LES MEDES I EL MONTGRÍ

Diari de Girona

Els veïns de la Roqueta d’Ullà no s’acaben d’explicar com és que és tan perceptible la diferència entre Ullà i Torroella. La Roqueta està a la frontera amb Torroella. Al límit de terme entrant a Torroella comença l’arbrat a la carretera. A Ullà davant de la farmàcia hi ha nou escossells buits, de nou arbres que s’han tallat. No lluny d’ací, el giratori que s’està construint davant de la cooperativa no sembla que s’hagi d’acabar aviat. La pols, la mala senyalització i la improvisació presideixen aquest giratori quan ja ha començat l’afluència de turistes. Tampoc no s’explica que els mossos no hi passin més sovint i facin els controls necessaris. Una comunitat exemplar en molts aspectes reclama una atenció que no rep. És urgent per exemple l’aplicació d’una política d’habitatge que limiti, reguli i controli el nombre de residents per habitatge en relació a l’habitabilitat (superfície) i salubritat (condicions).

Des d’Ullà es pot veure al peu mateix del Montgrí una gran mossegada al massís. Un trau d’una pedrera. L’explotació ja existia. Però comença a haver-hi dubtes sobre els límits de la superfície de l’explotació i sobre si l’extracció està entrant en un espai protegit. És del tot evident que el trau no es pot anar fent més gros i que la regeneració de la pell del massís és indispensable per a tornar en aquest punt la suavitat de les formes i el tou vegetal de plantes arbustives que caracteritza tot el Montgrí.

El Montgrí té un tall i ningú no hi actua. La incúria genera preocupació. La manca d’intervenció estimula una clara mobilització. No es tracta d’impedir l’activitat econòmica; es tracta d’ordenar-la i fer-la racional, i possible per ara i per al futur. Un govern ha de servir per actuar, no per quedar-se quiet. La manca d’acció, de resposta i d’explicacions avala les pancartes i les queixes.

Passa tot el contrari a les Medes. El govern ha sobreactuat i ha decidit prohibir el bany a les Medes. Aquest tema és, és clar, més complicat. Cal garantir les Medes com a reserva natural i cal garantir la seguretat en el mar. Ningú no veu clar però que per tal d’assolir aquests dos objectius s’hagi de prohibir fins i tot el bany. La creació d’una zona d’exclusió només té sentit si la norma s’aplica igualitàriament i a tothom. Però si hi ha excepcions, si hi ha concessions, si hi ha o privilegis o monopolis és natural que hi hagi qui pensi que s’està privatitzant el mar. També ací el govern peca per manca d’explicacions.

Ens trobem, doncs, davant d’un doble pecat: d’acció a les Medes, d’omissió al Mongrí. No hauria de ser gens difícil trobar el punt just. Només cal voler.

Em trobo amb aquestes reflexions i aquestes preocupacions que són el reflex d’un poble madur, exigent que sap què vol i que no entén perquè les inèrcies dominen massa el panorama.

No és naturalment una situació dramàtica, tot al contrari. Hem de ser i podem ser exigents perquè ara tot és una qüestió de prioritats, de sensibilitats, d’estils, de voluntat.

I la igualtat, els beneficis de l’estat del benestar, la lluita contra l’exclusió, la protecció del patrimoni, l’equilibri del territori, la generació de riquesa i ocupació no són conceptes abstractes.

Tenen noms i realitats al darrere. Racó a racó, poble a poble, ciutat a ciutat. El país es fa així i alguns ja ho han oblidat.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LA REFORMA LABORAL

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat a respondre oralment sobre si comparteix la reforma laboral impulsada pel Govern de l’Estat

Publicada a:  DSPC-P, 90, pàg 44

GIRONA PORTA D’EUROPA

El Roure núm. 16. 2n trimestre de 2002

Ara més Europa que mai. La involució política que ens envaeix, l’aparició de fenòmens disposats a discutir la idea d’Europa des de posicions excloents i recalcitrants, el retorn pur i net del feixisme i l’autoritarisme, marquen l’agenda europea amb noves urgències.

La definició d’un nou marc polític, institucional i administratiu per a l’ampliació, l’obertura d’Europa a nous països ha de ser el pròleg a una Constitució europea. Una Constitució que reformuli les institucions (Comissió, Consell i Parlament), que faciliti l’articulació del conjunt, que reforci la cohesió social i que garanteixi la plenitud de la nova ciutadania europea.

Des de Girona, com des de Catalunya, ens sentim compromesos amb aquest procés. Activament compromesos. Disposats a intervenir en un procés històric on els valors de la cultura, de la solidaritat, de la convivència i del progrés, defineixin el marc d’aquesta nova ciutadania. Es tracta d’un exercici d’aprofundiment democràtic, d’una inversió en els valors de les llibertats, d´una recuperació de l’instint utòpic, fundacional, d’aquells que han somniat molt més que un mercat per competir: una identitat compartida per viure en llibertat i amb el ple domini dels drets humans i dels drets socials.

La idea d’Europa, la mirada oberta al món, impregna l’activitat i la personalitat de la Girona del segle XXI. Abandonats tots els complexos, totes les pors, totes les inèrcies, Girona construeix el seu futur des d’una visió cosmopolita del seu paper, des d’un compromís amb la idea d’Europa, des d’una aposta decidida per participar del bagatge comú de l’experiència mil·lenària de tots els països i de totes les ciutats d’Europa. Amb l’objectiu compartit de desterrar el risc d’involució, d’eliminar totes les temptacions autoritàries i de posar tota l’experiència viscuda en la transformació de la ciutat a disposició de la renovació entusiasta de l’Europa del futur.

Europa mira aquest futur des de les bases sòlides d’una arrel comuna, d’una cultura comuna, d’una riquesa plural i diversa, i d’uns valors i una sensibilitat guanyats a pols i amb llibertat per damunt de totes les crisis.

Girona des de la seva orientació europea i mediterrània, des dels seus mateixos orígens i amb totes les aportacions successives, pot ser un model i una pauta per ciutats i pobles disposats a jugar un paper en l’Europa que ve.