ARQUITECTURA URBANA: L’OPORTUNITAT DE LES ADMINISTRACIONS

El Punt, edició comarques gironines

La imatge d’una ciutat es va configurant amb la combinació de molt diversos elements. El paisatge és un ingredient de primer ordre. És l’oportunitat aportada per la naturalesa. En aquest paisatge intervé l’home i és l’herència acumulada dels segles. Però el canvi trepidant dels darrers temps ha marcat també nous ritmes al creixement de les ciutats. Desbordades les muralles seculars i sovint enderrocades com a signe de progrés, l’arquitectura i l’urbanisme han esdevingut un factor determinant de configuració del paisatge urbà.

Durant molt de temps s’havia mantingut una fe cega en el planejament com a eina per condicionar l’estètica urbana. El predomini del projecte ha evidenciat, però, que amb un bon urbanisme no n’hi ha prou i que per obtenir una alta qualitat urbana cal una sensibilitat extrema en l’arquitectura.

Les ciutats han optat, doncs, per a encàrrecs amb garantia de prestigi. Moneo al Kursaal de Donostia o Siza al Museu d’Art Contemporani de Santiago de Compostela, en serien una bona mostra. És el cas en una dimensió més local del nostre Banc d’Espanya, els jutjats, el pavelló de Fontajau, la rehabilitació de la Muralla, o la rehabilitació de la farinera Teixidor.

La combinació dels encàrrecs i els concursos en l’àmbit de l’arquitectura pública i de la privada ha anat confegint noves siluetes urbanes, noves línies de l’horitzó. L’aposta de Barcelona per una segona generació d’edificis en alçada és un bon exemple d’aquest salt qualitatiu que es pretén sempre i que s’assoleix només molt de tant en tant.

A Girona, s’obre ara una nova oportunitat i les administracions públiques haurien de tenir el punt de valentia i agosarament per mantenir el to i l’oportunitat de continuar aportant qualitat i sensibilitat a un model de ciutat que s’ha alimentat durant un cert temps de bons projectes.

M’adreço a l’administració de l’Estat i l’administració de la Generalitat sabent que totes dues tenen ara en cartera projectes a la ciutat i de la ciutat que marcaran amb una empremta profunda el paisatge urbà d’espais públics de gran valor i d’una transcendència que va molt  més enllà de la funció específica dels equipaments respectius.

Parlo, en primer lloc, del projecte que té el govern central de traslladar algunes dependències del Ministeri d’Hisenda a un nou edifici que s’ha de construir  en el solar que el Patrimoni de l’Estat té a l’antiga Campsa. En realitat l’Estat tenia diversos terrenys en aquest sector. Un l’ha venut, en un altre hi ha construït la nova delegació de l’INEM, un altre està pendent d’un pla especial. El més important,però, és el que s’ha de situar en paral·lel a la via del tren i al costat del parc de la Campsa. Aquest edifici té un sostre notable i l’impacte urbà serà evident. Ajudarà a tancar un descampat que durant molt de temps ha estat buit i abandonat i que ara confronta amb el carrer Oviedo. No vull desmerèixer les idees de l’administració de l’Estat, però crec que la singularitat de l’obra requerirà també un projecte singular. No es tracta només de resoldre un problema administratiu i de funcionalitat interna. Es tracta també de regenerar un entorn i de dotar d’un nou referent el paisatge urbà. L’arquitectura oficial que tan mala fama ha tingut, té ara l’ocasió d’or per atorgar personalitat, sensibilitat i rellevància a una obra de la nova administració democràtica.

Complementàriament caldria també que el destí final que s’hagi de donar a l’antic Banc d’Espanya prevegi un projecte de rehabilitació que en reforci els valors arquitectònics i les seves especials característiques constructives. També ací el projecte d’intervenció a l’interior de l’edifici pot donar peu a una arquitectura anodina i burocràtica o una peça que es faci mirar i admirar.

En algun moment hi ha hagut algun promotor privat que s’ha interessat per aquest edifici per fer-hi algun equipament de caràcter comercial. Si aquesta idea hagués prosperat, la revitalització d’aquesta cantonada vital de la carretera Barcelona amb la plaça Marquès de Camps hauria estat molt contundent. Però si al final preval la idea del sotsdelegat del govern en el sentit de traslladar-hi totes les oficines d’estrangeria cal, amb més motiu, que s’atengui a un projecte molt cuidat, eficaç i atractiu que no desmereixi  la funció a la qual es vol dedicar.

També la Generalitat té ara una ocasió d’or i una gran oportunitat per incidir en positiu en una illa urbana d’una centralitat i dimensió sense precedents. Actuar a l’illa de l’hospital de Santa Caterina és l’oportunitat de canviar la fisonomia d’un espai urbà tancat i misteriós que ara es disposa a obrir-se a la ciutat. Aquest hospital que als segles XVI i XVII va néixer com un projecte de tots els estaments de la ciutat ha de tornar ara tot el que la ciutat li ha donat.

La intervenció ha de  preveure:

1. Un projecte de rehabilitació de l’edifici històric.
2. Un projecte de construcció d’un nou edifici de serveis.
3. Un projecte de construcció d’un nou aparcament subterrani.
4. Un projecte d’ordenació i urbanització dels jardins i espais públics que s’han de cedir a la ciutat.

Si la Generalitat vol demostrar la validesa dels arguments del molt honorable president quan  defensa l’arquitectura escolar com una arquitectura comparable i ponderada a Califòrnia, ha d’atendre a la força d’aquesta actuació urbana amb uns encàrrecs que estiguin a l’alçada de l’espai públic i a la de l’edifici històric on s’ha d’intervenir. Tothom pot imaginar-se l’impacte d’un projecte de prestigi en aquesta illa igual com pot témer l’impacte d’un projecte fet d’esma i mediocre. Girona no es pot permetre intervenir des de la mediocritat en l’illa de l’hospital de Santa Caterina. Tampoc no calen gaires experiments. Hi ha prou camins per avançar sobre segur com s’ha demostrat en altres indrets. Cal, això sí, la voluntat política que fins ara ha demostrat el delegat del govern i que podria continuar demostrant avançant un pas més.

En tots dos casos qualsevol intervenció serà una millora. Però si no es fila prim serà una oportunitat perduda i si en canvi es mira amb atenció i cura, la ciutat hi pot guanyar molt: nous referents en el paisatge urbà en dos contextos on el sector públic té l’obligació de millorar l’herència, ara per ara no prou afortunada, de les promocions d’habitatges.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

COMPAREIXENÇA DEL CONSELLER D’ECONOMIA PER INFORMAR DELS ACORDS AMB L’ESTAT

Intervenció a la Diputació Permanent. Compareixença del conseller d’Economia i Finances perquè informi sobre els acords de finançament autonòmic negociats amb el Govern de l’Estat

Publicada a: DSPC-D, 4, pàg 4  DSPC-D, 4, pàg 5   DSPC-D, 4, pàg 27  i  DSPC-D, 4, pàg 29

LANCE ARMSTRONG A GIRONA

Diari de Girona
 
Aquest estiu el ciclista nord-americà, que ha guanyat per tercera vegada el Tour de França, ha parlat amb freqüència i profusió de la seva decisió de viure a Girona. Ha donat detalls dels motius que l’han portat a la nostra ciutat i ha enviat ànims per les ràdios i per la premsa als operaris que continuen treballant en els darrers detalls de l’habitatge d’Arsmtrong i la seva família.

Molta gent ens ha comentat l’impacte positiu i favorable d’aquestes declaracions i tothom coincideix a pensar que els titulars d’alguna entrevista en diaris d’àmplia difusió és una promoció de gran efecte que no té preu.

Com es pot imaginar, estem contents d’aquesta decisió i de les notícies corresponents. Contents i agraïts. De sobte una notícia d’aquesta mena posa altre cop al primer pla tot el treball de molts anys de promoció i rehabilitació del centre històric de Girona. La dimensió àmplia del personatge trenca motlles i trenca fronteres i acosta la ciutat al món. La singularitat i la notorietat del corredor l’ha portat de França al seu país per ser rebut per l’alcalde Giuliani i pel president Bush. I després tornarà a Girona. Buscarà refugi en la ciutat tranquil·la i començarà a preparar amb esforç i dedicació la temporada que ve.

Armstrong ha pres una decisió rellevant. Ha comprat un habitatge al carrer de la Força, a tocar la plaça del Correu Vell, en plena Via Augusta. Una casa que en les darreres dècades del segle XX havia acollit activitats tan distants com la secció femenina o la redacció de la revista Presència. I que darrerament i fins que no se’n va començar la rehabilitació havia començat a degradar-se. Encara no fa deu anys es podien veure des del carrer les bigues trencades i caigudes i part de les teulades enfonsades. Era un casalot immens que després de  peripècies diverses havia hagut de tancar les portes i anava esperant la decisió i la valentia d’una rehabilitació necessària. És el que finalment va passar i ha permès un projecte molt ambiciós, no exempt de dificultats, que permetrà l’arribada de noves famílies al cor del barri vell. L’amplitud de l’habitatge d’Armstrong fa que abans que ell, l’hagués mirat el Col·legi d’Advocats com a possible seu col·legial. Tot plegat un canvi de grans dimensions i d’un impacte ben positiu.

L’edifici se situa quasi en l’angle d’una de les portes de la ciutat romana. És un punt crucial, bàsic, on coincideix l’arrencada potent cap a la ciutat eclesiàstica i nobiliària, la Força Vella medieval i l’inici de la ciutat monumental, artesana i burgesa. És un punt de síntesi, carregat d’història i ple de seduccions. Ací s’hi feia l’encaix del conglomerat social i religiós.

Per aquest punt, més que per cap altre, circulaven els estaments i les religions, l’esperit i la matèria d’una ciutat rica i complexa. Un punt fet de pedra sòlida i ben fonamentada entre la platja del riu i la roca viva.

Sabem què ha buscat i trobat Armstrong en aquest racó. És el que hi han trobat i hi troben molts gironins. És aquest sentit de la qualitat urbana, del silenci medieval, de la profunditat de l’arquitectura, de la delicadesa dels jardins interiors i dels claustres, dels patis i les escales, dels carrerons i del misteri.

Li agraïm la decisió, li donem la benvinguda, l’acollim amb satisfacció, li desitgem una feliç estada i èxits continuats, acompanyat de tota la seva família. I estem segurs que Girona sabrà procurar-li la tranquil·litat, la quotidianeïtat, la pau que tots hi tenim.

Puc dir que en pocs llocs del món és possible com ací la notorietat anònima. Ser conegut i reconegut amb naturalitat i normalitat, sense la necessitat de cap condescendència protocol·lària, ni cap convenció formal.

Alguns matins quan la ciutat s’aixeca, es reguen els carrers i lentament desperta el ritme de vida, ens trobarem. Armstrong portarà els fills a l’escola o sortirà a entrenar, la seva feina; nosaltres anirem cap a la nostra. Uns, Força amunt, i d’altres, Força avall.

Així, algun dia, quedarem per veure’ns i tindrem l’oportunitat d’agrair-li el gest i la generositat de la decisió, dels elogis i de les paraules. I quan comenci el Tour, com aquest, any els gironins tindrem una íntima satisfacció, una petita esgarrifança d’adopció: ha guanyat el Tour un veí nostre, ciutadà de Girona.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom.