Joaquim Nadal i Farreras

JAUME VICENS VIVES I SANTIAGO SOBREQUÉS I VIDAL

Història d’una amistat. Epistolari de Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i Vidal (1929-1960). Girona, Ed. Vicens Vives i Ajuntament de Girona, 2000

Jaume Vicens va viure cinquanta anys (1910-1960) i Santiago Sobrequés en va viure seixanta-dos (1911-1973). He pensat sovint en aquestes dues vides. Sempre m’ha impressionat molt que hagin estat tan curtes. Curtes però plenes i intenses.

Tots dos es van formar intel·lectualment i políticament en els anys de la República. La Guerra Civil els fou una ruptura radical i dolorosa. Van haver d’aprendre a sobreviure i guanyar-se la vida en el franquisme. Aquestes dues vides paral·leles, curtes i intenses no van durar prou per veure i per viure la fi del franquisme que tantes vegades havien intuït i s’havien anunciat mútuament.

Costa d’imaginar què haurien fet si les seves vides haguessin durat més. Però l’envergadura i la potència de l’obra que els coneixem no deixa lloc per a gaires dubtes. Són dues figures de primera línia de la historiografia catalana del segle XX i la dimensió de la seva trajectòria creix encara i deixa entreveure fins on haurien pogut arribar.

Aquest volum que presentem amb gran satisfacció i orgull parla en primera persona d’aquestes dues vides unides per una amistat fraternal, intensa, que va durar tota la vida.

La primera evidència que sorgeix amb força d’aquest volum és que Jaume Vicens i Santiago Sobrequés no varen parar mai de cartejar-se. La seqüència de les cartes que es publiquen destil·la una  intensitat, una freqüència, una fidelitat fora del comú. I, sobretot, no és habitual poder presentar d’una forma tan completa, tan acabada, tan rotunda la correspondència entre un i altre. Aquest llibre no és un epistolari, sinó la correspondència entre dos amics que es desprèn dels seus respectius epistolaris. Aquesta és una singularitat digna de ser subratllada.

La segona singularitat es refereix a una de les constants de la correspondència: traspua Girona pels quatre costats. És la correspondència entre dos amics gironins. El fet que Santiago Sobrequés acabés vivint la major part de la seva vida a Girona i les visites freqüents que li feia Jaume Vicens, mantingueren sempre viu el caliu gironí construït en els anys de batxillerat i de l’adolescència. En la meva condició d’alcalde  de la ciutat no em puc estar de destacar aquest aspecte amb una actitud entre reverent i interessada. La personalitat i la dimensió cívica i intel·lectual dels dos corresponsals projecta també Girona i li atorga una centralitat vital en la peripècia  dels nostres dos personatges. La seva aportació intel·lectual i el valor afegit que hi aporta aquest llibre, s’incorpora de ple al bagatge ciutadà amb tots els honors.

Finalment, crec que hi ha un tercer aspecte que destaca en aquest conjunt  de cartes. Són cartes plenes de vida, en tota la magnitud de l’expressió. Vull dir que no són cartes marcades per un accent especial, sinó pels múltiples aspectes i la diversitat de la vida de Jaume Vicens i Santiago Sobrequés. Hi surten els pares, els fills, els amics, la història, la feina, la ciutat, la política, el món acadèmic, els projectes editorials, les oposicions, els llibres, el mar, la muntanya, el país, la gent, Catalunya, Espanya, el món. Hi surt l’humor, l’estat d’ànim, l’alegria, la tristesa, la ràbia, l’empenta, els records, la vitalitat. Hi detectem els projectes acadèmics, intel·lectuals i editorials de Jaume Vicens, la sana ambició, els hàbits quotidians, la disciplina de treball. I al costat, la fina ironia, el rigor intel·lectual, la passió ciutadana, el distanciament distret de Santiago Sobrequés. Podem trobar-hi el disseny acurat d’una estratègia acadèmica per les oposicions i al costat els detalls d’una liquidació de drets d’autor, el comentari sobre el darrer llibre, el detall més petit sobre els mapes oberts en els aparadors de les llibreries.

No em toca d’entrar ni a fons ni en el detall, del contingut d’aquest llibre. Però l’acuradíssima edició, la minuciositat de les anotacions, la prolixitat  de les informacions, la finesa del treball editorial, es posen a contribució d’un projecte engrescador i útil que ens descobreix la intimitat humana de dos grans intel·lectuals.

Però justament l’altíssim to del contingut, el valor objectiu de l’edició i l’interès que té ens permeten de fer, en darrer terme, una breu incursió familiar i personal. Puc afirmar que l’emoció que m’han produït totes les cartes, neix també de la familiaritat amb que les he llegides.

Jaume Vicens moria quan jo feia segon de batxillerat. No el vaig conèixer directament. El meu batxillerat, en canvi, em va acostar aviat al perfil de Santiago Sobrequés, director i catedràtic de geografia i història del meu Institut de Girona. Tolerant, liberal, obert, distret. Deixava copiar, feia els ulls grossos, però sabia ben bé amb què valia la pena concentrar les energies en una ciutat petita, provinciana i, durant molts anys, opaca. A l’Institut, garantint el funcionament, i a la ciutat implicant-se en tots els projectes cívics i culturals. Somreia per sota el nas, mossegava els filtres de les cigarretes, es passava un dit per sobre el nas i anava quasi sempre carregat de pit. Més tard, des de la universitat vaig poder agrupar amb més familiaritat les dues figures. Jaume Vicens va irrompre a la meva vida de la mà de Jordi Nadal, oncle meu i un dels seus millors deixebles. De fet l’aurèola de Vicens surava a la Universitat. Els seus projectes estroncats ens feien denteta i despertaven les nostres inquietuds en una Universitat devaluada. La impetuositat vital i intel·lectual de Vicens, la seva capacitat de seducció, el seu to imperatiu  i amb autoritat moral, el seu esperit crític, la visió pragmàtica de les coses ens tenia a tots ben captivats. Entre setmana en parlava amb Jordi Nadal i els caps de setmana amb Santiago Sobrequés al pis de la carretera de Santa Eugènia, on Vicens havia anat tan sovint. En Jaume Vicens sortia sovint a les converses i encara ara, quaranta anys més tard, Flor Callicó, esposa de Santiago Sobrequés, no es pot estar de comentar cada vegada que passem per la Devesa que una de les coses que feia Vicens indefectiblement en les seves visites a Girona era anar-hi a  trepitjar les fulles.

Santiago Sobrequés, inalterable, movent suaument el balancí del menjador, repassava àvidament tota l’actualitat buscant escletxes al règim i a l’esperança i després es tancava al despatx per concloure les seves recerques afinadíssimes, sensibles, detallades, i culminar, passats ja els seixanta i a Girona mateix, les seves justificadíssimes aspiracions universitàries. 

Santiago Sobrequés i Jaume Vicens han sigut per diverses raons dues figures gironines que m’han estat molt familiars. I és amb aquesta familiaritat, plena d’emoció i d’admiració, que em complau moltíssim obrir aquest llibre que han fet i editat els fills de Jaume Vicens i Santiago Sobrequés amb amor i respecte filials i al qual l’Ajuntament de Girona ha contribuït modestament.

Per concloure, no em puc estar de deixar constància que Santiago Sobrequés fou a més, l’avi que la Maria del Mar i en Raimon,  no van poder conèixer. Ara, com ells, tothom podrà conèixer dos personatges de talla, fets a Girona i projectats arreu, a través d’una correspondència riquíssima que destil·la humanitat.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 21-24)

Anuncis

3 Abril 2000 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , | Comentaris tancats a JAUME VICENS VIVES I SANTIAGO SOBREQUÉS I VIDAL