Joaquim Nadal i Farreras

LES RAONS I ELS CRITERIS PER A UN NOU PLA GENERAL

Diari de Girona  i El Punt, edició comarques gironines

L’Ajuntament de Girona proposa els criteris i objectius generals per a la formulació d’un nou Pla General. Aquests criteris estan exposats al saló de plens de l’Ajuntament fins el 30 de setembre. Ara és, doncs, el moment de fixar les línies mestres del futur de la ciutat. Ara hem de respondre tots plegats a la pregunta, quina ciutat volem per al segle XXI? La resposta quedarà en molt bona part determinada per aquest pla que ara comença a definir-se. Per això us proposem una aproximació a les raons que el fan necessari.

La suspensió del Pla General de 1970 i la redacció de les Normes Subsidiàries de 1981 van marcar l’inici d’un urbanisme nou a la ciutat de Girona.

Es tancaven en aquell moment deu anys de vigència d’un urbanisme expansiu i descontrolat, i va començar un període creatiu i de desenvolupament ordenat, gradual i prudent. A partir de 1981 la ciutat opta per reduir i retallar les expectatives creades, per omplir els buits, per encaixar les peces i per requalificar els espais. El patrimoni públic del sòl, la dotació d’equipaments i espais lliures i l’elaboració d’instruments específics de regeneració del teixit urbà més malmès esdevenen alguns dels aspectes de canvi substancial operats en la ciutat des d’aquella data.

Vist ara amb perspectiva i coneguda l’evolució dels fets sabem que el camí recorregut ha estat eficaç, constructiu i productiu i que ha impulsat un procés de canvi i recuperació urbana sense precedents en la història de la ciutat.

És possible que en el recorregut s’hagués pogut triar un camí més dràstic i radical, però és segur que qualsevol altra opció que ara en el detall puntual ens podria semblar més eficaç hauria tingut uns costos econòmics i socials poc assumibles.

Les etapes, que s’han encadenat des de 1981 fins ara, tenen cadascuna un accent especial.

– 1981-1987, veu l’aprovació del PERI del Bari Vell i atorga seguretat jurídica per a un període d’arrencada, si bé tanca qualsevol opció a un pla supramunicipal i concentra la ciutat en ella mateixa.

– 1987-1994, amb la vigència d’un nou Pla General, defineix l’etapa de plena consolidació de la ciutat nova: es tanquen els buits, s’ordenen els espais i es millora i s’ordena la connexió una mica deixada anar entre les parts del conjunt. Es trenca el fatalisme del retard acumulat en la dotació d’equipaments, espais públics i infraestructures. Es concreten les condicions per a la utilització pública dels grans espais ocupats per serveis estatals.

– 1994-2000, ordena i impulsa una fase expansiva establint-ne els  límits i les condicions i afinant-ne les característiques. Les modificacions tramitades conjuntament signifiquen la possibilitat de precisar en el detall els trets generals definits en alguns aspectes el 1987.

La diagnosi de l’estat de la ciutat peça a peça, illa a illa, és ja molt acurada la força del cicle expansiu anuncia que el Pla General vigent tocarà sostre en les seves possibilitats i determinacions.

Aquest fet, les noves infraestructures posades a prova, la culminació de tots els sòls definits en el Pla i el coneixement de l’evolució de l’activitat econòmica i residencial a tota l’àrea de Girona apunten a noves necessitats.

Amb vint anys la ciutat s’omple, la ciutat s’acaba, la ciutat es perfila i es precisa. Cada cop més la rehabilitació es compagina i predomina a la nova construcció. Passats vint anys de pensar Girona endins torna l’oportunitat, i ara la necessitat de pensar Girona enfora.

Els objectius generals del Pla

L’acompliment quasi total dels programes i objectius del Pla de 1987 i de les modificacions de 1994, conjuntament amb la realització efectiva de les infraestructures i els equipaments bàsics apunten a la necessitat d’un nou Pla.

Un nou Pla que ha de definir i incorporar en els seus criteris generals i objectius els aspectes següents:

  • Noves infraestructures de conjunt i supramunicipals: la connexió del conjunt i entre les parts, l’accessibilitat multidireccional.
  • Nous equipaments.
  • Noves especialitzacions i centralitats.
  • Noves localitzacions preferents de l’activitat industrial.
  • Noves necessitats estratègiques per a la ciutat, de signe més qualitatiu que quantitatiu.
  • Nous criteris per a l’ordenació de la perifèria urbana, les connexions del nou continu urbà, les grans peces d’espais lliures i equipaments d’àmbit sovint supramunicipal i la definició de paràmetres de protecció pels sòls no urbanitzables.
  • La incorporació dels objectius i propostes contingudes en els estudis sobre l’àrea urbana, el funcionament de les infraestructures, l’evolució de la mobilitat laboral, l’evolució de la renda familiar disponible, la cohesió social entre barris i la definició d’un model que es pugui mantenir i continuar assenyalen el camí a seguir.

En síntesi, doncs, podem dir que el nou Pla es proposa:

1. Definir noves infraestructures urbanes i les seves connexions amb el conjunt de l’àrea urbana: accés Montilivi – La Crehueta, enllaç Girona centre de l’autopista, vial Nord-Sud St. Gregori – Girona – Salt – Vilablareix – Fornells. Traçat i estació del tren d’alta velocitat, desdoblament de la N-II.

2. Nous equipaments que responguin a les necessitats i objectius d’una societat moderna i en canvi permanent, i els corresponents serveis que es puguin requerir: Universitat, parc tecnològic, xarxa de centres cívics, equipaments culturals de ciutat i de barri, equipaments esportius, equipaments hotelers i comercials.

3. Definir nou sòl urbanitzable en algunes zones on encara és possible i té sentit i coherència amb el model. La visió del plànol posa de manifest que tant pel sòl urbà (àrees de millora urbana), com pels sòls urbanitzables i àrees de transició, en queden poc de nous i possibles. La lògica per a fixar-los és exclusivament territorial i la coherència de la proposta no atén a cap discrecionalitat, ni a les característiques i distribució de la propietat. Al contrari, el plànol de proposta demostra que fa abstracció d’aquestes circumstàncies.

4. Modificar les determinacions en el sòl urbà que garanteixin un acabament més acurat, més sensible i més possible d’aquests sòls, buscant en l’escala petita la coherència illa a illa, la força del continu urbà i l’eliminació de l’homogeneïtzació tipològica que es desprenia del planejament anterior.

5. Atorgar especial importància a les ordenances d’edificació i als instruments de gestió urbanística per a la rehabilitació com a vies de regeneració urbana i de modificació i millora del paisatge urbà. Acotar i modular els cossos sortints i les tribunes i ajustar els volums a la tipologia dels carrers i a les noves necessitats d’arbrat que es plantegen.

6. Dotar la ciutat de sòl que garanteixi un sistema equilibrat i ric d’equipaments i espais lliures.

7. Atorgar als sòls no urbanitzables uns paràmetres de definició i protecció que en garanteixin la seva capacitat d’incorporar valors urbans i paisatgístics al conjunt. Evitar així que s’aixequin expectatives sobre els sòls que en la perifèria urbana determinen avui la singularitat qualitativa del paisatge i atorguen una graduació suau en la relació entre la ciutat central, el seu sistema d’espais lliures i boscos urbans i el conjunt de pobles de l’àmbit metropolità i la relació espaial i paisatgística entre tots.

8. Crear mecanismes de cooperació intermunicipal i facilitar l’acord amb els municipis de tota l’àrea urbana per tal de fer possible i compatible el creixement de tots els sòls urbans que la defineixen.

Facilitar les coses, obrir portes, no tancar-ne cap i posar de manifest la voluntat i vocació d’impulsar un creixement policèntric de la ciutat, coherent i sostenible, amb harmonia i sensibilitat per a tot el conjunt.

9. Assenyalar a les institucions i organismes competents que aquesta cooperació intermunicipal i la definició de nous objectius conjunts requerirà en un futur a mig termini de nous instruments de planejament i de mecanismes de gestió per al conjunt de l’àrea urbana.

Si voleu veure l’article publicat al Diari de Girona cliqueu aquí i el publicat a El Punt aquí.

Anuncis

27 Agost 2000 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a LES RAONS I ELS CRITERIS PER A UN NOU PLA GENERAL

L’HORA DE L’EIXAMPLE

El Punt, edició comarques gironines

L’experiència positiva dels carrers Lorenzana i Juli Garreta és la pauta a seguir per tal de continuar un procés de regeneració i canvi de tots els carrers de l’Eixample.

Parlem, ben bé, del nucli de ciutat que va del carrer de la Rutlla a la carretera de Barcelona i del carrer Emili Grahit fins al carrer Pare Claret.

És un sector atapeït i dens, de carrers no massa amples, edificis força alts, voreres estretes i cotxes aparcats.

Però és, sobretot, una zona sòlidament establerta des de fa moltes dècades com a gran nucli comercial i com a residència de molts gironins que van triar i segueixen triant aquest barri per viure-hi.

Ara és una zona de Girona sotmesa a un gran dinamisme de canvi. Hi arriben nous residents en pisos de lloguer o cases rehabilitades, alguns residents tradicionals se’n van, arriben noves oficines i, sobretot, arriben nous comerços.

Les possibilitats per canviar i millorar l’Eixample són limitades perquè és en bona mesura un barri molt fet. Però ningú no dubta que és en aquestes condicions que cal aplicar-hi imaginació i esforços que han de permetre assolir nous resultats. De fet no fa tant, una part important d’aquest sector estava ocupada per un convent de monges i residència d’estudiants (les Adoratrius), amb un jardí i hort tancats als ulls dels curiosos. I, en canvi ara ja no ens sabríem imaginar el mateix lloc sense els comerços, els aparcaments, els pisos, l’hotel i la plaça Miquel Santaló.

Quan un veu aquesta plaça a mitja tarda d’un dia de primavera, posem per cas, i hi veu pares i mares, avis i àvies, mainada jugant, gent prenent el cafè, llegint el diari o simplement prenent el sol, es pregunta on anaven abans i com s’ho feien.

És per aquest camí que s’ha de continuar. Millorant la secció dels carrers, fent-los més accessibles, incrementant l’oferta d’aparcament i propiciant les operacions de millora urbana que hi puguin contribuir.

Aquest és el sentit de les obres que ara mateix s’estan fent al carrer Francesc Ciurana i al carrer Sant Joan Baptista de la Salle. En el primer cas per connectar els jardins de la plaça de Ferran el Catòlic amb els nous jardins del carrer de la Creu, amb voreres amples, llums nous, arbres renovats i cotxes més ben posats. I en el segon cas per intentar fer entre Migdia i Joan Maragall un espai més permeable als vianants, més càlid, més humà, més segur, més amable, més comercial.

Seguiran més tard altres carrers, per exemple el segon tram de Juli Garreta, fins a anar configurant una nova fesomia, nous circuits, carrers transitables per on no calgui anar en fila índia perquè les voreres no admeten una altra cosa, cruïlles amples, vorades sòlides, arbres a les cantonades, espais comuns que es puguin compartir.

Vindran també nous canvis de la mà del sector privat com ara el nou edifici de la Caixa de Girona o la nova residència de les Germanetes dels Pobres. Dos canvis de gran envergadura, tots dos enfocats en sentit positiu i en tots dos casos amb voluntat d’equipar, de dotar millor l’Eixample i la ciutat. En tots dos casos amb projectes a punt i inversions de centenars i algun miler de milions.

Per la seva banda, el Pla General preveurà l’opció de nous aparcaments a l’interior d’alguna illa, o en el subsòl d’algun carrer. Sempre pensant en la mobilitat necessària, per a un entorn que atorga prestigi i personalitat a un autèntic centre comercial. És el cas dels antics tallers de la impremta i editorial Dalmau Carles, Pla o el del subsòl dels dos edificis de la illa de la Caixa de Girona o encara la possibilitat que ofereix algun sector més ampla del carrer de la Creu.

És un camí que aquest hivern mateix amb els dos carrers en obres ja acabats podrem experimentar i calibrar si té tots els ingredients necessaris per a l’èxit de l’operació que ara tot just comença.

A la llarga, però, no són esperables grans canvis a no ser que la ciutat i els propietaris d’algunes illes, encara avui susceptibles d’una gran remodelació, tinguin l’ambició, l’empenta i la valentia de jugar-se-la a fons i de concretar amb l’Ajuntament operacions de futur de gran envergadura.

Em refereixo a la nova perspectiva que oferiria la possibilitat del trasllat fora d’aquest àmbit d’algun dels equipaments docents o sanitaris que hi ha.  A l’Eixample hi ha tres col·legis i dues clíniques.

Agafem com a exemple la Clínica Girona, que ha anat comprant edificis de tota una illa de cases i en un autèntic laberint hi ha anat instal·lant nous serveis, noves consultes, nous equipaments.

Ens imaginem per un moment que es construís una clínica nova als afores? Podem entre tots entreveure els canvis urbans i humans que desencadenaria una operació d’aquestes característiques?

Seria ni més ni menys com a l’altre costat de carrer un efecte semblant al del convent de les Adoratrius i la plaça Miquel Santaló. Seria una autèntica revolució al cor mateix de Girona.

Sé que això no és per ara mateix. I conec l’esforç d’inversió i modernització que ha fet i fa la Clínica Girona. Però també conec les dificultats d’aparcament, de les urgències, d’accés i serveis dels malalts i dels familiars, les limitacions per a l’ampliació dels quiròfans, la manca de racionalitat del conjunt.

No es tracta, doncs, de crear pressió sobre aquests equipaments. Es tracta de garantir que són equipaments i que com a tals constitueixen una reserva urbana, de sòl, que en el futur pot contribuir a un canvi substancial, a una millora evident dels dèficits de l’Eixample en aparcaments, espais lliures i espais urbans redefinits i regenerats. Ara es tracta només de no perdre de vista aquestes possibilitats i de no fer cap pas que les pogués espatllar.

A l’Eixample ara podem començar a introduir-hi canvis elementals. Però ara que ha arribat l’hora de l’Eixample tenim també l’obligació de deixar les portes obertes per a somiar.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

18 Agost 2000 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a L’HORA DE L’EIXAMPLE

QUÈ LLENCEM I COM HO FEM?

Diari de Girona

Cada any els gironins paguem i ens gastem vuit-cents (800) milions de pessetes per mantenir la ciutat neta. És el que costa recollir la brossa, escombrar els carrers, netejar les places i eliminar els residus, bé cremant-los a la incineradora, bé reciclant-los.

La primera qüestió que es planteja és si aquests milions són molts o pocs. La sola quantitat ja impressiona; però impressiona més si diem que és avui més, força més, del deu per cent de tot el pressupost municipal. Són, doncs, molts diners.

La segona qüestió que ens hauríem de plantejar és, si amb aquests diners, que són molts, s’assoleixen resultats plenament satisfactoris. I la resposta és negativa. Girona és una ciutat que havia tingut en el passat fama de bruta i ara té fama de neta. En això hi hem guanyat molt, Ara bé, he de dir que aquesta és una fama no prou ben guanyada. Passa massa sovint que no s’arriba prou bé a tot arreu i que ens truca gent dient que a determinats carrers i zones de la ciutat costa que l’escombriaire hi arribi. Això vol dir que l’Ajuntament ha de ser molt exigent amb l’empresa concessionària i ha d’intentar per tots els mitjans optimitzar els resultats obtinguts. Els canvis i la modernització del material mòbil, dels contenidors i de la maquinària van constantment en aquesta direcció.

Hem d’aconseguir que es netegin tots els escocells, que es netegin els embornals, que no quedin residus al voltant dels contenidors, que totes les papereres es buidin, que s’escombrin tots els carrers, que es reguin amb màquina els que cal i que es reguin amb mànega tots els que tenen un ús intensiu i un desgast fort per la presència massiva de visitants.

Però ni que l’empresa i tots els seus treballadors funcionessin com un rellotge suís, que aquesta és la nostra obligació, no en faríem prou si no hi acompanya i hi ajuda el civisme i la col·laboració ciutadana. Si no hi ha un comportament cívic i i ordenat tots els esforços són inútils.

Per més que l’Ajuntament ampliï els torns i els mitjans, per més que l’empresa millori les seves prestacions, per més que es diversifiqui la recollida selectiva del paper i del cartró, del vidre o dels residus vegetals per part d’empreses especialitzades no n’hi ha prou si un sector de la ciutadania no fa cas de les recomanacions, de les ordenances i del sentit comú i es pensa que les obligacions municipals no tenen límit i hem d’arribar a les últimes conseqüències.

Posaré un sol exemple de com es pot distorsionar el servei i posar una pressió excessiva i innecessària a l’empresa de neteja i recollida: els trastos que els gironins deixem de forma indiscriminada, sense horari, sense avis i sense criteri al carrer. Tots els trastos que deixem de qualsevol manera i que hauríem pogut anar a deixar a la deixalleria o que hauríem pogut trucar a l’empresa per tal que ens faci la recollida gratuïta que està prevista.

No us ha vingut mai cap imprecació contra l’Ajuntament quan us heu trobat al costat de casa un matalàs, un somier o una nevera abandonats al carrer? No us heu parat mai a pensar què representa retirar tot el que deixem malament al carrer? Quan costa? Quantes hores d’una altra feina s’hi destinen? Quins canvis de torn i de feina s’han d’organitzar per treure el mal d’ulls que a tots ens ha fet un bastiment o una porta trencats al costat d’un contenidor?

Hem demanat una estadística d’un mes. El mes de juny potser perquè és un mes de canvis, els gironins ens hem deixat al carrer on no tocava i quan no tocava més de mil objectes diferents. Mil! Això vol dir mil accions diferents fora de previsió per esmenar el mal comportament d’aquells que només pensen en treure’s de davant les noses com més de pressa millor. No em puc estar de repetir la llista i de pensar totes les històries que podrien explicar, totes les vides, totes les alegries i totes les tristeses que hi ha al darrera: 23 neveres, 23 cuines, 9 forns, 4 rentavaixelles, 26 rentadores, 8 banyeres, 55 elements de bany, 16 taules, 73 cadires, 64 sofàs, 51 altres mobiliari menjador, 23 llits, 88 matalassos, 36 somiers, 25 armaris, 12 tauletes, 18 llums, 18 estufes, 42 objectes de decoració, 16 estores, 22 miralls, 32 televisors, 4 vídeo, 28 aparells informàtics, 3 fotocopiadores, 105 portes i finestres, 46 persianes, 8 joguines, 16 bicicletes, 13 cotxets, 9 bidons i 86 objectes diversos.

És clar que tot es fa vell, es rovella, s’espatlla i queda obsolet i és clar que la societat ens convida a canviar més i més cada dia. Però, si canviar els mobles o els electrodomèstics pot ser un signe de progrés, no convertim els trastos substituïts en un monument a la deixadesa portes enfora.

Si volem la casa maca per dins, perquè no hem de voler la ciutat neta per fora?

Ens hem de convèncer que els carrers i les places, els equipaments públics són una immensa propietat horitzontal que compartim entre tots i administrem entre tots.

Podem comptar amb el compromís de l’Ajuntament de treballar per millorar cada dia més el servei i per a esmenar les deficiències que reconeixem. Però no ho podem fer tots sols, ni amb tots els diners que hi posem tots els gironins. Ens cal també la col·laboració de tots i la solidaritat compartida de pensar la ciutat amb el cap i amb el cor de tots i cada un dels ciutadans. Us convido de veritat a aquest acte de generositat col.lectiva que ens ha de fer una ciutat més neta, una ciutat més maca.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

13 Agost 2000 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , | Comentaris tancats a QUÈ LLENCEM I COM HO FEM?