NO FER TARD AMB L’AEROPORT
Diari de Girona
L’Aeroport Girona – Costa Brava és una herència magnífica que ens han deixat les persones i institucions que el van promoure. Hi ha una gran diferència de tenir-lo a no tenir-lo.
És veritat que és una infraestructura infrautilitzada i que està molt per dessota de les seves possibilitats. Però també és veritat que és a partir de la seva existència, de la seva trajectòria i del seu funcionament raonable que avui ens podem plantejar amb ambició el seu futur.
Ningú no dubta que l’aeroport és un recurs estratègic per a les nostres comarques i tothom està d’acord que cal potenciar-lo i promocionar-lo fins a fer-ne un recurs competitiu, eficaç i rendible. Aquest objectiu és una urgència i es planteja com un repte, una interpel·lació, a la implicació activa i militant de tota la societat gironina.
En diverses ocasions l’aeroport ja ha demostrat les seves capacitats i potencialitats. Els Jocs Olímpics, la Champions, la Fórmula 1 a Montmeló, o els dies de dificultats a l’aeroport del Prat són moments excepcionals que de forma intermitent posen a prova l’aeroport de Girona que sempre surt ben parat i amb nota d’aquestes proves.
Si aquesta complementarietat amb Barcelona és possible esporàdicament per què no ho és sistemàticament? què ho impedeix? què frena l’expansió de l’aeroport de Girona?
Tot sembla indicar que és una qüestió de preus, de gestió i de promoció.
L’actual sistema aeroportuari espanyol és molt rígid, radial i fa dependre la major part de les operacions d’AENA i d’Ibèria els dos principals operadors espanyols. Amb aquest esquema no sembla que hi hagi marge per abaixar preus, donar facilitats i afavorir la competència. És doncs imprescindible fer tots els moviments per tal d’assegurar les màximes facilitats que facin de l’aeroport de Girona un aeroport al servei de l’aviació comercial – turística (vols charter), de l’aviació de càrrega, i de l’aviació privada. I és també necessari que desapareguin els obstacles que frenen determinades companyies per situar-se a l’aeroport de Girona o per fer-ne la base de vols regionals.
Convé reforçar les gestions que insistentment ha fet la Cambra de Comerç per tal d’aconseguir un punt d’inspecció duanera a l’aeroport. Única manera que les facilitats que hi ha en pista per al transport tinguin la conseqüent traducció administrativa amb capacitat de despatxar amb garanties importacions i exportacions. Els empresaris gironins triarien sempre Girona si no fos aquest obstacle sovint insalvable.
En el terreny de la gestió i la promoció és del tot urgent crear una empresa on coincideixin el sector públic i el sector privat. Una empresa que asseguri la titularitat pública i la gestió empresarial. Que busqui quota de mercat, millorar rendiments i transformi en positiu el compte d’explotació de l’aeroport de Girona.
És clar que també convé que tota la societat gironina, i el sector turístic en particular, recuperi la confiança en aquesta infraestructura i hi compti per tal d’ampliar la temporada i evitar l’excessiva estacionalitat. No deixar que les coses vagin fent per pura inèrcia i intentar emprendre accions que puguin corregir l’actual tendència descendent. La plantilla de l’aeroport espera i desitja un canvi de rumb i no s’explica com durant tants anys ha imperat el conformisme o fins i tot una certa tendència al fatalisme inevitable.
Ara l’aeroport reestrena terminal. De fet és nova. És nova i és més gran i millor que la de molts aeroports europeus. Ara només cal que la inversió que s’ha fet en la millora de la terminal no sigui una inversió immobilitzada sinó que se’n pugui treure ple rendiment. Aquestes obres s’havien planificat inicialment per a l’any 1992 i en conseqüència han arribat amb deu anys de retard.
El Pla Director preveu l’adequació de la pista a les noves necessitats de l’aviació civil: allargament de tres-cents metres i eixamplament de cent cinquanta. Encara no hi ha data per aquesta ampliació. Però per aquesta ampliació s’han d’expropiar els terrenys afectats. L’Administració de l’Estat hauria de treballar ja des d’ara en la tramitació administrativa de les expropiacions de tal manera que quan hi hagi disponibilitats pressupostàries per a fer les obres no resulti que no es poden fer per manca de terrenys. I que no resulti que quan les companyies aèries comencin a canviar les flotes i a comprar avions més grans, les pistes de l’aeroport de Girona s’hagin quedat curtes i no puguin acollir segons quins vols. Preveure ara les expropiacions és preparar el futur amb responsabilitat i ja s’hauria d’estar fent. Expropiar costa molts mesos i no hi ha temps per perdre.
I finalment, la consolidació dels vols regulars a Madrid és del tot imprescindible. Però per a assolir aquest objectiu convé que aquests vols tinguin una visibilitat que ara no tenen. No pot ser que les agències de viatges i els operadors turístics no tinguin aquests vols entre les seves ofertes.
Ha arribat l’hora del segon llançament de l’aeroport de Girona i no es pot fer tard, ni es pot perdre temps.
MIQUEL ARPA I BATLLE
Diari de Girona
El Diari de Girona ha dedicat a la mort d’en Miquel Arpa l’atenció que ell en vida hauria volgut evitar. Fet a si mateix, orientat sempre al treball i al negoci, no tenia temps de prodigar-se públicament i socialment.
Miquel Arpa era molt treballador, era molt matiner, mai no li van caure els anells, ni en els millor moments de la seva situació econòmica, que tot sigui dit, va passar per moments àlgids i per moments molt delicats, sobretot quan van entrar en crisi els seus socis barcelonins. Era tenaç, dur, seductor, simpàtic. Tenia una simpatia natural, menys extravertida i menys aparatosa que la del seu cunyat Fernando Vilallonga, també dotat d’una gran simpatia.
Miquel Arpa era elegant. Elegant de tracte, de comportament, d’indumentària. Cedia sovint el lloc de la corbata a un mocador de seda que li atorgava un aire entre distingit i esportiu. Era imaginatiu i ambiciós en el negoci, però era discret i eficaç. Defugia qualsevol ostentació, que reservava per al seus espais més privats i familiars. En algun moment de recessió i qual la demarcació de Girona i les seves incursions barcelonines se li havien fet petites, va emprendre l’aventura de Puerto Rico, exportant a escala diferent, la seva experiència i els coneixements adquirits en l’operació d’Empuriabrava.
Va iniciar-se en el món de la fusta en un local i magatzem de Celrà. Del camp de la fusa va estendre el seu àmbit d’acció a diferents fronts: la promoció immobiliària urbana estricta (Lloret, Roses, Girona, Palafrugell), la promoció o la reconversió hotelera (Aricasa a Barcelona, Roger de Flor a Lloret de Mar, Cap sa Sal a Begur), les urbanitzacions (Puig Rom, Montjuïc, Empuriabrava).
Va tenir la intuïció de les possibilitats de Fenals de Lloret i va tenir a les seves mans la finca de Santa Clotilde. La relació de totes les seves activitats no pot ser exhaustiva. Va tocar molts fronts i sovint en el moment oportú.
Va viure primera a la carretera de Barcelona, després a Celrà durant molts anys en una casa entre feixes a mig pendent de les Gavarres, al bolet de la plaça Catalunya, i finalment a Palau, on va concentrar durant un temps tota la família, àmplia amb fills i néts.
Simultàniament es va dedicar a la compravenda de finques rústiques, i també amb el seu fill Pere a la cria de cavalls. L’afició per les finques rústiques va portar finalment els fills a deixar Palau i concentrar-se en un nucli del Baix Empordà.
Ell i la Pietat, la seva dona, eren molt amics dels meus pares. El coneixia, doncs, d’abans de ser alcalde. El dia 20 d’abril de 1979 jo tornava a peu de l’Ajuntament a casa pel carrer de les Ballesteries. Era encara, per qui no ho recordi o no ho pugui recordar, de doble direcció fins als quatre cantons on era obligat per als que venien de Sant Pere i Pedret firar a la dreta ca a l’Argenteria i la Rambla. A mig carrer vaig veure de cara un cotxe. El conduïa en Miquel Arpa i jo era un jove de trenta-un anys, recentment elegit alcalde de la ciutat: “Hola Quim, enhorabona, que Déu et doni seny”, em va dir.
En la meva condició d’alcalde la nostra relació va canviar. Jo deixava de ser només el fill del seu amic, que sempre havia vist petit i créixer. Vam tenir diverses converses i tractes. Els puc resumir de la manera següent:
1. En les seves promocions immobiliàries va saber de seguida que només es podien plantejar des de la seriositat, el rigor,el compliment de les regles del joc i la consciència que l’Ajuntament volia reduir els efectes expansius del Pla General de 1970, però que no volia asfixiar l’activitat econòmica de la ciutat.
2. Ell i en Joan Homs i algun empresari més, quan ningú no donava ni un duro, i ningú no hi creia, van apostar pels primers aparcaments subterranis de la ciutat en concessió. Ara són un bon negoci, però ningú no recorda que quan van començar van tenir feina a trobar algú que licités. Al principi ni SABA no creia en Girona.
3. Un dia va venir a donar-me una gran alegria. El seu grup es quedava tota l’estructura que havia deixat penjada a la plaça de la Constitució la fallida del Banc dels Pirineus. No es pot pas dir que sigui una gran arquitectura condicionada pel projecte ja iniciat. Però per qui recordi aquelles estructures buides i fantasmagòriques, el canvi va ser substancial i va contribuir a generar un dels entorns més degradats de la ciutat, excepte una cantonada que acabaria de la gestoria Ribas-Alvarez.
4. Jo li retreia sovint les seves inversions fora de Girona. Li deia que els rics també havien de participar del projecte de ciutat, que hi havien de creure, que hi havien d’invertir, que s’havia de saber i que s’havien de fer veure més. En això mai no ens acabàvem de posar del tot d’acord. Jo sabia que la costa era més llaminera que Girona, però també sabia i li recordava que Girona era per a totes les conjuntures més segura.
No coincidíem sovint. M’ha passat amb molta altra gent. Però tots sabíem que jo i l’Ajuntament fèiem el nostre paper i hi aplicàvem un model que volíem que retallés les seves expectatives especulatives sense impedir les seves expectatives de negoci: apostàvem per un creixement raonable que ara en diríem sostenible.
Un model progressista de ciutat no es podia construir des de la paràlisi de l’anquilosament. I a l’hora de comptar amb emprenedors més valien els de casa que els que venien amb exigències i es pensaven que podien guanyar duros a quatre pessetes.
Aquesta és la meva visió d’un empresari gironí amb qui sovint vaig haver de ser exigent i dur, amb qui vam discrepar o vam coincidir, però amb qui, com amb tanta altra gent, vam poder finalment compartir la passió per fer de Girona una ciutat de referència, un model per a l’altres.
UN PROBLEMA LLAMADO CiU
El País
El catalanismo político ha dado durante el siglo XX una nómina muy relevante de pensadores, teóricos del nacionalismo, escritores de primera línea, pensadores agudos, ideólogos de altura, líderes políticos de eficacia probada. Jordi Pujol plenamente decidido a dar carpetazo a su dilatada etapa como presidente de Catalunya podría ser un epígono de aquéllos.
Pero hoy en los albores del siglo XXI el panorama es distinto y bastante desolador. Ante el necesario debate político sobre el papel de Catalunya en Europa y en España, ante el reto enorme de definir el futuro y fijar las directrices básicas del nuevo catalanismo político, todo parece conducir a un intento desalmado de desacreditar y esquilmar las aportaciones que en un contexto de hostilidades abiertas intenta realizar de forma inteligente, innovadora y participativa Pasqual Maragall. El candidato socialista, el presidente del PSC aboga por construir un nuevo marco teórico ,y su corolario práctico, para definir el papel de Catalunya en Europa y en España y para concretar propuestas, programas y políticas orientadas a atender y satisfacer las aspiraciones de los ciudadanos de Catalunya. Frente a la formulación tenaz, explícita y escrita, de la alternativa y sus propuestas la derecha nacionalista convierte el actual panorama de la literatura política en Catalunya en un erial.
Ésa es la impresión que destila el artículo “confundir molinos con gigantes” que firma en EL PAIS del martes 6 de agosto el señor Josep Antoni Duran Lleida. La escasez de ideas y la ausencia de argumentos que exhibe el dirigente democristiano catalán produce escalofríos. El vacío que intenta denunciar invade todo el artículo de principio a fin y apenas consigue disimularlo con el recurso a una sarta de adjetivos de encargo o exhumados a toda prisa y sin ton ni son del diccionario. Mal anda el nacionalismo conservador con esa pobreza argumental que sonrojaría a todos sus líderes históricos. Pero ya se sabe que quien mal anda, mal acaba.
No se trata, sin embargo, de competir con Duran Lleida e intentar contestarle con la misma moneda, se trata de evidenciar las debilidades del citado artículo. Veamos.
1. El espejismo ético
Duran arremete una y otra vez contra Maragall aduciendo una actitud desleal y destructiva. No parece un buen planteamiento intentar repartir patentes de lealtad y dar lecciones de ética por parte de quien tiene serios problemas internos en su propio partido y no pocas comisiones de investigación sobre la mesa de la Junta de Portavoces del Parlament, por no citar alguna cuestión judicial que debería esclarecerse cuanto antes en beneficio de todos y de la democracia.
Es una desfachatez esgrimir deslealtad y destrucción por parte de quien ha recibido lealtad, cortesía, respeto, prudencia y presunción de inocencia y de independencia sin ensañamiento alguno y conteniendo las presiones de aquellos que aspiraban a una mayor contundencia y agresividad por parte del PSC. Duran no ha pasado una buena etapa política los dos últimos años, pero él como todos los dirigentes de CiU han recibido por parte del PSC el beneficio de la duda y una asepsia ejemplar, sin hurgar en la herida de los rumores que corren de boca en boca y sin querer entrar en las implicaciones que comportan, cuando no se ha dispuesto de evidencias clamorosas o de denuncias demostrables. La lealtad de la oposición ha sido coherente y ejemplar, y con una voluntad escrupulosa de mantener el imprescindible respeto y prestigio institucionales. Lo que no hace, ni dice, el artículo que comentamos.
2. La insoportable levedad de las hipotecas políticas
Entramos ahora en el núcleo duro de la pretendida descalificación de Maragall. Las llamadas en destacado insoportables hipotecas políticas. El PSC mantiene con el PSOE una relación federal, fraternal, de colaboración y compartimos las líneas básicas de un mismo proyecto político. Un proyecto que aboga por el reconocimiento explícito y claro del carácter plurinacional del Estado. El PSC y el PSOE pueden fácilmente erigirse en un futuro inmediato en intérpretes y adalides de la España plural. No hay pues hipoteca.
Resulta sin embargo chocante que se quiera llevar hasta posiciones extremas esta línea y afirmar que “la Catalunya de Maragall es la Catalunya que comparten PSOE y PP”.Tiene poco crédito esta afirmación en quien lidera un partido y una federación que han participado de un pacto estable durante seis años con el Partido Popular y ha sido además, contra el criterio de los otros socios de la federación, el abanderado de la participación de CiU en el gobierno español.
Las malas hipotecas son las que no se pueden devolver y ese es el caso de la grave hipoteca que CiU tiene con el PP. Al no ser necesarios los votos de CiU en Madrid desde que el PP cuenta con mayoría absoluta la hipoteca se salda con las manos vacías y en la más absoluta inanidad. El precio pagado en Catalunya por la estabilidad parlamentaria es altísimo porque no produce dividendos en Madrid, lo que convierte esta situación en una hipoteca insoportable que ha dejado a CiU inerme y ha causado la desazón en todos los votantes y simpatizantes de la coalición.
3. Un país más allá de las personas
En un arranque de maniqueísmo cínico Duran contrapone la supuesta visión catastrofista de Maragall (oscura, lóbrega, decadente, postrada) a la eficacia probada del gobierno y a la sólida construcción de los objetivos del autogobierno. Duran se erige en intérprete unilateral del país, de la nación. Afirma sin ningún recato que es lo que conviene al “interés nacional”, eufemismo para por una vez disimular lo que según él no conviene.”Desde Convergencia i Unió, por ejemplo, se ha sabido fortalecer un proyecto y una visión de país más allá incluso de las personas”.Este es el error más grave inducido sistemáticamente por CiU, ésta es la afirmación que denota una concepción excluyente y limitada de la nacionalidad. Subyace en esta afirmación la idea trascendental, metafísica, de una nación inmanente, surgida del cosmos y desde que el mundo es mundo. Es un concepto muy particular que sugiere un estilo, una ideología, unas actitudes, no siempre fiables. Aquí sí existe una diferencia clave entre el PSC y CiU, entre Maragall y los dirigentes del nacionalismo catalán. Para nosotros la nación no nace, se hace. La hacen las personas en su propia y colectiva evolución histórica. La personalidad diferencial de la nación catalana es la resultante, el sedimento cultural y político de muchas generaciones. Precisamente por este origen el país no puede ser concebido más allá de las personas. La Catalunya futura debe hacerse como siempre ha sido, contando con las personas y es en este sentido u n proyecto con las personas y mas acá de las personas!
4. En busca del país real
La subida del desempleo en julio pasado, la pérdida de competitividad de las exportaciones, la imperiosa necesidad de revisar las previsiones excesivas de crecimiento formuladas por la Generalitat o los colapsos de tráfico en las principales carreteras de las costas catalanas forman parte del país real que Duran intenta negar para convertirlo en una alucinación maragalliana.
El mismo martes que EL PAIS publicaba el artículo de Duran estuve navegando por el Cabo de Creus con unos buenos amigos. El cielo había amanecido en Palamós nublado y denso, pero en las cercanías de Rosas, con las últimas estribaciones del Pirineo al fondo, una leve tramontana mantenía un cielo roto, abierto a jirones; había los suficientes claros para disfrutar de un baño delicioso. Playas casi desiertas, bancales abandonados, paisaje excepcional, aguas cristalinas, un paraje protegido y a proteger. De regreso y felices después de una copiosa y amigable comida en Casa Gallego de Empuriabrava encontramos un atasco sensacional en la carretera de Roses a Figueres. Estaba también bloqueada la escapatoria por Sant Pere Pescador. Tomamos finalmente una atajo por Fortià y Riumors, un camino de una ruralidad exultante y fértil, a pocos minutos del frenesí turístico. Nuevo colapso entre Torroella de Montgrí y Pals. Marcha lenta entre Palafrugell y Palamós. Aquí había descargado con intensidad la amenazante tormenta de la mañana.
No me cabe la menor duda que el país real es la síntesis entre las evocaciones poéticas y literarias aun posibles de paisajes milenarios y los colapsos de las carreteras. Así de simple.
5. El problema de fondo
He aquí una cuestión elemental del debate tergiversado por Duran. El problema no es el país, ni el territorio, ni sus gentes. La denuncia que formula Maragall y que los socialistas y mucha otra gente compartimos no pretende convertir Catalunya en un problema. El problema es otro y se circunscribe al gobierno, porque es un mal gobierno.
El intento de manipulación demagógica de las argumentaciones de Maragall pretende desacreditarle a base de producir la identificación perversa entre el país, sus gentes y un diagnóstico pesimista y negativo. Nada más lejos de la realidad.
Desde nuestro punto de vista Catalunya cotiza y bien en el mercado de futuros: naciones con futuro, sociedades con prestigio, bienestar encomiable, competitividad en auge, cohesión social como amalgama básica. Repto y sintetizo: Catalunya no es el problema. El problema es CiU y su gobierno. La solución no es sólo Maragall, pero pasa por Maragall y por dar crédito a un diagnóstico certero, a una apuesta de futuro, a una nueva ilusión colectiva.
Soy colaborador de Pasqual Maragall. Trabajo con él. Trabajamos juntos en el Parlament y en el PSC. Siento un aire de libertad y de entusiasmo que no percibo en el alegato inconsistente de Josep Antoni Duran Lleida. Por algo será
PÁGINAS BLANCAS
Diari de Girona
La Companyia Telefònica ha dominat durant dècades de forma pràcticament monopolística el mercat de les telecomunicacions a Espanya. Ara, molt tímidament, han començat a sortir-li competidors. Per tal de reaccionar davant d’aquesta nova competència la companyia ha iniciat ja fa uns anys un ampli procés de reestructuració. Ha creat unitats de negoci i empreses de serveis i ha concentrat les seves activitats de tal manera que s’ha perdut la vella estructura de delegacions provincials. Sovint algunes comunicacions i serveis de Telefònica en relació a Catalunya passen ara per Saragossa.
Tot això, d’entrada, no és ni bo ni dolent. Tot depèn de com s’aplica i de com repercuteix en el servei. Si es milloren les prestacions, si la informació és més fiable, si el tracte és més atent i personalitzat, si la proximitat de les informacions és més evident, podem parlar d’una millora. Si passa el contrari les coses han empitjorat. La meva modesta opinió és que no han millorat. És possible que fruit de la diversificació de les prestacions i de la dimensió del mercat, el conjunt de persones ateses hagi augmentat moltíssim. Però crec que no tothom es pot sentir satisfet. La resposta a consultes que plantegen un problema lingüístic, onomàstic o toponímic, no és sempre satisfactòria. I no ho és perquè segons qui atén la trucada és molt difícil que assumeixi amb naturalitat allò que és natural. Hauria de ser natural. Localitzar números amb referències a carrers tampoc no és més fàcil i hauria de ser-ho.
No plantejo tot això per pur afany de queixa. Ho faig perquè si el preu de la globalització econòmica, si el preu del creixement de les empreses espanyoles, és la pèrdua de qualitat d’algun servei, caldria com a mínim plantejar-se l’antídot i les solucions.
Passem a un exemple concret que és el que dóna títol a aquest article. La nova i més recent edició del famós llistí de telèfons. El que ara per contrast amb d’altres edicions s’ha denominat Páginas blancas. La nova edició d’aquest any es presenta en portada amb un exuberant dibuix de Mingote. Res a dir del dibuixant. Té el seu estil i fa la seva feina. Però sí que es pot discutir l’oportunitat i l’eficàcia. Des d’aquest punt de vista jo opino que s’ha perdut una oportunitat i que s’ha perdut malgrat que hi havia diversos antecedents. És veritat que en alguna ocasió s’havia optat per portades anodines de color verd o blanc i prou. Però també és veritat que en moltes altres ocasions s’havia optat per incloure en portada algunes fotografies de punts d’interès monumental o paisatgístic. Em sembla una solució més adient que el dibuix més propi d’un magazine que d’una guia telefònica. Promoure les belleses naturals de cada província em sembla més adient i més oportú.
És clar que potser Telefònica ha pensat que les fotografies tenen un preu i que ells no han vingut al món per fer publicitat gratuïta. Però si aquest és el plantejament és molt evident que hem anat subvertint els valors i construint una societat molt poc constructiva i solidària.
Trobo que tornar a una política de proximitat i de personalització seria una bona decisió i repercutiria també en el prestigi i l’eficàcia del servei telefònic.
Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.
Xarxes socials
Últimes imatges
Subscriu-te
Joaquim Nadal i Farreras 