COMPAREIXENÇA DEL GOVERN SOBRE ELS AIGUATS

Intervenció a la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat i Govern. Local. Sessió informativa amb els consellers de Governació i Relacions Institucionals, de Medi Ambient, d’Interior i de Política Territorial i Obres Públiques, sobre les actuacions previstes pel Govern per a pal·liar els efectes dels aiguats del dia 10 de juny

Publicada a:  DSPC-C, 67, pàg 15   DSPC-C, 67, pàg 29   DSPC-C, 67, pàg 31 i  DSPC-C, 67, pàg 34

‘OKUPES’ DESNATATS

El Punt, edició comarques gironines

El dissabte dia 13 de maig els joves “okupes” de Girona van inscriure al seu currículum el dubtós mèrit d’empastifar la cara de l’alcalde de la ciutat amb un plat de nata.

La situació podria haver resultat tràgica o còmica, segons quines haguessin estat les reaccions. I en canvi no va passar res. Ni un sol gest de crispació, ni una ganyota de mal humor, ni la més petita mostra de reacció irada per part del públic. Al contrari: serenitat, calma i solidaritat. Els assistents van aplaudir l’alcalde quan aquest va reprendre el seu parlament, la ciutat es mostrava esplèndida, el matí continuava brillant i Girona, temps de flors s’inaugurava amb un èxit esclatant i segons les previsions.

Hi ha gent que m’ha preguntat si estava molest o dolgut. La realitat és que no. Ben mirat podria haver quedat afectada la dignitat de la persona o de la institució. I no ha passat ni una cosa ni l’altra. Més aviat és el  moviment “okupa” que va perdre crèdit, si és que en tenia.

Des de dissabte és molt difícil que ningú es prengui seriosament un grup de joves, i no tan joves, instal·lat en un discurs intransigent i caduc, sense cap fonament ideològic i conduït des d’una còmoda dissidència que no porta enlloc. Els plantejaments més visibles de la lluita del moviment “okupa” de Girona s’alimenten més de posicions egoistes que de plantejaments solidaris, i les apel·lacions reiterades a la lluita contra l’especulació, el caciquisme i el capitalisme sonen en les actituds que coneixem com una retòrica tronada de revolucionaris frustrats.

No es tracta de fer ni discursos moralitzants, ni desqualificacions gratuïtes. No es tracta ni tan solament de fer cap apel·lació a l’ordre establert, al dret a la propietat i als principis bàsics de l’estat de dret.

No. N’hi ha prou d’afirmar els drets de la col·lectivitat i els drets individuals de tothom. Les posicions dels “okupes” s’oposen als més elementals drets comunitaris, als drets individuals dels ocupats, als drets de la col·lectivitat en el seu conjunt, i als drets de tota la joventut no “okupa” que no admet sentir-se  representada per aquest sector del jovent. Hi ha a Girona i arreu milions de joves i milers de ciutadans que pensen diferent i que no volen que els altres s’erigeixen des d’actituds minoritàries  en defensors aparents dels drets de tothom.

L’Ajuntament de Girona, per principi, continuarà no consentint les ocupacions que es facin i reclamarà un respecte compartit per les regles del joc que són iguals per a tothom i només es poden mesurar amb una mateixa vara de prendre mides.  És més excloent i menys igualitari lluitar contra uns drets establerts i col·lectius conculcant-los, que implicar-se a fons per canviar les desigualtats, les injustícies o la manca d’oportunitats.

Analitzem-ho una mica de prop. El moviment “okupa” es fonamenta en una doble reivindicació: la lluita global contra la societat capitalista i la lluita dels joves pel dret a un habitatge i a una política que atengui les seves necessitats.

Algú pensa que el capitalisme trontolla després d’una acció “okupa”? Algú creu de veritat que hi ha alguna relació entre els mecanismes que mouen les grans multinacionals, els grups mundials d’interessos i una administració local democràtica, i que atacant-la des de la visceralitat es fan les més mínimes pessigolles al mercat? Algú veu alguna relació, directa o indirecta, entre el moviment “okupa” i la cara autèntica de l’exclusió, la pobresa i les desigualtats? No. Els joves “okupes” de Girona no coneixen de veritat, no s’hi han acostat mai, no han fet mai res per pal.liar mínimament el dolor, les dificultats i els problemes d’aquells sectors de la societat gironina que ho passen malament de veritat. O no ho coneixen o si ho coneixen no ho volen veure i s’estimen més mirar cap a un altre costat. No veuen la realitat que els envolta i no són capaços d’analitzar qui i com està fent alguna cosa per aquests sectors i amb quins plantejaments ideològics.

Tots els col·lectius que a Girona treballen amb l’exclusió, i són molts, ho fan ben lluny de qualsevol criteri paternalista o de simple beneficència i hi ha models d’acció que no són simples pal.liatius socials sinó eines d’eficàcia provada per combatre realment les causes que originen desigualtats.

I per altra banda, algú creu realment que les actituds socials, polítiques, vitals i intel.lectuals dels “okupes” han servit per facilitar l’accés a un habitatge digne als joves i a les famílies que el busquen i el necessiten? No veig que els immigrants nous que arriben, o les parelles joves que busquen pis puguin confiar, i realment confiïn, en una solució als seus problemes a partir dels plantejaments dels “okupes”.

Si no serveixen per al que diuen, només cal reclamar al col·lectiu “okupa” que no faci trampes i que no inventi cobertures ideològiques per a objectius d’una altra mena.

Si el moviment “okupa” comparegués sincerament davant la societat sense cobertures ideològiques de caràcter retòric i en contradicció real amb els seus objectius, potser tindria més credibilitat. És tan elemental com antic: adequar el discurs a la praxis. Perquè quan la praxis s’allunya del discurs els fonaments de la revolució trontollen.

Conec l’autor de l’heroïcitat i puc dir que l’única cosa que m’ha fet mal de panxa, que m’ha sabut greu de veritat és constatar que tots els anys de lluita sincera i autèntica de l’entorn on s’ha format no hagin servit al jove per identificar les causes reals i directes de les desigualtats a Girona i al món. Si no s’identifica realment i de forma correcta l’objectiu a combatre, no s’aconsegueixen mai els objectius legítims que es puguin desitjar.

En més de vint-i-cinc anys de treball polític he vist passar molta gent per la meva dreta procedent de diversos radicalismes. Estic convençut que aquest és el sentit de l’acte de dissabte en la total contradicció que incorpora. Però també estic convençut que una flor no fa estiu i que un moviment “okupa” desnatat no impedirà que es desenvolupin la proposta i les accions coherents que reclama la nostra societat per a la superació de les desigualtats i les injustícies. Tant com estic segur que trobarem la manera d’orientar noves polítiques per als joves que atenguin una demanda àmplia i diversa i oberta a totes les sensibilitats.

Postdata per a l’advocat Salellas com a penyora d’un diàleg trencat

Vaig escriure a raig aquest article l’endemà de la inauguració de l’Exposició de Flors. Vaig decidir deixar-lo reposar i no publicar-lo. Dues  o tres cartes als diaris amb pretensions doctrinals no van variar la meva decisió. Ara però, després de l’article de l’advocat Sebastià Salellas, penso que no té sentit guardar al calaix l’article. Precisament, hi intento discutir la pretensió pseudorevolucionària d’aquells que instal.lats en la seva pròpia contradicció es debaten constantment entre la teoria i la praxi, la realitat i la ficció, i que conserven un discurs utòpic, legítim, però no poden resistir la força incontestable de la quotidianitat que els desmenteix.

Estic convençut que Sebastià Salellas es pregunta sovint per la coherència i el valor reals de la seva lluita. També estic segur que es planteja seriosos dubtes sobre l’eficàcia del seu discurs. Però també sé segur que no té cap dubte sobre la nul.la incidència del moviment “okupa” en la lluita contra l’especulació. Creu realment l’advocat Salellas que totes les accions que ell assessora i protegeix fan trontollar el sistema capitalista i eviten l’especulació? Mentre assessora “okupes”, es recorda Sebastià Salellas dels vells lluitadors? Els va a veure? Hi parla? Sap com viuen els esdeveniments de la nostra vida política? S’ha plantejat mai de cedir als “okupes” algun pis propi? Creu realment que pot jugar amb la dignitat de les persones i de les institucions amb febles arguments que pretenen avalar uns més que dubtosos objectius revolucionaris?

La dignitat de les persones i de la política reclama un altre debat. Aquest no ens porta enlloc. No només això. Cal afegir-hi una altra cosa: s’ha trencat un fil de diàleg i de respecte. I això que durant vint anys, contra l’opinió de molts, en Tià i jo ens hem respectat i ens hem defensat en escenaris diversos. Ara però, una cosa no treu l’altra.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

SEBASTIÁN VELA, SÍMBOL D’UNA GENERACIÓ

El Punt, edició comarques gironines

En Vela tenia una mirada profunda i tendra. Somreia suaument i sovint deixava perdre els seus ulls amb naturalitat per l’horitzó de la utopia. Tenia un cos petit però fort, endurit per anys de treball, tot coll colrat per hores i hores a ple sol; calb, el cap com el cos, bru i brillant, amb pocs cabells al voltant del clatell i les orelles. Les mans aspres i d’estreta amable. Unes mans que deurien haver mogut una a una totes les pedres del pendís de Torre Gironella encarat a la vall de Sant Daniel on va adquirir unes feixes quasi ermes i hi va anar transformant la seva casa. És un terreny de pendent fort, a redós de la plaça de Torre Gironella, aspre, rocallós, de matoll baix com es pot veure a les feixes del voltant. Però en Vela, amb la mateixa tenacitat de tota la seva vida i de tota la seva lluita, hi va plantar fruiters, flors, rosers, parres, hi va fer un hort i va arrencar de la terra amb les mans irrenunciables d’obrer la fèrtil dignitat amagada fins a tenir i donar als seus un jardí i una casa.

Ha mort en Vela, ha mort un símbol, s’acaba tota una època. Ens trobàvem sovint i  intercanviàvem quatre mots. L’escoltava i me’l mirava amb el respecte que mereixen els vells lluitadors obrers i veïnals formats en aquest cas en la tradició ideològica del comunisme.

A través d’en Vela, agafat com a símbol, vull rendir un homenatge a tota una generació de lluitadors, militants i sindicalistes que van posar les bases a Girona d’un moviment democràtic i progressista a tots els barris de la immigració. Plens d’ideologia, la seva generació és la que ha vist, viscut i patit la distància més grans entre les condicions reals de vida i els horitzons ideals de la seva lluita. Potser per això va sempre d’una sincera radicalitat, inquebrantable, transparent, oberta, irrenunciable. Mai la millora de les seves condicions de vida no va representar ni renúncia ni dimissió dels principis i dels valors fundacionals d’un moviment revolucionari i reivindicatiu heretat de pares a fills, i posat a prova en les hores tràgiques de la Guerra Civil, i conreats des de la clandestinitat en el franquisme com l’únic feble fil d’esperança per a arribar a la plenitud d’una societat lliure.

Aquesta generació ha patit disgustos i decepcions en el camí de la seva peripècia vital, ha patit en la pròpia carn la divisió i la pèrdua de credibilitat d’alguns dirigents, però ha conservat la fidelitat als principis bàsics de la col·lectivitat i el civisme. El somriure i la profunda mirada d’en Vela, si tenia un fons de tristesa, era, tot mantenint la integritat, per demostrar les patacades que ell i els seus havien rebut i per a interpel·lar-nos a tots buscant resposta als interrogants que ens planteja una societat que s’allunya d’aquells valors i posa de manifest una memòria molt feble i d’una fragilitat extrema.

En la mort d’en Vela fem memòria de tota una generació, deixem constància de la seva lluita, constatem la seva contribució decisiva a la col·lectivitat i reclamem la recuperació d’un discurs que centri la política en el terreny de la dignitat, la coherència i el servei a la comunitat. En el seu retrat, fet d’una esgarrapada, en la tristesa de la notícia del seu traspàs, no he volgut fer un homenatge personalitzat que ell no hauria volgut. He mirat de fer memòria i retre un homenatge necessari de tots els que, com ell, ja no hi són i dels pocs que encara queden a Vila-roja, a Germans Sàbat, al Pont Major i a Torre Gironella. Per al legítim orgull dels seus fills i dels seus néts i per escriure una pàgina necessària de la nostra història recent que passem per alt amb massa facilitat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 151-152)