MODEST PRATS A SANT DOMÈNEC

Diari de Girona 

Ahir dimecres m’hauria agradat ser encara alcalde de Girona. Això m’hauria permès deixar una estona al migdia el Ple del Parlament de Catalunya i assistir a la darrera classe d’en Modest Prats a la facultat de Lletres. Em va saber greu de veritat no ser-hi, però en l’ordre de les meves responsabilitats no podia triar.

Hi ha diversos motius que justifiquen aquesta meva predilecció per un acte al qual no vaig poder assistir. El primer és de caràcter purament personal i respon a una llarga amistat feta en diferents àmbits de l’activitat cívica i cultural de la ciutat de Girona. Quan jo vaig entrar a donar classes al Col·legi Universitari de Girona l’octubre de 1972, ell ja hi era. Ja hi era i orientava amb eficàcia els treballs d’història de la llengua i repartia amb generositat espontània els seus coneixements, els seus consells i els seus comentaris crítics. Vam compartir i compartim encara la il·lusió i la passió per la Universitat, per la cultura, per la gastronomia. Combinava sempre coneixements amplíssims, contactes a Barcelona del més alt nivell, una consideració acadèmica indiscutible, amb la seva sempre explícita condició de capellà. Rector de parròquia, de poble o ciutat, atent als fidels i home d’església atent als corrents més renovadors i crítics, mantenint sempre un respecte institucional impecable.

Ja acabo d’avançar alguns aspectes del segon motiu: la vessant acadèmica. Des de l’àmbit de la Universitat aquest era un motiu central i clau. El magisteri de Modest Prats era indiscutible. Ho és encara. A partir d’algun moment va deixar responsabilitats administratives i es va limitar als seus compromisos acadèmics. Volia ser també rector, fill i professor sense obstacles i interferències. La seva humanitat desbordant, la veu potent, les riallades sorolloses, la intensitat de la seva manera de fumar s’expandien en les trobades amb els amics, amb el Sr. Pla al Motel a qui va enlluernar recitant la Divina Comèdia, que van acabar a cor, participant en debats literaris o lingüístics, en jurats de premis literaris, en simples tertúlies amb amics de tota la vida. Amics més amics que jo, per raons força òbvies. El meu germà Pep el primer, coautor i tantes coses, en Narcís Comadira, en Josep M. Fonalleras, en Mon Marquès, la Montserrat Terradas, en Xavier Folch, en Josep M. Castellet, en Miquel Barceló, la Dolors Oller, en Salvador Sunyer, tots els amics capellans, i tots els que em deixo.

Hi ha encara un tercer motiu  més lligat a la ciutat i a la facultat. L’acte es va celebrar a la nova sala de graus, antiga sagristia del  convent de Sant Domènec, una perla gòtica al servei de la ciència humanística, la recuperació d’una joia per a la ciutat, la incorporació d’una peça clau al patrimoni de la Universitat.

He vist soldats i generals en aquesta capella. Partida en dos per un forjat, amb paviments empostissats a les dues plantes. Gimnàs del Govern militar a la planta baixa, capella al primer pis. Ací havia assistit a algunes misses. Els arcs envernissats amagaven tota la seva elegància sota una capa de brillantina. Intuíem la grandesa de l’espai, les proporcions de la nau, el recolliment del conjunt, l’exactitud de l’encreuament dels nervis. Observàvem enlluernats les claus de volta i somniàvem el dia que l’antiga capella tornaria a lluir amb plenitud. El primer dia que pugui correré a veure la nova sala de graus i m’emocionaré.

La Universitat de Girona té deu anys, però la solera dels seus edificis pot competir amb Oxford o Cambridge, Salamanca o Santiago. Si les condicions ambientals poden afavorir l’excel·lència i la qualitat, la facultat de lletres de Girona no té excusa. Només li cal pair la seva pròpia història i tractar de tu a tu les nobles pedres que l’acullen. Els arcs de Sant Domènec que va fer tremolar la predicació de Vicent Ferrer i que observaren escèptics el tragí de la tropa, poden escoltar ara classes dels preveres del segle XXI. És la síntesi que ha fet possible un capellà com Modest Prats.

Ressonen encara pels claustres les paraules de la darrera classe de Modest Prats com podrien ressonar-hi la seva Quaresma i altres sermons, per a gaudi de tots i il·lustració dels savis,  dels fidels, dels amics i dels ciutadans.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom, Girona CCG Ediciona, 2005. pàg.181-183)

UN RECORREGUT PER GIRONA. EN RUTA

TopGirona núm. 3 de 2002 (pàg. 5-12)

1. Una recomanació itinerari

Girona val cada dia més la pena. Ja fa temps que per visitar-la no n’hi ha prou amb unes hores. Les visites ràpides estan reservades als assidus, als coneixedors a fons de la ciutat; els que hi venen amb un objectiu definit: unes compres, una sessió de cinema, una activitat cultural, un encàrrec breu o una simple passejada. Però si vens per primer cop o esteu disposats a una visita a fons no deixeu de fer-hi nit. Posem que heu triat un cap de setmana. Reserveu el dissabte per gaudir de la vida intensa de la ciutat. Compreu flors a la Rambla, passegeu pels grans eixos comercials (barri vell, el Centre, Maragall o Migdia), assaboriu l’ambient alegre i intens d’un dia actiu. Atureu-vos si fa sol una estona llarga al pont de Pedra. Fins ara l’atractiu eren al riu les carpes; però ja fa un temps que entre les balques es passegen i capbussen una bona colla d’ànecs de coll verd que fan festa cada dia en un hàbitat renovat i remouen en ordenada formació les aigües tranquil·les i cada dia més transparents de l’Onyar. L’espectacle de formes, volums i colors es renova constantment amb la intensitat variable del sol. Els dissabtes trobareu també un ambient especial al carrer dels Mercaders, a la Cort Reial, les voltes d’en Rosés i al carrer de les Ballesteries que configuren un itinerari alternatiu i més intimista que la Rambla o la plaça de la Independència. Si no us podeu quedar diumenge a la tarda, reserveu una part de la tarda del dissabte per a veure com declina el sol, lentament, des de la plaça dels Apòstols. Veure com cau lentament la nit i s’apaguen a l’horitzó els tons intensos i els contorns perfectes de ple dia és, en un dia transparent, un espectacle. No deixeu d’omplir el vespre. A Girona hi ha ambient. Triant la combinació de gastronomia i espectacles és d’un èxit més que garantit.
Guardeu el diumenge pel silenci, la cultura i la intimitat. La ciutat mandreja molt. Res a veure amb l’ambient del dia abans. Que no us espanti el silenci; deixeu-vos atrapar.
Resseguiu els arcs, les pedres, les llambordes i aprofiteu a fons el dia. El diumenge pot ser el dia dels Museus i la Muralla. La necessària pau contemplativa per tornar a casa amb l’ànim seré. Situeu-vos en cotxe a l’aparcament de fora la Muralla, al costat de la Torre Gironella o enfileu-vos a peu per la ronda de la Muralla des de la plaça de Catalunya. Veureu la ciutat als peus, les teulades a mà, la Devesa d’un verd fort i compacte, el Ter no gaire lluny de la ciutat, el Pirineu al fons, el pla i les serralades més familiars en primer terme. Baixeu la Muralla pel jardí dels alemanys i torneu-hi a pujar al jardí de la francesa per poder tractar de tu a tu l’absis de la Catedral i la torre de Carlemany amb la intensitat del detall només possible i poc freqüent de la distància curta. A la Catedral deixeu-vos endur per la intensitat de la volta, baixeu al claustre per a tocar l’art més sublim de prop i ompliu-vos els ulls dels colors i l’art del Brodat de la Creació. No deixeu de fer un tast i potser guardar-ho per un altre dia del Museu d’Art. Dediqueu un instant a la comtessa Ermessenda i llegiu si el teniu a mà el text de Steiner. Baixeu amb displicència, sense por, la gran escalinata barroca i atureu-vos a fer un cafè tranquil•lament; en la confortable lluminositat de la Pia Almoina els arquitectes us tenen un sofà a punt, alguns diaris, potser alguna exposició i esbossos i projectes a la paret.
L’antiga Via Augusta (pel carrer de la Força) trena museus, casals i botigues. Llibres, mobles, cuines, joies i el Museu d’Història o la delicada instal·lació de les làpides del Museu d’Història dels jueus. Aromes de monestirs, sabons d’herbes, algun exotisme discret i altre cop, avui quasi tancats, als carrers del comerç i de l’administració. Torneu a ser arran de riu i ja podeu tornar. Si us queda temps el Museu del Cinema és un món màgic i inesperat; el teniu molt a mà i no us ho espereu, us sorprendrà.

2. Una nota de lectura

Si teniu temps i ganes deixeu-vos seduir per la prosa de Pla. Josep Pla a Girona un llibre de records (1ª. Edició de 1952) i següents edicions fetes per l’editorial Destino repassa la geografia i la sociologia de la ciutat i afina en l’anàlisi i la descripció dels espais, dels ambients, els monuments i la vida.
Josafat de Prudenci Beltrana, publicat el 1906 i reeditat sovint per Edicions 62 des de 1972 sublima la contradicció entre l’aclaparadora monumentalitat de la Catedral i la sordidesa humida i trista del Pou Rodó.
Carles Rahola als dos volums de La ciutat de Girona (1929), reeditats l’any 2000 per l’editorial Base aporta la millor síntesi per l’arrencada del segle XX i es llegeix amb profit i gust encara.
Narcís Comadira, poeta i pintor, anima amb aquesta ànima de creador la prosa de Gerona Materia y Memoria (editorial Destino 1990) versió castellana del text del seu Girona retrat sentimental d’una ciutat (Ed. 62, 1998), que amb fotografies de Carme Massià i textos en castellà, francès i anglès, és un assaig lúcid i subjectiu sobre la força, la seducció, el magnetisme, les inèrcies i les contradiccions de la ciutat.

3. Una proposta extramurs

Si entres pel nord i aparques als accessos de la Devesa l’impacte de l’entrada ja et prepara pel que t’espera. Però quan t’acostes pots deixar tota la Força Vella, la ciutat tancada i fortificada en el recinte romà, per un altre moment. Pots plantejar-te una altra visita.
El pont de Sant Feliu t’acosta a l’agulla esbelta i altíssima d’aquesta església. Un campanar que des de la basa, ancorat en el mateix areny del riu, esguarda punxegut el cel. Des del pont l’escletxa de la rectoria t’acosta a un joc de volums intensíssim marcat pels merlets de la fortalesa-col·legiata, i coronat al fons, superats els murs de la casa Pastors, pel campanar de la Catedral. Entra si vols a Sant Feliu que guarda sorpreses gòtiques i neoclàssiques. Però deixa’t anar més aviat pel pendent del carrer del Llop cap al Pou Rodó, la plaça dels jurats, el passeig arqueològic, el Galligants i la plaça de Santa Llúcia. Ací de cara a sudest trobaràs esglaonada una espectacular concentració de romànic que avança de Sant Nicolau i Sant Pere de Galligants fins a culminar en la vessant nord de la Catedral. És l’espectacle panoràmic que veureu des dels jardins John Lennon i que acabareu de descobrir en el darrer tram a mig fer del nou recorregut de la muralla.
No t’aturis gaire. La comtessa Ermessanda que dorm en pau a la Catedral va voler fundar un monestir a la vall de Sant Daniel. Durant prop de mil anys les monges benedictines han guardat el culte i el treball en el clos del cor de la vall dominat per l’hort i el claustre.
El camí de totes les fonts ajuda a tornar cap a la Força Vella pel portal de Sant Cristòfol i la porta de la reina Joana. Tornem a ser al nucli dur de la ciutat feudal. Ací en el passat el Bisbe i el Capítol miraven amb el cap alt i als seus peus el lent desvetllament de la vida civil de la ciutat burgesa i mercantil, la ciutat que els reis dotaren de muralles generoses per créixer.

4. El llenguatge de les flors

L’esclat efímer d’una setmana acosta a milers de ciutadans a la Girona històrica. Patis, carrers, palaus, esglésies obren de bat a bat i ensenyen els seus tresors florits. És un esclat espontani i radiant que dóna un instant de vida a les llises pedres de tot l’any. Els nummulits treballats per segles d’intempèrie en les calcàries dels monuments somriuen i recorden cada any com les flors passen. Milers de flors tallades no poden fer oblidar com la vida es renova constantment i escriu amb el llenguatge de les arrels el miracle de totes les primaveres.

INTERPEL·LACIÓ SOBRE IMMIGRACIÓ

Intervenció en el Ple del Parlament. Interpel·lació al Consell Executiu sobre la immigració a Catalunya

Publicada a: DSPC-P, 89, pàg 11  i DSPC-P, 89, pàg 13

RAMON MASSAGUER: EL SECRETARI DE LA TRANSICIÓ

Diari de Girona

En Ramon Massaguer encapçala la llista de les persones que ens van ajudar i em van ajudar a conduir el procés de transició política i normalització democràtica de l’Ajuntament de Girona.

Tenia una gran experiència, formava un tàndem molt eficaç amb l’oficial major en Josep Jou i Ventajà, i mantenia un sentit del rigor professional i de la lleialtat institucional fora de qualsevol dubte, d’un nivell excepcional.

Va atendre amb una gran diligència i amb tots els detalls necessaris els qüestionaris que sobre la situació municipal li anàvem formulant sobretot a través del cartesianisme d’en Jaume Curbet durant els primers mesos de 1979 i tan bon punt es van acabar les eleccions municipals del 3 d’abril em va fer un memoràndum de resum de les qüestions principals que estaven plantejades a l’Ajuntament de Girona. Els pressupostos de liquidació de deutes, el desenvolupament del Pla Mercadal i la situació jurídica del Pla general tenien un protagonisme singular en aquesta informació.

Amb la Neus Fort havien gestionat i conduït el difícil trasllat dels veïns dels Polvorins a Font de la Pòlvora. Apuntava amb anticipació la necessitat de reforçar l’àmbit dels serveis socials a l’Ajuntament.

Va saber connectar amb el canvi de situació. Era escuet en les trucades (Quim? Massaguer! I el tema sintetitzat) i prolix en els informes i sabia buscar els nous camins que una legislació envellida permetia amb gasiveria per tal d’adaptar-se a la demanda exigent i raonable de les noves polítiques.

Era un secretari de primera, no en el sentit administratiu, sinó en el sentit de la qualitat. Va saber compaginar el rigor i la imaginació, i es va saber situar en la nova funció que comportava tractar amb un alcalde que feia tantes o més hores que ell.

Tenia una legítima i justa ambició. Un dels millors secretaris de Catalunya havia de culminar la seva carrera a l’Ajuntament de Barcelona. La vida en aquest aspecte el va tractar injustament i va buscar un camí alternatiu que el va portar primer a la Diputació de Girona i finalment a la Diputació de Barcelona.

Se’n va anar de l’Ajuntament però hi vam continuar confiant. Vam tenir sempre el seu assessorament fidel, generós i lleial. La seva ciència ens va estalviar més d’un maldecap i va ser un dels pares de la complexa però eficaç arquitectura jurídica de la creació de la Fundació del Museu del Cinema Tomàs Mallol i de l’acord econòmic que la va fer possible.

Ens va assessorar en multitud de temes urbanístics i va saber fer-se càrrec d’algunes causes perdudes.

Em va honorar amb la seva amistat i la seva confiança i va servir la seva ciutat fins a les últimes conseqüències. Ja malalt despatxava tant com podia i amb lletra segura ens feia arribar les sentències comentades que per a ell eren un èxit professional i sobretot un servei a la comunitat. Compartia amb total discreció i modèstia els èxits dels seus fills i dels seus deixebles i col·laboradors. Va fer escola!

Dotze anys de secretari i una transició difícil però tranquil·la avalen una trajectòria que vull reconèixer públicament amb admiració, agraïment i tristesa per una mort prematura i dolorosa.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 179-180)

LA GRANJA MORA

Diari de Girona

Els lectors del Diari han pogut seguir totes les informacions sobre el possible tancament de la Granja Mora. També han vist el moviment de solidaritat i simpatia que s’ha estès per la ciutat entre els clients fidels, els amics de tota la vida i els nous descobridors d’aquest establiment entranyable. Finalment també han pogut seguir la campanya de recollida de signatures i m’hi han vist fotografiat signant.

La meva fotografia signant i les opinions de gent molt diversa m’empenyen a escriure algunes consideracions, reflexions i records. Realment vull que la Granja Mora es converteixi en un Museu o centre d’informació? De veritat el més convenient serà una, diguem-ne, municipalització?

La veritat és que jo estic convençut que no es tracta d’això. Si en féssim un museu o una dependència municipal jo crec, sincerament, que perdria en bona part la seva raó de ser, el seu caràcter entranyable. Desapareixeria amb tota seguretat l’olor dels bunyols, la música dels seixanta i les tertúlies de cada matí. I jo no vull exactament això.

A mi m’agradaria que la Granja Mora continués com fins ara. Què vull dir? Molt senzill. A mi m’agradaria amb total naturalitat poder continuar esmorzant de tant en tant a la barra. I trobar-hi els botiguers del voltant, un arquitecte, un advocat, un periodista, els treballadors i treballadores de l’Arxiu, del Museu o del Centre Bonastruc Sa Porta, manaies nous i manaies de tota la vida, i visitants de fora que compleixen quan vénen a Girona una mena de peregrinatge. Tots acudim fidels a la citat dels bunyols, dels xuixos, dels crespells de bacallà, de la carn arrebossada, dels suïssos, de la llet merengada, de l’orxata, dels granissats, dels minis, dels típics. És un joc subtil entre el gust i l’aroma. És un ambient irrepetible i difícil de descriure. Però el que no es pot perdre és aquesta atmosfera.

Jo respecto naturalment en Raimon i la M. Carme i les seves decisions. Però de veritat, de veritat, el que a la Cort Reial li aniria bé, el que convé al barri vell de Girona és que un establiment en marxa, de qualitat, de prestigi i tradició reconeguda, continuï actiu. En Raimon hauria d’ensenyar alguns secrets de cuina i assegurar que tot pugui continuar. Hi ha coses que està bé poder-les transmetre.

La millor herència, el millor record, el millor homenatge hauria de ser la continuïtat.

Si no, sense el coixí dels esmorzars ben sòlids, amb un exercici de nostàlgia alguns no podrem. Serà massa fort, serà massa trist. Ara ens deixem endur per les boires del record d’una manera displicent i deixada anar, com aquell qui no fa. Però un concentrat de nostàlgia sense un suís, un típic o un mini serà segurament una dosi excessiva.

Si sona de fons Adamo o Françoise Hardy però podem parlar tranquil·lament a la barra deixant que el passat s’escoli, i vivint el present i somiant el futur, tots ens podrem adonar més fàcilment que la vida, la vida diària, és l’ànima de moltes coses i dóna sentit a la vida de la ciutat, del carrer, del barri, de la gent. M’agradaria fer-me gran sabent que sempre tinc un racó a la barra, un instant per al record, una bona estona per als amics i un pensament per al futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 177-1778)