Joaquim Nadal i Farreras

DEU ANYS DESPRÉS

El Punt, edició comarques gironines

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

28 Juliol 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , | Comentaris tancats a DEU ANYS DESPRÉS

L’ESCÀNDOL D’ACESA

Diari de Girona

Fa pocs dies, el 25 de juliol, va fer deu anys de l’inici dels jocs olímpics de Barcelona. 

Fa doncs més de deu anys que l’autopista A-7 té tres carrils fins a Maçanet de la Selva; el mateix temps que fa que amb insistència i constància hem demanat, hem reclamat, hem exigit la continuació del tercer carril des de Maçanet fins a la frontera francesa.

El mateix dia de la inauguració de l’esmentat tercer carril manifestàvem la necessitat de continuar esgrimint tant raons de seguretat com raons de caràcter econòmic. No podia ser que l’eix de comunicació viària més important amb França perdi secció, amplada, a mesura que s’allunya de Barcelona i s’acosta a la frontera.

Ara, passats deu anys els arguments d’aleshores s’han fet més evidents, més apremiants, i les mancances de l’autopista en aquest tram han esdevinguts clamoroses. La intensitat del trànsit s’ha incrementat notablement i la importància dels camions, del transport de mercaderies ha adquirit una envergadura extraordinària. Aquesta incidència del trànsit pesant s’ha fet més evident com a pal·liatiu de les deficiències de la xarxa gratuïta i molt especialment pels defectes i les mancances de la Nacional II.

Avui és molt freqüent veure avançaments perillosos i sobtats de camions; maniobres d’avançament que duren minuts interminables per la potència insuficient i la velocitat semblant del camió que avança i del camió que és avançat. Es fàcil veure grans tràilers que culegen i branden el seu remolc en un balanceig perillós, roulottes de gran amplada que fan més evident les limitacions del traçat.

No es veu cap argument raonable, cap, per endarrerir la construcció d’aquest tercer carril a no ser que respongui a una política premeditada que vulgui mantenir de forma insensata la perillositat que hem comentat i que respongui a una actitud que aspira a l’estrangulament de l’activitat econòmica de les comarques gironines.

Tot és més incomprensible si es té en compte que per a aquest tram no han prosperat les accions reiterades i insistents a favor de la gratuïtat i el rescat dels peatges. Un cop garantida la gratuïtat del tram Girona Nord – Girona Sud tothom preferiria una solució pactada al tema del tercer carril abans que una reivindicació de l’estricta gratuïtat.

El retard i els silencis semblen però una provocació; una invitació a la radicalització de les postures, a una mobilització àmplia, a un moviment reivindicatiu i organitzat. Quantes vegades la passivitat i manca de sensibilitat dels responsables de l’administració i de la concessionària han acabat esdevenint un estímul, un desencadenant d’una major radicalitat aparentment no desitjada?

Aquest estiu però ACESA ha forçat les coses fins al límit. En el seu afany per optimitzar la rendibilitat de l’autopista, per diversificar les seves línies de negoci, per completar la seva hàbil política de creixement, expansió, i domini estratègic a Espanya i en el mercat europeu, ha començat els treballs d’estesa del cablejat de fibra òptica fins a la frontera. Els cables de coloraines decoren les àrees de descans, les mitjanes o els vorals, i els camions i operaris no paren de desplegar les anomenades literalment autopistes de la informació. De tal manera que aquestes autopistes virtuals, sense limitació de carrils, hauran arribat a França abans que el tercer carril.

L’escàndol és que això s’està fent sense miraments de cap mena: en plena temporada, en moments de màxims d’intensitat de trànsit, disminuint la secció de l’autopista, eliminant les bandes de seguretat, prescindint dels vorals, encaixant amb calçador dos carrils pintats provisionalment amb pintura groga, i reservant un carril sencer durant molts quilòmetres per a les obres d’estesa del cable.

ACESA ha decidit fer ploure sobre mullat. No hi fa res que les obres ara coincideixin amb el tram de dos carrils, no hi fa res que tothom esperi el tercer carril, no hi fa res que s’hagi incrementat el risc, no hi fa res que avançar un tràiler sigui jugar-te la vida.

El negoci és el negoci, i per al negoci la vida no compta i el calendari tampoc.

Ja sé que per a fer l’estesa de cable ACESA ha pogut tirar pel dret i per a l’ampliació del tercer carril necessita de l’autorització i l’acord de l’administració de l’Estat. Però no puc entendre la passivitat d’uns i altres i no puc entendre la poca sensatesa d’aquestes obres.

L’Estat, ACESA i la Caixa haurien de respondre de tot aquest desordre i assumir que no fer-ho és una irresponsabilitat i una provocació. Si els usuaris es radicalitzen no s’haurien de sorprendre. S’ho haurien ben guanyat.

28 Juliol 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a L’ESCÀNDOL D’ACESA

ELS DOS BANCS D’ESPANYA

Diari de Girona

Ara fa un mes i mig va saltar la notícia. L’euro fa tancar una trentena llarga d’oficines del Banc d’Espanya.

Suposem que la iniciativa va endavant i que efectivament en qüestió d’un parell d’anys tanqui l’edifici circular, de rajol vist i de factura romana que hi ha a la Gran Via, en la cantonada amb el carrer Vint de Juny. És del tot evident que el menys recomanable serà mantenir un edifici tancat. Una ciutat no es pot permetre el mal efecte, la sensació de deixadesa i abandonament que fan els edificis tancats. Hem insistit sempre amb aquesta idea. Una ciutat necessita omplir-se de vida, d’activitat, de moviment, d’intercanvi. Fer ciutat és justament això: crear circuits per a la solidaritat col·lectiva, per la convivència, pel ple desenvolupament de totes les potencialitats. Les ciutats amb edificis tancats són ciutats mortes i Girona ha lluitat durant dècades per ser una ciutat plena de vida fins al punt que el programa de rehabilitació del barri vell iniciat l’any 1982 es plantejava en termes de devolució: tornar la vida al barri vell.

No cal dir que les característiques arquitectòniques i constructives del Banc d’Espanya en fan un edifici de molt bon reutilitzar. La qualitat dels materials, l’originalitat de les solucions, la lluminositat de la gran sala, la monumentalitat pura dels espais, el contrast dels marbres polits amb el rajol, són elements d’un conjunt que adquireix una fortalesa especial, una contundència cúbica, flotant, en la caixa cuirassada. La rampa exterior, quasi el fossar d’una fortalesa, els circuits interns i externs, les terrasses, esdevenen miradors excepcionals sobre la ciutat i els finestrals estableixen un diàleg amb la plaça de la Constitució (Clotet i Elies Torres, Paricio i Martínez la Peña, picant-se l’ullet), o amb la seqüència gòtica dels finestrals de l’antic convent de Sant Domènec. Lluís Clotet, Òscar Tusquets i Ignacio Paricio, van situar el Colisseu de Roma com a referència arquitectònica. I van recrear des de l’originalitat contemporània les solucions més antigues de la civilització romana.

No és estrany doncs que s’atorgués al Banc d’Espanya el premi FAD. Però durant deu anys llargs ha sigut una incrustació estranya a Girona, una fortalesa quasi inaccessible.

Ara amb l’anunci del tancament ha arribat l’hora de la col·lectivització, de la socialització del patrimoni. El privilegi que hem tingut uns quants de passejar tranquil·lament la mirada per la immensitat del buit circular ha arribat l’hora de fer-lo compartir per tothom. Ja no hi ha motius, no n’hi haurà, per tant d’hermetisme. Es podrà obrir. Obrir de bat a bat. Fer ràpidament una jornada de portes obertes. Col·lectivitzar el plaer de l’obra d’art i assegurar la permanència d’aquesta col·lectivització.

Ha de ser com un homenatge pòstum a Laureà Figuerola que reposa al cementiri de Girona. El Banc d’Espanya no pot ser un panteó, ha de ser una festa. Un ús públic, ciutadà, municipal, és imprescindible. L’opció d’un Centre d’art contemporani sembla plausible i recomanable.

No podem deixar, però, de referir-nos a l’antic Banc d’Espanya de la plaça Marquès de Camps i el carrer Álvarez de Castro. Sorprèn que el Govern espanyol no li hagi trobat un destí. Com poden els governants predicar la dinamització de l’economia si mantenen tancada a pany i clau per a domini de coloms i ratpenats una de les millors cruïlles de Girona?

Potser pot tenir sentit anar concentrant totes les oficines de l’administració perifèrica de l’Estat. Tindria tot el sentit del món millorar les dependències d’estrangeria i evitar les cues de la Gran Via. Però també és veritat que l’Estat té més patrimoni i que si Hisenda o la Seguretat Social es volen moure no hauria de costar de trobar altres alternatives per a aquestes dependències de l’administració perifèrica.

Ho dic perquè potser en l’antic Banc d’Espanya hi ha la base de la solució per al destí del nou Banc d’Espanya. L’edifici nou podria ser una contribució directa de l’Estat al futur Centre d’Art Contemporani. Però si l’Estat anés curt de recursos també es podria negociar amb l’Ajuntament la requalificació de l’antic Banc d’Espanya per a usos comercials. La ciutat podria rebre a canvi l’edifici nou i l’Estat es podria vendre l’edifici vell.

D’aquesta manera la ciutat hi guanyaria doblement; rebria un equipament públic d’una qualitat excepcional i veuria com es torna a la vida i a l’activitat una cruïlla decisiva. I així el patrimoni de l’Estat no se’n ressentiria especialment.

Les generacions futures podrien gaudir així d’un magnífic Centre d’Art Contemporani i no gaire lluny d’allà d’un hotel i un restaurant de luxe, o d’un centre comercial en un edifici rehabilitat, o qualsevol altre destí que se li vulgui donar i esdevingui un servei a la col·lectivitat.

21 Juliol 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a ELS DOS BANCS D’ESPANYA

ROBERT BRIAN TATE

Diari de Girona 

A la Universitat de Girona la setmana passada, del 8 a l’11 de juliol es va celebrar el IV Col·loqui Internacional sobre problemes i mètodes de la literatura catalana antiga.

Enguany el tema triat ha estat Història i Llegenda al Renaixement.

La directora del col·loqui ha estat la professora Mariàngela Vilallonga i l’organització a cura de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes.

Les sessions s’han desenvolupat en la novíssima i antiga  alhora sala de graus de la facultat de Lletres amb un sostre, a la volta de creueria, tot ell de pedra volcànica. Les claus de volta, els nervis de la volta, els finestrals, l’elegància gòtica de l’espai atorgaven al col·loqui un marc d’una qualitat incomparable.

Si el marc directe és magnífic, el pòrtic de l’aula és tot el claustre sencer amb el punt just de verd que trenca i els xiprers exactes per a donar a la seqüència dels capitells i els arcs trilobulats quasi com els arcs del trifori de la catedral però a l’engròs, un contrapunt de verticalitat vegetal.

No em puc estar de dir que sent la Universitat de Girona una universitat tan nova té a la facultat de lletres la solera, el pòsit d’una universitat centenària més a prop de Salamanca o Santiago que de les universitats noves de campus suburbials. Només que a Girona la Universitat històricament va tenir un paper més aviat secundari i que la facultat ha hagut de manllevar l’ambient de l’esperit de l’antic convent de dominics on ressonen els sermons de Vicent Ferrer o Nicolau Eimeric.

Donava gust de sentir parlar de Carles V i la difusió de l’erasmisme, i les reaccions contràries, en aquest context ambiental tant propici.

Aquest és l’ambient en el qual dimecres, 10 de juliol, a les onze es va produir la signatura de la donació de la biblioteca de Robert Brian Tate. Una nova donació que s’afegeix a les de Ferrater Mora, Vicens Vives, Modest Prats, etc.

Tate, irlandès de més de vuitanta anys és el prototip d’una generació d’hispanistes britànics que arriben al món de la recerca i la docència just després de la Segona Guerra Mundial.  Tocats moralment i en la seva consciència democràtica per la Guerra Civil espanyola i per la lluita contra el feixisme en la Segona Guerra Mundial, s’acosten a Espanya per refer ponts intel·lectuals i per desenvolupar la seva pròpia carrera.

És així com Tate arriba a Catalunya, es submergeix a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i arriba l’any 1949 als arxius gironins que explorarà acompanyat de l’amistat de Santiago Sobrequés i Lluís Batlle i Prats.

Ací Tate aprèn un català depuradíssim, precís i eficaç que encara conserva vivíssim malgrat les seves queixes d’oxidació. Impregnat de l’ambient d’una ciutat contradictòria, la “bruta Venècia” recorda, i corprès per la catedral, ressegueix la pista del gironí internacionalment més influent de tots els temps: Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, humanista i diplomàtic, fidel servidor de la dinastia i eficaç ambaixador a terres d’Itàlia. Margarit passava més temps del seu pontificat a Itàlia que a Girona. Hagué de ser enterrat a Roma, a Santa Maria del Poppolo. Tate li ha dedicat diverses monografies i una biografia definitiva publicada a Barcelona per l’editorial Curial l’any 1976.

Des de la seva llarga trajectòria a la Universitat de Nottingham, Tate no ha deixat mai de refer una i altra vegada el seu primer viatge iniciàtic, un recorregut per la perifèria peninsular (Santiago, Lisboa i Sevilla…) i l’etern retorn a Girona, el racó del seu cor.

A l’acte de dimecres, emotiu i lúcid, Tate no es va pas estar de vindicar la història i l’estricta contemporaneïtat de tota la història. Tot és història contemporània! s’exclamà amb passió després de llegir els vers de T.S. Eliot:

“Present i passat
Tal vegada són presents en futur
i el futur contingut en el passat.
Si tot temps és eternament present
Tot temps és irredimible”.

Dit amb ganes de viure, de gaudir, de lluitar i sota l’atenta mirada del bisbe Margarit, que en la imatge de l’antipendi (frontal d’altar) del tresor de la catedral ha esdevingut el reclam del col·loqui i el segell etern de l’ex-libris de la biblioteca Tate que ara engrandeix els fons de la nostra facultat.

Amic, gràcies. Girona vetllarà pels teus llibres i si pot pels teus somnis.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 185-187)

19 Juliol 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a ROBERT BRIAN TATE

EL BORN: DISQUISICIONES Y PROPUESTAS

El País

Ha corrido mucha tinta y se ha levantado mucha polvareda desde que hace unos meses se descubrieron las estructuras urbanas de una parte del barrio de Ribera cobijadas y protegidas por el antiguo mercado del Born.

Los primeros argumentos esgrimidos contra la conservación de los restos arqueológicos se centraron en desacreditar la entidad misma de los hallazgos. Se llegó a afirmar que no tenía ningún valor y que por cuatro pedruscos sin importancia no valía la pena replantearse nada. Otros avanzaron argumentos menos primarios; incluso más retorcidos. Desde posiciones críticas con el nacionalismo se expresaba el temor de la potenciación de un santuario del nacionalismo; una cripta o casi unas catacumbas del tradicional victimismo catalán.

Felizmente este tipo de argumentos han sido ya abandonados y nadie los esgrime. Sus defensores se habrán dado cuenta del doble error de planteamiento: la importancia del hallazgo es indiscutible y el riesgo de manipulación e instrumentalización política es mínimo.

El yacimiento tiene un valor objetivo inmenso precisamente por su contenido cuantitativo y cualitativo anterior a 1714. La fecha del 11 de septiembre de 1714 en su contenido bélico y político es una fecha marcada por la derrota y la muerte. El resultado final de la guerra y las necesidades estratégicas y militares de la monarquía borbónica segaron de golpe, cortaron de cuajo, un espacio urbano lleno de vida. El derribo parcial del barrio de Ribera fue un episodio muy relevante del inicio de la represión y la nueva situación política. Pero para el sentido del hallazgo y del yacimiento arqueológico correspondiente es sólo un episodio final, el detonante, la causa que paradójicamente ha hecho posible su hallazgo y posterior conservación testimonial.

Pero su relevancia no se sitúa en el terreno de la derrota y la muerte sino precisamente en el retazo de vida que con él podemos reconstruir. La estructura urbana, las casas con sus hornos, las calles, el sistema de pavimentación, el alcantarillado, el papel del rec comtal como nervio básico de la actividad económica y urbana de la Barcelona medieval y de los siglos XVI y XVII, la vida y los nombres de los ocupantes de las estancias descubiertas, todo desfila con profusión de datos que se desprenden con gran precisión de los catastros y padrones municipales. Del rec comtal a las primeras dunas y la arena de la playa de Barcelona desfila ante nuestros ojos con naturalidad grandiosa un auténtico friso de la vida y las costumbres de la Barcelona bajomedieval. No hace falta pues mirar hacia 1714 más que como detonante y causa. Pero el efecto admite una lección bien distinta. Podemos echar la vista atrás y reconstruir los hilos de la convivencia y de la vida urbana. Basta con atender el detalle de la planta de las excavaciones para percibir con justeza la envergadura de la pervivencia. Los museólogos se encargarán de dotar de contenido y dinamismo la auténtica dimensión del hallazgo y sabrán engarzar adecuadamente el valor intrínseco de los restos, la dimensión histórica de la causa de su destrucción, las circunstancias de su conservación pompeyana y el valor de la estructura que les da cobijo y aseguró su protección. Cualquier instalación no podrá obviar el destino y la vida del mercado durante larguísimas décadas decisivas de la vida de Barcelona. Con todos estos ingredientes se pueden hacer maravillas.

Hoy ya nadie duda que los restos arqueológicos cuyo sentido histórico hemos intentado esbozar deben conservarse en su total integridad.

¿Cómo puede plantearse pues el debate en la actualidad?

Todo conduce a dilucidar si debe compatibilizarse o no el hallazgo con la Biblioteca Provincial que se había empezado a construir y cuyos cimientos pusieron al descubierto los restos. Con casi trescientos años de distancia un santuario de la cultura ha puesto al descubierto lo que la guerra había asolado.

Una imagen puede servir para aclarar el conflicto. La compatibilidad de los restos arqueológicos, la biblioteca y la estructura metálica del Born, parece como un bocadillo: un yacimiento, un monumento y una biblioteca emparedados, bajo presión.

El yacimiento y el monumento se realzan y se refuerzan. Los tres ingredientes se neutralizan entre sí, se incomodan y anulan los valores de los tres.

Es un error incrustar, con calzador, la biblioteca entre dos soportes rígidos de gran valor.

Así las cosas quedan dos problemas por resolver. El primero es la instalación y la actividad que se organice para dar vida y para que tome cuerpo este mutuo reforzamiento entre el yacimiento y el monumento ochocentista. Pero hoy hay en Barcelona y en el mundo técnicos y expertos muy acreditados que pueden resolver con éxito la cuestión.

Sólo queda la biblioteca, su ubicación, su proyecto, y el ritmo de su construcción. Comprendo la preocupación de las instituciones: es una preocupación moral e intelectual en lo que concierne a los arquitectos autores del proyecto del Born. Es indudable que merecen una segunda oportunidad pero ésta no debe llegarles por el empecinamiento en salvar la compatibilidad a cualquier precio. Otra cuestión es el emplazamiento y el ritmo de la ejecución.

No me cabe la menor duda que la biblioteca debe seguir ubicándose en el barrio de Ribera. Los vecinos no merecen y no deben aceptar la pérdida de un equipamiento que venía a compensarles de otros desequilibrios o sinsabores. Pero en los edificios de la estación de Francia, en la estación de cercanías y en las dependencias que ocupa la Universidad Pompeu Fabra, hay metros suficientes para asegurar que la Biblioteca Provincial no se mueva mucho de su anterior localización, como metros hay en algún otro equipamiento municipal cercano.

A pesar de la claridad de todo cuanto venimos planteando comprendo que el Ayuntamiento y la Generalitat tengan serias dudas sobre esta solución. Abordar un nuevo emplazamiento, con un nuevo proyecto, cuando quien tramita y adjudica es la administración central, parece un riesgo muy alto y puede encender todas las señales de alarma. El riesgo es el retraso, la paralización de un proyecto esperado desde hace décadas. Es el razonable temor a volver a empezar cuando ya se atisbaba el final. Pero del mismo modo que en el caso del Liceo se vencieron todas las inercias no hay motivo alguno para que no se haga aquí. La urgencia tiene siempre en la maraña administrativa atajos que se pueden tomar.

No es una decisión fácil pero en la actual encrucijada, de la dirección que tomen las decisiones depende la grandeza del acierto y la posibilidad de conseguir en un solo acto tres objetivos indispensables: Preservar y musealizar las ruinas, proteger y mostrar el Born, garantizar vida al proyecto y asegurar la biblioteca en el propio barrio de Ribera con ambición adecuada a las necesidades de una biblioteca del siglo XXI.

PUBLICAT A: http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Born/disquisiciones/propuestas/elpepuespcat/20020717elpcat_6/Tes

17 Juliol 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , | Comentaris tancats a EL BORN: DISQUISICIONES Y PROPUESTAS