SOL·LICITUD DE COMPAREIXENÇA DEL GOVERN SOBRE LA CONTAMINACIÓ DE L’EBRE

Intervenció a la Diputació Permanent. Sol·licitud de compareixença del conseller de Medi Ambient, del conseller de Sanitat i del delegat territorial del Govern a les Terres de l’Ebre davant la Diputació Permanent perquè informin sobre la contaminació per mercuri de les aigües del riu Ebre i de les actuacions del Govern davant aquest fet

Publicada a: DSPC-D, 5, pàg 3

JOSEP PALLACH SOCIALISTA

Col·laboració en el llibre Recordat Josep Pallach. Reflexió col·lectiva entorn d’un gran líder. Ed. Rúbrica. Col·lecció Cròniques de la Memòria, 2002.  Intervenció en l’acte d’homenatge celebrat a Palafrugell el dia 12 de gener de 2002

Si l’Homenot fos un gènere ja se n’hauria escrit un o més d’un de dedicat a la figura de Josep Pallach que donava el perfil adequat per aquest tipus de peça biogràfica. Si fos gènere no caldria, és clar, que l’hagués escrit Josep Pla.

Pallach tenia una complexió sòlida, d’home de la terra; empordanès de Figueres. Amb un físic treballat, com el pagès, per les dures condicions de la intempèrie. Forjat en la lluita, en el combat, fet a la República amb el Bloc Obrer i Camperol, a l’exili, la clandestinitat i la transició incipient. Va conservar sempre en la seva indumentària, en la seva manera de vestir,  la seva condició empordanesa i la seva trajectòria resistent. De resistent de la Resistència; aquells jerseis tan freqüents que destil·laven tot un tarannà i que mai no responien a una afectació.

Home de la terra, resistent, defensor dels principis i dels valors republicans, en la seva més pura essència: els valors de 1789, de la revolució francesa. Convençut dels valors de la pedagogia. Intel·lectual  i home d’acció impulsor i defensor dels mestres, de l’escola pública, d’un ensenyament reglat i jerarquitzat on la llibertat i la igualtat es construeixen a partir de la universalització i la socialització del dret a l’educació. L’educació infantil, primària i secundària com a pilars fonamentals, requisits previs, d’aquest dret.

I l’ensenyament universitari i la seva necessària reforma encara pendent com a culminació d’aquells drets bàsics, no com a destil·lat sublim i elitista d’una estructura social discriminatòria.

Parlant d’aquests temes vam coincidir cinc anys a la facultat de lletres de Bellaterra i al Col·legi Universitari de Girona. I va morir cinc anys abans que jo entrés a militar activament en el Partit dels Socialistes de Catalunya. En el nostre cas, el calendari va marcar les nostres coincidències i les nostres discrepàncies en un context diferent del que sempre s’ha suggerit en relació amb l’evolució del socialisme català.

He treballat al costat d’alguns dels seus millors amics i col·laboradors  i en cito alguns per proximitat territorial o per afinitat ideològica:Jaume Curbet, Joan Paredes, Josep Verde, Joan Comas, Raimon Martínez Fraile, Marcel Gabarró, Xavier Gassiot, Germà Vidal… i molts d’altres. Avui ací n’hi ha molts i en la seva pluralitat expressen el caràcter finalment transversal de l’herència política de Pallach. Només que alguns dels seus seguidors no es deuen sentir precisament còmodes davant d’algunes crítiques que furguen més en la ferida de la divisió que en la suma dels valors compartits.

He vist l’any 1977 els ulls de tots aquests amics i amigues plens de dolor, de tristesa i d’impotència.

Dolor i tristesa personals, impotència política. La impotència que neix de la constatació de la pèrdua d’un líder, d’un dirigent amb capacitats fundacionals. Sense protagonismes; simplement construint un projecte amb naturalitat, des de l’obvietat, d’arrel popular, obrera, municipal, pagesa.

Aportant tota l’experiència i els contactes amb els partits socialistes europeus. I amb la lliçó apresa, que aquí va costar més d’aprendre, que el combat per les llibertats i el combat pel socialisme són indestriables. No hi ha cap socialisme possible si no és en el context obert de les llibertats. Socialisme és llibertat, socialisme és pedagogia. Socialisme és igualtat en el món. Socialisme és pluralisme a Espanya, socialisme és llibertat i autogovern a Catalunya.

Això és el més essencial. Pallach era socialista. Socialista democràtic. De pedra picada, de valors i conviccions sòlids. Arrelat en les millors tradicions polítiques dels partits socialdemòcrates europeus. Amb una clara vocació europeista i federal. Socialista català i català socialista. Única manera de ser socialista a Catalunya. Amb vocació fundacional, com he dit abans, amb capacitat per liderar i aglutinar, amb consciència que els projectes polítics es construeixen de baix cap a dalt.

Cito textualment el Pallach de les Terceres vies a Europa (1975) per acabar de completar-ne la visió:

“Repetim, doncs, que no són els noms, treballista, socialista obrer, social-demòcrata, el que ens pot orientar sobre el que són i què volen i fan els partits socialistes-democràtics europeus:

Primerament aquests partits són, des de sempre, partits essencialment de base popular. (…)

El segon fet important que caracteritza aquests partits és, des de la seva naixença el lligam permanent que establiren amb el moviment sindical obrer. (…)

La tercera característica… és tot el que han fet aquests partits durant els anys de govern. Aquests partits han fet, han instituït, el sufragi universal a tot Europa, han introduït la democràcia”.

I per si amb això no n’hi ha prou per aclarir els criteris, les opinions i les actituds de Josep Pallach en aquesta matèria conclou la seva intervenció en aquell avui ja tan famós, com oblidat, cicle amb un compendi-síntesi de tots els valors que hem comentat i esmentat:

“El combat socialista: Europa és la llibertat, la igualtat, la fraternitat, o més ben dit és la recerca apassionada d’aquesta trilogia que no ha de quedar escrita en la façana de les cases sinó en la vida dels homes. Si la llibertat sense la igualtat és l’egoisme, la llibertat amb el combat socialista per aconseguir la igualtat serà la fraternitat. I la fraternitat no únicament per als homes del nostre continent sinó per a tots els homes del món…”

No és gens estrany, doncs, que la seva filla Antònia Pallach l’any 1998 abans d’entrar a valorar i ponderar els valors personals de Pallach des de l’òptica de la seva família, en una evocació plena de tendresa, sobreposant-se un cop més al dolor i a la tristesa encapçalés així un article d’evocació i anàlisi:

“El dimarts onze de gener de 1977, a tocar les primeres hores de la matinada, moria Josep Pallach. Catalunya perdia un polític de primera magnitud, un líder en la lluita per al reconeixement dels seus drets i de la seva llengua, i un líder i un pioner en la lluita per una societat justa i més democràtica; això que en diem avui, ja sense cap por, una socialdemocràcia”.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 167-170)

LA CATEDRAL DE GIRONA

Títol: La Catedral de Girona

Autors:  text de Joaquim Nadal i Farreras Nadal i fotografies de Josep M. Oliveras

Editat per:  Editorial Lunwerg

Lloc i any: Barcelona, 2002

“La catedral de Girona fa un gran efecte. Impressiona. En qualsevol aproximació a la ciutat domina l’escena. Emergeix altiva a la línia de l’horitzó retallada a l’est per la carena de les Gavarres. Ocupa un espai molt singular en la geografia de la ciutat; acapara una gran superfíci del recinte històric, fundacional, de Girona…” [de la introducció de l’autor]

LA CATEDRAL DE GIRONA

Obertura i introducció del llibre La catedral de Girona, de Joaquim Nadal amb fotografies de J.M. Oliveras. Barcelona, Ed. Lunwerg, 2002

Obertura

La punxa vegetal dels xiprers que s’enfila tant i hem vist créixer, el tou de l’heura que s’arrapa a les muralles i canvia de color segons els temps i les espècies, d’un verd intens i fosc, d’un verd tendre i líquid, d’un vermell terrós de vi, les tapereres florides al costat  d’un capitell penjat, arrelades entre els murs, són el paisatge viu de la Girona històrica.

Tota la càrrega d’humanitat arrecerada en els murs de la ciutat perd dramatisme i intensitat amb aquest coixí vegetal.

La pedra verge treballada i reciclada sovint, calcària de Girona, sorrenca de Domeny, alabastre de Beuda, es retroba en les seves escletxes amb la vida profunda del seu origen natural, la naturalesa que s’hi enfila i arrela i malda per viure.

La lliçó de la vida és la lectura que volem fer de la catedral. Mai no podrem, però, abastar-ne tota la riquesa, la varietat, els pensaments, els sentiments, els sofriments que guarda gelosament.

Introducció

La catedral de Girona fa un gran efecte. Impressiona. En qualsevol aproximació a la ciutat domina l’escena. Emergeix altiva a la línia de l’horitzó retallada a l’est per la carena de les Gavarres. Ocupa un espai molt singular en la geografia de la ciutat; acapara una gran superfície del recinte històric, fundacional, de Girona. Comparteix protagonisme amb l’agulla finíssima de la col·legiata de Sant Feliu. Aquesta va tenir en origen un paper central i fundacional més endavant compartit (cocatedral) i a partir del segle XI d’una manera definitiva supletori un cop els bisbes i la comunitat es decidiren obertament per situar la càtedra intramurs. Sant Feliu es troba fora del recinte fortificat més antic. A diferència de la Seu, aquesta posició fora murs en faria un temple més fràgil i més indefens i el seu claustre gòtic va durar poc, catorze anys, per necessitats defensives justament. L’aparellament de les dues esglésies ha marcat amb una empremta profunda tota la història de Girona. El pes de les dues canòniques es fa visible d’arreu. El grafisme de la ciutat s’ha nodrit amb una reiteració inacabable d’aquesta imatge tan contundent.

La catedral és el gran monument de Girona. El més important, el més visitat i el més conegut. Però encara avui en la seva interioritat laberíntica guarda secrets subterranis i conserva espais ocults només trepitjats pels antics habitants del temple: campaners, canonges, beneficiats, infants de cor, bisbes, cardenals. És un laberint d’itineraris i racons, passadissos i escales, teulades i golfes, voltes i arcades, balcons i terrasses. El trifori i totes les seves finestres n’és l’exemple més paradigmàtic, una autèntica abraçada perimetral que en el buit de la pedra feta arquitectura dibuixa un recorregut  esplèndid a més de mitja alçada de la nau. Miradors insòlits catedral enfora i catedral endins. Balcons privilegiats sobre la ciutat i sobre el buit immens de la nau, la volta, les claus de volta, els vitralls, les rosasses, els altars, les capelles, els retaules, les escultures, els ambons, les trones, l’orgue, els sepulcres, el baldaquí…

Hi ha a la catedral els recorreguts convencionals i els recorreguts insòlits, més íntims, menys trepitjats, lluny encara de la mirada curiosa dels turistes.

En l’apassionant i continuada superposició d’estils i treballs hi ha una autèntica obra de la Seu com ho acrediten amb luxe de detall i informacions els Llibres d’Obra de l’Arxiu Capitular. És l’obra de tota la història d’una ciutat i una diòcesi, conduïda per bisbes i cardenals, i pel capítol de canonges fidel servidor i dipositari de les riqueses artístiques i materials i administrador permanent dels recursos i les rendes que l’han feta possible.

Aquest llibre no és encara el llibre de la catedral. És una aproximació nova, històrico-literària i gràfica, a aquesta aventura col·lectiva. És un llibre per llegir i un llibre per mirar. Un llibre per descobrir. Vista, coneguda, estudiada, analitzada en síntesis i monografies, inspeccionada al detall, la catedral no té encara l’obra de conjunt, la síntesi sòlida, la monografia contundent i concloent que ens l’aproximi en una visió històrica eficaç i científica en tota la seva complexitat artística, arquitectònica, litúrgica, espiritual.

Aquest llibre és una introducció, una invitació a recórrer amb mirada atenta i ulls ben oberts un trajecte iniciàtic que ens familiaritzi amb els secrets guardats encara i allunyats de les mirades més habituals.

Allunyem primer el focus per fer una aproximació de fora endins i percebre la magnitud, la dimensió física del monument i el seu encaix urbà i acostem després el focus per entrar en el detall, en la inspecció encuriosida i minuciosa.

Normalment totes les monografies històriques treballen amb el peu forçat d’un ordre cronològic estricte i rígid des dels orígens fins a l’actualitat: Resulta, però, que els orígens més remots, les arrels més profundes, les evidències més antigues són també les més amagades, les menys visibles, les que s’incrusten a la roca i s’arrapen fort a terra des de les incerteses dels orígens. Us proposem doncs de canviar l’ordre, d’invertir la cronologia i d’atansar-nos a la catedral des de l’actualitat fins al principi.

Des de les darreres obres i aportacions del Pla Director, com la restauració de la façana, fins les excavacions més recents de les preexistències carolíngies i la intuïció confirmada arqueològicament del temple romà encastats a la pedra viva, o la veta verge de les mateixes pedres que extretes de les entranyes de la serralada més incipient de les Gavarres a l’est de la ciutat construïren pedra sobre pedra aquesta església tan singular.

Però l’aproximació física no ens estalvia d’una imprescindible aproximació humana i espiritual. Quins personatges impulsaren la construcció successiva del temple, amb quins recursos ho feren, quina ambició tenien, on cercaven la inspiració artística, d’on treien les energies per a afirmar el poder senyorial de l’església, com estengueren aquest domini material i espiritual alhora, quina col·laboració mantingueren primer amb els comtes i després amb els reis, quines empreses compartiren, qui poblava la catedral, com hi vivien, què hi feien, quines estratègies mantenien per tal de transmetre rendes, coneixements i activitat, quina relació s’anà establint entre aquest poder i el poder civil sorgit en part de l’eclosió urbana que trencaria el predomini exclusivament feudal de la ciutat-fortalesa i obriria les portes de la ciutat-mercat. Una relació llarga d’interrogants que no podem respondre íntegrament però que en la seva sola formulació esdevenen tot un programa.

I fins i tot per tal de formular preguntes en totes les direccions quina procedència tenien el Tapís de la Creació, l’exemplar del Beatus o l’arqueta d’Hixem II, de quina tradició artística s’inspiraven, quines singularitats iconogràfiques tenen i quina significació històrica i simbòlica s’ha d’atribuir a cada peça de les que hem esmentat i de la munió d’altres que la catedral guarda amb generositat i eficàcia.

L’atractiu i la importància del conjunt són el millor aval per aquest llibre. Però més enllà de l’abundància de treballs i monografies no és casual la viva impressió que fa la catedral i els seus tresors a esperits tan vius i atents, a mirades tan intel·ligents com l’esguard de Pierre Vilar o el de George Steiner. Aquest darrer quan repassa els valors de Girona conclou “y, sobre todo, la Seu, la impresionante fortaleza-basílica erigida en honor a Dios que alberga el sepulcro de la condesa Ermesinda, anno 1385. Es ésta una de las cumbres absolutas, aunque desconocidas del arte gótico, el más puro y simple de los estilos artísticos”.

I Vilar, familiaritzat com pocs, amb el teixit complex i riquíssim del passat català i especialment el medieval es situa en un to de vindicació per establir que “sempre m’ha semblat que l’original grandesa de les catedrals de Girona i Barcelona,i el joc de voltes de Sta. Maria del Mar, no eren situades al seu just nivell ni per les històries generals, ni pels especialistes del gòtic, ni tan sols per les guies banals”.

UNA NOVA VIDA I UNA VIDA NOVA

Discurs de comiat com a alcalde de Girona. Ple de l’Ajuntament de Girona.

La intensitat de l’emoció d’avui només és comparable a la d’aquell ja molt llunyà 3 d’abril de 1979. Aquell dia van canviar moltes coses. La nit electoral, alguns potser encara ho recordareu, vam celebrar la primera victòria de la candidatura del PSC, neta, però ajustada. L’entrada al Saló de Descans del Teatre Municipal dels companys del PSUC va fer pujar la intensitat de les emocions. La fotografia d’en Francesc Pararols i un jove Quim Nadal amb el puny enlaire que va fer trontollar injustificadament la societat gironina, segellava l’inici d’una etapa nova per a la nostra ciutat. Vull subratllar ací l’elegància, la prudència, la discreció i el compromís d’en Francesc Pararols. Hem mantingut una sòlida i fidel amistat i ell una permanent disposició al servei de la col·lectivitat des de tots els angles, ara amb el col·lectiu entusiasta que impulsa la revista El Roure. Quina lliçó per a les sofisticacions que ara es porten a la política, veure en Carmel Rosa i l’Antònia Adroher, vells lluitadors del POUM i ara militants del PSC i en Francesc Pararols del PSUC de tota la vida, amb tants d’altres, asseguts al Consell de Redacció d’aquesta revista del Consell Municipal de la Gent Gran. El compromís net i la saviesa dels grans és potser la millor mostra d’una manera de fer política que sense ser claudicant, sense concessions, és oberta, dialogant, flexible, concertada, constructiva i es fonamenta en valors sòlids. Aquests referents i la majoria de les polítiques desmenteixen i dissipen tots els dubtes llençats des de falsos esquerranismes sobre la inequívoca trajectòria d’aquests vint-i-tres anys. De tots els regidors elegits aquell dia, i proclamats el 19 d’abril, només s’asseu en aquest Ple en Joan Paredes. Portava una llarga experiència municipal i parlamentària, i va ser el nostre número dos. Ell, ara regidor de CiU, marca la frontera a vegades imprecisa entre govern i oposició. Des de sempre les relacions entre govern i oposició han estat marcades per la cordialitat, una inequívoca amistat, un alt to institucional. Això sense caure mai, tampoc no s’hauria entès, en l’atonia pura del mal anomenat “oasi català”. Però vull recordar i reconèixer que en Joan Paredes, a partir d’avui el regidor més antic de la democràcia, va saber assumir el paper que el PSC li reclamava amb lleialtat i discreció, i amb renúncia segurament de moltes expectatives. Ara que s’arrenglera a l’oposició, he de dir públicament, perquè no ho he fet mai en el passat, que li agraeixo aquella lleialtat, tant com li respecto el seu llarg parèntesi i el seu retorn.

No puc oblidar tampoc que passats tres dies del Ple del 19 d’abril de 1979 quan vaig ser elegit alcalde per primera vegada, aquest Ple constituït excepcionalment en el Saló de Descans del Teatre Municipal solemnitzava el seu compromís amb Catalunya i el catalanisme polític, prenia decisions en l’àmbit de la normalització lingüística i reclamava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquella sessió més que cap altra, repassada ara, ens dóna la dimensió històrica del temps transcorregut, tan curt i tan llarg alhora. No faré una llarga excursió per aquest recorregut. Ha estat una etapa apassionant, intensíssima, que marca els anys centrals de la meva vida i que mai no podré oblidar. Però avui no puc i no he de fer un balanç. Tot és i ha de ser més directe, més elemental, més càlid, més pròxim. Confessar públicament els sentiments i les emocions és saludable. Avui he d’expressar els meus sentiments d’agraïment a tots els ciutadans i totes les ciutadanes que m’han atorgat l’honor i el privilegi de representar-los durant tants anys, i a tots els que sou ací i que m’heu volgut acompanyar en aquest comiat, que no serà fàcil però que és lliure i volgut. M’ha semblat que ho havia de fer i que ara era el moment de fer-ho. M’ha semblat que seria bo per a la ciutat, per a mi i per al projecte polític en què participo. I que els compromisos contrets l’any 1999 es podien donar en molt bona mesura per satisfets; i els que no, estan ben garantits.

No faré ara, doncs, com he dit, ni un balanç, ni una justificació. Permeteu-me que evoqui només, el passat, el present, i el futur, amb tres  noms que ho expliquen quasi tot: la mort, la vida, l’amor.

La mort

La mort recent, després d’una malaltia llarga, d’en Joan Sánchez,  el sotsinspector de la nostra Policia Municipal, i el seu funeral, van desencadenar tots els ressorts de la memòria i evocar la mort, sobtada, natural o per accident, de molts servidors públics que he conegut.

No us espanteu, no faré una sessió de necrologia. De fet la mort no m’interessa gaire sinó és en funció de la vida que sega, les presències robades, les energies perdudes. Però mai abans com en aquests anys d’alcalde no havia sentit tan a prop el dolor intens i la solidaritat, el valor de les vides que es perden com a símbol i exigència per a una valoració més radical i contundent de totes les vides que ens envolten. Parlo, doncs, de la mort en funció de la vida. I ho faig pel primer impacte, encara molt jove, de la mort en acte de servei una nit de Nadal d’un policia municipal l’any 1980 o 1981.

I desfilen per la meva memòria en Joan Mon, l’Ismael Cabello, en Pere Agustí, l’Avelino Álvarez, en Pitu Casademont o en Francesc Grau.

Penso en els gironins, més o menys anònims, i aportaria ací en Juli Lara com a exemple. Ell com a símbol sense distinció de totes i tots els altres.

He de dir que l’Alcaldia m’ha fet la mort més pròxima i ha “curtit” el meu caràcter. Ho dic a títol institucional però imagineu-vos tot el sentit que agafa aquesta afirmació si hi afegeixo els sentiments de caràcter personal i familiar que hem hagut de viure en algun moment tristíssim.

Però el record  dels morts no esborra l’empremta dels vius. De tots aquells que amb la seva professionalitat i eficàcia han situat l’administració pública de Girona a un altíssim nivell, començant pels millors secretaris, els millors interventors, el millor oficial major, els millors vicesecretaris i viceinterventora.

Tots han desfilat per aquesta casa amb una lleialtat excepcional, amb eficàcia provada i lluny, molt lluny, de l’arriscada burocratització que ens feia por, al començament, dels cuerpos nacionales.

El valor de l’Administració, el pes dels treballadors i treballadores de les administracions és un valor encara no prou ponderat, ni prou estimulat, ni prou reconegut, ni prou promogut per les polítiques públiques que no situen la funció pública, i això és un error, entre les seves prioritats.

Deixeu-me que evoqui ara ací els companys de Consistori. Amb ells, tots, hem construït un projecte, hem fet realitat una ciutat nova. Hem impulsat un canvi que alguns no van poder veure completat.

En Just, tan i tan aviat, el 31 de gener de 1981. Una data per a no oblidar mai i per a la qual, ja ho entendreu si sabeu que és la data del meu aniversari, no em cal mai la fidelíssima memòria de la Maria Mercè Gumbau. Ella ha viscut en el centre de moltes decisions, el que en Just no va poder veure. Va ser la primera prova, la més dura, la més inesperada, la més tendra, la més serena.

En Joan Puigbert, amic de tots, exigent i crític, lleial, catalanista contundent, fidel sense concessions.

En Ricard Dalmau, amable, educat, cortès, políticament sòlid, amb conviccions traspassades del catalanisme de la República a la democràcia restaurada. En Joan Saqués. Fort, contundent, tossut. De consistència fundacional per a Convergència Democràtica de Catalunya.

En Martí Manel Díaz, en Ma, també. Vaig enredar-lo als 18 anys per signar a Los Sitios una carta contra l’Ajuntament que li va comportar algun disgust familiar. Mai com amb ell no havia sentit físicament en el meu cos el pes de la notícia d’una mort. Em va arribar a Jerusalem i em vaig haver de recolzar en una paret, em vaig haver de treure les ulleres i plorar. Ens havíem anat fent amics. Amb ell, en Jaume Curbet i en Pep Quintanas vam acabar fent un grup transversal políticament parlant. PSC, PSUC, UCD-CDS. Ho vam fer, sobretot, quan cap d’ells ja no era a l’Ajuntament, i tots ells m’han mostrat i em mostren una lleialtat i fidelitat que els honora. La banda ja no és de quatre, és només de tres. I trobem a faltar l’estrident elegància de l’amic perdut. El veig com si fos ara, entrant al Saló de Plens.

Finalment, fa molt pocs dies l’Alfons Moré, estimat, admirat i respectat a Salt, i a tot Girona.

No hi vegeu un to inapropiat. A través d’ells us vull agrair a tots i a totes, als d’ara i als de tots els mandats, el vostre to, el vostre respecte, la vostra paciència, la vostra amistat. Als que he tingut més a prop els dec un agraïment immens pel qual no tinc paraules. En Quico, en Francesc Francisco i Busquets sap, més que ningú, i tots els altres companys de l’equip de govern, l’esforç i la dedicació que han hagut d’esmerçar en el seu comès, sabent sempre que en un Ajuntament treballar al costat de l’alcalde és dur i difícil i no sempre és agraït. Els meus mèrits són mèrits compartits que vull ara socialitzar i col·lectivitzar. Ara més que mai, d’avui endavant, no em pertanyen sinó és fent-ne partícips, amb vosaltres estimats companys i companyes de l’equip de govern, a tots i totes els que de 1979 cap ací han acceptat el repte i la responsabilitat de governar al meu costat la ciutat, en nom del projecte i dels programes que successivament ha anat presentant el PSC.

Amb l’oposició hem coincidit i hem discrepat, ens hem equivocat uns i altres. M’he fet fort en els nostres plantejaments i hi he posat l’èmfasi, la contundència, la passió que m’ha mogut.

Però mai no he volgut traspassar la frontera del respecte i de la cortesia. Plegats hem fet dels plens una solemne afirmació de les llibertats i la democràcia. Impecablement puntuals i impecablement i implacablement dialogants, cadascú en el seu paper. He adquirit en el Parlament la cultura de l’oposició i expresso ací el meu reconeixement i el meu respecte per a tots els estils, tots els esforços, tots els camins explorats per l’oposició.

Alguns saben, de tots colors polítics, uns més que altres, que els hauria volgut a l’equip de govern. D’altres havien de fer la seva feina. Sense dimitir de cap dels principis que ens han mantingut oposats, deixeu-me dir que el temps acosta, i que en la nova etapa que començo avui no em sento, en el terreny personal, lluny de ningú. En Pere Sarquella, a qui va tocar un paper difícil perquè no va ser el cap de llista i va haver de fer de portaveu, els simbolitza tots, i així no n’excloc cap. Tot i aquell duel intens: “Doctor Sarquella, a vostè la mala llet l’aprima; senyor alcalde, a vostè sembla que la mala llet l’engreixa”, el frec a frec constant ens va fer amics, crec, sense perdre mai la condició d’adversaris en el Ple i ara militants actius de la ciutadania gironina, cadascú en el seu terreny.

La vida

Però la ciutat és la vida. La ciutat és la gent, gent i vida són l’ànima de la ciutat. Ací és on he fet l’aprenentatge més intens, la permanent descoberta dels accents i sensibilitats d’una ciutat plural i diversa. Reconcentrada i reconsagrada en  el passat i cada cop més oberta en el present. Impermeable abans i esponja ara. Plena d’energies, plena de ciutadans actius i compromesos, enquadrats en un teixit associatiu diversíssim. Ciutadans i ciutadanes disposats a donar-ho tot, sense escatimar hores, per una associació de veïns, una festa de barri, una organització no governamental, una coral, un grup de teatre, una penya, un club esportiu, una societat amb finalitats culturals i filantròpiques fins a constituir un teixit sovint inabastable de grups moguts sempre per un legítim afany de servei a la societat. Les energies individuals i col·lectives de la comunitat són l’expressió més genuïna de l’espai de convivència i contrast que és cada dia una ciutat.

En el camp de la societat, de la convivència social, de la gent, és on es palpa la total immediatesa, la més radical proximitat del treball municipal.

Ho he explicat diverses vegades en aquest Saló de Plens a grups d’escolars de la ciutat, moguts per l’interès de la cosa pública i avui ciutadans amb tots els drets polítics i evidentment, molts, majors d’edat. Un fabricant sap què fa, què vol fer, on compra i on ven. Recerca nous productes, innova tant com pot i explora nous mercats. Un Ajuntament no fabrica ni Nescafé, ni paper, ni màquines per a la indústria de la carn, ni maquinària sofisticada d’impressió. Un Ajuntament proveeix cada dia serveis municipals. Assegura que tot funcioni; és la condició indispensable per al  funcionament harmònic de la fàbrica més plural que hi ha, que és la ciutat. L’Ajuntament atén a tot. Des de les necessitats més elementals fins als ressorts més complexos. Fàbrica és incomplet i injust, tot i que serveix per a l’explicació. L’ànima de la ciutat expressa amb contundència el seu sentit obert, plural i complex.

He vist els pares preocupats pels fills, he vist els fills preocupats pels pares, he vist gent desocupada a la recerca de feina, he vist veïns al límit de la subsistència amb el llum tallat i l’aigua quasi també tallada, he vist el promotor atrevit i el promotor prudent, el que supera totes les crisis i el que pateix en totes, el que guanya diners i el que no se’n surt, el que ensopega i es refà. He vist els rics i he vist els pobres; he vist els del centre i he vist els dels barris; he vist botiguers, comerciants, professors, mestres. He vist servidors públics i servidors privats, he vist professionals de tota mena; de tots els camps. He escoltat veus molt diverses i tots els accents, he conegut la ciutat pam a pam, racó a racó. He volgut saber més i més cada dia  dels neguits de tothom, de les alegries i de les tristeses, dels motius de felicitat i de les angúnies viscudes. La ciutat és un conglomerat riquíssim, plural. M’he emocionat amb les biografies de vells lluitadors republicans, socialistes o no; m’han commogut els perfils de dirigents obrers i sindicals dels vells barris de la immigració. He conegut els lluitadors dels moviments catalanistes, hereus d’una tradició interrompuda.

He viscut de prop els grans canvis i les grans permanències. He vist obrir botigues noves i tancar-ne alguna, he vist créixer les noves cases de la ciutat jardí, he comptat les piscines amb una fotografia aèria al davant; he resseguit la carena, he visitat els vells i els nous habitants de la Creueta, he conegut els patriarques i els joves de Font de la Pólvora, els paios i els gitanos. He vist el dolor i la por a la cara. He vist l’alegria, la sinceritat, mirades netes. He atès i entès, tant com he pogut, que hi ha tantes històries com persones. I he sentit com moure la ciutat, fer-la moure, era ajudar a viure i fer viure totes les energies concentrades. Planificar, obrir, ordenar, esdevé motor de canvi quan allibera energies, impulsa noves formes de creació i de repartiment de la riquesa i l’ocupació. He visitat totes les esglésies i he conegut les mesquites. He vist fer-se i canviar una societat vella i nova alhora.

He mirat d’estimular sempre, en tots, el compromís cívic amb el projecte col·lectiu; hem promogut la solidaritat i la cohesió; hem empès als que podien a no desentendre’s de tot i als que res no podien els hem ensenyat a obrir-se camins. Hem estimulat els drets i els deures de tots. 

L’amor

Finalment, l’amor a la ciutat. M’hi he dedicat de ple; m’hi he capbussat. He escatimat hores a tot i a tothom, a mi mateix, i a tota la meva família per tal de donar ple compliment als mandats democràtics que m’atorgaven els ciutadans en les diferents convocatòries electorals. Avui, tots m’acompanyen amb una significativa i nodrida presència. Pares, dona, fills, germans i germanes.

Ara em disposo a tornar el crèdit que tots m’han atorgat. Espero poder-ho fer, i confio saber-ho fer. Sé segur que no és fàcil i que tindré moments de feblesa, però sé també que em dec de ple, sense límit, al nou camí que emprenc, a les responsabilitats que fins ara mantenia compartides i repartides.

Aquests quasi vint-i-tres anys han estat un aprenentatge constant. En el treball he après, he anat aprenent, a estimar i fer estimar la ciutat, a estimar i fer estimar la seva gent. Aquests són, som, els que donen ple sentit a la vida de la ciutat; en un procés de renovació constant i imparable on l’estricta individualitat de les persones és només peça  d’un engranatge més ampli. La ciutat és, ací i arreu, el producte de la seva gent, el resultat de la convivència treballada dels seus ciutadans que li atorguen sentit de  comunitat, de col·lectivitat. Aquest sentit comunitari és el que atorga un caràcter inseparable a la relació entre el marc físic dinàmic (la materialitat canviant de la ciutat) i el seu contingent social. Les successives aportacions socials, generacionals, expliquen en la seva complexitat la realitat que en resulta. L’estimació dels ciutadans val molt més que tots els canvis materials.

No continuaré per aquest terreny massa filosòfic. Vull dir que estic convençut que tot el que és individual és efímer i que només té valor de continuïtat, capacitat de sedimentació cultural, tot el que neix del conglomerat social, del valor comunitari. D’ací que l’obra feta, la més mesurable i tangible, cedeixi avui tot el protagonisme a valors més intangibles i humans: la llibertat, la cohesió social, la justícia, la igualtat, l’autoestima.

He après molt bé que la ciutat no tanca mai i que la ciutat no para mai. En els processos urbans i socials la temporalitat, el calendari, la cronologia és essencial. I tant com no es pot aturar la ciutat, que mai no tanca, tampoc no es pot aturar el temps.

D’ací que ara, vint-i-tres anys més gran que aquell 19 d’abril de 1979, i encara molt jove i ple d’energia i passió, pensi que aquesta etapa ha passat com un sospir, sense ni adonar-me’n. Aquesta etapa, per densa i intensa que hagi sigut, és i serà una gota en un oceà. Poc més que escuma dels dies.

Ara el que importa és el futur. Mirar endavant. Construir sense parar. Voldria que quedés clar que no em desentenc d’aquest futur. M’hi sento tan implicat com m’hi sentia als setze anys amb les meves primeres “cartes al director”. Canvio de posició; canvio les responsabilitats, però no defujo les de ciutadà en sentit estricte. Sempre em sentiré implicat i compromès amb els destins d’aquesta ciutat, a la qual em dec, on visc, a la que estimo.

Com també sempre més em sentiré compromès, i ho proclamo solemnement, amb els valors del municipalisme. Uns valors que no són corporatius, sinó que són comunitaris. La proximitat com a valor màxim. I el reconeixement polític i pressupostari (competencial i econòmic) que aquesta proximitat, aquesta immediatesa, aquest sentit de les coses quotidianes és essencial per a qualsevol projecte polític que vulgui donar sentit a un marc comunitari, nacional, més ampli. Les peces del conjunt en són en molt bona mesura les claus. No sempre, quasi mai, els meus companys i companyes alcaldes hem trobat comprensió i reconeixement per a aquest principi. La lluita per reafirmar-lo individualment i col·lectivament ens ha donat força però ha cremat també energies i és arribada l’hora d’acabar amb les reticències, les gasiveries, les limitacions, les cotilles que frenen les possibilitats de les maquinàries més complexes però més eficaces de fer política i d’atorgar-li sentit. El dia que s’aixequin les comportes de les energies contingudes  i frenades en aquest camp, el país i els seus pobles i ciutats, viuran l’eclosió més fèrtil després de la gran arrencada i l’empenta decisiva d’aquella etapa encetada el 1979.

El futur que veig és ple d’esperances i potencialitats. Avui no es tanca res i no s’acaba res. Tot continua i torna a començar alhora. Per a Girona aquest futur es dibuixa amb plenitud, ambició i equilibri.

Hi veig capacitat de créixer i créixer bé.

Hi veig capacitat de créixer amb equilibri i qualitat.

Hi veig capacitat de liderar un canvi urbà i social de caràcter metropolità.

Hi veig la força i la voluntat per aprofundir la cohesió social, combatre les desigualtats, acostar els nivells de renda.

Hi veig un nou sentit de la història que combina modernitat i tradició.

Hi veig autoestima i el legítim orgull de pertànyer a una comunitat dinàmica.

Hi veig uns valors ambientals i territorials, un nou sentit del paisatge.

Hi veig la màxima col·lectivització del patrimoni, de l’herència rebuda, de l’herència a transmetre.

Hi veig  un nou sentit de la cultura i un immens  camp per córrer.

Hi veig la total disposició per pair positivament el canvi tecnològic i la millora de l’accessibilitat i la connectivitat.

Hi veig diversitat i pluralitat.

Hi veig energies renovades, capacitats enormes, vitalitat social.

Si féssim ara la dissecció que no toca trobaríem també mancances i limitacions. Contrapunts a la meva visió optimista. Només faltaria. També hi detectaríem riscos, senyals d’alerta.

Gestionar ara el foc creuat d’impulsos i frens, de potencialitats i limitacions, de capacitats i mancances, és el repte. El diagnòstic el vam demanar a en Josep Oliver i el va fer. La resposta és ara cosa de tots.

Deixo l’Alcaldia en una de les moltes cruïlles d’aquest repte. Ho podia haver fet abans o més tard. Ho faig ara, en aquest moment, amb renúncia expressa del meu mandat de regidor i d’alcalde, amb l’immediat traspàs a la nova alcaldessa en funcions i futura alcaldessa. Ho faig conscient que manca un any i mig per al final del mandat encetat amb les eleccions de 1999, però ho faig conscient i convençut d’haver donat satisfacció als nostres compromisos i d’haver donat resposta a la plena responsabilitat que assumíem des d’aquell moment i fins a avui mateix. El mateix equip i el nou regidor, Pepe Guerrero, completaran el mandat. L’Anna Pagans conduirà i dirigirà el procés. La ciutat queda en molt bones mans.

Aixecaré ara mateix la sessió. Sortiré de la casa de la ciutat. No sé si sabré i podré mirar enrere, alçar la vista cap a l’Alcaldia, travessar la plaça, girar-me un instant i deixar-me anar per l’emoció. Però aquesta etapa que s’obre i es tanca amb dues emocions: la de 1979 i la d’ara, en té tantes i tan plenes que com titulava la cançó que fa uns anys em va dedicar en Xavier Monsalvatge i que dedicava, també, a la seva Girona natal: “No oblidaré mai”. No oblidaré mai la ciutat, no oblidaré mai els seus ciutadans, no oblidaré mai a totes i tots aquells que m’heu ajudat; els treballadors i treballadores de l’Ajuntament, totes les Roses M. i Roses que han passat per l’Alcaldia, els Joans, i l’inevitable i inimitable Miquel, la Rosa M. Udina que va emprendre l’aventura de començar  i la Rosa M. Cals que ha aguantat més que cap altra; els companys i amics entranyables que heu repetit avui com fa vint-i-dos anys i vuit mesos. A tots i totes els que avui ens heu volgut acompanyar. A tots els regidors i regidores que des de 1979 han passat per aquest Saló de Plens. Als estimadíssims companys alcaldes, alcaldesses i exalcaldes que heu vingut. Als amics; als regidors i regidores d’aquest mandat. No us oblidaré mai.

A tots i totes moltes gràcies. Fins ara mateix.

Text recollit íntegrament en el  llibre Moments de Girona. Girona, CCG – Fundació Valvi, 2009