Joaquim Nadal i Farreras

LA “INSTRUCCIÓN PASTORAL”

El Punt, edició comarques gironines

Hi ha un  problema en el discurs polític de la “Instrucción Pastoral” dels bisbes espanyols. Deixo de banda els problemes i els accents diversos de la problemàtica que hagi pogut suscitar en les diverses comunitats de creients.

Des del punt de vista polític es tracta d’un acte d’apropiació indeguda des de la part unitària cap el tot compost en estricta simetria amb l’actitud del PP quan interpreta unilateralment una visió d’Espanya que des de l’unitarisme nega la diversitat. Hi ha també un abús semàntic a l’hora de judicar innecessàriament els nacionalismes i, finalment, i el que és pitjor és que la incursió doctrinal més enllà de la condemna estricta del terrorisme anul·la la seva possible eficàcia en relació a aquest tema.

Suscita ja molts dubtes un document d’aquestes característiques poques setmanes més tard de l’actitud coherent de la conferència episcopal en defensa de la posició dels bisbes bascos en relació a la llei de partits. La càrrega política de la “Instrucción” sembla massa feta per encàrrec i amb la voluntat de neutralitzar aquella actitud precedent. Així i tot i apel·lant al dret a la vida tenia tot el sentit pastoral un document de condemna de la violència i més concretament de la violència terrorista. La reiteració dels actes de violència és també condemnable moralment i l’episcopat podia incidir en aquesta qüestió subratllant la brutal injustícia que representa.

Fins aquí l’Església hauria mostrat un perfil d’unanimitat i d’acord. Les diferents sensibilitats de la jerarquia eclesiàstica haurien buscat el comú denominador per interpel·lar el conjunt de la societat i per reclamar la fi del terrorisme als seus responsables directes i els seus incitadors i encobridors.

Què va fer sacrificar aquesta unanimitat en benefici d’un contingut més ampli, més dubtós i de clara interferència en d’altres qüestions que han fet reviure vells compromisos i antigues desercions de l’Església espanyola i que han recordat antigues subordinacions i dependències?  Valia realment la pena sacrificar la unanimitat per retrocedir a qüestionaments que han situat l’Església en posicions clarament anteriors al concili Vaticà II?

S’ha parlat de “canonització” de la Constitució i això sol ja representa un acte d’interferència i d’immobilisme preocupant. Les incursions cap a l’ordre constitucional, el nacionalisme, els nacionalismes i el dret d’autodeterminació han fet aflorar la mateixa geografia de la diferència que la mateixa Constitució de 1978 intentava tímidament encarar en el seu títol VIII. Senyal que aquest és un tema no resolt i senyal inequívoc que portar les coses a aquest terreny feia perdre eficàcia a la “Instrucción Pastoral” com a instrument de condemna de la violència. Perquè es perdia la força de la unanimitat i s’introduïen factors de dubte que és la societat que ha d’afrontar-los amb una actitud valenta. Es produeix així un doble efecte negatiu: afebliment de la lluita contra el terrorisme i plantejament viciat del debat necessari sobre el model d’Estat i el paper de les nacionalitats. És potser una prova més que el terrorisme ho contamina tot i desvirtua i devalua l’imprescindible debat polític.

Si ens ho mirem més estrictament des de Catalunya podem dir que des de la diferència hi ha hagut de tot. Actitud i opinions clares i coherents però també corredisses de darrera hora seguint una mena d’imperatiu mediàtic. No m’ha semblat edificant assistir a una mena de concurs per veure qui es desmarcava més. La manca d’unitat i també de criteri propi, en aquesta ocasió, per part de l’Església catalana ha deixat una estranya sensació de campi qui pugui quan potser hauria convingut més un document específic des de Catalunya.

És clar que potser tot neix en el cinisme d’aquells que han decidit fer-ho valer tot per fer passar la seva: la seva particular manera d’entendre Espanya, i de fer-la passar tant si vols com si no; la seva particular manera d’entendre l’estat autonòmic i la seva significació constitucional i finalment de tirar pel dret en la seva particular manera d’entendre i conduir la lluita contra el terrorisme portada si cal a la directa confrontació institucional.

Aquest és un tema que requereix més unanimitat dels demòcrates que moviments tacticistes. En aquest sentit no entenc que l’Església, tan hàbil sempre, sabent com són els del PP s’hagi deixat temptar ara quan ja feia algun temps llarg que s’havia exercitat en la seva independència de criteri. O potser tot és molt més senzill i han seguit el mal exemple de la col·laboració que CiU presta al PP sense adonar-se de la migradesa dels resultats.

 

Anuncis

6 Desembre 2002 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: