Joaquim Nadal i Farreras

DEBAT DELS PRESSUPOSTOS PER AL 2002

Intervenció en el Ple del Parlament. Debat del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2002

Publicada a: DSPC-P, 70, pàg 67

Anuncis

28 Novembre 2001 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , , | Comentaris tancats a DEBAT DELS PRESSUPOSTOS PER AL 2002

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LA SEVA AGENDA POLÍTICA

Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre els temes que ocupen la seva agenda política

Publicada a: DSPC-P, 68, pàg 51

7 Novembre 2001 Posted by | Al Parlament, INTERVENCIONS | , , | Comentaris tancats a PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT SOBRE LA SEVA AGENDA POLÍTICA

ERNEST LLUCH

Intervenció en l’acte de presentació del núm. 263 de la revista L’Avenç, d’homenatge a Ernest Lluch, que va tenir lloc a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona el 5 de novembre de 2001

 El dia 19 de juny de 2000, molt pocs mesos abans del seu assassinat, en Josep Fontana i jo vam presentar L’alternativa catalana d’Ernest Lluch. Li vaig demanar que me’l dediqués i hi va escriure “A Joaquim Nadal, el meu presentador habitual amb l’amistat i el reconeixement”. És veritat; en diverses ocasions l’Ernest em va demanar presentacions que mai no li vaig negar. De fet, em feia un honor i molt probablement m’aportaven més a mi que a ell, les diverses presentacions que li vaig fer. A l’acte de presentació de L’alternativa catalana, que es va fer a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, hi era tothom: els amics, els col·legues, bona part del gremi dels historiadors i dels economistes. Hi eren tots i totes, i fou un acte entranyable. Més endavant, passada la data fatídica del 21 de novembre de 2000, la Rosa Lluch em va demanar que presentés el llibre Mots remots, que ella i la seva mare la Dolors Bramon havien aplegat, i en aquell acte vaig recordar, com molts anys abans, dues dècades com a mínim, l’Ernest m’havia demanat que presentés el Contra moros i jueus de la Dolors.

La familiaritat amb l’Ernest féu que per a mi fos un acte de solidaritat imprescindible intervenir en la presentació del número que L’Avenç li va dedicar un any després de la seva mort, el novembre de 2001.

Lluch no podia mancar en aquest llibre de vides que he glossat en un moment o altre i, així , tot i que mai no ho he publicat, transcric aquí els aspectes essencials de la meva intervenció en aquell acte, com un homenatge més dels molts que Catalunya li ha dedicat des del dia mateix de la seva mort.

Un any després, el record. En aquesta entrada de novembre, un any després ens recorre a tots una esgarrifança només de pensar en aquella nit del 21 de novembre de 2000. Vam quedar tots atordits, glaçats, clavats a la cadira, incrèduls davant la notícia que la televisió ens feia arribar quasi en temps real. Semblava impossible, era una atrocitat fora de tota lògica, lluny de la racionalitat. Era una bestialitat inexplicable. De cop el terrorisme se’ns feia més present, més dur, més pròxim, més familiar. Ens acabava de tocar de prop, quasi com si ens hagués tocat un familiar molt proper.

Aquell vespre em va trucar des de Washington en Ramon Rovira, que tampoc no s’ho podia creure; lluny de Catalunya no tenia gaire ningú amb qui compartir l’angoixa del moment. Vam compartir el dolor i la perplexitat, i després vaig haver de respondre a alguns mitjans que volien una reacció d’urgència. El dolor era tan intens que no hi havia lloc ni per al retret, ni per a la condemna. Només podíem apel·lar al testimoniatge de Lluch i reclamar la fi de la violència. Vaig pensar de seguida amb l’Odon, vivint a Donosti la fuetada d’una notícia que el sacsejava des de Barcelona. Quina paradoxa més brutal! L’endemà a l’Ajuntament de Girona, assegut a la cadira de la Rosa Cals, llegint els diaris, totalment trasbalsat, vaig sentir l’abraçada profunda de la Isabel Salamaña; una abraçada sense paraules, només plena de llàgrimes. Tots vosaltres podríeu aportar ara aquí les vostres experiències. Us faig compartir les meves, només per donar testimoni de la varietat de registres i la intensitat dels sentiments concentrats en aquelles hores i que avui revivim un any més tard.

La vida. Ernest Lluch i la vida. La vida de l’Ernest. Davant de la mort i la incredulitat només compta la vida. La vida dels vius i la vida dels morts. La vida de tots. La vida nova dels que l’estimen i ja no el tenen, la vida dels que el senten present amb un gran buit a la panxa. I, sobretot, la vida i les ganes de viure de l’Ernest. La vida entesa com un relat biogràfic. La densitat de les experiències recollides  i transmeses. Els moments i les intensitats viscudes. Pensem també plegats més en la vida que en la mort.

El futur. Ara toca seguir l’exemple de l’Ernest. Pensar-lo com ell explicava la vida i organitzava les seves preferències i prioritats. Com una cursa atlètica de relleus, on canvien els temes i els personatges, on unes preferències són substituïdes per unes altres.

La història i la vida. Convé que referenciem en aquest acte la relació estreta entre la vida de l’Ernest i la seva indestriable dedicació a la història, l’economia, la política. Un repàs per tota una experiència vital, on aquestes preferències eren compartides amb l’esport, la música i tantes altres coses més.

Ernest Lluch, com un mirall

En un  primer balanç, després d’un any, apareixen en primer pla, més nets i clars, les virtuts i els defectes del personatge, que abordem ara amb una balança diferent que tria i selecciona i ens  ajuda a perfilar millor la visió de la persona, on la mort allisa els defectes i subratlla les virtuts. I un punt de proximitat familiar que ens acosta necessàriament a una realitat diversa i complexa, però rica de sentiments. La postal de la presentació i la portada del dossier, l’Ernest amb l’Eulàlia, la Rosa i la Mireia, amb un somriure tendre i net, amb la mirada clara, amb els horitzons més clars que ara. Una fotografia per al record i per reviure, una fotografia per a esborrar l’estat de xoc de les tres filles en aquells dies dramàtics d’ara fa un any i que, de fet, continuen. I un detall íntim, personal, fet a mida de l’Ernest, un racó de vida i de intimitat, un espai per a la reflexió i per a la proximitat amb els amics i els fenòmens que li interessaven. El pis de Donosti i l’ocurrent mirall del balcó, que li permetia veure el mar des de la casa. Quin missatge darrere aquesta feliç ocurrència fotografiada ara en aquest dossier.

 Ernest Lluch de velles fidelitats i de nous amors

Francesc Roca conceptua l’Ernest com un seductor, intel·lectual i no. Un home disposat a bolcar-se en els seus móns diversos i deixant-se seduir per uns escenaris i unes geografies que, des de Vilassar i Barcelona, el portarien també a les comarques de Girona i especialment a Maià de Montcal. La vida d’un intel·lectual compromès, arrelat al poble de la seva família (i amb les connexions amb en Jordi Garcia i l’editorial Oikos-Tau), i amb la terra de la seva circumscripció política: Girona. Tots recordem la itinerància pacient del diputat en el seu cotxe, conduït per la Dolors o els amics,  repassant els papers de tot fins a darrera hora. La curiositat per l’Empordà, que els amics han recollit i recordat en l‘Entrelluchs, que és un llibre plural de moltes veus i de molts accents. I el descobriment permanent de noves poesies, noves músiques, noves geografies, nous àmbits d’interès. I un recorregut intel·lectual, fet de successius enamoraments i d’un interès constant pel model de societat, per la vida de les societats i pels interessos en joc en el camp de l’economia, el treball, el diner.

El lligam entre la història i la política, que Ramon Grau ens descriu des de l’enamorament pel segle XVIII i el recorregut des de la “Catalunya vençuda” a les “Españas vencidas, i d’aquí a L’Alternativa catalana, i ara “del patriotisme al catalanisme” per esmentar quasi amb absoluta literalitat alguns dels temes dels seus treballs més recents.

Ernest Lluch, pou de curiositat

No podem passar per alt l’enorme curiositat de l’Ernest, un nivell de xafarderia que s’ho menja tot. La xafarderia feta mètode, que deixa de ser perversa i negativa per a esdevenir una simple i apassionada curiositat intel·lectual, que Salvador Giner considera en aquest dossier “omnívora i omnímoda”.

Lluch i València

La via valenciana, un llibre de reconciliació amb el seu destí acadèmic i un llibre d’interpretació de la societat valenciana per a sacsejar-ne els fonaments i ajudar a un  debat necessari. El paper de Lluch a València fou el d’un doble ambaixador de Catalunya allà i de València aquí, fins a fer-nos descobrir els fils més remots de la història i de la política valenciana i proposar-nos una via d’actuació integrada i territorialment compromesa, fins a fer-se fundador i militant del socialisme valencià, tot deixant constància de la necessitat imperiosa d’aquest compromís al risc que sigui i sota la màxima que “qui no en remena no en trenca”.

Lluch i les Espanyes

El Lluch ministre, diputat, rector, catedràtic explora tots els camins, aborda totes les contradiccions, denuncia totes les perversions, es mulla i es compromet. Juga a fons. Davant de l’apoteosi de l’uniformisme, davant de la lluita per la patrimonialització del patriotisme constitucional l’exploració de tots els camins i amb tots els socis. Com en el cas de la seva amistat i col·laboració amb Miguel Herrero de Miñón, heterodoxos tots dos en els seus partits, a la recerca d’una nova lectura flexible i plural de la Constitució espanyola emparant-se en els drets històrics.

Aquest és el camí que recorre Lluch des dels fets de 1714. Des del programa col·lectiu de l’austriacisme, la voluntat d’intervenir a Espanya, fins a la voluntat de construir un relat històric sobre les Espanyes alternatives i els possibles fonaments de l’Espanya plural, cridada en el futur a jugar un paper determinant en el procés de revisió del model d’Espanya i la seva evolució cap a un model federal.

Amb les contradiccions que es vulgui, que també podríem trobar Ernest Lluch, autor prolífic i prolix, de curiositat inacabable, tenia el gust per la intuïció i el suggeriment, i va insinuar molts camins que ara semblen més clars i que ell ja no fressarà.

Els llibres, els discs, els carrers, les biblioteques, els centres cívics dedicats donen testimoni d’una enorme commoció cívica, expressada massivament pels carrers de Barcelona en un dels actes de civisme col·lectiu més alliçonadors de la nostra història contemporània. Aquells dies i ara Lluch ens posa a prova cada dia i ens recorda la vilesa del terrorisme i l’exemplaritat fràgil del civisme. La convulsió és encara tan forta que ens queda molt camí abans de deixar els sentiments i entrar a l’objectivitat. I alguns més grans segurament ja no podrem mai més.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 161-166) 

 

5 Novembre 2001 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS | , , , , | Comentaris tancats a ERNEST LLUCH