Joaquim Nadal i Farreras

EXCÉS DE PROTOCOL, POLÍTICA SENSE ÀNIMA

El Punt, edició comarques gironines

El reportatge sobre les formes, el sentit i les interpretacions del protocol que Presència  ha publicat el diumenge  16 de febrer m’ha portat a escriure unes notes sobre aquesta qüestió. Sóc conscient que aquest és un tema del qual no parlen gaire sovint els polítics en part perquè en són usuaris. Però estic convençut que després de quasi vint-i-cinc anys de democràcia aquesta és una reflexió necessària i saludable.

He recordat molt sovint la visita que em va fer molt al principi dels meus anys d’alcalde (primers vuitanta!) un vell lluitador republicà exiliat. Tornava per pocs dies il·lusionat pels canvis somniats en els llargs anys d’espera i anunciats i promesos en els primers anys de la democràcia recuperada. Impregnat d’un profund sentit republicà, de les idees de la Revolució Francesa volia veure aplicats amb contorns precisos, a la realitat, els sagrats principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Estava convençut que la seva reiteració genèrica els havia devaluat i que calia una aplicació pràctica i el contrast permanent amb la realitat per tal de fer-los efectius. Una mica sorprès pels tractaments protocol·laris, em va recordar que en els anys de la República m’hauria correspost el tractament de ciutadà-alcalde. Jo ja era poc donat a les formalitats del protocol, però des d’aquell dia em vaig convèncer encara més de la inutilitat de tantes excel·lències, honorabilitats o il·lustríssimes il·lustracions de l’enrevessada geografia dels càrrecs públics del nostre país.

El tracte protocol·lari esdevé un motiu de distanciament artificiós, d’allunyament de la realitat, d’apartament inconscient de la mateixa arrel democràtica del mandat que justifica el tracte.

La condició ciutadana, en canvi, és un recordatori clar de l’origen de la representació, és un clam de proximitat, és un element de normalitat. És clar, és natural, és planer i és descriptiu: ciutadà-alcalde!.

Les qüestions que es plantegen i es deriven del rang són sempre un acte de feblesa, un recurs autoritari per a l’autoafirmació. Sovint quan s’acaben els arguments o la credibilitat comença l’exigència abusiva i intemperant de protocol.

M’estic referint a fer del protocol un fi no un mitjà, a la pruïja protocol·lària en situacions ridícules, a l’abús de protocol que finalment el caricaturitza i en fa una nosa grotesca.

Hi ha sovint també una extensió innecessària del protocol a terrenys i en escenaris on és absolutament prescindible, i on el que és més natural és que els càrrecs públics entenguin i exerceixin la seva mateixa condició ciutadana sense la pretensió d’una singularització que o es produeix d’una forma espontània o esdevé molt sovint antipàtica.

I hi ha també una invasió abassegadora, una irrupció i interferència del ritme natural de la vida interpretada per entorns artificiosos que sovint converteixen l’excés de protocol en la justificació de la seva pròpia existència: tutela, control i protecció esdevenen per aquest conducte mecanismes d’aïllament, més que mecanismes de reconeixement. És una mena de segrest de la realitat fet d’aïllament i de pèrdua de contacte.

Tot això no nega la necessitat del protocol. Reclama només situar-lo en el seu punt just de tal manera que no contamini la vida pública. És evident que hi ha uns mínims imprescindibles tan com ho és que hi ha uns màxims de saturació. Els bons professionals ho saben, i saben que el bon protocol és el que no es fa notar i aconsegueix els objectius proposats, el que passa desapercebut; de la mateixa manera que el que es fa notar produeix l’efecte contrari i és causa de rebuig. Canviaria tot el protocol degut  per un respecte guanyat i reconegut en el ple exercici de la ciutadania i de les responsabilitats públiques.

Normalment tot pot ser molt més senzill situant les coses en el terreny del respecte i de les relacions institucionals. La irrupció de tota la parafernàlia del poder en l’àmbit de la vida quotidiana de la ciutadania provoca sovint entre els ciutadans i sovint també entre les autoritats locals o bé una subordinació complaent o bé un distanciament sorneguer.

La política ha de depurar-se d’artificiositats i ha de respondre més directament a la condició del servei públic que la justifica i la fa necessària.

Apel·lo, doncs, a la política de la proximitat, dels sentiments i la sensibilitat, del tracte directe, del contacte freqüent, de l’accessibilitat. Una política sense límits, sense fronteres, sense massa condicionaments. La política de tu a tu, cara a cara. Una política pensada i exercida més per dreçar ponts que per marcar distàncies.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

28 febrer 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: