Joaquim Nadal i Farreras

EL PP I L’ESCOMBRA QUE DEIXA

El Punt, edició comarques gironines

Aquest passat cap de setmana el Partit Popular ha posat en marxa, diuen, la seva maquinària electoral. Segons les informacions llegides i escoltades José M. Aznar començarà un recorregut per tota la geografia espanyola amb l’objectiu de tibar, tensar les organitzacions territorials del partit. Fins aquí tot és normal i legítim.

Resulta, però, que emparat en la seva majoria absoluta i darrere un to cada cop més intransigent, més vociferant i en cert sentit més amenaçador, el Partit Popular ha decidit fa temps, molt abans de tensar el partit, tensar la societat espanyola. Fa més de dos anys que el Partit Popular sotmet el país a una pressió desqualificadora, a una versió molt local del pensament únic, a un vendaval excloent que intenta situar tothom a favor d’ells o contra ells. Tant és que es tracti de la seguretat ciutadana, la guerra d’Irak, els papers de Salamanca, la tributació local, les relacions laborals, la immigració o la qualitat de l’ensenyament. La tàctica és tibar. Tensar fort, jugar l’escalada mediàtica, fer por, anticipar enquestes amb el diagnòstic i sortir finalment amb una proposta la majoria de les vegades excloent, autoritària i demagògica.

El mètode no és nou i té una seqüència pautada. Comença amb una gran arrencada mitinera de cap de setmana. Sempre un acte amb militants on oficia de mestre de cerimònies José M. Aznar, el gran altaveu. Eufòria desbordada de l’audiència i  aprofitament mediàtic del muntatge. Escalfament de l’ambient, societat al bany maria, i finalment acord del Consell de Ministres i presentació d’un pla del govern. S’anuncia, per exemple, primer que la delinqüència creix, poc després s’assimila estadísticament aquest increment a la presència de més població estrangera, s’atia la por, i finalment s’anuncia la reforma de la Llei d’estrangeria. Pel camí en tot el procés s’oblida la responsabilitat en el control de les fronteres, la preparació dels centres d’acollida i la facultat d’expulsió que les llei preveuen.

Si es tracta de tibar els oponents se’ls acusa d’insolidaris, de contradictoris, de dispersos o se’ls interpel·la per les seves relacions amb altres forces polítiques. En plena escalada de la tensió, per exemple, el Partit Popular demana explicacions al PSOE per les relacions que manté amb ERC a través del PSC, als ajuntaments i a l’Entesa. Tensionar Catalunya o les relacions polítiques amb els mètodes que aplica el PP al País Basc no solament no li sortirà bé sinó que és objectivament suïcida. Perquè la forma de conduir els afers al País Basc és discutible, però ho és més encara negar qualsevol via de diàleg institucional i tibar la societat en un intent de configurar dos blocs. Tot és tan sorprenent i cínic que  seria com si el PSC li demanés explicacions al PP pel fet que aquest partit amb CiU i ERC van votar junts la Llei d’urbanisme al Parlament de Catalunya. Seria sens dubte grotesc però no pas menys que la interpel·lació al PSOE demanant-li comptes i explicacions.

El mètode porta sovint afegida una distorsió de la realitat i fonamenta les desqualificacions en falsedats. Posem un altre exemple. El secretari general dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla va participar el dia 9 de setembre a les Drassanes de Barcelona en un acte compartit amb Francesc Antich, Marcel·lí Iglesias i Pasqual Maragall. Pla va demostrar la seva independència de criteri i la seva personalitat afirmant alhora la necessitat d’un  projecte federal i denunciant un tracte discriminatori al port de València en relació amb el port de Barcelona. No hi fa res que fos així. Torna el mètode: declaracions de l’autoritat del port de València contra Pla, mobilització de la patronal afí al PP contra Pla, judici d’intencions contra Pla per una  suposada deslleialtat valencianista que no va cometre, i per subordinació a un suposat projecte de gran Catalunya que tampoc no existeix.Com a culminació de l’escalada i el despropòsit la setmana següent la presidenta de les Corts Valencianes decideix no assistir a Barcelona a la reunió de presidents de Parlaments autonòmics de l’antiga Corona d’Aragó, no fos cas que algú pogués establir una simetria sospitosa entre els dos actes i la presència d’una representant del PP. Es tracta és clar amb tota evidència d’ofegar qualsevol alternativa a un projecte uniformitzador i centralista, es tracta de negar l’essència mateixa de l’Espanya plural.

Ara ha tocat el torn a la seguretat. Aznar ha anunciat que escombrarà del mapa de les ciutats espanyoles tota la petita delinqüència, i el govern ha donat a  conèixer un pla: més places de policia i implicació de les policies locals en tasques de seguretat ciutadana. Només que les places que s’anuncien no cobreixen les vacants que hi ha hagut en els darrers anys i que carregar ara el mort a les policies locals quan fins ara s’ha aplicat una visió restrictiva, reduccionista, estrictament administrativa d’aquestes policies  sona més a un intent de tensar també el món local que a un ferm propòsit de prevenir i intervenir de veritat en els temes relacionats amb la seguretat.

No es pot jugar amb la seguretat, no es pot fer trampa, no es pot donar gat per llebre. Però també aquí ens trobem amb la repetició del mètode. Per escombrar, sigui el que sigui, s’ha de saber escombrar i hi ha escombres que deixen. Les escombres s’han de netejar de tant en tant; s’hi enganxen volves, borró, pols, fils, papers, engrunes, i arriba un moment que aquestes escombres a l’hora de fer la segona passada deixen el que han recollit i escombrat en la primera. Aquest és l’efecte de la manera de fer del PP. Sembra por i no crea seguretat. La síndrome de la por és la inseguretat. En la definició ampul·losa i restrictiva del concepte seguretat la dreta genera por i la por estimula la inseguretat. S’impulsa la malfiança, ningú no es fia de ningú i els vells valors de la llibertat es troben pervertits i es posen en risc en benefici d’una voluntat escombradora que s’ho emporta tot per davant, però que deixa rastre. I és, encara que sembli una paradoxa, un rastre d’inseguretat.

Això passa perquè s’atorga a la seguretat  un sentit restrictiu, i limitat. Autoritat i seguretat al servei dels administradors d’aquest concepte i de les seves idees i en contra de tots els que no les comparteixen.

És una llàstima que en tot aquest procés s’hi barregi el tema terrorista. La xacra del terrorisme impedeix i dificulta la clarificació i el desenmascarament d’aquesta manera errònia de concebre la seguretat. Jo vull que s’acabi ETA, que s’acabi el terrorisme, que torni la pau i la llibertat al País Basc. Ho vull radicalment, objectivament. Però també ho vull perquè serà més fàcil posar en evidència aquest teorema obscur que intenta fer lligar seguretat i por.

Perquè hi ha por a no trobar feina, por a no arribar a final de mes, por a pactar, por a opinar, por a discrepar, por a no trobar habitatge, por a la por, por a ser exclòs. Totes aquestes pors expressen les mil cares de la inseguretat. És per això que els partits progressistes  proclamen que la manera d’entendre la seguretat per part del PP és interessada, esbiaixada i excloent, i que ho aprofita tot, tot, per impulsar un model, deixar rastre i impulsar la teoria del tot s’hi val.

I no s’hi val. No sempre i sobretot no sempre de la mateixa manera. I si algú no s’ho creu que ho preguntin a tots aquells que han patit i pateixen inseguretat i encara ara no han trobat resposta a la inoperància dels que hi haurien d’haver posat remei. Passa però sovint que un mal diagnòstic propicia una mala solució. I quan això passa hi ha el risc que sigui pitjor el remei que la malaltia. Tensar per tensar no porta enlloc. Cada dia hi ha més gent que sap que el PP practica una conducta d’alt risc.

PS. Fa molt pocs dies vaig assistir a una conferència de Josep Piqué. Ho vaig fer per normalitat institucional i democràtica, fins i tot per amistat. I també perquè  de la mateixa manera que discrepo de les idees i de les polítiques del PP, discrepo i condemno les actituds amenaçadores dels que havien volgut impedir que la conferència es donés. Trasplantar aquí actituds intransigents i fonamentalistes és un mètode inadmissible. La indiscutible legitimitat democràtica del PP no es liquida amb consignes excloents i crits amenaçadors.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

27 Setembre 2002 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: