L’ÈXIT DEL PLA GENERAL

El Punt, edició comarques gironines

El passat 18 de desembre la Comissió d’Urbanisme de Girona informava favorablement el nou Pla General de Girona. Ara queda pendent l’aprovació per part de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya del darrer informe que, elevat al conseller i prèvia presentació d’un text refós, permetrà la signatura per part del conseller de Política Territorial i Obres Públiques de l’aprovació definitiva.

La Comissió de Girona va fer algunes observacions, cap de les quals no ha alterat el sentit de l’ordenació i la classificació dels sòls. Es tracta més aviat de precisions i reserves: ajusta el traçat del nou vial nord-sud en un punt mig entre els criteris de Girona i Salt, explicita més enllà de la ja garantida titularitat pública la reserva de terrenys per a l’ampliació de la plaça vila de Perpinyà i l’avinguda Josep Tarradellas, explicita les densitats de dos plans parcials, sense alterar el sostre total, indica l’ús dels equipaments que ja estan en funcionament i manté com a reserva els sòls d’equipament sense encara un ús definit, i trasllada un equipament privat d’un costat a un altre de la plaça  vila de Perpinyà. Pel que fa al traçat del tren, s’adequa el pla especial de sistema ferroviari a una clau de doble entrada per tot el tram del viaducte de tal manera que es descriu l’existència ara d’aquesta infraestructura i es respecta per després l’ordenació proposada per l’Ajuntament (és el mateix que es demana de fer per la presó) i s’incorpora l’únic traçat (ja obsolet) que ha tingut una tramitació pública, és a dir el famós bypass.

Algú ha volgut veure en aquest conjunt d’observacions un motiu suficient  de dubte sobre la viabilitat d’aquest Pla. Convé corregir i desmentir aquesta imatge i assegurar que aquest és un Pla òptim per al futur creixement equilibrat i sostenible de Girona i que la Comissió el va aprovar amb tots els  pronunciaments favorables.

És evident, però, que no n’hi ha prou amb aquesta afirmació de caràcter genèric i per això em permeto ara de resumir alguns dels aspectes del Pla que el configuren com la millor eina i la més ambiciosa per al futur de la ciutat. En benefici d’una explicació  sintètica enumeraré  aquest avantatges.

1. Nova cartografia. Els serveis de l’Ajuntament, a través de la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial, han produït la restitució nova de tot el territori de Girona i ho han fet amb tecnologia digital. Des d’ara, el plànol de la ciutat serà permanentment actualitzable i la qualitat de les informacions precisa fins a un nivell de detall sense precedents. Aquesta nova base cartogràfica no serveix únicament per al Pla general; revoluciona tota la tramitació d’informacions urbanístiques, llicències d’obres, llicències d’activitats, i proporciona materials del tot fiables per a qualsevol treball sobre el territori, el paisatge i la ciutat, amb incorporació sobre el plànol de dades fiscals i padronals.
2. Una ciutat equipada. El Pla garanteix per al futur que Girona mantindrà i augmentarà el seu nivell de dotacions amb serveis i equipaments públics en una proporció sense gaire precedents en ciutats comparables. Els equipaments són a Girona l’expressió d’un objectiu de qualitat de vida, plantejat amb sentit igualitari i amb vocació de potenciar la cohesió social. El plànol d’equipaments impressiona.
3. Set-cents mil metres quadrats més d’espais lliures. Noves zones verdes, boscos urbans, reserva forestal. La titularitat pública d’aquests sòls és la garantia de la introducció del sentit del verd en el paisatge urbà. La requalificació de la perifèria urbana, els sòls no urbanitzables i els terrenys de contacte amb la ciutat construïda només es podrà produir amb el reforçament del patrimoni natural. Patrimoni artístic i cultural a la ciutat vella i patrimoni natural a la ciutat nova, esdevenen així instruments de regeneració i canvi social.
4. Participació i concertació. Aquest Pla té un ampli consens social nascut dels acords que incorpora sobre els que es fonamenten una part important dels canvis i les millores urbanes i de l’acceptació força generalitzada de les propostes que es formulen per al sòl urbà, i que incorporen, en molt bona mesura, el resultat de les informacions públiques.
5. La millora del sòl urbà. El detall de l’anàlisi a partir de la nova cartografia permet una millora sensible en la previsió i definició dels paràmetres (fondàries, alçades, patis d’illa, alineacions)  del sòl urbà a través d’unitats d’actuació i de les propostes de millora que s’hi contemplen, en determinats casos, incrementen les possibilitats de dotacions i serveis.
6. Un creixement ordenat, moderat i equilibrat. La previsió d’actuacions en el sòl urbanitzable es concreta sobretot en dues actuacions de caràcter residencial a Domeny i al pla de Salt. En tots dos casos s’afina moltíssim en la protecció del paisatge, la millora del medi, la dotació àmplia d’equipaments. Els límits del creixement són els marges necessaris  de la qualitat.
7. Infraestructures suficients. Les actuacions que es preveuen atenen a una accessibilitat i mobilitat millorades però mantenen una dimensió de caràcter urbà que planteja la necessitat d’evitar el risc de la sobredimensió, o d’incrustar en l’àmbit urbà infraestructures de caràcter viari més carreteres o autovies que carrers. La requalificació de la ciutat es guanya fent sortir els carrers i no deixant entrar les carreteres que serveixen per connectar, però que no poden créixer i ocupar sòl de forma exponencial.
8. Una ciutat de serveis. El Pla configura amplíssimes possibilitats de nous serveis. En un societat  cada cop més terciaritzada, la perspectiva de nous hotels, aparcaments, residències o centres mèdics és la garantia que donarem opcions a reforçar el nostre sistema d’equipaments privats i públics, en un entorn i una qualitat ambientals sense gaire precedents.
9. Una Universitat competitiva. El Pla obre la porta a la segona etapa del creixement de la Universitat de Girona: el parc científic i tecnològic; un espai per a la recerca, la innovació, les noves tecnologies, l’experimentació i les indústries de punta. El futur truca a la porta i s’estén de Montilivi cap a la Creueta amb un nou vial que uneix Palau i el campus amb les ribes de l’Onyar , un nou parc, i el parc científic, a peu de la C. 250 desdoblada (la nova carretera de Quart per Emili Grahit).
10. Una ciutat sostenible: a punt per participar en l’ordenació de l’espai metropolità, i impulsar-la.

El Pla és ambiciós, és possible, es pot pagar, fa que la ciutat maduri, reforça el projecte i model que es proposa, i deixa la ciutat a punt per a un futur integrat i solidari amb els pobles de l’àrea urbana.

Quan aquest Pla acabi el seu període de vigència i s’hagin executat totes les seves previsions, s’hauran dissipat tots els dubtes. Ara convé aviat l’aprovació definitiva. Contra els que opinen que aquest Pla  podia esperar convé recordar que la ciutat no podia esperar més.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE L’AGENDA DELS ÚLTIMS DIES

Intervenció en el Ple del Parlament.  Pregunta al president de la Generalitat a respondre oralment sobre les qüestions de caràcter prioritari que han ocupat la seva atenció la setmana del 10 al 16 de desembre

Publicada a: DSPC-P, 75, pàg 47

INTERPEL·LACIÓ SOBRE LA SEGURETAT I LA SALUT

Intervenció en el Ple del Parlament. Interpel·lació al Consell Executiu sobre quina és la seva responsabilitat davant d’esdeveniments que afecten la seguretat i la salut de les persones

Publicada a: DSPC-P, 73, pàg 43  DSPC-P, 73, pàg 45

REFLEXIONS SOBRE ELS ESPAIS VERDS URBANS

Intervenció en la Conferència “Regreen. Rehabilitation of public historical urban gardens and Greenhomes of the 19th Century, que va tenir lloc a Florència el 14 de desembre de 2001. 

Publicada en el recull d’intervencions amb el títol de la Conferència. Florència, juliol 2002

En el debate sobre la ciudad del siglo XXI el verde urbano ha adquirido dimensión de categoría; no podemos concebir la ciudad contemporánea sin una referencia imprescindible a la naturaleza, la vegetación y el paisaje. La primacía contundente de la ciudad construida, compacta, concentrada y densificada, la noción de los espacios urbanos como espacios concebidos únicamente desde una perspectiva despojada de todo elemento natural, ha ido cediendo terreno y abriendo nuevas posibilidades. Sabemos, sin duda, apreciar y queremos hacerlo, la geometría de las calles, las plazas, las avenidas, los materiales y los pavimentos. Teorizamos incluso el espacio público como punto de encuentro, como ágora de relación y convivencia.

Pero imperceptiblemente hemos empezado a introducir con una nueva sistemática el tema del verde urbano.

En el nuevo guión para definir las ciudades del futuro, con toda su dimensión histórica ¿el verde es una moda inevitable, una obsesión, una necesidad o una realidad que adquiere la lógica de la más estricta naturalidad?

Es más bien un impulso, una respuesta, hoy, a un mundo que crece y crece en sus áreas urbanas rompiendo el antiguo equilibrio entre territorio y ciudad, con riesgo de desarraigar la población de su apego a la tierra, al paisaje. Desarraigo de consecuencias sociales incalculables y cercanas al desquiciamiento.

No podemos continuar dando alas a un modelo presidido y dominado por el síndrome de la huida permanente.

Al contrario, debemos incorporar este concepto a una nueva manera de definir la ciudad más abierta, más democrática, más socializada, menos jerarquizada y discriminatoria.

En la evolución de la ciudad y de su función se perfilaría una  secuencia del campo al jardín.

El jardín, convención culta y sintética del campo en la ciudad, se convierte en un destilado, un sorbo que incorpora el arte y la geometría, la arquitectura vegetal incluso, al servicio de la ciudad.

En el pasado al servicio del príncipe, el rey, el poder. Más adelante al servicio de la burguesía urbana, un nuevo poder civil y sus gentes, y hoy inevitablemente y necesariamente al servicio del pueblo.

Es en este contexto donde debemos delimitar la diferencia entre parques urbanos y jardines históricos. Los primeros pueden concebirse, dibujarse y construirse con una funcionalidad específica. Los segundos quedan definidos y construidos en un contexto histórico y social y hoy asumen una nueva funcionalidad.

La gran cuestión es qué relación se establece entre la ciudad contemporánea y su nueva realidad social  con los jardines históricos.

 ¿Cómo pasamos del jardín del príncipe al jardín del pueblo?

Sólo una lectura histórica de la ciudad nos puede ayudar a conciliar una lectura culta de los jardines históricos y una nueva función universal. Existe una noción patrimonial indispensable de la herencia recibida que puede ayudar a contaminar positivamente  la construcción de nuevos espacios urbanos.

Dicho de otro modo: los parques urbanos de los grandes crecimientos urbanos contemporáneos no pueden ser el espejo anodino de una arquitectura homogénea y despersonalizada. La ciudad histórica en la plenitud de su dimensión debería informar y conformar la nueva arquitectura, el nuevo urbanismo, el nuevo espacio público.

No se trata, claro está, de mimetizar en lo nuevo los valores consolidados del pasado. Se trata tan sólo de un ejercicio más elemental: aportar una lectura culta y sedimentada a la construcción de la nueva ciudad y evitar de este modo que en la más estricta funcionalidad se pierda el sentido del gusto y la sensibilidad y se abandonen el imperio de las formas y una noción indispensable de la estética urbana, adecuada además a nuevas demandas sociales y necesidades vitales.

Este ejercicio puede apuntar la clave para la plena incorporación de los jardines históricos a su nueva función contemporánea sin menoscabo de su potente carga acumulada como herencia del pasado y de su evolución.

 1. El territorio

 El entorno de la ciudad, el conjunto del territorio, el ámbito natural de influencia conforma unas coordenadas precisas, una topografía, una geografía, una economía, una intervención social. El territorio nunca es neutro ni inocuo, no es ni natural. La dispersión del poblamiento no exime de la incidencia de éste sobre el territorio, aunque en él dominen las formas naturales.

 2. El paisaje

 Son formas que tienen olor y color y dibujan sobre el relieve los trazos de una civilización. El paisaje europeo es una muestra permanente de civilización; roturaciones, cultivos, barbechos, rastrojos, bosques, arboledas se alinean y configuran un mosaico que es como un inmenso jardín. Un jardín que transmite la dimensión humana, dramática y feliz a un tiempo, de la lucha constante por la supervivencia y la alimentación.

 3. El ambiente

 Los ríos son seguramente los elementos más híbridos, urbanos y rurales, de la naturaleza. Su misma existencia ha condicionado a menudo los asentamientos urbanos y el fluir del agua, tan poético y filosófico a veces, ha sido siempre la garantía  de la indispensable renovación y saneamiento –abastecimiento de la población. Estas arterias han simbolizado a veces la capacidad  de esquilmar y degradar el entorno confiando en su propia capacidad de regeneración. Pero el agua, que alimenta el gran jardín, que riega los colores y los olores de la civilización se convierte en una pieza fundamental. Expresa abundancia, riqueza, pureza, limpieza en el jardín histórico y reclama estos mismos valores para el siglo XXI en el territorio y el paisaje que acabamos de describir.

 Superar el riesgo de la anemia o asfixia de los ríos expresa  mejor que cualquier otra imagen el sentido de la sostenibilidad. La regeneración del ambiente, del jardín, es en este sentido un elemento de civilización. 

4. La cultura, sedimento, aportación, superposición

 Estas nociones sobre una cultura del paisaje, el ambiente y el territorio debieran presidir la nueva formalización del paisaje urbano, de los parques de ciudad. No hay parques sin un discurso, sin un relato que engarce la civilización heredada y la vertiginosidad trepidante de la civilización urbana en ebullición. Una maduración de este relato nos ahorra errores de concepto, frivolidades excesivas, concesiones innecesarias,  aberraciones formales que destruyen el tesoro acumulado y superpuesto de este concepto civil y civilizado del retorno del verde a la ciudad.

5. La ciudad, conglomerado histórico

 La ciudad palimsesto que se descubre y desvela cual piel de cebolla es una rica herencia. La ciudad que ha sobrevivido tiene la carga de los elementos en disposición de  sobrevivirnos.

Son una preciosa herencia. Un patrimonio: arquitectónico, monumental, artístico, social, civil.

La clave para el jardín histórico es la misma que para la ciudad histórica. No se puede traicionar una herencia, una tradición, una cultura, una civilización. Rehabilitar es mantener, conservar, asegurar, regenerar, garantizar la supervivencia.

Pero del mismo modo que no está escrito en ningún catecismo que el palacio del príncipe esté condenado a serlo cuando  la especie se ha prácticamente  extinguido no cabe duda que ocurre lo mismo con el jardín del príncipe. Ambos seguirán siendo y han de seguir siendo palacio – palacio y jardín – jardín, sin deterioro de sus cualidades, de sus valores, de su formalización.

La función sin embargo, será distinta porque aportará estos valores y su inherente cultura a una nueva civilización urbana con necesidades nuevas y distintas.