Joaquim Nadal i Farreras

ECONOMIA, ESTABILITAT, ESTATUT

El Punt, edició comarques gironines

S’ha consumat el desembarcament del PP a Catalunya. Josep Piqué ja és president i José M. Aznar ja ha incorporat Catalunya en el seu periple particular de caps de setmana de campanya, i d’actes que semblen una autèntica croada. El Sr. Aznar ha visitat fa pocs dies Terrassa i ha sopat amb una nodrida representació d’empresaris. Aquests li han dit que el país va bé, però menys del que es diu i molt menys que fa un parell d’anys. En aquest sentit, el president de la CECOT va ser molt clar. Aznar també va ser clar: si no hi ha estabilitat no hi ha progrés ni prosperitat. L’estabilitat l’atorga l’actual pacte entre el PP i CiU i l’Estatut. Qualsevol intent de canviar aquestes coordenades es traduirà en una situació d’inestabilitat que no serà bona per a l’economia de Catalunya i tampoc per a l’activitat dels empresaris que l’escoltaven.

Aznar pretenia amb un tret matar dos pardals. Erigir-se en el garant, sense intermediaris, de l’estabilitat, i advertint Artur Mas i de retruc Jordi Pujol que qualsevol aventura reformista en el marc estatutari està contraindicada. L’avís a les altres forces polítiques catalanistes ja l’havia fet abans des d’altres llocs i en altres prèdiques, interpel·lant els socialistes per la seva possible col·laboració amb ERC. En aquest aspecte Aznar arribava a Catalunya havent ja escalfat l’ambient per l’esquerra i podent concentrar d’aquesta manera tots els seus esforços en l’espai de centre i del centre-dreta que li és més propi i on es mou amb més comoditat.

Aznar no comptava però ni amb l’evolució de l’atur, ni la de la inflació i amb el criteri dels seus amfitrions els empresaris de Terrassa. I Aznar no té mai present quin pot ser el grau de responsabilitat que li pertoca en una altra mena d’inestabilitat que s’origina en l’aplicació a Catalunya d’una fórmula calcada de d’altres llocs, i basada en l’estratègia de la tensió, de la tensió-distensió, i en l’estratègia de l’aïllament, la indiferència i la manca d’inversions adequades si fem abstracció de l’evolució de les inversions presents i futures en la línia d’alta velocitat.

Aznar no compta, no pot ni imaginar, que hi ha una estabilitat de l’eufòria i una estabilitat de l’asfíxia. Ell i el seu partit, conscient i inconscientment, practiquen aquesta darrera. Són, sí, garantia d’estabilitat. Però ho fan des de l’asfíxia econòmica i l’immobilisme polític. Que no es mogui res que ja ens va bé així. No hi ha en l’aposta del PP per Catalunya cap aposta estratègica ambiciosa, cap decisió pensada per atorgar pes i centralitat a l’economia i a la societat catalana, cap proposta que no sigui el seguiment per inèrcia d’aquelles coses que estan marcades inevitablement en l’agenda europea. D’aquesta manera és impossible l’estabilitat de l’eufòria. Per sentir-se eufòrics, engrescats, els ciutadans de Catalunya, els empresaris i els treballadors, necessiten veure com el sector públic, les administracions eliminen obstacles, aparten els colls d’ampolla, ataquen les causes de l’estrangulament i l’asfíxia. Només així és possible que Catalunya sigui motor autèntic i el seu lideratge no sigui només una concessió graciosa i retòrica.

Però Aznar ha apostat també per l’estratègia de la tensió, simplement desqualificant qualsevol intent d’actualitzar, reformar i optimitzar l’Estatut. Sort que el seny dels empresaris va desbordar la línia argumental del PP: si les coses es fan ben fetes tot és possible sense risc per a l’estabilitat. Aznar desconeix que a Catalunya hi ha un important gruix de l’opinió que és partidari de l’actualització i aprofundiment de l’autogovern.

Hi ha, per altra banda, una nova operació en marxa orquestrada conjuntament pel PP i CiU: una nova manera d’entendre l’alliberament nacional. Aquesta és la impressió que fa la coincidència total entre Josep Piqué i Josep-Antoni Duran Lleida. Ara es tracta d’alliberar del domini socialista i d’esquerres tota l’àrea metropolitana de Barcelona, com si els ciutadans d’aquesta part de Catalunya haguessin viscut vint anys segrestats per unes forces polítiques estranyes i ara hagués arribat l’hora del seu alliberament. Resulta, però, que plantejar-se d’aquesta manera i en aquests termes, els de l’alliberament, la recuperació de posicions polítiques en pobles i ciutats d’hegemonia socialista i d’esquerres contrastada, és massa tronat i buit per donar cap resultat. És fins i tot una ofensa a la intel·ligència i a la llibertat d’uns ciutadans i unes ciutadanes de Catalunya que mai no han votat ni PP ni CiU perquè aquests partits no han defensat mai les qüestions que els preocupen, i perquè fins i tot els han ignorat o s’han estimat més no conèixer-los. Agafats de la mà en aquesta nova campanya d’alliberament nacional els socis Aznar, Mas, Piqué i Duran, ignoren que Catalunya ha canviat molt i que en aquests moments molt poca gent segueix confiant en l’estabilitat de l’asfíxia i l’avorriment que ens prometen.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

22 Novembre 2002 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: