EXCÉS DE PROTOCOL, POLÍTICA SENSE ÀNIMA

El Punt, edició comarques gironines

El reportatge sobre les formes, el sentit i les interpretacions del protocol que Presència  ha publicat el diumenge  16 de febrer m’ha portat a escriure unes notes sobre aquesta qüestió. Sóc conscient que aquest és un tema del qual no parlen gaire sovint els polítics en part perquè en són usuaris. Però estic convençut que després de quasi vint-i-cinc anys de democràcia aquesta és una reflexió necessària i saludable.

He recordat molt sovint la visita que em va fer molt al principi dels meus anys d’alcalde (primers vuitanta!) un vell lluitador republicà exiliat. Tornava per pocs dies il·lusionat pels canvis somniats en els llargs anys d’espera i anunciats i promesos en els primers anys de la democràcia recuperada. Impregnat d’un profund sentit republicà, de les idees de la Revolució Francesa volia veure aplicats amb contorns precisos, a la realitat, els sagrats principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Estava convençut que la seva reiteració genèrica els havia devaluat i que calia una aplicació pràctica i el contrast permanent amb la realitat per tal de fer-los efectius. Una mica sorprès pels tractaments protocol·laris, em va recordar que en els anys de la República m’hauria correspost el tractament de ciutadà-alcalde. Jo ja era poc donat a les formalitats del protocol, però des d’aquell dia em vaig convèncer encara més de la inutilitat de tantes excel·lències, honorabilitats o il·lustríssimes il·lustracions de l’enrevessada geografia dels càrrecs públics del nostre país.

El tracte protocol·lari esdevé un motiu de distanciament artificiós, d’allunyament de la realitat, d’apartament inconscient de la mateixa arrel democràtica del mandat que justifica el tracte.

La condició ciutadana, en canvi, és un recordatori clar de l’origen de la representació, és un clam de proximitat, és un element de normalitat. És clar, és natural, és planer i és descriptiu: ciutadà-alcalde!.

Les qüestions que es plantegen i es deriven del rang són sempre un acte de feblesa, un recurs autoritari per a l’autoafirmació. Sovint quan s’acaben els arguments o la credibilitat comença l’exigència abusiva i intemperant de protocol.

M’estic referint a fer del protocol un fi no un mitjà, a la pruïja protocol·lària en situacions ridícules, a l’abús de protocol que finalment el caricaturitza i en fa una nosa grotesca.

Hi ha sovint també una extensió innecessària del protocol a terrenys i en escenaris on és absolutament prescindible, i on el que és més natural és que els càrrecs públics entenguin i exerceixin la seva mateixa condició ciutadana sense la pretensió d’una singularització que o es produeix d’una forma espontània o esdevé molt sovint antipàtica.

I hi ha també una invasió abassegadora, una irrupció i interferència del ritme natural de la vida interpretada per entorns artificiosos que sovint converteixen l’excés de protocol en la justificació de la seva pròpia existència: tutela, control i protecció esdevenen per aquest conducte mecanismes d’aïllament, més que mecanismes de reconeixement. És una mena de segrest de la realitat fet d’aïllament i de pèrdua de contacte.

Tot això no nega la necessitat del protocol. Reclama només situar-lo en el seu punt just de tal manera que no contamini la vida pública. És evident que hi ha uns mínims imprescindibles tan com ho és que hi ha uns màxims de saturació. Els bons professionals ho saben, i saben que el bon protocol és el que no es fa notar i aconsegueix els objectius proposats, el que passa desapercebut; de la mateixa manera que el que es fa notar produeix l’efecte contrari i és causa de rebuig. Canviaria tot el protocol degut  per un respecte guanyat i reconegut en el ple exercici de la ciutadania i de les responsabilitats públiques.

Normalment tot pot ser molt més senzill situant les coses en el terreny del respecte i de les relacions institucionals. La irrupció de tota la parafernàlia del poder en l’àmbit de la vida quotidiana de la ciutadania provoca sovint entre els ciutadans i sovint també entre les autoritats locals o bé una subordinació complaent o bé un distanciament sorneguer.

La política ha de depurar-se d’artificiositats i ha de respondre més directament a la condició del servei públic que la justifica i la fa necessària.

Apel·lo, doncs, a la política de la proximitat, dels sentiments i la sensibilitat, del tracte directe, del contacte freqüent, de l’accessibilitat. Una política sense límits, sense fronteres, sense massa condicionaments. La política de tu a tu, cara a cara. Una política pensada i exercida més per dreçar ponts que per marcar distàncies.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

UN FUTUR INCERT: EL NOSTRE PAISATGE

Diari de Girona 

Poc a poc es van definint unes orientacions en relació al territori i el paisatge que marquen un punt d’inflexió a les comarques de Girona. Alguna cosa està canviant.

Si repassem la geografia de la nostra costa de Nord a Sud ens adonem dels interessos en conflicte i de les perspectives que s’obren.

El cap de Creus, per exemple, depurat d’incrustacions i consolidat com a espai natural i cultural podria tenir una força quasi magnètica, una capacitat d’evocació i de seducció totals.

Els aiguamolls de l’Empordà, ampliats ara potser amb els terrenys de Fluvianàutic serien el contrapunt humid al roquissar secallós del cap de Creus. Fauna i vegetació en un i altre espais tenen a l’abast una gran capacitat de regeneració i una riquesa de tons i de matisos, de colors i d’olors, al ritme dels canvis de temps que encara no hem sabut apreciar prou. Ni hem sabut apreciar prou ni hi hem dedicat els recursos pressupostaris adequats a la magnitud del que representen. No pas només com a espais naturals immòbils sinó com a resultat d’una mil·lenària ocupació humana i una pacient sedimentació cultural. Els conjunts medievals monàstics de Sant Pere de Roda i de Sant Quirze de Colera, vestigis d’un passat actiu i esplèndid, i avui testimonis muts i silenciosos d’un temps nou aporten els ingredients monumentals i patrimonials necessaris per a complementar-ne l’atractiu.

A la platja de Pals, les antenes preserven la duna i ara que han emmudit i ja no llencen consignes esperen el seu destí final mentre tots els ulls observen atentament el futur i les cobejances. Les esperances d’uns i els interessos d’altres. Però l’excepcionalitat de l’espai neix justament de la seva condició durant dècades d’espai tancat, protegit, secret. Excepcionalment el tancament, la reclusió han mantingut totes les pressions a ratlla i ara estranyament l’espai menys públic de  la platja és també l’espai més natural. Natural en el sentit d’intacte. El repte ara és aquest. Obrir-lo sense fer-ne una zona verda convencional, fer-lo públic sense fer-ne una zona verda urbana, socialitzar-lo però per a posar a l’abast la saviesa acumulada de la natura sense pressions.

Entre Calella de Palafrugell i Palamós, Cap Roig i Castell són ara un patrimoni públic que articula una gran massa forestal, un jardí botànic amb vocació cultural i vocació pública des de la seva reconeguda titularitat, i un entorn rural encara no malmès del tot. Aquí emergeix la costa més brava, les cales més verges, les roques més abruptes, els racons més recòndits, i les ondulacions més suaus, els camps més amables. No hi ha cap altra cala tan menorquina (tan catalanament menorquina si voleu) com Castell. Cala sense cases, els conreus tocant a la sorra, els joncs entre els aiguamolls, vinyes verges vora el mar. L’amenaça de la pineda d’en Gori sembla neutralitzada, potser no del tot, i s’Alguer conserva el sabor mariner dels seus orígens.

No lluny d’aquí Cap Gros és finalment un parc urbà que ha sentit en el turmell la mossegada de la urbanització, però que ara té finalment, com a mínim, els límits definits, i garantits.

En els confins de la Costa Brava Cala Banys, Sta. Clotilde, Pinya de Rosa poden esdevenir també pulmons assegurats, espais públics preservats, jardins de tots, boscos urbans, platges amables i no saturades.

Però no estic convençut que la singularització dels espais que he anat esmentant a títol d’exemple sigui el camí adequat per al nostre paisatge del futur. Temo que els espais que hem salvat entre tots esdevinguin l’excepció que confirma la regla, una rara avis en un entorn que ho devora tot. Gotes en un oceà fet malbé, parcs naturals en una selva frenètica de creixement.

 No voldria més aviat que un nou concepte del paisatge, una nova doctrina ho impregnés tot. Que finalment ens poséssim d’acord en polítiques globals i coherents de protecció que garantissin la qualitat de vida i del paisatge per a tots.

Hi ha en l’horitzó prou senyals d’alarma, prou indicis de saturació per iniciar la nostra pròpia campanya preventiva. Planificar a temps, regenerar amb esforç, depurar amb energia, rehabilitar amb qualitat.

Tot en benefici d’un patrimoni col·lectiu que ha de durar i que volem gaudir. Un patrimoni que no podem dilapidar, que no es pot espatllar més. Un patrimoni que demana una acció més decidida i compromesa per part de l’Administració i una conscienciació més evident per part de la ciutadania.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LA GUERRA DE L’IRAQ

Intervenció en el Ple.  Pregunta al president de la Generalitat a respondre oralment sobre quina opinió té de la implicació d’Espanya en la guerra contra l’Iraq i de les facilitats estratègiques concedides

Publicada a:  DSPC-P, 119, pàg 35

L’EDIFICI FÒRUM: UNA PROPOSTA

Diari de Girona 

Fa unes quantes dècades que hi ha a Girona un edifici encaixat entre el Casino i la Travessia Auriga. És l’edifici Fòrum que ha servit per  a moltes coses (jutjats, recaptació executiva, facultats universitàries…) però que no ha acabat de fer fortuna i és més aviat una baluerna misteriosa i d’aire fantasmal. Les escales mecàniques són un monument mut  a un somni impossible i els porxos de la Travessia han esdevingut reducte de pintades, refugi de la intempèrie, o mingitori arraconat.

Tret de la planta d’aparcament, que presta un bon servei, res no hi ha acabat mai de funcionar del tot. Ningú no hi ha sabut trobar una destinació que posés en funcionament tot el complex i el convertís en una eina de revitalització de tot un sector del barri vell. Les entitats d’estalvi que se’l van haver de quedar per executar les hipoteques no en van saber o no en van voler treure major profit i van esperar l’oportunitat per a vendre’l.

És sabut que finalment el va adquirir la Diputació Provincial amb l’afany de concentrar-hi el munt d’activitats diverses que desenvolupa la Corporació, especialment en el camp de la Cultura i amb la voluntat d’alliberar així la Casa de Cultura per a facilitar l’operació de la nova Biblioteca. Però ara tothom sap que la Diputació hi ha renunciat i a decidit vendre’l per considerar que no s’adiu amb els objectius i les necessitats i prioritats d’aquest organisme. Crec recordar que el preu que se’n va pagar, en l’època del president Suñer, van ser menys de tres-cents milions de pessetes.

Des que es va construir podem dir que el mal ja és fet. Massa forçat de planta i alçat, el volum que en va resultar va esdevenir una paròdia de les teories de salvaguarda de la trama que els urbanistes predicaven amb bon criteri a l’època. És veritat, ningú no podrà dir que l’edifici no respecti la trama urbana, tant al carrer Auriga com sobretot a la Travessia Auriga, l’únic carrer de Girona en tot el Barri Vell que encara conserva un cert aire napolità de roba estesa i olors de cuina i humitat a l’ambient.

Però ara es presenta una nova oportunitat i després d’aquest llarg viatge potser es pot demanar a l’edifici Fòrum una aportació generosa, alguna renúncia, en benefici de la qualitat urbana i de la qualitat humana d’aquest tram del barri vell. Si el mercat fins ara no ho ha arreglat, si a corre-cuita i a darrera hora no apareix un inversor disposat a instal·lar un hotel de qualitat, i dimensió abarcable, o algun grup disposat a reconvertir la totalitat de l’edifici en un aparcament a l’estil del de l’antic hotel Italians destinat a la venda i per a cobrir la demanda real dels nous residents del barri vell, potser ha arribat l’hora de fer foc nou i tornar a començar.

Proposo formalment l’enderroc de l’edifici, propiciar un nou esponjament, obrir un nou espai, donar horitzó, claror, escalfor, sol, als veïns de la Travessia Auriga. Generar una nova dimensió visual, menys comprimida, menys vertical, en aquest punt. No es tracta de renunciar del tot a l’actual edificabilitat. Es tracta de reduir-la sensiblement i canviar l’objecte, l’ús, de l’edifici. Potser amb una planta baixa i una o dues plantes d’aparcament l’operació seria fins i tot raonable i rendible. És clar que tot passa per un projecte arquitectònic que sàpiga abordar la problemàtica generada i amb un ús modern, agosarat, dels materials i les formes i una integració amable en l’espai que disposés un nou volum atractiu que faciliti una nova relació visual entre la ciutadania i aquest espai ara hostil i poc amable. Guanyar uns metres de cel i de sol no és poca cosa i a hores d’ara això no té preu. És amb operacions d’aquesta mena que el Pla especial, aquí i allà, ha anat portant confiança, esperança, il·lusió o confort en els racons més sòrdids que podríem recordar.

Si la Diputació no hi estigués disposada o veiés amb recança aquesta possibilitat potser no és difícil arribar a un acord entre la Diputació i l’Ajuntament, i arribar a  una transferència de propietat d’una Administració a l’altra amb un cost reduït i deduïble de les aportacions que anualment fa la Diputació a l’Ajuntament.

Sóc conscient que hi ha tantes altres perspectives i opinions com possibilitats ofereix aquest edifici. Però posats a reciclar un equipament potser és millor una proposta radical i transformadora que una simple readaptació a usos diversos. No trobo, però, essencial per al debat la qüestió dels usos. Em sembla més central el debat sobre les possibilitats d’entrar a fons a remodelar un espai urbà d’una dimensió raonable i avui massa carregat de problemes. Hi ha massa racons, espais opacs, punts foscos, o jardins tancats. Segur que hi ha una altra i millor manera de treure profit d’un espai que ara té l’avantatge que després de moltes anades i vingudes és en la seva part més essencial de propietat pública.

Un concurs sobre paràmetres nous potser aportaria alguna agradable sorpresa i entre tots ens trauríem una nosa. Tal com estan ara les coses i el mercat, ja no estem per noses, estem per continuar aplicant ambició, imaginació i atreviment a una gestió del barri vell que no ha de parar de moure’s per no morir d’èxit.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

PARAULA DE SAVI

El Punt, edició comarques gironines

La mort del pare Miquel Batllori ha situat la seva figura en el primer pla de l’actualitat cultural a Catalunya. Una rellevància i preeminència que la societat catalana va trigar a atorgar-li. Malgrat els múltiples reconeixements i honors que se li han dispensat en la seva dilatada vida de noranta-tres anys, no podem pas dir que el conjunt de la societat catalana li hagués reconegut obertament, generosament, massivament la seva condició de gran savi. Un savi de veritat, amb totes les de la llei, en un sentit ampli, obert, intel•ligent, capaç de submergir-se en les profunditats de la llengua i del pensament i també capaç de copsar i analitzar la vida, les relacions humanes, els fets històrics. Ho feia per als fets de la nostra peripècia contemporània que per a ell coincidí pràcticament amb la de tot un segle amb la mateixa finor, agudesa i sentit crític que aplicava als documents medievals, les relacions institucionals o els corrents intel•lectuals de totes les èpoques. De pensament clar, net, gens barroc, d’actitud educada, de compostura menuda i elegant, va saber lligar la seva pròpia biografia marcada per una vocació intel•lectual, una vocació religiosa, i un itinerari vital amb el qual va resseguir en la geografia de tot l’àmbit mediterrani, els camins de tots els seus camps d’interès, d’un abast molt universal. Catalunya primer, la llengua i el pensament catalans, la cultura catalanoaragonesa de la Cort i de l’Església, la cultura dels jesuïtes, l’itinerari del doble exili italià de la companyia al segle XVIII i al segle XX, el pontificat com a expressió de saber i de poder, les relacions internacionals en un sentit molt ampli. Batllori tenia un instint eficacíssim i brillant per a l’anàlisi dels corrents de la diplomàcia i va saber estar en observatoris privilegiats i en altaveus internacionals molt potents que feien sentir la seva veu i la seva opinió més fora de casa que a casa mateix. La gratitud catalana final és segurament expressió d’una actitud ingrata de promig, molt pròpia d’una societat que mai no ha sabut valorar del tot els valors sòlids que li són propis. Potser perquè a Catalunya mateix no s’haurien desenvolupat de la mateixa manera i que la seva mateixa internacionalització ha esdevingut una garantia de reconeixement que es formula sempre de fora cap endins. Això mateix i un munt d’interessos comuns van forjar la potent amistat que va teixir sempre amb Jaume Vicens Vives, amb qui va mantenir una relació molt estreta i una amistat que va continuar i mantenir amb la seva família.

En els seus Records de quasi un segle, que va anar desgranant durant moltes sessions davant de Cristina Gatell i Glòria Soler (Quaderns Crema) desfila aquesta dimensió humanística, quasi de príncep renaixentista (príncep laic i príncep de l’Església alhora) amb una curiositat infinita i una immensa capacitat de tocar de peus a terra.

Batllori era un savi, però no era un savi distret. L’arrel cubana materna li atorgà sempre una musicalitat en el llenguatge, i un punt fins i tot de sensualitat passada per l’austeritat de la seva condició eclesial. Els seus punts de referència eren molt terrenals, familiars. La casa natal, la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, la plaça i el mercat, els jardins.

La família i els amics. Les modes, els hàbits, les actituds. Era un bon coneixedor de la burgesia barcelonina, del paper de les classes mitjanes, però sabia estar atent a les convulsions del moment, als conflictes socials, a les tensions d’una societat molt trasbalsada. L’abstracció intel•lectual no l’apartava de l’anàlisi dels interessos en joc en les dues guerres mundials, al paper de l’Església i, en particular, del Vaticà en aquests conflictes, de la dimensió brutal de la Guerra Civil, de les implicacions de tots els exilis coneguts.

Llull, Arnau de Vilanova, Gracián, el papa Borja, Casanovas, Finestres, Vidal i Barraquer desfilen en un relat intel•lectual deliciós, un luxe per a l’esperit socialitzat de tant en tant quan algun editor magnànim va saber treure cartes i textos d’uns i altres explorades pel pare Batllori i posades a l’abast de tothom i rescatades de l’oblit, el calaix, de les anomenades revistes científiques!

Conversador infatigable era un home de món i era un home del seu temps i de tots els temps que li van tocar de viure i d’estudiar. Hauria destrossat amb l’argumentació els pseudo-intel•lectuals que troben explicacions a la segregació del valencià en les catalogacions bibliogràfiques de ves a saber quina biblioteca, hauria liquidat amb una ironia la ignorància o la maldat que amaga aquesta actitud. I ell, que havia viscut tantes guerres, no s’hauria estat d’opinar, i amb seny i saviesa, sobre la guerra que sembla que ve inevitablement.

Ha mort un savi, d’una mena de savis de la qual no anem gens sobrats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 211-213)