Joaquim Nadal i Farreras

INDÚSTRIA, COMERÇ, CONSUM, TURISME I TREBALL

El Punt, edició comarques gironines

No és un joc de paraules, no és una endevinalla, no és una relació inconnexa de noms o de sectors econòmics. Avui i després de la setena crisi de govern del govern de la Generalitat de la legislatura 1999-2003, és el nom complet d’una Conselleria. Algú n’ha dit una macroconselleria. D’altres n’han dit un calaix de sastre, una barreja, un poti-poti. Hi ha qui pot pensar que no cal esverar-se i que el nom no fa la cosa. Però no és veritat. Hi ha, i molt, només per començar una qüestió de noms.

Aquest dilluns, els mitjans de comunicació ho han evidenciat amb una simplificació, i “el conseller de turisme” presentava el balanç de la darrera temporada turística. Però, qui és el conseller de turisme, si no existeix una Conselleria de Turisme? I si qui surt a donar explicacions en nom del govern és el Sr. Antoni Fernández Teixidor, titular de la macroconselleria del títol, què haurien de pensar els empresaris, treballadors, usuaris o consumidors de les altres conselleries del conjunt? O és que els títols del conseller variaran cada vegada en funció de l’àmbit i el sector al qual s’adreci?

És, doncs, també una qüestió de noms perquè en l’amalgama heterogènia hi ha la impossibilitat d’una atenció preferent i prioritària a cada tema i perquè cada vegada que es subratlla la part pel tot hi ha moltes altres parts del conjunt que grinyolen.

Dilluns tocava turisme; i dilluns el conseller va dedicar explicacions a aquest tema de tanta importància per a l’economia de Catalunya. De les referències de premsa es pot deduir que el conseller no només s’ho va agafar pel nom de la cosa sinó que també s’ho va plantejar com una qüestió de nombre. Les xifres de visitants com a termòmetre per a mesurar la bondat d’un any i per emmarcar la tendència de tot un sector.

Però ni una paraula sobre preus, sobre qualitat, sobre reconversió hotelera, sobre les normes i les inspeccions de l’oferta d’apartaments, ni sobre les infraestructures, ni sobre el territori, ni sobre el paisatge, ni sobre els valors que fonamenten i incrementen el pes i la importància de la nostra oferta. Res sobre diversificació, turisme rural, turisme d’hivern, desestacionalització, cultura, turisme cultural.

És clar que es tractava d’un balanç de la temporada, però no hi havia cap voluntat ni implícita, ni explícita, de propiciar un balanç de les polítiques. En part perquè estem davant d’un departament fraccionat, desmuntat, diluït, devaluat, mancat de polítiques i de recursos econòmics per tal d’implementar aquestes polítiques.

No cal que ningú no hi vegi una visió de tons dramàtics i pessimistes. No; el sector tira, la gent hi creu i inverteix, l’aportació del turisme al gruix de l’economia catalana manté un pes molt rellevant.

Però, justament, si el pes del turisme és tan clar, com és que avui és un sector perdut en els passadissos d’una macroconselleria? Convé encara recordar que la subordinació i subsidiarització del turisme ja era molt evident abans de la darrera crisi i de la incorporació de Treball en el trencaclosques multicolor. Què no ha de ser ara si  Treball sol ja requereix una atenció preferent i el desplegament del Servei Català d’Ocupació ja comporta un esforç que concentra moltes energies?

L’argument que val per al turisme val per a tots els altres sectors i tots podrien trobar arguments per a considerar que han sigut objecte d’una devaluació originada en un ensamblatge de peces que s’agrupen per una afinitat suposada que després no es veu reflectida en les polítiques de la conselleria.

Perquè falla la visió de conjunt, el programa, la coordinació, la transversalitat, l’ambició. Perquè cada part mereix una atenció que ara no rep. Perquè les mateixes preguntes que són vàlides per al turisme ho són també una a una i per separat per al comerç, per al consum, per al treball o per a la indústria.

Per més que es pugui argumentar una llarga llista d’iniciatives, propostes i realitzacions enfilada en les pàgines de les successives publicacions de L’obra de govern hauríem de concloure que el desgast d’energies, la pèrdua d’eficiència, la manca d’horitzó estan creant una hipoteca greu.

La ciutadania té dret a esperar una altra cosa, un canvi urgent, una nova orientació, un nou mètode de treball, un major respecte.

El sector turístic té dret a esperar que quan sent parlar del conseller de Turisme, sàpiga de qui s’està parlant i identifiqui  sobretot de quines opcions i prioritats polítiques s’està parlant. I que hi vegi un interlocutor creïble, que inspira confiança, que sap què vol, que ho fa, que ho acorda, que escolta, comenta, promou i legisla pensant en el present i, sobretot, en el futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

31 gener 2003 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: