons. Hi ha qui ho ha fiat tot a l’existència de polígons industrials. El creixement, diuen, està molt condicionat per la manca de sòl industrial. En realitat, però, el que passa és que molts són polígons falsament industrials, polígons comercials encoberts o simples mecanismes de creixement especulatiu amb construcció de naus per a venda o lloguer sense una finalitat preconcebuda. Aquí també preval la prima de situació, el valor del terreny, l’expectativa de plusvàlues, per damunt de les expectatives de dinamització de l’activitat industrial. Els polígons s’enganxen a les façanes de les carreteres i les desvirtuen. No solament això sinó que aquí i allà les naus, sense gràcia, s’estenen i escampen de forma indiscriminada i creen un paisatge nou de poca qualitat i d’una funcionalitat dubtosa.

Quan es reclamen els plans territorials pendents, quan es planteja la necessitat imperiosa d’un marc general que adeqüi les expectatives a les necessitats i que doni resposta a la racionalitat i a l’equilibri territorial, s’està intentant abordar la necessària resposta a un diagnòstic que és preocupant i que demana una acció decidida i enèrgica.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 Març 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a GIRATORIS, VARIANTS I POLÍGONS

GIRONA A LA VALL D’ARAN; LA VALL D’ARAN A GIRONA

Diari de Girona 

Dissabte passat al migdia vam anar amb la Calaia al casament de la Míriam i en Joan Andreu a la Salut de Sant Feliu de Pallarols. La seqüència esglaonada de lectures, pregàries i ofrenes tenia l’elegància montserratina i la ingènua simplicitat de les amigues i els amics dels dos joves enamorats. El somriure franc i obert del celebrant, el jesuïta Santi Thió, posava només els camins amb discreció suficient per donar peu al trànsit dels joves teòlegs, els cristians compromesos, l’homilia dels amics, la complicitat de tothom.  En tota la cerimònia no em vaig poder treure del cap el record d’en Ma, el pare de la núvia, i no vaig poder parar d’eixugar-me els ulls i netejar les ulleres.

Al restaurant del Coll de Condreu en el pas del cingle de Collsacabra cap Osona, on passen dies d’estiu, de descans i passejada l’Enric Mirambell i en Salvador Sunyer amb les seves famílies, tenim uns minuts per compartir amb tots a peu dret, però no ens podem quedar perquè a Viella ens esperen al vespre els amics d’Unitat d’Aran. Baixem entre faigs i prats a la plana de Vic i anem a buscar l’eix després de fer, sencera i llarga, la travessia de Manlleu. Per l’eix, avançant camions fem una ràpida galopada per la geografia de la Catalunya interior des de les fagedes del Collsacabra encara quasi despullades d’incipients insinuacions primaverals, per les pinedes del Lluçanès i el Bages, als camps més aspres de fruiters florits de la Segarra i el Segrià. Per Algerri, origen d’un canal sempre incipient i inacabat, toquem la ratlla d’Aragó i ens enfilem pel Noguera Ribagorçana cap a Pont de Suert i la Vall d’Aran en un recorregut sorprenent i estrany d’entrades i sortides de Catalunya i Aragó, saludats i acomiadats a cada revolt pels cartells dels uns i els altres fins a un mareig ridícul. Hem travessat Catalunya de llevant fins a ponent, i ara ens enfilem cap al Pirineu per arribar a la Vall d’Aran pel túnel de Viella, estret i escanyat, antic i perillós, desguàs natural del trànsit de l’Alta Garona cap a Espanya. La baixada des de la boca del túnel fins a Viella presenta un territori més ordenat, menys explotat, menys pervertit i més acurat que la Cerdanya. I potser tant o més amenaçat, i amb alguna primera mossegada al territori. Amb un pòsit de llengua, tradicions i cultura occitanes emparades per l’aixopluc aïllat de la vall, que traspua en tots els actes, en totes les converses, a redós de les escomeses uniformitzadores de França i Espanya.

Al vespre sopant, en Paco Boya, diiputat, regidor de Les i candidat a Síndic en les properes eleccions, ens posa darrere la pista del llibre El rei de la Vall d’Aran de Josep Coll, editat enguany per Empúries. I aquí hi trobem la llegenda de la “Pixarrada de Sant Albert”, Sant Albert d’Unyà (Unha), “patró dels segadors i també dels barquers i passarius”. Sant Albert era un eficaç segador de blat que despertava l’enveja dels seus companys en veure la diligència i el rendiment del seu treball.

Segava llogant els seus serveis per tota la vall i més lluny quan encara els blats de l’Aran no havien madurat. Un any va arribar a prestar els seus serveis per les terres de Girona amb tota la colla que l’envestien a cops de roc per impedir que amb el seu treball els posés en entredit. Fugint corrent fins un barranc s’adonà que era sec i que els perseguidors l’encalçaven. Per impedir-ho “es descordà la bragueta i s’orinà a la llera”, formant-se un riu cabalós de pixats que va impedir la persecució. El llibre conclou que “la gent del país, en honor al sant creador del riu, van batejar-lo amb el nom d’Unyà, que després a còpia d’anys es transformarà en Onyar”.

No vull pas pensar quina hauria pogut ser la reacció dels nostres sants, Narcís, Feliu o Afra davant d’aquest episodi poc edificant. Però sí que és cert que més d’un cop s’ha dit de Girona en una opinió més neta que és “l’orinalet del cel”.

No sé tampoc si com a epígons de la llegenda els darrers vessaments contaminants en són una versió actualitzada, en aquest cas indigna, d’incorporar-se al santoral. Encara ara en les boires de l’anonimat tampoc no ens ajudarien a rebatejar el riu.

Dilluns a la tarda passejo tranquil per la ciutat. Compro un llibre a can Geli i en recullo un altre a la 22. Torno a casa vorejant l’Onyar a l’hora foscant des de la plaça de la Independència. Les patrulles d’ànecs en formació ondulen la superfície neta del riu. No és, és clar, la Garona que baixa amb força des de la Vall d’Aran i aquests dies es fa sentir amb tota la potència dels primers desgels. Però ja fa temps que tampoc no és el riu de Sant Albert d’Unyà. La vida transcorre darrere els finestrals de les cases amb les primeres llums del capvespre com una gran banda de dibuixos animats amb vida pròpia a les galeries del riu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

28 Març 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a GIRONA A LA VALL D’ARAN; LA VALL D’ARAN A GIRONA

NOVES REFLEXIONS SOBRE EL FÒRUM

Diari de Girona 

Em sembla evident que la proposta d’enderrocar l’edifici del Fòrum era una proposta de màxims agosarada i d’un cost elevat. És també evident que afectava propietats no vinculades a la propietat pública, que el comerç del sector reclama més aparcament i que en una primera aproximació l’enderroc podria semblar una opció feta des d’uns criteris de superfluïtat i sense una mentalitat d’estalvi. És més barat rehabilitar o reciclar l’edifici que enderrocar-lo? Aparentment sí, però ningú no ho ha comptat. Abans de prendre qualsevol decisió és imprescindible i raonable fer comptes i algú n’hauria de fer. En el benentès, però, que la lògica de l’enderroc s’hauria d’inscriure en la mateixa lògica de les operacions realitzades al carrer Talarn, o a la plaça de les Olles o al Pou Rodó. No ho oblidem, si algú fa servir d’exemple el Pou Rodó convé no oblidar, per a bé i per a mal, que l’operació s’ha fet després de moltes expropiacions i de no pocs enderrocs amb el resultat de la creació d’una nova plaça prevista en el Pla Especial del barri vell.

I amb un altre benentès: que l’actual oferta d’aparcament i d’oferta addicional d’aparcament mai no s’hauria de poder plantejar com un aparcament horari, sinó com un aparcament de venda, en propietat, per a residents, generant una mobilitat limitada i no la fluïdesa de l’aparcament horari.

Fets els comptes caldria també respondre a algunes preguntes. Per exemple, com és que “la Caixa” no s’ho va quedar per a fer-hi un centre cultural? Com és que la Universitat no hi va veure un esdevenidor clar quan hi havia tingut una facultat en marxa? Com és que l’Administració de justícia no s’hi va quedar i ha acabat situant els jutjats de menors en un pis del carrer Nou? Com és que l’Ajuntament no hi veia el centre cívic que el barri vell  podria tenir? Com és que cap empresa no hi ha volgut situar unes galeries o uns magatzems?

D’acord, per clares que siguin les respostes no hi ha res que impedeixi que es torni a provar, i que prenent l’opció més fàcil es decideixi que, d’acord amb la seva condició d’equipament en el Pla General, s’hi han de fer equipaments públics, de ciutat, per a la ciutat, per a les entitats cíviques. Algú s’ha preguntat com és que la Diputació no hi ha volgut portar ni el Conservatori, ni el Galliner, ni les activitats de la Casa de Cultura per a donar més amplitud a la Biblioteca?

L’edifici Fòrum en el seu estat actual té un problema de gestió. De gestió i vigilància dels espais comuns, de manteniment, de despeses de comunitat. Fins ara no s’ha resolt. És l’edifici més pintat de Girona, el més malmès, el més pixat. Es podria provar? És clar que sí. Però s’ha de saber que aquest és un problema i que l’ús col·lectiu i comunitari no el resoldria, sinó que el plantejaria més clarament des d’una altra dimensió. Un possible hotel d’entitats té punts a favor i punts en contra, des d’aquesta perspectiva.

No sóc un radical partidari de l’enderroc. Sóc un radical partidari de plantejar les coses a fons, i amb tots els elements.

Si tot el que he esmentat ha fracassat, algú ha fet números per veure la viabilitat de fer-hi una residència d’estudiants, una residència per a gent gran, un centre de dia, pisos tutelats o pisos protegits i de lloguer per a joves? Algú ha fet els càlculs per veure si des d’organismes públics de la Generalitat es poden abordar solucions que no signifiquin la despesa pròpia de la societat de l’abundància que representaria l’enderroc?

Cal recordar que ara el Fòrum és un equipament i que no es pot subhastar alegrement i en el mercat perquè segons què no s’hi pot fer? O és que primer s’ha de subhastar i després s’ha de requalificar?

És veritat que potser n’hi hauria prou amb què alguna entitat volgués el conjunt de l’edifici i amb caràcter unitari per a desenvolupar-hi la seva activitat social. Però la condició és que no perdi un caràcter unitari en benefici d’una gestió també unitària i garantida.

Finalment, pel que fa als actuals propietaris potser es podrien concentrar en la façana del carrer Albereda, alliberar els espais posteriors de l’edifici, i propiciar un enderroc parcial, una remodelació i una millora substancial.

La gamma de possibilitats és àmplia. Ja sabem què s’ha descartat. No sabem quines alternatives s’han estudiat. Si sabem que totes les opinions són vàlides, només cal que siguin serioses i estiguin emparades en una argumentació clara. Nova funció unitària per a una entitat, nova funció unitària de caràcter social, enderroc parcial, enderroc total? Vet aquí tota la gamma de possibilitats per desencallar un tema que aviat farà trenta anys que es podreix.

(Un cop escrit aquest article he vist l’oferta del GEiEG que representa un retorn a casa, ja que el Grup hi havia tingut la seva seu abans que es construís el Fòrum. Si això és possible, i el maté una gestió unitària, no és una mala solució).

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Març 2003 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a NOVES REFLEXIONS SOBRE EL FÒRUM

LA URBANITAT DEL PAISATGE

Pròleg a  La Seu 2012. Capital del Pirineu. La ciutat emergent, de Joan Ganyet. La Seu d’Urgell, 2003

En el territori de Catalunya s’hi ha acumulat i hi ha deixat pòsit secular l’acció ordenadora de l‘home. Hi ha en els nuclis urbans i en la geometria variable de la natura una profunda saviesa. De tota l’acció acumulada ens n’ha arribat el que ha superat el pas del temps, la mateixa acció de l’home i la corresponent tria. El que hem heretat és el que per raons molt diverses ha resistit els moments de canvi.

Davant d’aquesta herència  riquíssima de matisos i d’insinuacions, de solucions, de volums, de proporcions, de funcionalitat, de rotació, només ens cal saber triar. Continuar la tria i avançar la proposta que se’n desprèn. Vet aquí la feina que hem de fer. Donar contorns precisos a la ciutat. Saber on comença i on acaba.

Començar per aprendre a entendre i llegir la història de la ciutat. El pes i la importància del centre històric, dels seus edificis, dels seus carrers, dels monuments, de les places, dels materials. Interrogar-los sobre la societat, sobre la vida, sobre la convivència. Buscar el sentit profund, cultural, de la seva pervivència. Situar adequadament la força dels poders religiosos i analitzar l’emergència del poder civil; saber com es desenvolupa al llarg dels segles el diàleg entre el claustre i la plaça, entre la fe i la vida material, entre la pau i la guerra, entre l’església i la ciutat.

Secularment s’ha produït una identificació total, plena, entre el centre històric i tota la ciutat. Han coincidit físicament i socialment fins a l’expansió i els creixements de la ciutat contemporània. Són segles de sedimentació, d’actuar de centre, de punt neuràlgic, de nucli bàsic.

La devolució d’aquesta centralitat és una tasca indispensable. Atorgar a la ciutat històrica una nova centralitat i funcionalitat. Vida nova a la ciutat vella. La qualitat com a símbol que reforça les qualitats transmeses de generació en generació. Una qualitat regeneradora, d’adaptació, de superació de la deixadesa, l’abandonament, la desertització o la suburbialització. Rehabilitar l’espai públic i l’habitatge, modernitzar els serveis, adaptar el confort, actualitzar, amb la finalitat d’impedir de sucumbir sota el pes de la història i poder gaudir-ne amb intensitat i plaer.

Difondre després per tota la ciutat aquesta lectura culta. Crear noves centralitats. Impregnar tota la ciutat d’una visió amb arrels i amb sentit. Evitar la marginalitat, la periferització esfilagarsada. Dotar la ciutat de perímetre, qualificar els espais perimetrals. Saber sempre on comença i on acaba la ciutat i evitar la contaminació degradant de la perifèria que es suburbialitza i perd els contorns. Combatre en definitiva un doble risc i superar-lo: el de la suburbialització del centre històric i el de la suburbialització de la perifèria. Capgirar en sentit positiu les pressions que s’exerceixen sobre la ciutat, ciutat endins i ciutat enfora.

Buscar en el perímetre la consistència natural, eficaç de la parcel·lació. Reforçar el sentit ruralitzant per a l’economia urbana d’aquest perímetre. Acostar la natura a la ciutat, entrar-la tant com es pugui, aprofitant tots els corredors naturals possibles i dotant d’un cert sentit de la natura urbanitzada els grans espais ordenats i urbanitzats. Socialitzar el perímetre, fer-ne un espai públic, crear un coixí exterior de terra i aigua, de flors i arbres, de prats i feixes, d´horts i jardins.

Mantenir sobretot la forma, la proporció, la dimensió, l’escala. Humanitzar la ciutat per a gaudir-ne col·lectivament i individual. La ciutat espai de trobada i la ciutat refugi tot alhora per poder i saber estar sol tant com per poder sentir-se i estar acompanyat.

No és gens difícil de trobar en la transformació recent de la Seu un fil conductor que lliga amb aquestes idees. En Joan Ganyet té la Seu al cap. Coneix els topants. Sap els camins que entren i surten; coneix els rius i els arbres, se sap les pedres. Ha pres la mesura de les arcades, de les voltes; coneix el perfil, els contorns, els secrets de la Catedral. Sap millor que ningú que el mesclant de les aigües, el punt de trobada del Segre i el Valira és un límit natural, un espai que té olor, color, forma, vores, contorns, música d’aigua. Sap que aquesta és una fita d’aigua i terra, un terme. Però sap també, i ho va saber en el moment oportú i en el lloc precís, que la força de l’aigua fora de control pot modificar la geografia més immediata i que l’acció de l’home pot reconstruir i restituir el paisatge, refer i modificar ordenant-lo el parcel·lari, i treure profit de l’aigua deixada anar sota control, ara aigües tranquil·les, simple làmina pacífica d’aigua, ara aigües braves, reproducció fidel dels tombants dels rius deixats anar amb la força de la natura.

Les opcions estratègiques de la Seu són molt clares i s’han fet molt evidents en les dues darreres dècades: Humanitzar el paisatge, posar suaument vorades al perímetre, deixar que el prat i el granet s’amanyaguin en el límit, en els confins, promoure l’activitat econòmica assentada sobre valors sòlids, subratllar la qualitat, aprofundir i socialitzar els serveis. Fer una transició del paisatge urbà al paisatge rural sense solució de continuïtat; valorar, subratllar, la profunda urbanitat del paisatge fet sempre a la mida de l’home. Obrir espais, connectar els salons més urbans amb els camins de la perifèria immediata, buscar la llum. Obrir finestres orientades al Cadí, portar el Cadí a casa. Incorporar l’entorn potentíssim en la vida urbana, i resseguir fil per randa el laberint de la història en els còdols de l’opus spicatum, en la rotunditat pètria, en la concavitat polida, de les mesures del gra, en la sinuositat rectilínia dels carrers medievals. Deixar que cantin els rius i els ocells, i es puguin escoltar també a redós de la vida urbana, fer entrar els colors de les estacions en els racons de la més absoluta urbanitat i portar cap enfora aquest joc de sensacions en un esclat més lliure, menys ordenat, però igualment treballat.

Tot pensat al servei de la qualitat de vida, de la cohesió social. Al servei de la societat de la Seu d’Urgell, en el present i en el futur.

Resseguir els darrers vint anys de projectes i realitzacions és una lliçó, un testimoni, i també una garantia i una aposta de cara al futur.

 

16 Març 2003 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a LA URBANITAT DEL PAISATGE