Joaquim Nadal i Farreras

L’EBRE AVISA

La Veu de l’Ebre

Publicat també al Diari de Girona el 15 de febrer de 2002

Fa unes tres setmanes, el 26 de gener, vaig ser a Flix, Tortosa i Sant Carles de la Ràpita. Em vaig retrobar amb l’Ebre. De Flix a Tortosa vaig adonar-me que l’Eix de l’Ebre tant eficaç ha envellit inexorablement. Els cartells que anuncien encara l’obra amb profusió impertinent s’han descolorit al mateix ritme que el paviment ha perdut consistència i s’ha clivellat. Aquesta carretera reclama una endreça urgent: treure els cartells i fer un reforç del ferm.

El canvi del paisatge successiu acredita sempre la font immensa de riquesa que és el riu. A Flix i quasi fins a Xerta el riu i el paisatge han envellit; des de Xerta l’exuberància dels tarongers i la força dels canals omplen de fertilitat la plana que s’obre més i més fins a l’esclat del Delta. Ací la geografia del paisatge està feta de la quadrícula dels conreus i la propietat en un mosaic immens i pla que es perd en l’horitzó.

L’Ebre que amb Jesús Moncada comença a tenir una literatura sòlida, que té, com sabem, una història llarga, té també en canvi una vida, una biologia fràgil.

Ara és un riu cansat i trist. Baixa poca aigua i aquests dies el riu ha donat algun senyal d’alarma. Algú parla de radioactivitat, hi ha hagut peixos morts, s’ha trobat mercuri a l’aigua i un nou molusc estrany amenaça amb trencar l’equilibri de la vida del riu.

He vist cares de preocupació i d’indignació. I he vist gestos d’amor profund pel riu, els seus valors, la seva història, la seva vida. Grups de naturalistes s’afanyen a preservar i regenerar les principals reserves i a subratllar els principals valors.

Ací tot és molt complex. Hi ha una sensibilitat a flor de pell. La gent de l’Ebre no vol carregar ara amb el mort de tota la incúria i la deixadesa acumulades. Tot és molt més profund que la simple salvaguarda de l’equilibri ecològic i natural del riu.

És naturalment aquest, però és també l’equilibri humà, el dret a viure al costat del riu i del riu. El dret a reclamar i recuperar l’equilibri que és a punt de trencar-se.

El fons de l’Ebre guarda acumulats els sediments de segles d’història d’un ús intensiu. Remoure aquest fons és remoure tota la història del riu i dels diversos abocaments que s’hi han anat fent. No és estrany que surti mercuri. Durant dècades se n’hi ha abocat.

Els habitants de l’Ebre reclamen amb raó el dret de viure del riu i a la vora del riu. Però saben també que ja no és pot abusar més d’aquest recurs natural i munyir-lo sense parar com si fos infinit.

L’Ebre ara reclama un estudi integral dels seus fons i dels seus recursos naturals, reclama un pla integral de regeneració, reclama inversions potents i en profunditat al riu mateix. El poder de regeneració espontània del medi i l’aigua té un límit. I ara cada dia un nou avís ens parla d’aquest límit. El riu remuga tot sol i avisa que no pot seguir aquest ús intensiu i incontrolat si no es compensa amb una decidida acció de regeneració.

I tot això passa abans de l’inici del Pla Hidrològic Nacional. Abans del transvasament, abans d’aquesta nova sagnia.

La gent de l’Ebre ha parlat fort i clar. Però el riu encara ha parlat més clar i es queixa. És un lament constant, és un avís seriós. Ens recorda que amb la fragilitat actual de la salut del riu qualsevol acció nova serà fatal.

És una qüestió de prioritats. Els cartells de l’Eix de l’Ebre repintats haurien d’anunciar ara inversions milionàries al riu per a garantir un futur millor. Només així es recuperarà l’esperança dels ciutadans de les terres de l’Ebre, protagonistes involuntaris d’informacions negatives, que els neguitegen. Viure al costat de l’Ebre és magnífic, és un privilegi, si la incompetència dels governs no espatlla les oportunitats econòmiques que se’n deriven i no empitjora, sinó que millora, la qualitat del medi i de l’entorn i una adequada diversificació de l’activitat econòmica.

Anuncis

22 febrer 2002 Posted by | Altres, ARTICLES D'OPINIÓ | , , | Comentaris tancats a L’EBRE AVISA

¿PACTO LOCAL O PACTO LETAL?

El País

El Partido Popular tiene sus alforjas mediáticas cargadas de propuestas y pactos que se formulan en escenarios insólitos y por vías más que extemporáneas. Es un estilo directo y eficaz. Consigue remover las aguas de la política en beneficio propio, pero conduce de forma inexorable a la esterilización de las fórmulas propuestas. Cada vez estoy más convencido que no animan estas iniciativas populares un alto sentido patriótico sino más bien la obsesión por cerrar a cal y canto un modelo interpretado a su propia medida. Incluso la Constitución pierde su sentido último de fiel de la balanza para convertirse en código unilateral de un proyecto partidista. Tal es el sentido que cabe atribuir a la última salida de tono del ministro Posadas esgrimiendo la Constitución para negar la validez al proyecto de Carta Municipal de Barcelona.

Éste es el contexto, creo, en el que cabe analizar la oferta de pacto local planteada en términos de una vacuidad absoluta y como una fórmula para cerrar sin ningún coste el modelo autonómico. Una vez más los municipios serían moneda de cambio de un forcejeo mal planteado entre el Gobierno y las autonomías. Que éstas transfieran competencias y recursos a los municipios y dejemos dibujado para siempre el mapa de los tres niveles.

Ocurre sin embargo que un planteamiento de estas características es de dudosa constitucionalidad y plantea una presión en toda regla contra el marco estatutario, el modelo competencial, de cada comunidad autónoma. Pero los estatutos que conforman con la Carta Magna el bloque constitucional no pueden someterse a interpretaciones unilaterales y unívocas desde la voluntad del Gobierno central.

De ahí que la propuesta de pacto local, tan necesaria por otra parte, puede quedarse como tantas otras cosas en unos fuegos artificiales o simplemente en una trampa, un artilugio, para animar el cotarro sin la menor intención de abordar a fondo los temas que subyacen en el enunciado.

Conviene no olvidar que el pacto local surge como necesidad en reacción a las limitaciones e imperfecciones del marco legal. Debilidad de la Ley de Bases de Régimen Local, insuficiencia de la Ley de Haciendas Locales, ausencia de una ley de grandes ciudades y de un Ministerio de la ciudad.

Es a partir de la constatación de estos déficits que el Gobierno sabe que no puede pasar de puntillas por el pacto local remitiéndolo a simples acuerdos entre autonomías y municipios.

El pacto local requiere del Gobierno los compromisos siguientes: – Reforma de la legislación básica.

– Reforma de la Ley de Haciendas Locales.

– Reforma del sistema electoral.

– Creación de un marco legal para las grandes ciudades y tramitación de la Carta de Barcelona.

Estas reformas legislativas deberán garantizar que el Estado asume que no puede haber transferencia de competencias sin una equivalente transferencia de recursos, que oriente el gasto público a una estructura que represente el 40% para la Administración central, el 30% para la Administración autonómica y el 30% para los gobiernos locales, y que se garantice el principio de la suficiencia financiera. En este aspecto conviene precisar más y añadir que el Gobierno debería proveer recursos adicionales netos para el mundo local; para compensar la supresión del IAE si se produjera, para garantizar una más eficiente y transparente gestión de los catastros y para hacer frente al gasto efectivo que con carácter subsidiario vienen haciendo las corporaciones locales por cuenta de otras administraciones.

Finalmente en el ámbito autonómico deberán propiciar acuerdos entre las comunidades y los ayuntamientos para hacer efectiva la devolución de competencias que sin menoscabo de la titularidad aseguren una mayor proximidad de la gestión.

Y finalmente conviene recordar que el único camino para mejorar las prestaciones y los resultados de las administraciones públicas es otorgarles con carácter solidario la función de atenderlas. Esto comporta plantear el pacto local en términos de reforzamiento de los modelos de proximidad en los que comunidades autónomas y ayuntamientos no compiten, se complementan.

La tentación de utilizar el pacto local como un sistema para cerrar el modelo autonómico por abajo es una instrumentalización tan burda de los ayuntamientos que no parece que éstos deban estar dispuestos a cerrar la pinza que les propone el PP. Lo más insólito de la pirueta es que encima el Gobierno había pensado que el triple salto mortal debía salirle gratis.

Estamos por el pacto local, pero no de refilón y a cualquier precio. Los municipios no deben ser tratados como menores de edad y reclaman del más alto sentido institucional un respeto y una equiparación políticas que hoy por hoy las demás administraciones tienden a negarles.

PUBLICAT A: http://www.elpais.com/articulo/espana/Pacto/Local/pacto/letal/elpepiesp/20020216elpepinac_17/Tes

16 febrer 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El País | , , | Comentaris tancats a ¿PACTO LOCAL O PACTO LETAL?

L’EBRE AVISA

Diari de Girona

Publicat també a La Veu de l’Ebre el  22 de febrer de 2002

Fa unes tres setmanes, el 26 de gener, vaig ser a Flix, Tortosa i Sant Carles de la Ràpita. Em vaig retrobar amb l’Ebre. De Flix a Tortosa vaig adonar-me que l’Eix de l’Ebre tant eficaç ha envellit inexorablement. Els cartells que anuncien encara l’obra amb profusió impertinent s’han descolorit al mateix ritme que el paviment ha perdut consistència i s’ha clivellat. Aquesta carretera reclama una endreça urgent: treure els cartells i fer un reforç del ferm.

El canvi del paisatge successiu acredita sempre la font immensa de riquesa que és el riu. A Flix i quasi fins a Xerta el riu i el paisatge han envellit; des de Xerta l’exuberància dels tarongers i la força dels canals omplen de fertilitat la plana que s’obre més i més fins a l’esclat del Delta. Ací la geografia del paisatge està feta de la quadrícula dels conreus i la propietat en un mosaic immens i pla que es perd en l’horitzó.

L’Ebre que amb Jesús Moncada comença a tenir una literatura sòlida, que té, com sabem, una història llarga, té també en canvi una vida, una biologia fràgil.

Ara és un riu cansat i trist. Baixa poca aigua i aquests dies el riu ha donat algun senyal d’alarma. Algú parla de radioactivitat, hi ha hagut peixos morts, s’ha trobat mercuri a l’aigua i un nou molusc estrany amenaça amb trencar l’equilibri de la vida del riu.

He vist cares de preocupació i d’indignació. I he vist gestos d’amor profund pel riu, els seus valors, la seva història, la seva vida. Grups de naturalistes s’afanyen a preservar i regenerar les principals reserves i a subratllar els principals valors.

Ací tot és molt complex. Hi ha una sensibilitat a flor de pell. La gent de l’Ebre no vol carregar ara amb el mort de tota la incúria i la deixadesa acumulades. Tot és molt més profund que la simple salvaguarda de l’equilibri ecològic i natural del riu.

És naturalment aquest, però és també l’equilibri humà, el dret a viure al costat del riu i del riu. El dret a reclamar i recuperar l’equilibri que és a punt de trencar-se.

El fons de l’Ebre guarda acumulats els sediments de segles d’història d’un ús intensiu. Remoure aquest fons és remoure tota la història del riu i dels diversos abocaments que s’hi han anat fent. No és estrany que surti mercuri. Durant dècades se n’hi ha abocat.

Els habitants de l’Ebre reclamen amb raó el dret de viure del riu i a la vora del riu. Però saben també que ja no és pot abusar més d’aquest recurs natural i munyir-lo sense parar com si fos infinit.

L’Ebre ara reclama un estudi integral dels seus fons i dels seus recursos naturals, reclama un pla integral de regeneració, reclama inversions potents i en profunditat al riu mateix. El poder de regeneració espontània del medi i l’aigua té un límit. I ara cada dia un nou avís ens parla d’aquest límit. El riu remuga tot sol i avisa que no pot seguir aquest ús intensiu i incontrolat si no es compensa amb una decidida acció de regeneració.

I tot això passa abans de l’inici del Pla Hidrològic Nacional. Abans del transvasament, abans d’aquesta nova sagnia.

La gent de l’Ebre ha parlat fort i clar. Però el riu encara ha parlat més clar i es queixa. És un lament constant, és un avís seriós. Ens recorda que amb la fragilitat actual de la salut del riu qualsevol acció nova serà fatal.

És una qüestió de prioritats. Els cartells de l’Eix de l’Ebre repintats haurien d’anunciar ara inversions milionàries al riu per a garantir un futur millor. Només així es recuperarà l’esperança dels ciutadans de les terres de l’Ebre, protagonistes involuntaris d’informacions negatives, que els neguitegen. Viure al costat de l’Ebre és magnífic, és un privilegi, si la incompetència dels governs no espatlla les oportunitats econòmiques que se’n deriven i no empitjora, sinó que millora, la qualitat del medi i de l’entorn i una adequada diversificació de l’activitat econòmica.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.

15 febrer 2002 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a L’EBRE AVISA

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE NOVES INDÚSTRIES I EMPRESES

Intervenció en el Ple del Parlament.  Pregunta al president de la Generalitat a respondre oralment sobre les prioritats dels departaments d’Indústria, Comerç i Turisme i Treball pel que fa a l’establiment de noves indústries i empreses

Publicada a: DSPC-P, 77, pàg 42  i DSPC-P, 77, pàg 43

13 febrer 2002 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE NOVES INDÚSTRIES I EMPRESES

COMPAREIXENÇA DEL CONSELLER EN CAP SOBRE LA CREACIÓ DE COMISSIONS DE GOVERN

Intervenció a la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local. Sessió informativa amb el conseller en cap sobre la creació, en el si del Govern de la Generalitat, de la Comissió de Govern per a Assumptes Socials i Institucionals, la Comissió de Govern per a Assumptes Econòmics i la Comissió de Govern per a Assumptes Culturals i Educatius

Publicada a:  DSPC-C, 290, pàg 20  DSPC-C, 290, pàg 25 i  DSPC-C, 290, pàg 28

2 febrer 2002 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a COMPAREIXENÇA DEL CONSELLER EN CAP SOBRE LA CREACIÓ DE COMISSIONS DE GOVERN