VINT ANYS DE VERTIGEN

El Punt especial Fires

Un repàs d’aquests vint anys és difícil d’escriure. És més cinematogràfic que literari. L’exercici més senzill i més didàctic és mirar la realitat d’ara i començar a treure peces i, en alguns casos, posar-n’hi alguna. Quin mapa de Girona ens quedaria si féssim aquest exercici que us proposo?  En el seu conjunt costa d’imaginar, però si feu l’esforç veureu quin resultat que dóna. Jo l’he fet sovint com es pot suposar i sempre de maneres diverses, sempre amb resultats espectaculars. Avui us proposo un recorregut.

1)  Plaça Sant Domènec. Ací hi hauríem d’afegir , ara no hi és, la famosa llotja que va ser muntada i desmuntada amb els diners de la mateixa administració central desprès d’un escàndol continuat i una negociació ràpida i intensa.

Les Àligues tornaria a ser un edifici virtual, una gran façana buida, pura aparença atapeïda de fils i de forats. I a Sant Domènec els soldats tornarien a fer la guàrdia d’un recinte misteriós i inaccessible.

2)  Fora Muralla. Un túnel de vegetació i un camí estret i sense asfaltar substituiria el vial fora Muralla. La muralla no es veuria fins arribar quasi a la Torre Gironella perquè la distància del camí no donaria perspectiva suficient per alçar els ulls. Dos cotxes junts no passarien i els horts desordenats s’acostarien fins a pocs metres de la muralla.

3)  La Muralla i la Mercè. Entrant per la Mercè forçaríem una porta que dóna a la muralla. Ens hi jugaríem el físic perquè la Mercè (Hospital Militar) ha tancat, té la teulada enfonsada i un forjat parteix en dos l’església. A la ronda de la muralla hi creixen espàrrecs i s’hi amuntega un metre de terra i runa. Mirant avall en direcció a la plaça de Catalunya, el convent de les Beates, tancat i abandonat tapa la muralla i amenaça d’esdevenir un bloc de pisos.

4)  La plaça de l’Hospital. Davant de can Panella, unes parets de tanca amaguen els fonaments abandonats d’un edifici i si t’enfiles a la tanca descobreixes un abocador urbà amb aliment abundant per a les rates.

5)  Plaça Mercat. Ací hi ha que no hi era un ascensor enganxat al lleó que s’ha de treure. Però el mercat és més nou i protegit i a la plaça del costat s’ha eliminat un altre solar tancat semblant al de la plaça de l’Hospital i abocador de les mateixes característiques. Reserva urbana per a un nou “bolet” del pla Perpinyà que deixaria l’espai a un aparcament i la pedra d’una plaça.

6)  Plaça Catalunya. La sintonia d’alçades, edificis i colors és una novetat recent a banda i banda. Però, sobretot, prop del jardí de la Infància, la novetat és una casa discreta i elegant que ha substituït  una vella estructura de set pisos, esquelet immòbil, testimoni de totes les manifestacions de la transició.

7)  Vista Alegre. Vint anys enrere trobaríem pocs vestigis de l’antic camp de futbol. Però l’espai abandonat i brut hi era; només que pesava damunt seu l’amenaça d’un bon grapat de blocs de pisos que haurien matat per sempre més aquest pulmó obert orientat a les Pedreres.

8)  Mas Ramada. Ací els nous carrers, el centre cívic, el CAP i el Pavelló haurien de fer-se enrera per tornar al camp dels tractors. Abocador incontrolat, terreny abandonat, zona de tria de coure i de reciclatge de cotxes abandonats.

9)  Pla de Girona. Traiem tota aquesta urbanització. Girona s’acabava a l’església de Sant Josep. L’avinguda Montilivi només s’insinuava i l’avinguda Lluís Pericot, caiguda del cel, sense continuïtat començava a l’alçada del carrer Sant Salvador. Tot eren horts i un viver de jardineria on ara hi ha l’escola del Pla. El centre Onyar, és clar, no hi era pas.

10)Emili Grahit. Per ací passava la via del tren de Sant Feliu, el carrer estava només mig urbanitzat davant de les Casernes i, a la banda nord, els edificis més exageradament alts de la ciutat s’alçaven sobre un carrer que no ho era.

11)Casernes. Davant mateix, deu hectàrees farcides de barracons i de soldats, darrera una tanca protegida ocupaven l’espai dels nous edificis i el parc del Migdia.

12) Fàbrica Pagans. I més cap a la Rutlla però al mateix carrer, una fàbrica de gelatines on ara hi ha nous habitatges deixaven anar una pudor penetrant sense remei.

13)Renfe. Des de l’antiga carretera de Santa Coloma fins a la carretera de Santa Eugènia, la construcció del pas elevat del ferrocarril havia alliberat uns bons milers de metres quadrats abandonats i bruts que no feien ni deixaven fer. En aquests terrenys comprats per l’Ajuntament sortirien dos nous passos sota la via, un hotel, uns grans magatzems, una escola, una estació d’autobusos i un parc que incorporava també els terrenys dels trens de via estreta de Sant Feliu i Olot, amb l’estació rehabilitada del tren d’Olot com a centre per a joves.

14)Plaça Santa Eugènia. Uns ramats de xais, un camp de blat i uns edificis alts eren l’escenari xocant on ara hi ha una plaça que ningú no sabria imaginar com és que no hi ha sigut sempre.

15)Can Gibert del Pla. Aquest barri tenia una sola entrada i cap equipament. Traieu el Passeig d’Olot i el carrer Orient, el Pavelló, l’Institut, el CAP, i el camp de futbol, la Rambla i els nous carrers i places i tindreu una escena de fa vint anys.

16)Carrer Empúries. Posem altra cop els pisos Barceló, suprimim la rambla Ramon Berenguer II i potser no reconeixeríeu el mateix indret.

17)A Sant Narcís mateix, l’antic Hogar del Productor tancat no hauria pogut acollir cap “Secrets de Família” i el barri s’hauria anat esmorteint a poc a poc.

18) Hortes d’en Massaguer.  Passeu prop del Güell i imagineu les hortes que hi havia. Traieu les cases, els carrers, l’escola d’Idiomes i la d’Hostaleria, on només el mercat dels dimarts i els dissabtes interrompia el treball acurat dels hortelans.

19) Fontajau. Saltem plegats al Ter deixant de banda el Palau Firal. Passarem un pont nou (de Fontajau) o una passera.

Trobarem un parc en un antic abocador, un pavelló nou que ningú no es creia i un barri fet de cap a peus on abans els camps només convivien amb uns barracons provisionals. I a Germans Sàbat tot es nou i vell alhora, en una síntesi immillorable d’un barri que s’ha integrat d’allò més bé.

20) Carretera. Per entrar i sortir de Girona no hi havia la variant que a molts no agrada, pero sense no em sabria imaginar el trànsit de la carretera de Barcelona un dia qualsevol de cada dia.

Quantes coses que em deixo, quants retalls de pel·lícula, quants detalls d’una ciutat nova que ha canviat el seu aspecte físic però ha canviat, sobretot, la manera de veure’s ella mateixa, recuperant l’orgull perdut. Aquest, de fet, és l’únic canvi que no es pot dibuixar ni descriure i el que en el futur deixarà una empremta més profunda.

Aquest és només un enfocament possible de vint anys i no és ni l’únic ni el més important. En l’àmbit de la cultura, de la rehabilitació, de la regeneració urbana i el canvi social, de la cohesió social, de la integració, del benestar, podríem fer uns quants articles més.

Deixeu però que per acabar modifiqui un instant aquesta aproximació cinematogràfica i em concentri en una altra visió.

La xarxa de les instal·lacions i els serveis esportius a tots els barris procura una coherència territorial i social que busca complementar l’oferta que, en determinats àmbits, assegura la societat civil a través de diversos clubs i molt especialment el GEiEG que té una llarga trajectòria i disposa d’unes magnífiques instal·lacions. L’adequada distribució i jerarquització territorial dels camps de futbol, les pistes poliesportives, les pistes cobertes i els pavellons és la garantia d’una igualtat d’oportunitats que defensem com a principi i com a mètode.

Pels mateixos criteris, la xarxa territorial dels equipaments cívics i socials ha incorporat a la vida ciutadana centres polivalents de gran potència que esdevenen una autèntica prolongació de la plaça pública i fomenten l’apropiació col·lectiva de la ciutat com una gran propietat horitzontal compartida, on tot i tothom compta i pot dir-hi la seva. El sentit obert i plural, transversal d’aquests equipaments fomenta la integració, la solidaritat, la convivència i el contacte i l’intercanvi intergeneracional; joves i grans compartint un mateix sostre, una programació conjunta, un projecte comú.

Però el centre cívic no és només  un espai per al lleure i l’activitat espontànies i creatives de la societat. Des d’aquí es programa i s’actua en l’àmbit dels serveis socials d’atenció primària, dels programes d’infància i adolescència, els centres oberts, l’atenció domiciliària. Són autèntics observatoris de la realitat social i instruments d’eficàcia provada per atendre les necessitats que es plantegen.

Aquest accent, aquesta sensibilitat ha crescut i s’ha eixamplat en els darrers vint anys. Ha guanyat coherència i consistència, ha abandonat totes les consideracions merament assistencials i ha orientat tota l’acció a programes pensats i preparats per atendre la demanda i per corregir les causes i els efectes dels problemes detectats. Són una garantia del benestar i de la qualitat de vida. Un element de contrast, una manera de no perdre de vista la dimensió humana de la ciutat en la seva globalitat, tan rica, tan diversa, tan complexa. Una manera de pensar la política combinant l’horitzó utòpic, el somni possible i tocar de peus a terra.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

DEBAT DE POLÍTICA GENERAL 2000

Intervenció en el Ple del Parlament. Debat sobre l’orientació política general del Consell Executiu 

Publicada a: DSPC-P, 29, pàg 3 ; DSPC-P, 29, pàg 8 ; DSPC-P, 29, pàg 12 ; DSPC-P, 29, pàg 14