Joaquim Nadal i Farreras

EL PP I L’ESCOMBRA QUE DEIXA

El Punt, edició comarques gironines

Aquest passat cap de setmana el Partit Popular ha posat en marxa, diuen, la seva maquinària electoral. Segons les informacions llegides i escoltades José M. Aznar començarà un recorregut per tota la geografia espanyola amb l’objectiu de tibar, tensar les organitzacions territorials del partit. Fins aquí tot és normal i legítim.

Resulta, però, que emparat en la seva majoria absoluta i darrere un to cada cop més intransigent, més vociferant i en cert sentit més amenaçador, el Partit Popular ha decidit fa temps, molt abans de tensar el partit, tensar la societat espanyola. Fa més de dos anys que el Partit Popular sotmet el país a una pressió desqualificadora, a una versió molt local del pensament únic, a un vendaval excloent que intenta situar tothom a favor d’ells o contra ells. Tant és que es tracti de la seguretat ciutadana, la guerra d’Irak, els papers de Salamanca, la tributació local, les relacions laborals, la immigració o la qualitat de l’ensenyament. La tàctica és tibar. Tensar fort, jugar l’escalada mediàtica, fer por, anticipar enquestes amb el diagnòstic i sortir finalment amb una proposta la majoria de les vegades excloent, autoritària i demagògica.

El mètode no és nou i té una seqüència pautada. Comença amb una gran arrencada mitinera de cap de setmana. Sempre un acte amb militants on oficia de mestre de cerimònies José M. Aznar, el gran altaveu. Eufòria desbordada de l’audiència i  aprofitament mediàtic del muntatge. Escalfament de l’ambient, societat al bany maria, i finalment acord del Consell de Ministres i presentació d’un pla del govern. S’anuncia, per exemple, primer que la delinqüència creix, poc després s’assimila estadísticament aquest increment a la presència de més població estrangera, s’atia la por, i finalment s’anuncia la reforma de la Llei d’estrangeria. Pel camí en tot el procés s’oblida la responsabilitat en el control de les fronteres, la preparació dels centres d’acollida i la facultat d’expulsió que les llei preveuen.

Si es tracta de tibar els oponents se’ls acusa d’insolidaris, de contradictoris, de dispersos o se’ls interpel·la per les seves relacions amb altres forces polítiques. En plena escalada de la tensió, per exemple, el Partit Popular demana explicacions al PSOE per les relacions que manté amb ERC a través del PSC, als ajuntaments i a l’Entesa. Tensionar Catalunya o les relacions polítiques amb els mètodes que aplica el PP al País Basc no solament no li sortirà bé sinó que és objectivament suïcida. Perquè la forma de conduir els afers al País Basc és discutible, però ho és més encara negar qualsevol via de diàleg institucional i tibar la societat en un intent de configurar dos blocs. Tot és tan sorprenent i cínic que  seria com si el PSC li demanés explicacions al PP pel fet que aquest partit amb CiU i ERC van votar junts la Llei d’urbanisme al Parlament de Catalunya. Seria sens dubte grotesc però no pas menys que la interpel·lació al PSOE demanant-li comptes i explicacions.

El mètode porta sovint afegida una distorsió de la realitat i fonamenta les desqualificacions en falsedats. Posem un altre exemple. El secretari general dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla va participar el dia 9 de setembre a les Drassanes de Barcelona en un acte compartit amb Francesc Antich, Marcel·lí Iglesias i Pasqual Maragall. Pla va demostrar la seva independència de criteri i la seva personalitat afirmant alhora la necessitat d’un  projecte federal i denunciant un tracte discriminatori al port de València en relació amb el port de Barcelona. No hi fa res que fos així. Torna el mètode: declaracions de l’autoritat del port de València contra Pla, mobilització de la patronal afí al PP contra Pla, judici d’intencions contra Pla per una  suposada deslleialtat valencianista que no va cometre, i per subordinació a un suposat projecte de gran Catalunya que tampoc no existeix.Com a culminació de l’escalada i el despropòsit la setmana següent la presidenta de les Corts Valencianes decideix no assistir a Barcelona a la reunió de presidents de Parlaments autonòmics de l’antiga Corona d’Aragó, no fos cas que algú pogués establir una simetria sospitosa entre els dos actes i la presència d’una representant del PP. Es tracta és clar amb tota evidència d’ofegar qualsevol alternativa a un projecte uniformitzador i centralista, es tracta de negar l’essència mateixa de l’Espanya plural.

Ara ha tocat el torn a la seguretat. Aznar ha anunciat que escombrarà del mapa de les ciutats espanyoles tota la petita delinqüència, i el govern ha donat a  conèixer un pla: més places de policia i implicació de les policies locals en tasques de seguretat ciutadana. Només que les places que s’anuncien no cobreixen les vacants que hi ha hagut en els darrers anys i que carregar ara el mort a les policies locals quan fins ara s’ha aplicat una visió restrictiva, reduccionista, estrictament administrativa d’aquestes policies  sona més a un intent de tensar també el món local que a un ferm propòsit de prevenir i intervenir de veritat en els temes relacionats amb la seguretat.

No es pot jugar amb la seguretat, no es pot fer trampa, no es pot donar gat per llebre. Però també aquí ens trobem amb la repetició del mètode. Per escombrar, sigui el que sigui, s’ha de saber escombrar i hi ha escombres que deixen. Les escombres s’han de netejar de tant en tant; s’hi enganxen volves, borró, pols, fils, papers, engrunes, i arriba un moment que aquestes escombres a l’hora de fer la segona passada deixen el que han recollit i escombrat en la primera. Aquest és l’efecte de la manera de fer del PP. Sembra por i no crea seguretat. La síndrome de la por és la inseguretat. En la definició ampul·losa i restrictiva del concepte seguretat la dreta genera por i la por estimula la inseguretat. S’impulsa la malfiança, ningú no es fia de ningú i els vells valors de la llibertat es troben pervertits i es posen en risc en benefici d’una voluntat escombradora que s’ho emporta tot per davant, però que deixa rastre. I és, encara que sembli una paradoxa, un rastre d’inseguretat.

Això passa perquè s’atorga a la seguretat  un sentit restrictiu, i limitat. Autoritat i seguretat al servei dels administradors d’aquest concepte i de les seves idees i en contra de tots els que no les comparteixen.

És una llàstima que en tot aquest procés s’hi barregi el tema terrorista. La xacra del terrorisme impedeix i dificulta la clarificació i el desenmascarament d’aquesta manera errònia de concebre la seguretat. Jo vull que s’acabi ETA, que s’acabi el terrorisme, que torni la pau i la llibertat al País Basc. Ho vull radicalment, objectivament. Però també ho vull perquè serà més fàcil posar en evidència aquest teorema obscur que intenta fer lligar seguretat i por.

Perquè hi ha por a no trobar feina, por a no arribar a final de mes, por a pactar, por a opinar, por a discrepar, por a no trobar habitatge, por a la por, por a ser exclòs. Totes aquestes pors expressen les mil cares de la inseguretat. És per això que els partits progressistes  proclamen que la manera d’entendre la seguretat per part del PP és interessada, esbiaixada i excloent, i que ho aprofita tot, tot, per impulsar un model, deixar rastre i impulsar la teoria del tot s’hi val.

I no s’hi val. No sempre i sobretot no sempre de la mateixa manera. I si algú no s’ho creu que ho preguntin a tots aquells que han patit i pateixen inseguretat i encara ara no han trobat resposta a la inoperància dels que hi haurien d’haver posat remei. Passa però sovint que un mal diagnòstic propicia una mala solució. I quan això passa hi ha el risc que sigui pitjor el remei que la malaltia. Tensar per tensar no porta enlloc. Cada dia hi ha més gent que sap que el PP practica una conducta d’alt risc.

PS. Fa molt pocs dies vaig assistir a una conferència de Josep Piqué. Ho vaig fer per normalitat institucional i democràtica, fins i tot per amistat. I també perquè  de la mateixa manera que discrepo de les idees i de les polítiques del PP, discrepo i condemno les actituds amenaçadores dels que havien volgut impedir que la conferència es donés. Trasplantar aquí actituds intransigents i fonamentalistes és un mètode inadmissible. La indiscutible legitimitat democràtica del PP no es liquida amb consignes excloents i crits amenaçadors.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

27 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , | Comentaris tancats a EL PP I L’ESCOMBRA QUE DEIXA

DE L’ANY GAUDÍ A L’ANY DALÍ

Diari de Girona  

El gironí Josep Oliver Alonso desgrana cada any a l’Anuari Econòmic Comarcal de la Caixa de Catalunya l’evolució de l’economia de les comarques catalanes i les seves perspectives de futur.

Aquest Anuari, amb algunes variacions, però amb considerable constància en els darrers anys assenyala el lideratge econòmic de les comarques de Girona: un dels motors de l’economia de Catalunya, s’arriba a dir.

També s’assenyala cada any  amb més claredat que a l’àrea de Tarragona pren força  una altra àrea també motor de l’economia de Catalunya.

I finalment cada any Josep Oliver ens recorda quins són els riscos, quines les vacil·lacions de Girona en aquest panorama. També apunta en alguna aproximació qualitativa per quin camí es poden orientar les solucions.

El dèficit d’infraestructures, l’elecció errònia de les dimensions i característiques d’algunes infraestructures, la manca d’una promoció adequada, la incapacitat per articular una proposta que identifiqui i singularitzi la nostra oferta turística i la despreocupació pel territori i el paisatge esdevenen així els dèficits acumulats i els reptes de futur.

No cal dir que Oliver sap molt bé quin pes té el turisme en l’economia gironina, sap molt i molt bé quins són els valors en què es fonamenta (natura, paisatge i cultura) i sap també, i ens diu, que la diversificació i la intensificació de l’oferta Girona endins obliga a redoblar  l’exigència, el rigor i la vigilància, per evitar estendre i difondre els defectes i els riscos de la nostra oferta més primigènia.

És ben evident que aquesta anàlisi encaixa i es situa al cor del debat reiniciat sobre la qualitat i les possibilitats de la nostra oferta turística.

En aquest horitzó es dibuixen dos models: d’una banda el dels que propugnarien l’anomenat model “Benidorm”, plena ocupació del territori, creixement imparable, la indústria de la construcció com a únic termòmetre del creixement. Aquest model té un complement: l’aspiració mimètica, en relació a Tarragona, d’un parc temàtic com a revulsiu per a desvetllar les potencialitats adormides i en retrocés.

Per altra banda més tímidament s’insinua un model fonamentat en la “balearització” del turisme de la costa gironina. Esponjament i millora qualitativa de l’oferta hotelera, plans de qualitat i excel·lència, reforçament de la professionalitat, preservació i millora de la qualitat ambiental i del paisatge, plans de regeneració i rehabilitació dels valors naturals, definició de nous models culturals i de promoció.

Aquest segon model és l’únic que pot donar viabilitat, competitivitat i continuïtat al pes del turisme en el conjunt de l’economia de les comarques de Girona. Es tracta de donar per fet que hem arribat ja a un punt de saturació i que objectivament les condicions són radicalment diferents de les que s’han produït a la costa tarragonina. A Tarragona el parc temàtic conviu amb la indústria petroquímica, un port, i un desenvolupament immobiliari més fonamentat en l’abundància de platja que en el predomini del paisatge.

La Costa Brava té una gran diversitat, conviu amb comarques d’agricultura intensiva i de regadiu, té una estructura urbana, demogràfica, social i territorial diferent i es recolza en una costa abrupta i canviant des de les roques fosques i pelades de la frontera i el cap de Creus, les ondulacions del Montgrí o la massa vegetal de les Gavarres als penya-segats de les cales entre Sant Feliu i Tossa.

Aquí l’oferta és com un rosari. Rosari de platges i de poblacions, rosari de monuments, rosari de festivals i concerts. Un encadenament raonable i ponderat que s’ha de reforçar. No un parc temàtic, sinó un aprofitament repartit en el territori dels recursos que ens són propis i ens fan tan atractius. Control del creixement, mesura  en les noves promocions, preservació dels valors indiscutibles, recuperació dels valors en risc. La feina s’ha de començar per aquí. Ja no ens serveix només comptar el nombre de visitants. Ara ens importa molt més desgranar en el territori un seguit de propostes de qualitat amb capacitat per atreure en tot moment visitants inquiets i interessats.

És en aquest context que pren sentit la celebració de l’any Dalí. Ara que sabem que Barcelona ha resistit molt bé la crisi gràcies a l’any Gaudí, l’oportunitat de l’any Dalí assenyala un camí. L’any Dalí com una imatge no restrictiva i localista, no circumscrita al triangle dalinià de Figueres, Port Lligat i Púbol. Aquests són els angles del triangle, els fonaments. Però l’oferta ha de desbordar aquest marc. Cada celebració, cada commemoració, cada proposta s’ha d’estendre per totes les comarques de Girona, compartint patrimoni i proposta, exercint una promoció solidària i integradora. Dalí al servei d’una marca de conjunt, Pla desbordant el marc de Palafrugell i oferint-se a tots els escenaris de la seva literatura, el romànic a disposició dels que en tenen i dels que no en tenen. Un discurs construït amb l’ànim de dotar el conjunt de les comarques d’una identitat pròpia i compartida. Les terres de Girona a mig camí de Toscana i Provença. Una marca, un segell, una identitat, un prestigi. Aquest camí exigeix treball i imaginació i una contundent radicalitat a l’hora de contenir els ímpetus expansionistes i especulatius acompanyada d’una generositat pressupostària en els projectes emblemàtics de redreçament de la imatge i de l’oferta: des de S’Agaró a l’aeroport, des de Peralada a Santa Clotilde, des de Cap Roig a Pinya de Rosa, des dels Aiguamolls a les Gavarres, del parc del Cap de Creus a l´estany de Banyoles, dels boscos de Cantallops a la fageda d’en Jordà, de les Medes a la zona volcànica de la Garrotxa, de les estacions d’esquí al turisme rural, del senderisme a les vies verdes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 189-191)

20 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a DE L’ANY GAUDÍ A L’ANY DALÍ

ZOZOBRA POLÍTICA

El País

Nuestros actuales gobernantes (la minoría mayoritaria de CiU) parecen decididos a deslizarse lentamente por la pendiente de una plácida agonía. Sestean, dormitan.

Han construido una realidad virtual a su medida y han abandonado, han perdido, toda capacidad de atender a los ciudadanos, de aceptar las críticas y responder a las demandas  y exigencias razonables de los mismos. No se trata de anunciar en la severidad de nuestras afirmaciones ninguna crisis. Pero cuando asistimos a una creciente versión autista de la realidad, cuando percibimos el recurso fácil a las simplificaciones maniqueas, conviene señalar puntualmente los déficits de gobernación que exhiben salvo algún destello fugaz de Jordi Pujol.

No se trata, insisto, de diagnosticar la evolución general del país. Se trata de analizar las capacidades de nuestros gobernantes, su coherencia, su sensibilidad, ante las cuestiones que se plantean. No es tanto cuestión de analizar ahora las potencialidades de Catalunya como de evaluar las capacidades de aquellos que administran por cuenta de todos los recursos públicos y la imagen general del país.

A lo largo de este verano se han suscitado, al menos, tres cuestiones de gran calado que merecen nuestra atención: 1. En el mes de julio aumentó el paro registrado en Catalunya; 2. todos los esfuerzos del Servei Català de Trànsit no han podido impedir ni el colapso de las carreteras ni sobretodo el incremento de los accidentes mortales en Catalunya, y 3. los accidentes laborales se han disparado y el número de víctimas mortales no ha parado de crecer hasta alcanzar una proporción alarmante y una frecuencia gravísima.

Es evidente que se trata de tres temas que han despertado una gran preocupación y que pueden ser un buen test para acreditar la capacidad de atención, reacción y respuesta de nuestros gobernantes.

En democracia es exigible claridad en la respuesta y consistencia en las soluciones. Gobernar implica asumir responsabilidades y ejercerlas. Ésta es la esencia de la delegación de soberanía que asumen los gobernantes.

Hay un preocupante común denominador en la respuesta a los tres temas. Veámoslo:

1. El paro podría haber subido, dice el Govern, por la actitud poco responsable de algunos empresarios dispuestos a dar de baja estacionalmente a sus trabajadores e inscribirles en el paro;

2. Las causas principales de los accidentes de tráfico son, siempre según el Govern, imputables a los conductores (exceso de velocidad, no usar el cinturón de seguridad, embriaguez), y

3. Las causas de la siniestralidad laboral hay que buscarlas, también de acuerdo con el parecer del Govern, en el incumplimiento por parte de trabajadores y empresarios de la normativa vigente.

No vamos a discutir, ni a desmentir, estas explicaciones. Queremos simplemente constatar hasta qué punto nos escandaliza su unilateralismo. La simpleza del desmarque sin rubor. La frivolidad de quien ante su falta de respuesta busca transferir responsabilidades y buscar culpabilidades ajenas a cualquier precio.

¿Por qué no se reconocen en las cifras de la desocupación algunos leves síntomas de desaceleración, sólo algunos, y alguna deficiencia estructural?

¿Por qué en los accidentes de tráfico no se fija también la atención en las características y las deficiencias de la red de carreteras? ¿Cómo se explica que se haya intentado incluso justificar la bondad del trazado y de la sección del Eix Transversal cuando existe una rara unanimidad de los usuarios en sentido contrario como a menudo reflejan las secciones de cartas al director de la prensa de Catalunya?

¿Cómo se explica el incumplimiento sistemático de la legislación sobre riesgos laborales y la falta de vigilancia y control ante tal contumaz desacato?

Fijémonos con más detalle en esta última cuestión. Finalmente el conseller de Trabajo, Sr. Lluís Franco y el propio president Pujol han anunciado, en Tiurana, un incremento del 100% de la plantilla de inspectores de seguridad laboral. De acuerdo. La ley es para que se cumpla y es obligación del gobierno hacerla cumplir.¿Cómo se explica entonces que en junio del año 2000 (hace más de dos años!) el conseller compareciese ante el Parlament y anunciara solemnemente que el control de los riesgos laborales y la disminución de la siniestralidad eran una prioridad absoluta del Govern? ¿Por qué se anuncia ahora como novedad y reacción tardía lo que se prometió hace dos años?

Este gobierno tiene un déficit democrático. Ha perdido la humildad indispensable para encajar las críticas y para ejercer con serenidad una mínima y saludable autocrítica.

Quiero concluir con dos ejemplos más que ilustran, en su contradicción, nuestra crítica.

1. Este verano, muy al principio, el conseller de Medio Ambiente, Sr. Ramon Espadaler, negó reiteradamente ningún tipo de problemas con el agua de consumo doméstico en ningún pueblo de la geografía catalana. Y en realidad es una evidencia clamorosa que por lo menos setenta municipios tienen problemas en sus aguas por un exceso de nitratos y al menos dos, Queralbs i Rupià (ironías de la vida!) quisieron advertir a sus conciudadanos de las deficiencias de sus respectivas aguas. Es la misma actitud de lavarse las manos del mismo conseller que hemos visto en el caso del accidente de Mollet del Vallès en un intento frustrado de salir por la tangente y dejar solo al Ayuntamiento de esta ciudad vallesana.

2. En el extremo opuesto, con diligencia máxima y con recursos transferidos de otros departamentos, el conseller de Presidencia, Sr. Artur Mas llevado de una magnanimidad mal entendida ha ampliado por su cuenta y riesgo el “Carnet Jove” a todos los catalanes y a todas las catalanas de entre 25 y 30 años. Es un alarde publicitario de política sin riesgo y sin responsabilidad, es el espejo del anuncio de la campaña institucional, que no te den gato por liebre!

La eficacia aún posible en las medidas sin coste, ni desgaste, brilla por su ausencia en las cuestiones que comportan un riesgo. Lo dicho: sestean, dormitan.

Y, sin embargo, celebro que un ministro marroquí considere a Jordi Pujol el interlocutor en el diálogo bilateral que Marruecos no encuentra en la diplomacia aznarista. A mi no me duelen prendas. A ellos, al parecer, sí.

Lo más doloroso es que ante esta actitud escapista e indolente estamos perdiendo muchas oportunidades.

PUBLICAT A: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Zozobra/politica/elpepiespcat/20020916elpcat_4/Tes 

16 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , | Comentaris tancats a ZOZOBRA POLÍTICA

SHLOMO BEN AMI

Diari de Girona

En el dramàtic desconcert quotidià del Pròxim Orient la recent dimissió de Shlomo Ben Ami és una notícia estimulant i encoratjadora.

Bem Ami va ser ambaixador d’Israel a Espanya, va estudiar a Washington durant un any, i va entrar en el gabinet de Barak primer amb la cartera d’exteriors i després sorprenentment va acumular la d’exterior i la d’interior. Barak reunia així en una sola mà dues peces clau de l’escenari polític israelià en la perspectiva d’assolir un acord de pau.

Ben Ami va tenir la pau a la punta dels dits. Mai com en les negociacions que ell va conduir no s’havia arribat tan a prop d’avançar cap a un acord estable. No he trobat enlloc una explicació raonable de per què es va arribar tan a prop de la pau i ara en som tan lluny. La lògica del conflicte planejada en els seus termes actuals, escalada imparable de violència, escapa a tota racionalitat.

De fet, la ruïna de Palestina, la fam i la misèria, la prestació física dels territoris, les imatges diàries d’uns territoris arruïnats i desarticulats no és un fenomen aïllat. Aquesta ruïna irreparable s’acompanya d’una crisi sense precedents en l’economia israeliana que ha passat en tres anys de creixements espectaculars de l’ordre del 7% del PIB a un creixement zero. Tot i que la situació a Israel no és comparable a la de Palestina, són angoixes diferents i urgències també diferents, no s’escapa a ningú que Israel se sosté ara d’una manera artificial apuntalat per les connexions i la solidaritat internacional, això sí, des d’una posició de sortida molt sòlida en el terreny de la recerca, de les noves tecnologies, de l’agricultura especialitzada, de les infraestructures i d’una indústria moderna i competitiva. Però el col·lapse del turisme, que és total i catastròfic, la por, i l’aïllament respecte a la mà d’obra dels territoris de Gaza i Cisjordània produeix efectes de desgast en uns i altres. Pel costat palestí tot és pitjor, molt més dramàtic, i tot més precari i més pendent encara de l’ajuda internacional en aquest cas plantejada en termes d’ajuda humanitària.

Avui la premsa parla d’un inici desgast d’Ariel Sharon. Les enquestes comencen a expressar una reducció de la seva popularitat. Però en la seva particular manera d’entendre la lluita contra el terrorisme, l’extermini ha conservat un alt grau d’acceptació durant mesos molt llargs.

En una situació de guerra larvada, els recolzaments a una política contundent i radical són sempre molt variats. Però ara comencen a alçar-se veus contra una escalada que porta a la destrucció mútua. Veus que alerten del risc, per primera vegada en tota la seva curta història, de desaparició del mateix Estat d’Israel. Apunteu que cec en la seva pròpia potència, que és indiscutible, aniria covant contradiccions internes i externes prou greus per  generar una fractura insalvable. Un poble que ha resistit mil·lennis en l’adversitat, i que continuaria resistint, trobaria ara factors de crisi interna. Una societat aglutinada fins ara per un objectiu comú, la consolidació de l’Estat d’Israel, es trobaria dividida per una qüestió de mètode i estratègia.

Sóc, i ho he declarat públicament, un admirador de l’Estat d’Israel i les seves realitzacions. Sóc un radical partidari de la creació de dos Estats: Israel i Palestina amb fronteres estables. Voldria veure estendre’s per tot l’Orient Pròxim la prosperitat que vaig conèixer fa quinze anys a Israel. Vull que el poble palestí trobi el camí de la pau, la solidaritat i el respecte que mereix. M’agradaria veure sòlides estructures democràtiques a tota la zona, en països àrabs o no, veure prevaldre el respecte radical o les llibertats col·lectives i individuals, assistir als respecte sistemàtic als drets humans i ales resolucions de les Nacions Unides.

Avui no em convencen les raons i dels uns ni dels altres. Assisteixo perplex als debats que es produeixen a la premsa internacional amb actituds maniquees i fal·làcies argumentals sobre el sentit de la violència dels uns o dels altres. Justificacions d’encàrrec o convenciments doctrinaris. Estic força convençut que ni Sharon i Arafat ho podran resoldre. Potser la solució estigui en la negació de tots dos, i no en la desqualificació unilateral d’un.

De moment, però, trist i abatut a cada mort nova que llegeixo o escolto al Pròxim Orient el moviment de Shlomo Ben Ami em sembla simplement saludable. Potser l’instint d’historiador, el coneixement dels fils interiors del conflicte i la memòria de Rabin l’han portat al convenciment que pel camí actual no s’albira la pau.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

11 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a SHLOMO BEN AMI

L’APROPIACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

El Punt, edició comarques gironines

Aquests dies parlarem més que mai del preu de la llibertat. Reiterarem aquest curs les anàlisis que certifiquen la crisi de la democràcia. La llibertat en perill exigeix un sacrifici, la democràcia en perill exigeix reformes.

L’autoritarisme, el terrorisme, la intolerància, la inseguretat posen en perill la vigència de la llibertat, de les llibertats col·lectives, de les individuals, de les nacionals.

La indiferència, l’abstenció, la desconfiança posen en perill la democràcia.

La llibertat i la democràcia, com a valor la primera, com a mètode i sistema la segona es complementen, es reforcen, es necessiten. Són, de fet, inseparables.

Però ni la llibertat com a valor, ni la democràcia com a mètode són certeses absolutes. No són dades adquirides de la nostra civilització, no es poden donar per enteses.

El pitjor que ens pot passar és justament donar-ho per sabut i per fet. Ja tenim llibertat, ja tenim democràcia! D’acord! un cop adquirida la certesa, es deixen de banda, es donen per bones i adquireixen amb el pas del temps categoria de valors invisibles.

La pèrdua de visibilitat efectiva és el primer senyal d’alerta, és un avís de situació de risc.

Davant el risc ens afanyem a plànyer la  pèrdua de tremp, d’exigència, d’implicació i de compromís. Trobem a faltar la tensió exigent i crítica que ens feia ser molts i molts.

Ara és hora de dir que patim dèficits de llibertat i dèficits democràtics. El dèficit de llibertat és més universal, és global. Hi ha una crisi certa, evident, de les llibertats individuals: la devaluació del dret a la vida; la violència, la mort atempten frontalment contra aquest concepte bàsic de llibertat. L’ús de la violència per a saldar conflictes acaba sempre amb la conculcació absoluta dels drets humans. Però és evident que la inseguretat, enemiga de les llibertats, té moltes cares. La fam i la sobreexplotació atempten igualment contra el dret a la vida, són així privadors de llibertat. És una altra violència potser menys selectiva, més dramàticament i anònimament devastadora. Igualment condemnable.

D’aquí que quan es comencen a formular preguntes al voltant del preu de la llibertat urgeixen respostes que subratllin la necessitat del caràcter universal  d’aquest dret, d’aquest valor. No hi ha mai, i no hi haurà mai, la llibertat d’uns en detriment de les llibertats dels altres. La llibertat té un preu. Però mai no es pot concebre com un preu unilateral. La grandesa de la llibertat en el seu sentit més universal és que ho comprèn tot i només té un enemic: els enemics de la llibertat, de les llibertats.

Quan algú s’erigeix en intèrpret, en dipositari unilateral de la llibertat i de la democràcia comet en realitat una apropiació indeguda. L’apropiació de la llibertat i de la democràcia (també de la nació) és la privatització d’un dret universal. La privatització impedeix l’única possible i desitjable socialització.

Acabem amb un exemple per baixar del terreny de la filosofia al terreny més palpable de la política. Agafem Catalunya i fixem-nos amb el sòl, el territori i el paisatge. Durant vint-i-cinc anys llargs (tant curts, però!) hem viscut confiats en el convenciment que la democràcia per ella mateixa permetria la superació de tots els mals acumulat durant el franquisme i heretats en la transició.

Emparats però en un urbanisme democràtic, a cobert per la legitimació dels plans, assistim en força casos (cada cop més i cada cop més flagrants) a l’apropiació unilateral d’aquest urbanisme i de la seva interpretació democràtica; es genera així, en realitat, un dèficit de llibertat i un dèficit democràtic. Instal·lats en el conflicte, el debat, entre la necessària “balearització” o la fugida accelerada cap el model Benidorm, ens adonem que no podem donar res per fet i que no es pot ser neutral, asèptic, perquè les exigències democràtiques no ho permeten. Ens adonem així que hem de revisar els fonaments de la nostra democràcia, que ha arribat l’hora d’un canvi fundacional i que la llibertat de les generacions futures es juga en la coherència de la democràcia actual i els seus perfils a vegades massa borrosos,cap a la invisibilitat.

En un món que canvia vertiginosament podíem haver fet una incursió cap a les diverses commemoracions d’aquests dies. No cal. Tinc, això sí, el convenciment que el que ara està en joc és justament saber per on passa la ratlla de la universalització de les llibertats (aquí i a tot el món) i com la ratlla, la frontera que no és legítim de traspassar, preserva i reforça la democràcia.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

10 Setembre 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a L’APROPIACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA