Joaquim Nadal i Farreras

PARAULA DE SAVI

El Punt, edició comarques gironines

La mort del pare Miquel Batllori ha situat la seva figura en el primer pla de l’actualitat cultural a Catalunya. Una rellevància i preeminència que la societat catalana va trigar a atorgar-li. Malgrat els múltiples reconeixements i honors que se li han dispensat en la seva dilatada vida de noranta-tres anys, no podem pas dir que el conjunt de la societat catalana li hagués reconegut obertament, generosament, massivament la seva condició de gran savi. Un savi de veritat, amb totes les de la llei, en un sentit ampli, obert, intel•ligent, capaç de submergir-se en les profunditats de la llengua i del pensament i també capaç de copsar i analitzar la vida, les relacions humanes, els fets històrics. Ho feia per als fets de la nostra peripècia contemporània que per a ell coincidí pràcticament amb la de tot un segle amb la mateixa finor, agudesa i sentit crític que aplicava als documents medievals, les relacions institucionals o els corrents intel•lectuals de totes les èpoques. De pensament clar, net, gens barroc, d’actitud educada, de compostura menuda i elegant, va saber lligar la seva pròpia biografia marcada per una vocació intel•lectual, una vocació religiosa, i un itinerari vital amb el qual va resseguir en la geografia de tot l’àmbit mediterrani, els camins de tots els seus camps d’interès, d’un abast molt universal. Catalunya primer, la llengua i el pensament catalans, la cultura catalanoaragonesa de la Cort i de l’Església, la cultura dels jesuïtes, l’itinerari del doble exili italià de la companyia al segle XVIII i al segle XX, el pontificat com a expressió de saber i de poder, les relacions internacionals en un sentit molt ampli. Batllori tenia un instint eficacíssim i brillant per a l’anàlisi dels corrents de la diplomàcia i va saber estar en observatoris privilegiats i en altaveus internacionals molt potents que feien sentir la seva veu i la seva opinió més fora de casa que a casa mateix. La gratitud catalana final és segurament expressió d’una actitud ingrata de promig, molt pròpia d’una societat que mai no ha sabut valorar del tot els valors sòlids que li són propis. Potser perquè a Catalunya mateix no s’haurien desenvolupat de la mateixa manera i que la seva mateixa internacionalització ha esdevingut una garantia de reconeixement que es formula sempre de fora cap endins. Això mateix i un munt d’interessos comuns van forjar la potent amistat que va teixir sempre amb Jaume Vicens Vives, amb qui va mantenir una relació molt estreta i una amistat que va continuar i mantenir amb la seva família.

En els seus Records de quasi un segle, que va anar desgranant durant moltes sessions davant de Cristina Gatell i Glòria Soler (Quaderns Crema) desfila aquesta dimensió humanística, quasi de príncep renaixentista (príncep laic i príncep de l’Església alhora) amb una curiositat infinita i una immensa capacitat de tocar de peus a terra.

Batllori era un savi, però no era un savi distret. L’arrel cubana materna li atorgà sempre una musicalitat en el llenguatge, i un punt fins i tot de sensualitat passada per l’austeritat de la seva condició eclesial. Els seus punts de referència eren molt terrenals, familiars. La casa natal, la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, la plaça i el mercat, els jardins.

La família i els amics. Les modes, els hàbits, les actituds. Era un bon coneixedor de la burgesia barcelonina, del paper de les classes mitjanes, però sabia estar atent a les convulsions del moment, als conflictes socials, a les tensions d’una societat molt trasbalsada. L’abstracció intel•lectual no l’apartava de l’anàlisi dels interessos en joc en les dues guerres mundials, al paper de l’Església i, en particular, del Vaticà en aquests conflictes, de la dimensió brutal de la Guerra Civil, de les implicacions de tots els exilis coneguts.

Llull, Arnau de Vilanova, Gracián, el papa Borja, Casanovas, Finestres, Vidal i Barraquer desfilen en un relat intel•lectual deliciós, un luxe per a l’esperit socialitzat de tant en tant quan algun editor magnànim va saber treure cartes i textos d’uns i altres explorades pel pare Batllori i posades a l’abast de tothom i rescatades de l’oblit, el calaix, de les anomenades revistes científiques!

Conversador infatigable era un home de món i era un home del seu temps i de tots els temps que li van tocar de viure i d’estudiar. Hauria destrossat amb l’argumentació els pseudo-intel•lectuals que troben explicacions a la segregació del valencià en les catalogacions bibliogràfiques de ves a saber quina biblioteca, hauria liquidat amb una ironia la ignorància o la maldat que amaga aquesta actitud. I ell, que havia viscut tantes guerres, no s’hauria estat d’opinar, i amb seny i saviesa, sobre la guerra que sembla que ve inevitablement.

Ha mort un savi, d’una mena de savis de la qual no anem gens sobrats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 211-213)

Anuncis

14 febrer 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: