Joaquim Nadal i Farreras

ECONOMIA, ESTABILITAT, ESTATUT

El Punt, edició comarques gironines

S’ha consumat el desembarcament del PP a Catalunya. Josep Piqué ja és president i José M. Aznar ja ha incorporat Catalunya en el seu periple particular de caps de setmana de campanya, i d’actes que semblen una autèntica croada. El Sr. Aznar ha visitat fa pocs dies Terrassa i ha sopat amb una nodrida representació d’empresaris. Aquests li han dit que el país va bé, però menys del que es diu i molt menys que fa un parell d’anys. En aquest sentit, el president de la CECOT va ser molt clar. Aznar també va ser clar: si no hi ha estabilitat no hi ha progrés ni prosperitat. L’estabilitat l’atorga l’actual pacte entre el PP i CiU i l’Estatut. Qualsevol intent de canviar aquestes coordenades es traduirà en una situació d’inestabilitat que no serà bona per a l’economia de Catalunya i tampoc per a l’activitat dels empresaris que l’escoltaven.

Aznar pretenia amb un tret matar dos pardals. Erigir-se en el garant, sense intermediaris, de l’estabilitat, i advertint Artur Mas i de retruc Jordi Pujol que qualsevol aventura reformista en el marc estatutari està contraindicada. L’avís a les altres forces polítiques catalanistes ja l’havia fet abans des d’altres llocs i en altres prèdiques, interpel·lant els socialistes per la seva possible col·laboració amb ERC. En aquest aspecte Aznar arribava a Catalunya havent ja escalfat l’ambient per l’esquerra i podent concentrar d’aquesta manera tots els seus esforços en l’espai de centre i del centre-dreta que li és més propi i on es mou amb més comoditat.

Aznar no comptava però ni amb l’evolució de l’atur, ni la de la inflació i amb el criteri dels seus amfitrions els empresaris de Terrassa. I Aznar no té mai present quin pot ser el grau de responsabilitat que li pertoca en una altra mena d’inestabilitat que s’origina en l’aplicació a Catalunya d’una fórmula calcada de d’altres llocs, i basada en l’estratègia de la tensió, de la tensió-distensió, i en l’estratègia de l’aïllament, la indiferència i la manca d’inversions adequades si fem abstracció de l’evolució de les inversions presents i futures en la línia d’alta velocitat.

Aznar no compta, no pot ni imaginar, que hi ha una estabilitat de l’eufòria i una estabilitat de l’asfíxia. Ell i el seu partit, conscient i inconscientment, practiquen aquesta darrera. Són, sí, garantia d’estabilitat. Però ho fan des de l’asfíxia econòmica i l’immobilisme polític. Que no es mogui res que ja ens va bé així. No hi ha en l’aposta del PP per Catalunya cap aposta estratègica ambiciosa, cap decisió pensada per atorgar pes i centralitat a l’economia i a la societat catalana, cap proposta que no sigui el seguiment per inèrcia d’aquelles coses que estan marcades inevitablement en l’agenda europea. D’aquesta manera és impossible l’estabilitat de l’eufòria. Per sentir-se eufòrics, engrescats, els ciutadans de Catalunya, els empresaris i els treballadors, necessiten veure com el sector públic, les administracions eliminen obstacles, aparten els colls d’ampolla, ataquen les causes de l’estrangulament i l’asfíxia. Només així és possible que Catalunya sigui motor autèntic i el seu lideratge no sigui només una concessió graciosa i retòrica.

Però Aznar ha apostat també per l’estratègia de la tensió, simplement desqualificant qualsevol intent d’actualitzar, reformar i optimitzar l’Estatut. Sort que el seny dels empresaris va desbordar la línia argumental del PP: si les coses es fan ben fetes tot és possible sense risc per a l’estabilitat. Aznar desconeix que a Catalunya hi ha un important gruix de l’opinió que és partidari de l’actualització i aprofundiment de l’autogovern.

Hi ha, per altra banda, una nova operació en marxa orquestrada conjuntament pel PP i CiU: una nova manera d’entendre l’alliberament nacional. Aquesta és la impressió que fa la coincidència total entre Josep Piqué i Josep-Antoni Duran Lleida. Ara es tracta d’alliberar del domini socialista i d’esquerres tota l’àrea metropolitana de Barcelona, com si els ciutadans d’aquesta part de Catalunya haguessin viscut vint anys segrestats per unes forces polítiques estranyes i ara hagués arribat l’hora del seu alliberament. Resulta, però, que plantejar-se d’aquesta manera i en aquests termes, els de l’alliberament, la recuperació de posicions polítiques en pobles i ciutats d’hegemonia socialista i d’esquerres contrastada, és massa tronat i buit per donar cap resultat. És fins i tot una ofensa a la intel·ligència i a la llibertat d’uns ciutadans i unes ciutadanes de Catalunya que mai no han votat ni PP ni CiU perquè aquests partits no han defensat mai les qüestions que els preocupen, i perquè fins i tot els han ignorat o s’han estimat més no conèixer-los. Agafats de la mà en aquesta nova campanya d’alliberament nacional els socis Aznar, Mas, Piqué i Duran, ignoren que Catalunya ha canviat molt i que en aquests moments molt poca gent segueix confiant en l’estabilitat de l’asfíxia i l’avorriment que ens prometen.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

22 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , , | Comentaris tancats a ECONOMIA, ESTABILITAT, ESTATUT

LA COLLADA DE TOSES

Diari de Girona

Durant anys i anys he admirat les carreteres franceses. La cura en el tractament de les vores, el respecte sovint amb les fileres de plàtans arrenglerats al costat, l’eficàcia dels desdoblaments respectuosos, la recuperació atractiva i pràctica dels sobrants de vial anul·lats i reconvertits en àrees de descans són elements constitutius d’una saviesa acumulada per l’experiència de molts anys. Caldria afegir-hi com a elements molt importants una senyalització claríssima, potent, orientadora, i una senyalització horitzontal, la pintura, sempre impecable i que sembla imborrable. Quantes vegades he pensat com m’agradaria veure els nostres carrers i les nostres carreteres amb les ratlles blanques perfectes sobre un asfalt d’una consistència i un gruix innegables!

Però hi ha encara un element més determinant que subratlla la qualitat de les carreteres franceses: el seu traçat. Una manera d’encaixar en el paisatge feta amb suavitat i tacte, una adaptació a les ondulacions que sembla feta a mida, sense ferir, més aviat amanyagant. Aquesta és la visió que tinc de les carreteres franceses, potser si voleu idealitzada, però que encara ara cada vegada que vaig a França em provoca una sana enveja.

Fa dos caps de setmana vaig haver d’anar a Andorra, al Congrés anual del Partit Socialdemòcrata andorrà. Això vol dir que vaig fer dues vegades, de pujada i de baixada, la Collada de Tosses.

La tardor esclatava en una simfonia de colors del groc pàl·lid al torrat intens, fins a una vermellor matisada o avellutada. Pollancres, freixes, verns, faigs, castanyers, roures, esmaltaven de colors els prats i les rieres, els rius, fins a l’inici dels dominis de les pinedes. El dia era d’una transparència esclatant. Feia dies que no hi passava i recordava amb terror els llargs anys d’un paviment intransitable, i els mesos inacabables d’unes obres que no se sabia massa bé com acabarien.

Vaig quedar molt gratament sorprès. Em vaig sentir transportat a França. Una esgarrifança d’orgull va recórrer el meu cos.

La cuneta americana, les proteccions de doble ona, el paviment, la pintura, els eixamplaments i àrees d’aparcament en els espais sobrants, tot em recordava amb contundència el meu model idealitzat de carretera. Puc assegurar-vos que l’aproximació a les primeres neus d’aquest novembre va ser un passeig deliciós, un festival tranquil per assaborir el paisatge i la conducció. Em vaig sentir més a prop de la normalitat i de la civilització. Tinc clar que tot hauria de ser així.

De baixada, diumenge, vam parar a dinar a la Mare de Déu del Món. La magnitud de l’escenari verdaguerià no ha deixat mai d’impressionar-me. Baixar de les valls tancades i atapeïdes d’Andorra i situar-te al mirador del Món és una experiència que omple la mirada. L’horitzó és amplíssim, les aproximacions del relleu a suficient distància per esglaonar-se en la mirada més com a punts de referència que com a obstacles. Hi ha al Món un horitzó  il·lustrat, treballat, humaníssim, en un cercle de tres-cents seixanta graus.  L’atractiu del paisatge, dels esports d’aventura i del pelegrinatge, i la fortíssima motorització de la nostra societat obligaran a ordenar i regular l’accés de vehicles que ara ja comença a ser una mica perillós. L’hostatgeria, no pas acabada del tot, es fonamenta ara en una restauració digna i austera que atorga a la pedra el paper de fonament material i espiritual. Quan estigui tot acabat em sentiré també més a prop de la civilització.

Finalment, per arrodonir el dia, vam voler tornar a Girona anant a buscar la Nacional II per la variant d’Ordis i de Borrassà. Un altre cop vaig tenir la mateixa sensació que a la Collada de Tosses. Sensació de carretera unitària i endreçada. Llàstima que l’entrega final a la N-II no està prou ben resolta. Espero, però, que serem capaços de preservar aquest nou vial d’una ruralitat esplèndida. Que evitarem l’especulació i garantirem que els creixements de Borrassà, Ordis i Creixell es faran a partir del nucli i no penjant de la carretera.

Fet i fet, però, he volgut aportar avui aquí una reflexió i un comentari en positiu. Una visió constructiva que afecta en el cas de Tosses al Ministeri de Foment, i en el cas d’Ordis i Borrassà al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

Avui que a Girona farem un debat sobre infraestructures i en el qual haurem de ser molt crítics amb les mancances, les insuficiències i els retards de moltes infraestructrues de les comarques de Girona, he volgut començar el dia amb el bon gust de boca del meu cap de setmana amb una lliçó claríssima: un altre món és possible.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

22 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a LA COLLADA DE TOSES

CONCLUSIONS DE LA COMISSIÓ DE L’AUTOGOVERN

Intervenció en la Comissió d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern. Presentació del document d’estudi elaborat per la Comissió.

 
Publicada a:  DSPC-C, 400, pàg 6

19 Novembre 2002 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , | Comentaris tancats a CONCLUSIONS DE LA COMISSIÓ DE L’AUTOGOVERN

INTERPEL·LACIÓ SOBRE LA CRISI DE GOVERN

Intervenció en el Ple del Parlament. Interpel·lació al Consell Executiu sobre el setè Govern de la VI legislatura

Publicada a: DSPC-P, 103, pàg 61  DSPC-P, 103, pàg 65  DSPC-P, 103, pàg 66

11 Novembre 2002 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a INTERPEL·LACIÓ SOBRE LA CRISI DE GOVERN

OFENSIVA O OFENSA?

El Punt, edició comarques gironines

El Partit Popular i el seu president han decidit organitzar una ofensiva en tota regla en tots els fronts. Han decidit no deixar res per verd. Han decidit forçar la màquina en clau electoral. És una ofensiva polièdrica: té moltes cares i té molts colors, però va en una única direcció. Respon a un determinat concepte d’Espanya i de l’Estat, i afecta tant els símbols com les institucions i, sobretot, les relacions interinstitucionals. No em cal ara referir-me als episodis més simbòlics com el de la bandera que plantejats d’entrada erròniament han tingut poca fortuna. En refereixo sobretot a un clima, un ambient, una atmosfera que planteja accions i comissions en perjudici del model d’Estat autonòmic i que allunyen Espanya d’una visió composta i complexa, l’Espanya mosaic, l’Espanya plural, el caràcter innegable i indiscutible de la pluralitat nacional, cultural i lingüística. Hi ha involució autonòmica, per molt que Josep Piqué amb cara amable intenti negar-ho. Les coses són així perquè els fets van en aquesta direcció. De fet podem parlar sense por d’exagerar d’involució autonòmica i d’involució democràtica en el sentit que un concepte restrictiu i restringit de la seguretat i de les llibertats comporta inevitablement un desgast, una devaluació de la qualitat democràtica.

Aquest és el marc en el qual es produeix un deteriorament creixent de la qualitat i de l’eficàcia de la gestió en el terreny de les inversions, de les infraestructures, de les prioritats. Però sobretot aquest és el marc en el qual es produeix una visió instrumental, partidista i patrimonial de les institucions. Des d’una acció personal i un interès sectorial es poden canviar càrrecs públics de tota mena. La facultat de nomenar ministres no entra en aquesta dimensió. Hi entra, en canvi, la capacitat i la voluntat de disposar de càrrecs electes (diputats, senadors, diputats autonòmics, presidents autonòmics, presidents de cambres legislatives) per a modelar el mapa polític i de partit a la mesura d’una determinada ambició i de determinats objectius. No és estranys doncs que si aquesta és la visió interna, de partit, dels càrrecs institucionals, traspuï aquesta visió a les relacions interinstitucionals quan es tracta d’institucions presidides i conduïdes des de d’altres majories. És en aquesta clau que es pot entendre millor l’ofensiva o el menyspreu cap a institucions autonòmiques o més concretament cap al món local.

És la vella tàctica que ja he comentat alguna altra vegada. Es tracta de sacsejar l’ambient , atiar el conflicte, provocar la bronca, justificar una determinada acció política i treure’n profit.

És el que ha passat amb la iniciativa de treure recursos dels ajuntaments, desapoderar-los de determinades competències, atribuir-los una suposada responsabilitat fiscal i sostreure la iniciativa pública del marc i la regulació de les ordenances locals. Es tracta de poder tirar pel dret, disminuir els recursos i les capacitats dels poders locals, poder anunciar que es rebaixen els impostos i prescindir de qualsevol consideració sobre els serveis i les prestacions de les administracions locals. El moment culminant d’aquesta ofensiva s’ha d’anar a buscar en l’intent de desacreditar els ajuntaments catalans i d’esquerres per una suposada sobrecàrrega fiscal. Curiosament segons com es reguli la compensació als ajuntaments per la supressió de l’IAE pot passar que en ús de la responsabilitat fiscal que es voldria atribuir als ajuntaments es propiciés de veritat l’efecte que ara Aznar denuncia sense fonament.

A Catalunya, però, les afirmacions d’Aznar han tingut un efecte colateral. Josep-Antoni Duran Lleida, política professional atent a les oportunitats, s’hi ha apuntat de seguida i amb molt poc rigor s’ha decidit a aprofitar l’ofensiva ofensa d’Aznar per ofendre els ajuntaments i la intel·ligència dels catalans. És clar que immediatament Xavier Trias, que vol ser alcalde de Barcelona, l’ha pogut desmentir.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Novembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a OFENSIVA O OFENSA?