Joaquim Nadal i Farreras

EL GRUP ESCOLAR JOAN BRUGUERA

Diari de Girona

El Grup és una escola de llarga i arrelada tradició, de sòlid prestigi i de molt directa implicació ciutadana.

Hi penso passant per la Gran Via i amb les obres ja molt en marxa. M’aturo a observar amb detall el nou perfil de l’escola que és el vell. Tot queda tan natural que es fa difícil recordar ja ara el cos afegit que durant tants anys rematava barroerament l’edifici. Els arquitectes, ben recolzats en aquest cas per la Generalitat i també per l’Ajuntament, han fet una aposta encertada que torna l’edifici a la seva originalitat  i singularitat primigènies i obté el valor afegit d’una remodelació que en farà una escola modèlica. 

És evident que ja no és repetible la presència solitària, oberta, assolellada del Grup quan va ser inaugurat l’any 1911 sobre terrenys recuperats d’un antic baluard de la muralla. La dimensió de l’espai urbà ha canviat i la presència als costats d’edificis molt alts encongeix i comprimeix una obra que va ser concebuda sobre un espai net i desocupat. Per això adquireixen ple sentit els nous cossos de la Gran Via i del carrer Artillers que tanquen l’illa, oculten una paret mitgera escandalosa pel costat de la Gran Via i arrodoneixen la cruïlla d’Artillers i Bonastruc de  Porta de l’altre extrem. 

La fàbrica aïllada dels rajols retalla ara una nova silueta i ens retorna als orígens.

Uns orígens que es perfilen durant les obres de 1908 a 1911 i que esclaten amb plenitud després de la inauguració amb un claustre de professors de primera fila que deixaria en el nivell més alt el prestigi de l’escola pública a la ciutat de Girona. L’opció per la qualitat, per una escola modèlica va trobar un ressò just en el conjunt de projectes i propostes que s’hi van anar desenvolupant. L’esplendor inaugural trobava una justa rèplica en els projectes pedagògics i en els continguts.

Ara es tracta de recollir tota l’herència rebuda, de repassar l’aportació del Grup escolar Joan Bruguera a la ciutat de Girona i de fer una aposta renovada pel model que en va fer una escola líder i de prestigi.

Un prestigi que puc acreditar directament. Els alumnes del Grup s’incorporaven a l’Institut a cinquè de batxillerat després d’haver aprovat la revàlida de quart. El mètode, la disciplina i el bagatge dels alumnes del Grup quan arribaven a l’Institut sacsejava favorablement cada any les inèrcies dels que havíem optat per l’Institut des d’abans. Cada any a cinquè passava el mateix; s’enriquia el grup, s’ampliaven els horitzons, millorava la competitivitat i  tothom s’havia d’afanyar a resituar-se. Tinc al cap els noms i cognoms de pràcticament tots els que es van incorporar al nostre cinquè. Un aplicadíssim Francesc Salvatella, mort ja fa molts anys, els podria simbolitzar a tots.

Ara, que veig l’escola buida i en obres, ara que es vol ressucitar la revàlida, recordo el Grup i celebro la seva rehabilitació i la seva recuperada presència i dignitat urbanes. Segur que darrere de la millora de l’espai físic l’abnegada tasca dels mestres que en els darrers temps han patit la deterioració física de l’escola trobarà un camí obert per continuar la història d’eficàcia, prestigi i compromís cívic del Grup des de la seva inauguració el 1911 fins ara mateix.

El valor i la importància històrica i actual de la xarxa d’escoles públiques a la ciutat de Girona, la seva capacitat d’integració social, la seva voluntat permanent de renovació de propostes i programes pedagògics, és un patrimoni impagable que exigeix tota la cura i exigència per ampliar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Memòria del passat i repte per al futur és el compromís i la síntesi de la renovada presència a Girona d’aquesta xarxa imprescindible.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

Anuncis

22 Març 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a EL GRUP ESCOLAR JOAN BRUGUERA

SANT TOMÀS, SANTES CREUS I VILA-RODONA

Diari de Girona 

Escric el 7 de març al vespre. Fins que ens van canviar el santoral i van ajuntar Sant Joaquim amb Santa Anna i es va destarotar el calendari, el 7 de març era, de tota la vida Sant Tomàs, patró dels estudiants. A Girona festa grossa. La festa de veritat començava amb un esmorzar espectacular després d’una missa a l’església del Carme de devoció més que dubtosa. D’aquelles misses en queden algunes estrofes d’himnes al Sant com la que deia “Sant Tomàs doctor sagrat, sigueu nostre protector” o aquella altra que deia “Cantemos al santo, sol de la juventud, cantemos sus glorias de ciencia y virtud”. Sortint de missa ens escampàvem per tot el centre de Girona a esmorzar i després començava un dia de llibertat total, lluny de les aules, ocupant el carrer i competint amb els altres col·legis de rivalitat tradicional en tots els esports. Els més esforçats jugant i els més passius animant. Era el dia de la gran manifestació de suport a Metastasio, un personatge de la galeria de bustos de regust clàssic de les classes de dibuix del mateix institut. Més endavant i després de trencar-se el bust aquest va ser substituït per un capgròs modern i divertit però ja no era el mateix. L’apoteosi final del dia s’esdevenia a la nit, havent sopat, amb la representació cada any d’una obra de teatre. Entrar a la solemnitat teatral del municipal ens ajudava a desacralitzar el recinte, a perdre-li la por, a fer-nos-el nostre i a pensar que no era prou aprofitat. Hi entràvem de la mà de García Lorca, o d’Alejandro Casona, o de Shakespeare, o de Buero Vallejo, o d’Eduardo Criado,  i cito només els autors que recordo que deuen ser els del nostre batxillerat. S’ha perdut Sant Tomàs; perdut en el calendari s’ha escapat en les boires del passat una tradició que tenia una gran personalitat.

He començat el dia a Barcelona, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, on hem parlat extensament del lleure dels joves, de les drogues sintètiques, de les morts de Màlaga i de la crisi dels valors. No hem estalviat tampoc comentaris a la bronca política al Congrés dels Diputats per l’afer del Marroc i hem fet alguna incursió a Òmnium, al futbol, al Pla hidrològic nacional, o a les manifestacions antiglobalització i la cimera de Barcelona. Tot molt important però molt confós i en un món convuls.

El pensament ha fugit d’aquesta immediatesa política i s’ha enfilat cap a les nostàlgies del passat pujant esglaons des del tema de les festes del cap de setmana fins arribar al Sant Tomàs del calendari.

He tingut temps de pensar-hi en el trajecte en cotxe des de la Diagonal fins a Vila-rodona, a l’Alt Camp. Em sobrava quasi una hora i m’he decidit a acostar-me a Santes Creus. La potència del monestir, l’austera eficàcia del gòtic, la serenitat dels claustres m’han portat lluny de les cabòries del matí. Trobo una restauració senzilla i eficaç, una senyalització adequada; coincideixo amb un grup d’estudiants que fan una visita guiada. Em separo del grup per tenir la sensació solitària de les meves passes ressonant en el paviment dels claustres.

Apunta una incipient primavera; l’aigua trenca el silenci. Sortint un regidor d’Aiguamúrcia, el municipi de Santes Creus, em vol ensenyar des de l’entrada del recinte monàstic el moviment de terres d’una depuradora situada just dessota d’aquesta entrada, en un meandre artificial del riu; les obres estan aturades, hi ha un procediment judicial en marxa i no està clar que el seny s’imposi i es busqui un canvi d’emplaçament. Em sembla un disbarat difícil d’explicar.

A Vila-rodona faig una immersió en l’entusiasme municipal d’un equip sòlid i compacte que no para de rumiar en el futur del poble: visitem l’escola bressol, l’ampliació en construcció de l’escola, el futur polígon industrial. Tenim un contacte amb empresaris: la cooperativa, els promotors del polígon, una impremta de tradició renovada, uns inversors que volen instal·lar una fàbrica de prefabricats de formigó, el president del Casal.

He començat la visita per aquest Casal: 10.000 metres quadrats d’equipament construïts solidàriament i desinteressadament pel poble. És un patrimoni que avui seria impossible. Ens trobem ací amb una colla de vells lluitadors; em comuniquen les seves esperances de canvi, ja no esperen res més; només això; hi percebo l’emoció, la vibració de les conviccions profundes.

Visitem també el Columbari romà i veiem el recorregut del riu Gaià que pot esdevenir un parc fluvial.

A l’hora de dinar alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, empresaris i empresàries i vells lluitadors compartim un mateix projecte. És la síntesi d’un projecte socialdemòcrata per a Vila-rodona. Progrés per a tots, creació de riquesa, obtenció de recursos, creació de serveis comunitaris. És una esplèndida lliçó, un bon argument per trobar ja molt lluny les velles cabòries dels anys trenta. Només cal no oblidar mai les arrels. Els vells són encara ara la veu de la consciència, la salvaguarda dels principis; i miren aquest horitzó de progrés amb esperança vigilant.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

15 Març 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a SANT TOMÀS, SANTES CREUS I VILA-RODONA

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LA MANIFESTACIÓ DEL 10 DE MARÇ

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat a respondre oralment en el Ple sobre com valora el Govern la manifestació de Barcelona del 10 de març de 2002

Publicada a:  DSPC-P, 81, pàg 53

13 Març 2002 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , | Comentaris tancats a PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LA MANIFESTACIÓ DEL 10 DE MARÇ

LIONEL JOSPIN

Diari de Girona 

Els meus amics de França em diuen que Lionel Jospin guanyarà les eleccions presidencials a França. No n’estic tan segur, però em disposo a seguir atentament el duel Chirac-Jospin que comença. Sempre m’ha interessat la realitat política, social i cultural de França. És més, penso que per proximitat i veïnatge el nostre interès per les coses que passen al país veí ens haurien d’atreure més. De fet, però, hi ha hagut una ruptura brutal en els darrers vint anys com a mínim. La reculada espectacular de la llengua i cultura franceses en els nostres instituts ha produït un gir total a la situació que coneixíem de l’època del nostre batxillerat. No em sembla pas malament que la llengua anglesa, tan llunyana i absent de la nostra realitat abans dels Beatles i la informàtica, hagi adquirit una presència forta. Però em sembla irreal, fora de lloc, la pràctica desaparició d’un substrat francès que era quasi natural a Catalunya fins al maig del 68 i que ara és quasi inexistent.

Jospin porta cinc anys de primer ministre i va donar en el seu moment una sorpresa a França. Transcorregut aquest temps s’ha decidit a optar a la presidència de la República i intentar acabar amb la difícil cohabitació tantes vegades repetida.

Confesso que tinc simpatia per Jospin tot i que en alguns aspectes continua sent per a mi un personatge enigmàtic. Fred, distant, rígid, poc expressiu, s’amaga darrere un rostre protegit per les seves ulleres i coronat per una sòlida entrada del front i una encara consistent cabellera blanca. Però darrere aquest rostre sovint impenetrable hi ha un home auster, senzill, honest, clar. Sembla com si els valors individuals i col·lectius del socialisme lluitessin per aflorar darrere les inevitables i genètiques rigideses del caràcter. Li trobo a faltar, això sí, un punt d’alegria, capacitat per riure i no sé si també per emocionar-se i plorar, per emocionar i fer plorar.

M’adono que Jospin ha preparat meticulosament la seva campanya i constato que em complau l’eficaç simplicitat dels plantejaments. M’agradaria veure traduïdes ací les idees i les prioritats que presideixen el debat i el discurs dels polítics francesos.

El 20 de febrer Jospin va adreçar la seva Carta als francesos. Era la declaració oficial i pública de la seva voluntat de concórrer a les eleccions presidencials i era també l’anunci dels seus cinc compromisos bàsics, les seves propostes, els seus itineraris per tal d’assolir els objectius d’una França activa, una França segura, una França justa, una França moderna i una França forta. No hi ha cap proposta sobrera; hi ha el guió bàsic dels grans temes que han presidit l’agenda política de França en els darrers temps. Pel meu gust Europa, la construcció europea i el futur de la Unió Europea queda massa en un segon terme. I tot i que la naturalesa d’unes eleccions presidencials en part ho explica, per la naturalesa del poder i dels compromisos del president de la República, no ho hauria d’escatimar. Per més que Martine Aubry, Jack Lang, François Holande, Laurent Fabius, Hubert Védrine o Dominique Strauss-Kahn i sobretot Pierre Moscovici l’hagi assessorat no haguessin estat de més uns tocs de Jacques Delors per a aprofundir en els objectius de la Convenció i la idea d’una nova Constitució europea que inexorablement vindrà.

Avui es presentarà el llibre programàtic de L. Jospin construït a partir d’un conjunt d’entrevistes d’Alain Duhamel i que es titularà Temps de respondre (Temps de répondre).

Una  carta als francesos amb cinc compromisos, un llibre programàtic amb una proposta de síntesi i de concentració i concertació i un eslògan que anuncia el compromís de presidir d’una altra manera, són les eines inicials bàsiques, simples i eficaces, amb què Jospin comença la cursa electoral. Una bona planificació, un equip d’assessors adequat i una predisposició nova anuncien un nou estil, una nova sensibilitat, unes prioritats ben definides per conduir els afers dels francesos.

M’ho miro tot plegat amb certa enveja i constato què és el que ens manca ací. Des de Catalunya constatem que si França abandonés alguns tics i algunes vel·leïtats en el futur ens n’hauríem de refiar més a l’hora de pensar i definir el nostre paper a Europa.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

 

1 Març 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , | Comentaris tancats a LIONEL JOSPIN