INDÚSTRIA, COMERÇ, CONSUM, TURISME I TREBALL

El Punt, edició comarques gironines

No és un joc de paraules, no és una endevinalla, no és una relació inconnexa de noms o de sectors econòmics. Avui i després de la setena crisi de govern del govern de la Generalitat de la legislatura 1999-2003, és el nom complet d’una Conselleria. Algú n’ha dit una macroconselleria. D’altres n’han dit un calaix de sastre, una barreja, un poti-poti. Hi ha qui pot pensar que no cal esverar-se i que el nom no fa la cosa. Però no és veritat. Hi ha, i molt, només per començar una qüestió de noms.

Aquest dilluns, els mitjans de comunicació ho han evidenciat amb una simplificació, i “el conseller de turisme” presentava el balanç de la darrera temporada turística. Però, qui és el conseller de turisme, si no existeix una Conselleria de Turisme? I si qui surt a donar explicacions en nom del govern és el Sr. Antoni Fernández Teixidor, titular de la macroconselleria del títol, què haurien de pensar els empresaris, treballadors, usuaris o consumidors de les altres conselleries del conjunt? O és que els títols del conseller variaran cada vegada en funció de l’àmbit i el sector al qual s’adreci?

És, doncs, també una qüestió de noms perquè en l’amalgama heterogènia hi ha la impossibilitat d’una atenció preferent i prioritària a cada tema i perquè cada vegada que es subratlla la part pel tot hi ha moltes altres parts del conjunt que grinyolen.

Dilluns tocava turisme; i dilluns el conseller va dedicar explicacions a aquest tema de tanta importància per a l’economia de Catalunya. De les referències de premsa es pot deduir que el conseller no només s’ho va agafar pel nom de la cosa sinó que també s’ho va plantejar com una qüestió de nombre. Les xifres de visitants com a termòmetre per a mesurar la bondat d’un any i per emmarcar la tendència de tot un sector.

Però ni una paraula sobre preus, sobre qualitat, sobre reconversió hotelera, sobre les normes i les inspeccions de l’oferta d’apartaments, ni sobre les infraestructures, ni sobre el territori, ni sobre el paisatge, ni sobre els valors que fonamenten i incrementen el pes i la importància de la nostra oferta. Res sobre diversificació, turisme rural, turisme d’hivern, desestacionalització, cultura, turisme cultural.

És clar que es tractava d’un balanç de la temporada, però no hi havia cap voluntat ni implícita, ni explícita, de propiciar un balanç de les polítiques. En part perquè estem davant d’un departament fraccionat, desmuntat, diluït, devaluat, mancat de polítiques i de recursos econòmics per tal d’implementar aquestes polítiques.

No cal que ningú no hi vegi una visió de tons dramàtics i pessimistes. No; el sector tira, la gent hi creu i inverteix, l’aportació del turisme al gruix de l’economia catalana manté un pes molt rellevant.

Però, justament, si el pes del turisme és tan clar, com és que avui és un sector perdut en els passadissos d’una macroconselleria? Convé encara recordar que la subordinació i subsidiarització del turisme ja era molt evident abans de la darrera crisi i de la incorporació de Treball en el trencaclosques multicolor. Què no ha de ser ara si  Treball sol ja requereix una atenció preferent i el desplegament del Servei Català d’Ocupació ja comporta un esforç que concentra moltes energies?

L’argument que val per al turisme val per a tots els altres sectors i tots podrien trobar arguments per a considerar que han sigut objecte d’una devaluació originada en un ensamblatge de peces que s’agrupen per una afinitat suposada que després no es veu reflectida en les polítiques de la conselleria.

Perquè falla la visió de conjunt, el programa, la coordinació, la transversalitat, l’ambició. Perquè cada part mereix una atenció que ara no rep. Perquè les mateixes preguntes que són vàlides per al turisme ho són també una a una i per separat per al comerç, per al consum, per al treball o per a la indústria.

Per més que es pugui argumentar una llarga llista d’iniciatives, propostes i realitzacions enfilada en les pàgines de les successives publicacions de L’obra de govern hauríem de concloure que el desgast d’energies, la pèrdua d’eficiència, la manca d’horitzó estan creant una hipoteca greu.

La ciutadania té dret a esperar una altra cosa, un canvi urgent, una nova orientació, un nou mètode de treball, un major respecte.

El sector turístic té dret a esperar que quan sent parlar del conseller de Turisme, sàpiga de qui s’està parlant i identifiqui  sobretot de quines opcions i prioritats polítiques s’està parlant. I que hi vegi un interlocutor creïble, que inspira confiança, que sap què vol, que ho fa, que ho acorda, que escolta, comenta, promou i legisla pensant en el present i, sobretot, en el futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

GIRONELLA I GIRONA

Diari de Girona

Josep M. Gironella va posar el seu ex-libris i el peu d’impremta (editorial Josep M. Gironella) a l’edició de l’obra de Joan Amades, Xilografies gironines, publicada en dos volums a Girona els anys 1947 i 1948. El primer volum il·lustrat amb 880 xilografies procedents del fons de la Tipografia Carreras de Girona i el segon volum amb 863. Al peu d’impremta s’hi llegeix “l’estampació ha estat feta als obradors de la Tipografia Carreras a Girona”. L’edició consta d’un exemplar únic amb mil gravats il·luminats a mà i signat per l’autor, 14 exemplars numerats en xifres romanes, 465 numerats en xifres aràbigues i 10 exemplars de col·laboradors. És una magnífica edició de bibliòfil, avui difícil de trobar, i una contribució molt recomanable a la bibliografia gironina.

Aquesta edició conclou el segon volum amb el colofó següent: “Aquesta obra que hem titulat Xilografies gironines és una aportació catalana a l’estudi general de la impremta feta a través de la visió panoràmica del que fou l’art del gravat a la fusta a Catalunya des de la darreria del segle XVII fins al mateix període del segle XIX a base del fons de gravats de la Tipografia Carreras, on han convergit els de les velles impremtes més importants de Girona.

Fou començada per la Pasqua granada de l’any MCMXLVI i restà enllestida per la diada de Sant Miquel arcàngel, del MCMXLVIII amb gran goig i alegria de tots.”

El goig i l’alegria havien de ser momentanis perquè l’edició que coincideix quasi amb l’any del premi Nadal per Un hombre (1946) coincideix també amb el declinar de l’activitat d’editor i de llibreter que Josep M. Gironella havia assajat a Girona.

De fet amb el premi Nadal Gironella tanca la seva etapa més gironina i inicia la seva aventura barcelonina i cosmopolita. Ni que només fos per aquesta aportació editorial (les xilografies) tan assenyalada i tan arriscada i plenament catalana l’autor nascut a Darnius ja mereixia un lloc destacat en la història de la nostra ciutat.

Però el mes de març d’enguany farà cinquanta anys (març de 1953) de la primera edició de Los cipreses creen en Dios, on a partir del fil conductor d’una família gironina intenta situar els esdeveniments de la guerra civil espanyola i les qüestions en conflicte.

No cal dir que en la distància de París dels primers èxits literaris Gironella va transmetre en la seva novel·la aspectes de la seva pròpia biografia, i un repàs de la ciutat, de la societat i del Seminari on havia estudiat.

La novel·la va irritar la dreta local i els sectors més conservadors de la ciutat com ho palesa la reacció irada i una mica eixalabrada de Mn Martirià Brunsoi que amb el pseudònim de Mirian del Lago va publicar Los cipreses que maldijo el diablo (1968). La societat benestant local va acollir la novel·la de Gironella amb fredor i indiferència i els sectors compromesos amb les esquerres amb recel i desconfiança. No és estrany doncs que Gironella mantingués una relació d’amor/odi amb la seva ciutat. Hi vivia la seva mare i la seva germana en un pis del carrer de la Rutlla, sobre l’Onyar, hi tenia familiars i amics, hi venia sovint, però topava sempre amb la contradicció d’aquell que sent que no ha sigut profeta a casa. Triomfava en el món, venia centenars de milers d’exemplars, passejava per tot el món el nom de Girona i Girona no el corresponia amb el mínim de calidesa que podia esperar. Era segurament l’expressió més clara de les peculiars característiques de la societat de la nostra ciutat en la post-guerra, gris, àtona, trista, una mica morta.

No es va pas estar de dir-ho amb lletres de motlle al núm. 30 de Presència, del 30 d’octubre de 1965, amb un article titulat “Gerona, ciudad bombardeada”, on posa de manifest la paràlisi, la incúria, la brutícia, l’atonia de la ciutat. Gironella exerceix de guia dels escenaris de la seva obra amb certa vergonya i un punt de distanciament i conclou amb la frase d’un visitant japonès que hi veu la desolació arruïnada d’una ciutat en guerra. És més una impressió moral que material, és la pertinaç resistència dels efectes més profunds de la guerra que ell mateix havia narrat. La seva sinceritat tampoc no va agradar i va desencadenar una petita polèmica periodística en la que vaig intervenir i em vaig estrenar als disset anys. Pocs anys més tard el balanç crític dels autors de Girona grisa i negra (1972) portava la crítica ciutadana i la reacció política cap a uns camins que ja no eren els de Gironella. Poc ben tractat en la seva obra ara feia tard i el vendaval democràtic i catalanista el tornava a deixar arraconat i amb el peu canviat. Les seves opinions sovint discutibles i polèmiques en són una mostra constant.

No és estrany doncs que Gironella pensés i ho va escriure que la ciutat l’havia tractat injustament.

No vaig tenir mai cap dubte que tenia raó i que havíem de reconèixer en Gironella el mèrit d’haver difós com ningú el nom de la ciutat. Erigit en el nostre principal propagandista en els anys més desèrtics, calia que en l’eufòria democràtica ho reconeguéssim explícitament, per més que algú hi veiés una concessió innecessària.

Aquest és el sentit del carrer que li va dedicar l’Ajuntament i aquest és també el sentit de les successives reconciliacions que va propiciar la seva presència a la ciutat, especialment sota l’impuls del Rotary Club com a membre del jurat del premi d’articles periodístics “Manuel Bonmatí”.

Gironella no va deixar mai de tenir Girona al cap i en els seus dos refugis d’Arenys en algun moment es va enyorar. En una de les seves últimes cartes em comentava el seu procés d’envelliment, les dificultats per moure’s, i constatava que ja feia més de dos anys que no venia.

Tinc el ple convenciment que els darrers anys de Josep M. Gironella van fer aflorar la contradicció flagrant entre els mèrits contrets i els reconeixements rebuts. Fins a quin punt aquesta contradicció li va ocasionar algunes dificultats materials és ara poc rellevant malgrat que hi ha qui n’ha volgut fer motiu de polèmica. Però puc deixar constància explícita que Gironella mai no va perdre les virtuts que sempre el van caracteritzar: l’amistat, la simpatia, l’elegància.

Gironella ha mort amb discreta elegància.

I ara estic més convençut que mai que malgrat la seva sempre tempestuosa relació amb la ciutat, aquesta va saber mostrar-li un agraïment tímid, que potser va arribar amb retard però que és sincer del tot, i creix encara.

El temps situarà Gironella en la literatura, però nosaltres l’hem de situar ja de ple en la història de la ciutat: una veu crítica, distant, atípica, turmentada, d’opinions contradictòries, sí, però una veu nítidament gironina. I això que està fora de tot dubte mereix un reconeixement i una gratitud que no admet discussió, ni per aquells que no l’han llegit mai, que n’hi ha.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Ediciona, 2005. pàg. 203-206)

UN OBSERVATORI DE L’AUTONOMIA LOCAL

El Punt, edició comarques gironines

En els pròxims mesos han de canviar moltes coses a Catalunya. Han de canviar formes, estils, actituds. S’ha de produir un moviment radical de regeneració democràtica basat en la transparència, la claredat, la informació, la participació. Un nou govern ha de saber escoltar, entendre, atendre i respondre. Aquest principi general exigeix dels governants una actitud diferent i una predisposició radical a canviar la imatge de la política i dels polítics i una voluntat clara de dotar-se dels instruments adequats pera fer-ho possible.

Entre aquests instruments, vehicles, eines, voldria assenyalar: 1. la necessitat d’una reforma de l’administració. Una administració més simple, més directa, menys burocràtica. 2. donar poder als territoris, crear un marc d’autèntica descentralització de l’administració autonòmica. Que els ciutadans sàpiguen qui són i on són els interlocutors efectius, amb capacitat per decidir i resoldre les qüestions que es plantegen. 3. facilitar a través d’aquest poder territorial i descentralitzat els àmbits d’una autèntica, i eficient cooperació territorial i local. 4. dotar racionalment el Fons de cooperació local de Catalunya, i 5. propiciar que aquesta cooperació es fonamenti en la lleialtat institucional.

Fins ara el Departament de Governació i la legislació sectorial de la Generalitat han alimentat el recel i la desconfiança entre els Ajuntaments i la Generalitat. S’ha negat d’una forma sistemàtica i contumaç als ajuntaments el seu paper en la construcció de l’autogovern i lluny de la idea bàsica del catalanisme progressista que vol que els ajuntaments siguin peces bàsiques de la construcció nacional de Catalunya s’ha combatut aquesta idea. Els ajuntaments no són enemics de l’autogovern, són peça fonamental d’un autogovern ambiciós plural i capaç de tocar de peus a terra d’una banda i de compartir les utopies més ambicioses i creatives de l’altra.

Amb autèntica desgana, una mandra irredenta, s’ha jugat a la confrontació, a contraposar grans i petits, a interferir sense voluntat constructiva, a escatimar recursos, a primar lleialtats polítiques per damunt de projectes reals. Seguint aquest model s’ha minimitzat el paper de la Comissió de Govern Local i s’ha prescindit del sentit de la responsabilitat i del patriotisme del món municipal per posar-lo instrumentalment sota sospita.

Un repàs dels discursos polítics és en aquest sentit molt il•lustratiu. La referència als ajuntaments és sempre molts escadussera i esporàdica, i només augmenta i adquireix una dimensió rellevant quan a l’hora d’assumir mancances i problemes es vol diluir responsabilitats a base de diluir-les o repartir-les.

Ja l’any 1991 un estudi de Josep Mir sobre el règim local a Catalunya assenyalava en relació a la legislació sectorial que, mantenia l’ambigüitat competencial i la seva definició genèrica, feia sovint i fa una atribució insuficient de competències, imposa càrregues econòmiques més que no assigna papers, vulnera el règim de relacions interadministratives i de cooperació ,i s’atribueix facultats i competències que absorbeixen sovint les que correspondrien per la seva mateixa naturalesa al món local.

S’acosten eleccions municipals i a la tardor vénen eleccions autonòmiques i convé començar a dir que calen nous instruments, nous vehicles, per a facilitar, impulsar i potenciar el paper dels ajuntaments a Catalunya.

Caldrà en primer lloc crear un observatori permanent de l’autonomia local que avaluï l’evolució del món local i que amb independència assenyali els problemes, s’haurà de propiciar l’elaboració d’un Informe anual de l’estat de l’autonomia local, que haurà de ser debatut en seu parlamentària, i s’haurà de reformar la composició i les funcions i competències de la Comissió de Govern Local de tal manera que esdevingui un àmbit de contrast, no un tràmit administratiu.

Caldrà també més endavant reformular tota la legislació territorial i de règim local de Catalunya i caldrà fer-ho amb voluntat constructiva i fundacional, amb el màxim acord, amb consulta i aportació de les diferents forces polítiques i amb audiència de tota la ciutadania i de les administracions afectades. Amb l’objectiu principal d’eliminar la idea d’una permanent confrontació, d’un constant estira i afluixa i substituir-lo per un principi bàsic d’eficàcia, transparència i servei. Els ciutadans tenen el dret i han de poder complir amb l’obligació de saber-se sempre atesos i de saber sempre a qui correspon i de qui és la responsabilitat de la resolució dels seus problemes. A partir d’aquest esquema bàsic i d’urgència caldrà afrontar mesures complementàries que tendeixin a garantir la plena eficàcia i objectivitat de la cooperació entre administracions.

Quan hi ha un problema tenen sempre raó els ciutadans quan diuen, deixeu-vos d’orgues i arregleu la carretera, deixeu-vos d’orgues i feu l’escola-bressol, deixeu-vos d’orgues i construïu l’institut, deixeu-vos d’orgues i garantiu-nos una política de seguretat eficient, democràtica i preventiva. I, ara per ara, les respostes no arriben.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

EL REPTE DE LA CATEDRAL DE GIRONA

Diari de Girona

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

EMILIO GRAHIT I PAPELL. Memorias de un ex-alcalde gerundense

Títol: Emilio Grahit y Papell. Memorias de un ex-alcalde gerundense

Autor: Joaquim Nadal i Farreras

Editat per: Institut d’Estudis Gironins

Lloc i any: Girona, 2003