LA CIUTAT METROPOLITANA
El Punt, edició comarques gironines
Els canvis que s’han produït a la ciutat de Girona i tota la seva àrea d’influència en els darrers vint anys són de gran magnitud.
Girona ha omplert els seus buits i ha cobert els seus dèficits; la ciutat ha canviat la seva dinàmica interna, la seva activitat econòmica, el seu teixit social i la relació amb el seu entorn. S’ha soldat el territori, s’ha regenerat el teixit urbà, s’ha eliminat el teixit productiu obsolet o contaminant, s’ha reforçat el terciari i l’activitat de la construcció i de l’especialització residencial. Han millorat els serveis i els equipaments i s’han modernitzat les comunicacions. Simultàniament, tota l’àrea urbana de Girona ha experimentat canvis notables, modificacions en l’estructura de la població i de la producció i noves orientacions de les línies de creixement.
Una simple observació del mapa del territori de Girona i els municipis del seu entorn i un contrast de les estadístiques permet deduir com la ciutat creix i es desborda cap al sud i el sud-oest.
El fet és que la integració, la interdependència i la complementarietat entre tots aquests municipis han crescut espectacularment i d’una forma irreversible. Avui Girona ja no s’explicaria sense els municipis del seu entorn i aquests, de cap de les maneres, en la seva realitat actual s’explicarien sense Girona.
Els estudis sobre l’activitat econòmica i la mobilitat laboral permeten confirmar radicalment totes aquestes afirmacions. Cal afegir, però, que aquest procés supramunicipal, ara per ara, s’ha produït de forma espontània, i sense cap planificació o intervenció administrativa que l’hagi orientat.
Estem, això sí, cap al final de les possibilitats reals d’aquest procés espontani. Un cop completada la transferència de la indústria de la ciutat central cap a la ciutat perifèrica, i molt acabat el procés de definició i especialització territorial i econòmica de la ciutat central, ara el futur passa per la capacitat de tots d’entendre les noves possibilitats de l’àrea i les exigències de planificació i consens per aprofitar-les.
Tenim ja algunes eines per analitzar aquests canvis, per definir les noves realitats i orientar les decisions que seran determinants per al futur.
De l’atenta lectura dels treballs de Joan Vicente i de Josep Oliver [1] es dedueix fàcilment que avui podem distingir diferents nivells per definir la realitat de Girona. Primer, la ciutat administrativa estricta; segon, la Girona real amb Salt i Sarrià amb un conjunt d’interdependències fortíssimes i inseparables; tercer, l’àrea urbana de Girona, configurada per vint-i-sis municipis del seu entorn més immediat; quart, una àrea metropolitana formada per setanta-quatre municipis, i, en darrer terme, hauríem de considerar tota la demarcació.
Davant d’aquestes noves realitats inqüestionables el primer que caldria fer és dissipar qualsevol temor, eliminar totes les reticències. No hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà una acció política centralista que xucli el territori. Hi ha, això sí, un procés de concentració i de centralitat que opera per damunt de les fronteres administratives i que esdevé una nova realitat, que pot ser ofegada o pot ser estimulada. En el nou context d’una economia cada cop més globalitzada i en les circumstàncies de la nova Unió Europea, és fonamental encertar el camí a seguir: l’acció conjunta i els objectius compartits. Ho ha formulat amb una gran precisió Josep Oliver: “qualsevol reforçament de Girona és, al mateix temps, un reforçament de tots els àmbits que en depenen de forma més o menys directa”. Ja no hi ha marge per als models aïllats i per a les fórmules en compartiments estancs. Els fluxos en totes les direccions marquen una nova pauta per a una nova realitat. La ciutat central respon als estímuls de la seva àrea urbana i aquesta respon als estímuls de la ciutat central.
Tornem per un moment a Josep Oliver: “Fins al punt que, en l’àmbit del conjunt de la demarcació, les viles més importants haurien d’entendre que el reforçament de la centralitat de Girona no pot sinó acabar beneficiant-les i que, en el context d’una competència molt més exacerbada per la Unió Monetària, no existeixen camins separats”. (J. Oliver, p.77).
La constatació de la nova realitat metropolitana no vol dir estar afirmant la necessitat inevitable del continuat reforçament de la centralitat: vol dir, només, constatar que de la dispersió, la improvisació, l’acció unilateral i la manca de planificació en pot sortir un desaprofitament de totes les oportunitats construïdes, entre tots, ens els darrers vint anys.
Cal, doncs, començar un esforç comú i compartit que permeti la formulació d’un diagnòstic conjunt, i avançar cap a la constitució, a partir d’aquest diagnòstic comú, d’eines compartides i operatives que s’orientin a planificar el futur del conjunt pensant en la globalitat de l’àrea.
Ara per ara, però, no hi ha encetat un camí adequat. El Consell Comarcal està decapitat i ha avortat les seves possibilitats de liderar aquest procés. La partidització de les opcions metropolitanes s’ha concebut més com una eina per frenar o debilitar Girona que com una via per reforçar el conjunt. I el pacte social que ha funcionat a Girona per avançar cap a un model de ciutat no ha trobat un ressò equivalent en el conjunt de l’àrea urbana. La fragmentació administrativa ha impedit la planificació conjunta, i les administracions amb facultats per desenvolupar aquesta planificació conjunta viuen la hipoteca, precisament, de la partidització unilateral i monolítica de la fragmentació de la qual han esdevingut subsidiàries.
Això vol dir que cal una reformulació total que permeti un nou pacte econòmic, social i polític que tingui una traducció administrativa i planificadora. Un pacte territorial per a l’articulació d’eines conjuntes d’un territori articulat des de molt abans que s’hagi començat el procés de cristal.lització institucional.
Un pacte per compartir objectius, per planificar territorialment, per coordinar les infraestructures, per reforçar les especificitats complementàries i per establir estratègies conjuntes per a l’assoliment d’aquells objectius comuns.
Les possibilitats inherents a una carta i les que es desprendrien de la definició d’una àrea metropolitana i d’una àrea urbana amb instruments legals de planificació territorial, podrien ser les bases per construir aquest nou edifici i per evitar qualsevol paràlisi nascuda del conformisme o de l’autosatisfacció.
[1] Joan Vicente i Rufí: El procés de construcció de l’àrea urbana de Girona. Plans, discursos i realitat. Barcelona, tesi doctoral inèdita, UAB 2 vols. 1998.
Josep Oliver i Alonso (director): La construcció de l’espai econòmic i metropolità de Girona: els canvis estructurals de la ciutat des de la transició democràtica. Barcelona, UAB, 1999 (edició en curs) i
De la gran Gerona a l’àrea urbana de Girona. Economia de la transformació de la ciutat en el darrer quart de segle. Girona, Ajuntament, 1999 (edició en curs).
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
UN NOU PLA GENERAL
El Punt, edició comarques gironines
Proposem l’inici dels treballs per a l’elaboració d’un nou Pla General de Girona.
El Pla actual ha demostrat ser una eina eficaç i dinàmica que ha posat ordre i ha donat impuls al creixement i a l’equipament de la ciutat.
Des de la seva aprovació el 1987 i del conjunt ampli de modificacions de 1994, la ciutat s’ha anat definint i configurant al ritme de les noves oportunitats econòmiques i amb les directrius bàsiques establertes ara fa dotze anys. S’han omplert els buits, s’han ordenat els espais residuals, s’han desenvolupat les previsions i dotacions en equipaments i espais lliures, s’han obert i executat la major part dels sistemes generals previstos.
Sovint costa de veure amb una certa immediatesa la relació entre el Pla i la ciutat real. Però ara la ciutat és plena de lliçons evidents d’urbanisme com la que es desprèn de la fotografia. No hi ha illa del sòl urbà del Pla General de 1970 que no presenti l’evidència interpel.ladora sorgida en la comparació entre el testimoni agressiu de les previsions d’aquell Pla i el testimoni, ara ja més extens, del Pla actual. Al carrer de la Rutlla, al carrer de la Creu, al carrer Emili Grahit, al carrer Migdia, al carrer Joan Maragall, al carrer del Carme o al carrer Güell, com és el cas de la fotografia, podem veure ara una tònica dominant d’edificacions ordenades amb discreció i prudència i de tant en tant l’excepció agressiva, el salt enlaire, que confirma la regla.
El conjunt d’instruments sorgits del Pla del 87 i la vigència de plans, com el del Barri Vell o el d’equipaments, s’han complementat amb una revisió el 1994 limitada per les circumstàncies del canvi legislatiu a nivell català i estatal, i amb successives modificacions puntuals plantejades des de l’anàlisi de la petita escala del detall.
Ara, però, podem avançar un pas més i disposem, més que mai, de les eines per fer-ho.
En primer lloc, pel que fa a la cartografia. Després d’algunes dècades de funcionament amb adaptacions successives d’una cartografia basada en un vol dels anys seixanta, ara, la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial es disposa, a partir d’un vol nou i amb els instruments més avançats de les noves tecnologies, a realitzar una nova cartografia de la ciutat. Una base cartogràfica digitalitzada, d’una gran flexibilitat i rapidesa, al servei dels ciutadans, dels empresaris, de les empreses de serveis, de la visió àmplia i de l’anàlisi al detall.
A partir de l’escala més detallada, la visió més aproximada, el nou Pla General ha d’accelerar tots els ajustos que encara queden pendents i que, en alguns casos, s’han anat resolent a cop de modificació puntual. Illa per illa, sense precipitacions, ha de ser possible afinar al màxim en l’ordenació d’alçades, d’alineacions, d’aprofitaments, i resoldre algunes indefinicions que encara queden.
La coherència de l’espai urbà, la relació equilibrada entre l’espai públic i l’espai privat, reclamen ara la definició de nous espais públics, d’una nova forma urbana, d’un trencament de la monotonia reticular a les zones de màxima densitat de l’edificació i de poca idoneïtat de l’espai públic urbà i humà. A Sant Narcís, al pla de Palau, a l’Eixample, al Pont Major, per posar alguns exemples, ha de ser possible definir noves places públiques amb noves afectacions de solars o edificacions secundàries, per dotar nous petits centres a escala de barri, amb la distribució adequada de càrregues i beneficis. Hi ha algunes zones, poques, de la ciutat en l’actual configuració del teixit, que reclamen a crits esbotzar per algun costat i obrir alguna plaça nova.
Convé, també, definir i acotar els creixements. Al pla de Salt, entre Mas Xirgu, el Parc Hospitalari i Can Gibert del Pla, per exemple. Però, també a l’Avellaneda des de l’accés a l’autopista, a Domeny, al Pont Major i a la Creueta. Allà on la ciutat perd els contorns i es desdibuixen els límits, ha arribat també l’hora d’afinar i arrodonir el conjunt.
No cal dir, però, que el gran repte és, sobretot, en aquest joc d’equilibris entre una visió al microscopi i una visió global, incorporar adequadament al Pla General la previsió i el traçat de les grans infraestructures i de manera molt especial el Tren d’Alta Velocitat. La definició dels eixos d’ara i del futur i la configuració i confirmació d’un viari adequat en la dimensió i prudent en el traçat, han de ser la garantia d’un creixement adequat i equilibrat on les infraestructures no es mengin la identitat, la personalitat, la sensibilitat i la dimensió de l’espai urbà.
I ací els rius, les vores dels rius, i les infraestructures progressivament obsoletes poden jugar-hi un paper determinant. En un sentit o altre.
No cal dir que s’ha d’aprofitar l’oportunitat per revisar i rellegir els grans instruments de canvi de la ciutat dels anys vuitanta i, molt especialment, el Pla Especial d’Equipaments i el Pla Especial del Barri Vell. Tant en un cas com en l’altre, aquesta relectura pot arrodonir noves oportunitats per a la millor dotació de la ciutat i per a la millor formalització de la ciutat.
El nou Pla General, finalment, s’ha d’interrogar i plantejar amb relació a un futur relativament immediat sobre la idoneïtat mateixa d’un instrument acotat i limitat pel marc administratiu estricte de la ciutat: i ha d’apuntar les línies bàsiques cap a solucions de planificació i institucionals de caràcter metropolità que, avui per avui, no estan a les mans de l’administració local i que reclamen un nou marc legislatiu que les faci possibles.
Vull dir clarament que aquest Pla General que proposo és l’últim i ha de ser l’últim per a la ciutat estricta i ha de mantenir totes les portes obertes a una doble oportunitat: la dotació de la ciutat d’una Carta Municipal i la definició institucional i política d’alguna entitat de caire supramunicipal, metropolità, que atengui la potentíssima realitat territorial que d’una forma independent i mútuament beneficiosa generen Girona i el seu entorn.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
JORDI NADAL: UN MAGISTERI PARTICULAR
Col·laboració en el llibre La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya, de Jordi Nadal. Col·lecció “Homenatges” núm. 17. Universitat de Barcelona, 1999
Sóc i em sento deixeble de Jordi Nadal. Un deixeble una mica especial, de fora de la colla, de fora de l’àmbit de les facultats d’econòmiques. Sóc nebot i deixeble de Jordi Nadal. Tant és així que en el camp de la història sempre seré el nebot de l’oncle.
La meva vinculació familiar m’ha atorgat el privilegi de seguir sovint de prop l’evolució i les circumstàncies de la trajectòria intel·lectual del Dr. Nadal.
No he assistit mai a cap classe seva i, malgrat això, la meva relació amb ell ha sigut sempre una classe permanent. Comptaria amb els dits de la mà les conferències que li he sentit però en canvi li dec multitud de contactes, de converses, d’informacions, de llibres i de separates. Aquest és el sentit del meu testimoni: ha estat per a mi un mestre molt singular, particular.
Recordo, però, que en les seves classes Jordi Nadal inspira respecte, admiració, temor; té fama d’exigent i és intractable davant la incompetència. No tolera la incultura més elemental i insisteix que qui no sap res del poble on ha nascut no té la mínima curiositat per fer res a la vida. Interpel·la sovint els alumnes i té un to i una seguretat, un aplom, fet de contundència en l’expressió, el contingut i el raonament. Marca distàncies, tracta tant com pot els alumnes de vostè, i sovint tenia una irascibilitat que amb el temps ha anat perdent. Era proverbial el seu mal humor, que alguns atribuïen a la sordesa i d’altres, amb més encert, al clima advers acadèmic i polític que tocava de viure en el seus primers anys d’universitat. L’Ernest Lluch estableix la divisòria del canvi d’humor de Jordi Nadal en el dia que va començar a tractar-lo de tu. El cert és, però, que darrere un marc de duresa hi havia sobretot el rigor intel·lectual de qui sap que no pot deixar ni un instant la seva feina i que ha de demostrar més que d’altres la seva projecció. En el context familiar li dèiem el “tio pobre” i és cert que ha trigat més, molt més, que els altres germans en veure reconeguda i retribuïda la seva capacitat professional.
Els primers contactes: orígens familiars
Jordi Nadal i Oller i Lluís Nadal i Oller, historiador l’un, arquitecte l’altre, són germans bessons, el sisè i el setè d’una família de vuit germans de Cassà de la Selva.
Hi ha entre els vuit germans una línia divisòria clara. L’inici del batxillerat abans o després de la Guerra Civil espanyola.
Per als nebots, els germans bessons eren els oncles amb els què podíem jugar a futbol o parlar de política i significaven, en el conjunt de la família, un accent progressista. Tot i que és una simplificació podríem dir que els germans grans eren més de dretes i que els joves eren més d’esquerres.
Tots, però, compartien una família benestant de fabricants de taps per a xampany amb fàbriques a Cassà i a Reims, una formació exigent i sovint espartana, una gran familiaritat amb la cultura francesa i estades a Reims o a Perpinyà com a conseqüència de la Guerra Civil.
Quan varen tornar a Cassà, la perspectiva d’un batxillerat a l’Institut de Girona va moure el pare Nadal a un canvi determinant: muntar pis a Barcelona i portar tots els fills que tenien pendent el batxillerat al Liceu Francès.
El testimoni dels dos anys escassos de batxillerat a Girona, en els primeríssims anys de la postguerra, desperta un record punyent de les vistes dels consells de guerra a l’Audiència Provincial, el pati natural de l’Institut dels anys quaranta i d’un règim massa descontrolat i una ciutat decebedora i aclaparadora.
Els germans Nadal van esdevenir així, directament i sense solució de continuïtat, barcelonins d’adopció, amb escapades escadusseres a Cassà o La Fosca, però amb poca inclinació ja a tornar a terres gironines, amb molt poques oportunitats en aquells moments.
El salt del Liceu Francès a la facultat, la vinculació amb Jaume Vicens Vives, la inclinació cap a la demografia històrica, els contactes internacionals i l’aprofitament del seu bagatge francòfil per sortir sovint i mantenir el contacte intel·lectual permanentment enriquidor, són ja més coneguts de tothom.
He comptat morts per a Jordi Nadal
Els estius i les vacances no eren motiu per a perdre el temps. Jordi Nadal carregava les carpetes, anés on anés. I jo, des de molt jove, vaig participar de les seves incursions en els arxius gironins. A Girona, ell em va introduir a l’Arxiu Municipal, encara en unes golfes atrotinades, per copiar els preus dels productes de primera necessitat. Als arxius parroquials vaig començar a comptar baptismes i defuncions (d’albats i adults) i a fer fitxes de famílies. A Sant Feliu de Girona vaig adonar-me de l’impacte de la Guerra del Francès i a Sant Joan de Palamós vaig acostar-me a la interrelació entre la demografia i l’activitat econòmica.
Tenia entre catorze i setze anys i no m’acabava d’adonar ben bé del que estava fent. Només més tard, la gràfica de Sant Feliu de Girona incorporada a La población española o la separata d’un estudi sobre Palamós publicat als Estudis d’Història Moderna de Vicens Vives em van posar sobre la pista d’algun dels petits treballs en què havia ajudat Jordi Nadal. Gairebé sense saber-ho vaig familiaritzar-me amb els arxius, la paleografia, l’economia i la demografia molt abans d’arribar a la universitat, gràcies a unes petites feines que, per altra banda, Jordi Nadal em retribuïa.
Els anys universitaris
Jordi Nadal em va insistir tant com va poder perquè fes econòmiques. Ell sabia el pa que s’hi donava a les facultats de lletres i sabia també que necessitava un cert bagatge científic, fes el que fes a la vida. Això em va portar a fer el batxillerat de ciències. Però per a mi les matemàtiques, o les matemàtiques que s’ensenyaven a l’Institut de Girona, eren un martiri i a preuniversitari vaig desistir de les ciències i em vaig encarar clarament cap a Filosofia i Lletres, sense saber encara si, un cop acabada la carrera, optaria per la carrera o pel negoci familiar.
Vaig arribar a Barcelona a la tardor del 1966 per començar Lletres i des d’aquest any vaig començar un doble itinerari intel·lectual: un, a la facultat, i un altre de la mà de Jordi Nadal i d’amics seus i deixebles de Jaume Vicens, que maldaven per obrir-se camí i obrir l’ambient intel·lectual de Barcelona en un panorama més aviat desolador.
Tinc gravat al cap el primer dinar de diumenge a casa d’en Jordi Nadal. Havent dinat, em va donar un llibre de Jean Ziegler sobre Àfrica que em va recomanar que llegís; ell en va agafar un altre i em va dir que em volia portar a veure un espectacle sociològic de primera magnitud que havia de veure si volia entendre alguna cosa de Catalunya i la societat barcelonina. I tots dos, amb un llibre sota el braç, vam anar a ocupar una localitat de la grada de general del Camp Nou per assistir a un partit de futbol que no recordo. Tampoc no recordo si em va aprofitar gaire el que vaig llegir a la mitja part del partit. Però l’obsessió de Jordi Nadal per la feina el feia ser dur, exigent i crític, i d’una dedicació apassionada. L’episodi del Camp del Barça n’és una mostra.
Després repetiria visites freqüents a casa de Jordi Nadal al pis de Teodora Lamadrid, d’on sortiria sempre amb consells i bibliografia. De les seves indicacions precises, quasi imperatives, en vaig treure tres aprenentatges diferents fora de la universitat:
L’anglès
Jo arribava de Girona amb un més que raonable bagatge de francès. Però la sentència de Jordi Nadal va ser categòrica: “sense l’anglès no aniràs enlloc”.
Vaig començar anglès als divuit anys a l’Institut d’Estudis Nord-americans amb un profit més que notable com vaig poder comprovar en una estada d’un mes a Londres al cap d’un temps.
EISA
En una universitat paral·lela, en un pis de l’Eixample vaig assistir a uns cursos variadíssims fins que el finançament que hi aportava Jordi Pujol des de Banca Catalana es va estroncar.
Els estudis universitaris catalans
No és fàcil descobrir les catacumbes si no t’hi introdueix algun iniciat. Els Estudis Universitaris Catalans vivien en aquella època una itinerància clandestina. Per indicació de Jordi Nadal, un dia vaig comparèixer a la ronda Universitat, a casa la família Mascareñas, on vaig assistir a cursos de Ramon Aramón, Joaquim Molas, Jordi Rubió i Miquel Coll i Alentorn, fins que un dia, la descoberta per part de la policia d’aquest curs, en va interrompre l’activitat durant un temps.
He de dir que el fil conductor d’aquest magisteri particular, denota les dèries de Jordi Nadal i exemplifica prou bé les seves conviccions acadèmiques i polítiques.
Des del món, més aviat gris i convuls, de la facultat de lletres on les vagues i les ocupacions de càtedres eren la moneda corrent, les activitats que em proposava Jordi Nadal tenien sempre l’atractiu de la novetat avançada i em feien sentir sempre molt a prop el privilegi de la deferència familiar que m’atorgava.
Com quan en diverses ocasions em va portar a dinar al menjador del Banc Urquijo on, amb Ramon Trias Fargas d’amfitrió, compartíem taula amb intel·lectuals estrangers que visitaven Barcelona. El debat i la tertúlia sempre aportaven noves coordenades per descobrir, poc a poc, el teixit complex de la vida social i intel·lectual de Barcelona.
Aix-en Provence
Com Ricard Pérez Casado, Narcís Serra, Raimon Pelegero, Francesc Roca, Carme Massana, Isabel Sanpedro i molts més que no recordo, vaig viure en directe el fruit de l’amistat entre Jordi Nadal i Georges Duby.
Aquest fruit va ser l’administració de dues beques cada estiu per assistir a la Université Méditerraneénne d’Été a la Universitat d’Aix-en Provence. Dos estudiants de cada país de la Mediterrània assajaven, durant un mes, el difícil exercici de la solidaritat, la convivència, la interculturalitat i el coneixement de la geografia, la història i l’economia de tota la Mediterrània.
Però no era només això. Anàvem a Avinyó al festival de Jean Vilar, anàvem a concerts, freqüentàvem les llibreries, visitàvem Marsella o coneixíem les excavacions més importants de l’entorn provençal, conduïts magistralment i generosament per Georges Duby.
En un moment que sortir no era fàcil, l’oxigen de la Université Méditerraneénne d’Été va ser una aportació determinant per refrescar-nos i enfortir-nos en el convenciment de la necessitat urgent d’un canvi radical a la societat, la universitat i la política espanyola.
Liverpool i l’arrencada acadèmica
D’aquest llarg mestratge i d’un continuat aprenentatge, Jordi Nadal em va insistir i em va ajudar per emprendre l’aventura anglesa tot just acabada la carrera.
A la Universitat de Liverpool, la tradició hispanística estava vinculada, des del seu origen a la cultura catalana. El professor Allison Peers i el seu Bulletin of Hispanic Studies va iniciar una tradició que va acollir destacats intel·lectuals catalans en una llarga llista que va començar Ferran Soldevila l’any 1926.
El professor Joan Lluís Marfany va estabilitzar la presència de catalans a Liverpool i va iniciar una estada llarga que encara dura. Però de 1970 a 1972 va decidir fer una estada acadèmica a Catalunya per tal de continuar les seves recerques. Va ser el parèntesi que vaig aprofitar per anar-hi durant els cursos de 1970 – 1971 i 1971 – 1972. Hi vaig anar recent casat, acabada la carrera, i llegida la tesina i a punt d’aprofitar aquest temps i les facilitats de la universitat anglesa per perfeccionar l’anglès, conèixer la historiografia anglosaxona i preparar els materials per a la que seria, uns anys més tard, la meva tesi de doctorat.
En un gest ben característic, abans de marxar, Jordi Nadal em va recomanar les Hores angleses de Ferran Soldevila. Un dietari d’observació atenta de la vida quotidiana, de reflexió personal, de reflexió intel·lectual sobre Catalunya i sobre la realitat anglesa que vivia. L’estil em va enganxar de seguida i, des de 1970, guardo dietaris que he anat escrivint, amb intermitència, al fil de la meva peripècia vital.
El retorn a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Facultat de Lletres, iniciaria una nova etapa en què ja des del professorat compartit i les inquietuds acadèmiques conjuntes, la relació personal amb Jordi Nadal entraria en una etapa de maduresa estable.
L’atracció gironina i la política han marcat algunes distàncies físiques.
Però amb el meu testimoni he volgut deixar una narració subjectiva de la força, la passió, el caràcter, l’exigència, l’actitud vital, els combats, d’un intel·lectual de cap a peus que ha fet de la història una passió i de la docència una dedicació constant i eficaç, ponderada per generacions d’universitaris que van tenir un mestratge i una interpel·lació permanents.
En el meu cas, les circumstàncies personals i la vinculació familiar van convertir totes aquestes característiques en un magisteri particular.
(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 143-150)
UN INSTITUT PER A TAIALÀ, FONTAJAU I SANT PONÇ
El Punt, edició comarques gironines
Estem convençuts del valor de l’educació i, durant cinc mandats, n’hem fet una part central del nostre projecte i del nostre programa. Aquest és el compromís que implica voler fer de Girona una ciutat educadora. Una ciutat que defineixi les seves prioritats a partir de la força transformadora de la cultura i de l’educació com a instrument indispensable per avançar en els valors cívics i democràtics, en la igualtat, la solidaritat i la justícia. Avancem contínuament cap a la societat del coneixement i aquesta nova societat marcada en profunditat per una revolució tecnològica reclama un aprenentatge obert i intens de tècniques i de valors que es complementen. Una visió humana i cívica de la societat farà de les eines de la tècnica mers instruments al servei d’aquesta visió de la societat.
La universalització del dret a l’educació, l’extensió d’aquest dret fins als setze anys, la socialització de l’aprenentatge acosten l’escola a la societat i en fan un reflex més directe, menys depurat. D’ací que ens interessi garantir un sistema educatiu públic, basat en una xarxa d’escoles finançades amb fons públics de les quals s’han d’obtenir compromisos territorialitzats i no discriminatoris a favor de la integració i de l’equilibri territorial i social.
Les particularitats de l’aplicació de la reforma, els mecanismes i els controls per a la concertació i la desigual distribució territorial de l’impacte de la davallada demogràfica, podrien induir a una visió errònia de les necessitats reals de desplegament del mapa escolar. Podria, fins i tot, semblar que sobren aules i línies.
Els continguts i programes, els recursos educatius, els mecanismes de participació de tota la comunitat escolar són eines amb què proposem treballar, i ja ho hem fet, per garantir un desplegament eficaç de la reforma a la ciutat de Girona.
Però una part activa d’aquesta política més qualitativa basada en els continguts que hem de prioritzar, ens veiem obligats a fer-la fins ara a la mateixa ciutat en una xarxa d’equipaments distribuïts territorialment d’una manera desequilibrada, com ha posat de manifest el recentíssim procés de preinscripció.
En aquest sentit sembla evident que per raons de necessitat i per raons d’exemplaritat en l’administració del patrimoni de la Generalitat, no podrà passar massa temps deixant que continuï l’abandonament i el procés de degradació de l’edifici que havia ocupat el Col·legi Lluís Pericot.
Però on el nostre programa, pel que fa les infraestructures, vol posar l’èmfasi, és en la necessitat de racionalitzar la concentració de dos instituts al Pont Major i, sobretot, en la necessitat, ara més urgent, de construir un nou institut a Taialà.
No té cap lògica que en tota la riba esquerra del Ter i en l’àmbit de l’àrea urbana de Girona no hi hagi ni un sol institut. Mentre Girona no creixia per aquesta banda, Germans Sàbat estava parcialment aïllat i no s’havia construït el pont de Fontajau i tot el polígon entre Sant Ponç i Taialà, podia dubtar-se d’aquesta necessitat. Però ara, la realitat territorial i demogràfica ha canviat la situació i converteix la reclamació d’un institut a Taialà en una obvietat clamorosa.
Hi està d’acord l’escola de primària, les associacions de pares d’alumnes, les associacions de veïns, el professorat i l’Ajuntament. Hi està d’acord, sembla, també la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Generalitat.
Treballarem, doncs, per tal d’aconseguir que el temps de construcció d’aquest institut s’escurci i que la Generalitat n’augmenti la prioritat fins a situar-lo com a una realitat imminent i possible. Des de les nostres responsabilitats a l’Ajuntament hem preparat la disponibilitat del terreny i n’hem anunciat la cessió a la Generalitat.
Des del nostre compromís polític que assumim en el programa i que desplegarem durant la propera campanya electoral, avancem un pas més i insistim a dedicar tots els esforços, fer totes les gestions, negociar amb la Generalitat, pactar el finançament, per fer possible en un termini curt aquest institut per al qual hi ha tanta gent que ha treballat amb esforç i dedicació.
És més, entenem que la Generalitat ha de procurar mantenir un equilibri en l’oferta educativa de la ciutat i ha de potenciar l’oferta de places públiques a través d’aquest institut per desmentir totes les suposicions que volen fer creure que el govern manté un ritme massa lent en la construcció de nous centres des d’una posició intencionada.
No compartim aquesta visió, però voldríem veure una clara confirmació de les nostres posicions per dissipar d’aquesta manera qualsevol dubte.
L’institut de Taialà, Fontajau i Sant Ponç és per al nostre equip de govern i la futura candidatura una prioritat de ciutat que afecta i condiciona l’equilibri territorial i la cohesió social del conjunt. I és, a més, un deute contret amb tota la població que en diferents moments ha fet l’opció valenta, i a vegades inevitable, de viure en aquest pla magnífic de les terrasses de la riba esquerra del Ter.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
Xarxes socials
Últimes imatges
Subscriu-te
Joaquim Nadal i Farreras 