Joaquim Nadal i Farreras

LA XARXA DE CENTRES CÍVICS: UN NOU HORITZÓ

El Punt, edició comarques gironines

La proximitat és un dels principals valors de la política, de l’acció pública, local. Els ciutadans i ciutadanes s’adonen que l’Ajuntament és a prop, és viu, és present en la vida de la ciutat. La proximitat i l’accessibilitat desmunten tots els mites de les inèrcies burocràtiques de l’administració. Potser és una lluita constant però és una lluita reeixida; l’Ajuntament és un servei, un conjunt de serveis als ciutadans que s’expressen en una no escrita carta de drets dels ciutadans. Qualsevol cosa que passi a una persona, a una família, a un col·lectiu, concerneix l’Ajuntament i l’Ajuntament se’n ha d’ocupar. El fil conductor, el nervi de la política municipal passa sempre per atendre i respondre, amb sensibilitat cívica, les demandes dels ciutadans i ciutadanes. La diversitat d’aquestes demandes s’expressa en la multiplicitat de serveis i iniciatives que promou l’Ajuntament.

Però l’àmbit més clar, més evident, on conflueixen la informació, la participació i els serveis és, per la mateixa raó de la proximitat, en els centres cívics.

L’experiència acumulada d’uns quants anys posa de manifest la força, l’impuls que pot agafar el teixit social, la vida cívica en la seva múltiple dimensió des de l’àmbit d’un centre cívic.

Des d’ací es poden canalitzar els serveis socials de base, l’assistència primària i l’atenció a domicili. Els equips humans dels centres cívics són el braç executor i el millor intèrpret de les polítiques d’atenció directa al ciutadà: treball, habitatge, gent gran, joventut, esplai, temps lliure, cultura, cohesió social esdevenen així, en el territori i amb la gent, la clau d’una acció social i cívica multidimensional però orientada sempre a fer possibles avenços substancials en l’objectiu de  la cohesió social.

Per altra banda, la coordinació dels serveis de totes les administracions, el debat entre tots els agents socials, d’una forma descentralitzada i participativa en els centres cívics, situa aquests equipaments en el cor mateix, en la pràctica d’una política de serveis personals. Les necessitats, les prioritats, les accions es desprenen d’aquestes taules territorials, aquests punts de trobada i coordinació, on és possible atendre el pols de la ciutat amb detall.

Finalment, el conjunt de serveis i d’infraestructures donen per a una activitat múltiple i diversa. Les iniciatives culturals i cíviques proliferen amb força i amb esforços diversos que només reclamen l’atenció bàsica per fer possible exactament allò que la gent vol fer i que la gent demana. És ací on es pot calibrar l’orientació de la demanda dels ciutadans i on es pot perfilar millor una acció cultural situada en el territori i oberta a tothom.

Cada centre cívic té la seva pròpia especificitat. Sant Narcís, és el centre més polivalent i s’hi desplega un autèntic mosaic d’iniciatives; el centre Onyar ha esdevingut la punta de llança de les accions per a la cohesió social, Santa Eugènia, més nou, ha iniciat el seu periple amb un equilibri entre les demandes dels veïns i un punt d’exigència i sofisticació cultural en el terreny de la música i de la plàstica. Germans Sàbat i Pont Major responen a un perfil més orientat a satisfer una demanda social diversificada i canviant i a complementar el pes i l’acció d’altres equipaments i activitats.

Per portar Girona més enllà del 2000, aquest quadrienni  que ara comença (1999-2003) requereix un nou horitzó per al conjunt dels centres cívics de la ciutat. La dotació de personal, la diversificació dels serveis, la innovació en les propostes, el reforçament de la participació i la informació, l’aprofundiment de la integració, la igualtat de drets i les ofertes culturals marcaran una nova etapa. Un nou estadi de les polítiques de descentralització territorialitzada. I l’encaix d’aquest nou horitzó, de continguts més amplis i més precisos, es farà en una xarxa oberta i ampliada de més i millors dotacions marcada per tres noves aportacions a la xarxa.

1. El centre cívic del Pont Major. La rehabilitació de l’edifici de les destil·leries de Nicolau Regàs servirà els objectius de dotar la ciutat d’un patrimoni arquitectònic rehabilitat i protegit, i, alhora, permetrà donar acollida a un centre cívic que ja existeix, funciona, té les seves dotacions de personal i anima l’activitat cultural i social d’un barri que necessita d’aquest i d’altres revulsius. El nou centre cívic del Pont Major serà, és clar, una novetat física, un nou edifici en un nou emplaçament. Però el canvi físic important, perquè serà fàcil de visualitzar, comportarà també un canvi qualitatiu en les polítiques personals al Pont Major per tractar d’aturar la davallada demogràfica d’un barri i dotar-lo dels serveis educatius, culturals i esportius bàsics per a un desenvolupament equilibrat.

2. El centre cívic del Migdia. El centre social que fa anys que desplega les seves activitats en els diversos locals depropietat municipal de l’edifici “Cent Llars” reclama ara obrir-se al nou horitzó, a aquesta nova generació de centres cívics per tal d’articular els seus serveis de base en un equipament cultural, cívic i esportiu d’una nova dimensió per a un barri de creixements nous i necessitats diversificades. La construcció i dotació, ja finançada, d’una biblioteca i la construcció d’un centre cívic amb espais polivalents, sales d’actes, d’exposicions i de reunions situaran, al costat del nou Parc del Migdia, un centre d’irradiació cultural i cívica que ha de donar un nou impuls a l’altíssima i dinàmica Associació de Veïns del Pla de Palau-Sant Pau així com a la parròquia, l’Institut, les escoles i totes les altres entitats del barri, i

3. Cap a finals del període serà possible endegar l’ampliació del centre cívic Santa Eugènia. El trasllat de la fàbrica Marfà i l’inici dels treballs de restauració i rehabilitació  de la gran nau de la fàbrica aportaran 3,000 m2 més a un centre cívic que, amb aquesta ampliació i amb l’especificitat de les mostres d’arqueologia industrial que conté, potenciarà la creativitat i les arts plàstiques conjuntament amb tota la dinàmica social d’un barri.

El teixit d’equipaments que es desprèn de totes aquestes propostes reforçarà els serveis i les atencions als gironins i donarà una densitat magnífica a les polítiques d’atenció personal ja orientades i ara definides territorialment amb la proposta d’una nova generació d’equipaments, de serveis i de polítiques que es desprenen del nostre programa i que formulem amb entusiasme a tota la ciutadania.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

24 Abril 1999 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , , | Comentaris tancats a LA XARXA DE CENTRES CÍVICS: UN NOU HORITZÓ

OPORTUNITATS PER A TOTHOM. CONTINUÏTAT I INNOVACIÓ MUNICIPAL

Col·laboració en el llibre 1979-1999: Vint anys d’ajuntaments democràtics. Barcelona, Diputació de Barcelona i L’Avenç,  abril 1999 (pàg. 275-276)

Un balanç de vint anys, des de les eleccions municipals de 1979 fins ara, permet fer unes quantes constatacions rellevants:

1. El canvi municipal ha estat, finalment, la revolució més important de la Catalunya del segle XX.
2. El període 1979-1999 ha significat una acceleració històrica, una recuperació del temps perdut i una modificació substancial de les condicions de vida dels catalans.
3. La utopia noucentista de la Catalunya ciutat ha esdevingut, en molts aspectes, una realitat tangible si bé incompleta pels profunds desequilibris territorials que encara es manifesten.
4. L’aprenentatge ràpid de les administracions locals ha portat els governs locals a una evolució i adaptació fulgurants al canvi polític, econòmic i social. Els municipis catalans han passat d’adoptar mimèticament molts aspectes del model municipal italià a esdevenir model per a d’altres.
5. Les noves polítiques, un cop superats els dèficits inicials, han entrat en la definició de prioritats i estratègies tant pel que fa a l’impuls i el creixement econòmic com pel que fa a la cohesió social. L’obsessió per les infraestructures materials ha anat cedint terreny fins a supeditar-se i subordinar-se a les polítiques de serveis personals. L’accent de l’esquerra en aquesta visió és nítid malgrat algunes desviacions tecnocràtiques.

No cal dir que aquest balanç radicalment positiu no està exempt d’algunes ombres. Les dificultats que imposa un marc legislatiu encara insuficient, els problemes d’un finançament mal resolt, la teranyina burocràtica encara no desmuntada i la reforma pendent de l’administració en profunditat se situarien encara en el plat no prou positiu de la balança.

I una qüestió política de primer ordre: la necessitat imperiosa de conduir simultàniament tots els processos constituents des de la transició i el desenvolupament de l’estat de les autonomies han negat l’aprenentatge municipal a una colla de polítics avui en actiu. La manca comprensible d’aquest aprenentatge situa el món municipal en un permanent malentès. Malentès pels partits i les seves direccions, malentès pels governs, i rebut amb recel i recança des de tots els àmbits legislatius.

D’aquesta manera, més d’una força política ha malbaratat el seu capital municipal simplement per no atribuir-li a temps i no reconèixer-li el pes i la importància que li corresponien.

El desenfocament neix d’una mala interpretació de la política conceptuada com un difícil equilibri entre poders. La revisió de la política des de l’òptica dels ciutadans i des de l’òptica del servei als interessos de la col.lectivitat situaria, per fi, el món municipal en el primer rengle de la consideració política i construiria un discurs nou basat en la jerarquia de la proximitat com a primer esglaó indispensable i no prescindible de la consolidació dels valors democràtics.

Però ara, a finals del segle XX, el balanç queda, inexorablement, en un segon pla. Ara és, sobretot, el futur el que compta. No es pot prescindir de la història, de la memòria, però tampoc no es pot sucumbir sota el pes de la història. D’ací que, un cop ben fonamentades les arrels, calgui ara analitzar les perspectives de futur.

Les ciutats de Catalunya han madurat prou com per a aprofitar bé totes les oportunitats que el futur depara. Encaixades en un teixit urbà potent i sòlid, amb una considerable prima de situació, al cor d’una regió europea amb vocació de liderat al sud d’Europa, amb una capital regional que estén la seva influència no solament a l’arc mediterrani sinó al món sencer, les ciutats de Catalunya han definit models, estratègies i propostes per encarar el segle XXI amb un paper ben precís: fer de les ciutats un instrument de creixement econòmic, de benestar col·lectiu i de cohesió social.

La maquinària municipal està a punt per a aquests objectius, més complexos i menys elementals que els indefugibles de 1979.

Ara, l’impuls a les polítiques del sòl, d’habitatge (públic i privat), d’equipament, d’ensenyament, de promoció comercial i industrial, de foment en definitiva de l’activitat econòmica, de lluita contra les desigualtats, de promoció i exploració de nous jaciments d’ocupació, de dinamització social i cultural, s’interrelacionen en projectes globals que s’apunten a l’objectiu mundial de la sostenibilitat.

L’obsessió pel medi ambient ja no és només naturalista i conservacionista. Ara és de recuperació i regeneració del medi natural, del medi urbà i del medi humà. La interrelació entre l’espai, el territori i la societat defineix les noves polítiques.

Polítiques que s’apunten a la competitivitat però que no cauen en la trampa de la mercantilització de la política ni en l’estreta dependència de les regles del mercat.

Les regles de la convivència, de la cohesió, de la solidaritat, de la justícia, de la llibertat prevalen i se situen en la prioritat màxima dels propòsits dels governs municipals.

Les oportunitats que es dibuixen amb optimisme han d’assegurar i garantir als joves, a les noves generacions, als nous ciutadans, als ciutadans d’avui i de demà el caràcter imparable i irreversible de les tendències iniciades el 1979 i continuades fins ara. Demà seran l’aposta combinada de la continuïtat i de la innovació per fer que les ciutats no parin.

19 Abril 1999 Posted by | Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a OPORTUNITATS PER A TOTHOM. CONTINUÏTAT I INNOVACIÓ MUNICIPAL

EN MÀ I EL PRESIDENT DEL GOVERN

Diari de Girona 

Aquests dies estem commemorant el vintè aniversari de les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979. M’han passat per davant tota mena d’imatges i de moments, i he recordat amb intensitat totes les emocions d’una experiència vital i un compromís cívic i polític viscuts en profunditat. De totes les imatges, no em puc treure del cap les dels companys regidors d’un o d’altre mandat que han mort. He refet mentalment centenars de vegades les escales de l’hospital de Santa Caterina per anar a veure en Just, he recordat la serena i experimentada indignació d’en Ricard Dalmau la nit del 23-F, la presència potent i generosa d’en Joan Saqués, l’exigència crítica i rigorosa d’en Joan Puigbert. I ara de fa pocs dies, molt pocs, en Martí Manel Díez i Lloret, en Mà.

Hem sigut amics des de molt abans de 1979. D’estudiants a Barcelona vam escriure una carta a Los Sitios que li va portar algun maldecap. Quan treballava a la Diputació em va fer sovint de pont amb el president en l’època que, gràcies a en Joan Tarrés, vam començar a remoure algunes coses a la Revista de Girona. Però abril de 1979 marca un moment decisiu. En aquell mandat neix una relació i una amistat que transcendeix el terreny limitat de la política i es situa de ple i per sempre més en el terreny de les relacions humanes viscudes amb prou intensitat com per moure tots els ressorts dels sentiments. Estic encara trist i adolorit per la mort d’en Mà. Tinc al cap la seva rialla potent i franca,  la seva presència, la seva planta, tota la força d’un cos i la elegància, un punt exagerada, que sempre havia mantingut. Les seves entrades sonades en el saló de plens sempre amb una nota de color! Aquelles americanes blanques, aquells blaziers, els jerseis grocs, les bufandes, i un to vital, una força que mai no podien  fer presagiar un final precipitat i fora de temps i de lògica. Des de la discrepància política i el respecte institucional vam establir molt aviat un sistema de relacions i de valors que transcendien el nivell de la polèmica i atorgaven al debat polític un to net, obert, sincer, constructiu que mai no amagava actituds negatives i perverses.

L’acord per la ciutat, per moure la ciutat, per transformar-la deixava moltes vegades de banda els enfrontaments inútils o les desqualificacions gratuïtes. I tots ens reconeixíem els papers respectius.

Puc explicar-ho amb un munt d’exemples, a vegades lluny de la mera gestió, com quan vam anar plegats a l’enterrament del pare d’en Jacinto Sáiz o el dia que el grup centrista em va convidar a sopar en el comiat d’en Joan Soliguer com a regidor.

Després de les eleccions de 1979 integraven el grup centrista cinc regidors. En Joan Terradas i l’Enric Manel Rimbau eren la veterania i l’experiència. En Joan Soliguer la incorporació sincera i ingènua. En Mà i en Jacinto l’empenta juvenil i la malícia juganera. Quan la serietat d’en Terrades o en Rimbau no conduïen a cap acord possible intervenien els ímpetus juvenils d’en Mà i en Cinto.

A finals de 1979 es va celebrar a l’edifici Fòrum del carrer de l’Albereda de Girona el congrés  d’unificació de la UCD amb els Centristes de Catalunya que va donar lloc a Centristes de Catalunya (CC-UCD). El congrés va ser un èxit i es va creure convenient la vinguda per a l’acte de cloenda del president Adolfo Suárez. L’acte requeria una solemnitat i una dignitat que el Fòrum no garantia. En Mà i en Cinto em van venir a demanar el Teatre Municipal. La petició era a corre-cuita i havíem de resoldre en menys de vint-i-quatre  hores. Vaig dir de seguida que sí, però vaig posar una condició: una entrevista de l’alcalde de Girona amb el president del govern a l’alcaldia. El tracte els va fer una certa gràcia i no el van pas defugir. Unes hores més tard ja tenia la resposta: Adolfo Suárez acceptava, però també amb una condició. Pujaria a l’alcaldia si jo baixava a buscar-lo a la porta de l’Ajuntament; es tractava d’estar a la porta, saludar el president i convidar-lo a pujar; tot estava entès i funcionaria com un rellotge.

El President Suárez es va mostrar molt cordial, vam tenir primer una entrevista institucional àmplia i després ens vam quedar un grup més reduït. Va ser el moment per demanar al president del Govern una gestió prop del Banc de Crèdit Local per tal d’obtenir el crèdit per a la construcció de la depuradora i confirmar l’aportació del 50% de l’obra per part del govern central.

Era una època de penúria creditícia i de poques alegries pressupostàries, però el tracte va funcionar i al cap d’un any es posava en marxa tot el mecanisme per a la construcció de la depuradora de Girona.

En Mà era molt amic d’en Josep Coderch que treballava a la Moncloa amb Adolfo Suárez i juntament amb els seus companys, des dels rengles de l’oposició, van fer una aportació a la modernització de la ciutat.

Han passat vint anys i hem viscut moltes experiències. N’hi ha una d’inoblidable; l’amistat, teixida des de caràcters ben diferents, amb en Mà, en Jaume Curbet i en Pep Quintanas. Un Mà afeblit, molts pocs dies abans de morir, en un dinar de tots quatre a Anglès, ens deia amb els ulls i amb els gestos una mica cansats però amb tota l’energia i el somriure de les grans ocasions, totes les ganes de viure que portava a dins. No va poder ser i vam plorar tots l’impacte de la irracionalitat d’una mort fora de temps.

Avui però, serenament, he cregut que un bon homenatge podia ser atorgar-li la part que li tocava en un episodi concret de la història de la nostra ciutat. Una ciutat que estimava amb bogeria i de la qual ponderava les excel·lències i els canvis amb l’entusiasme extrovertit d’un cos esplèndid i un cor generós.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 139-141)

11 Abril 1999 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , , | Comentaris tancats a EN MÀ I EL PRESIDENT DEL GOVERN

UN PACTE PER A LA CATEDRAL

El Punt

D’ací a molts pocs dies començarà a donar-se a conèixer el Pla Director de la Catedral. Tindrem bons aixecaments i un diagnòstic precís de les actuacions, ordenades d’acord amb la seva urgència i prioritat. Tindrem, en definitiva, un bon instrument per anar a buscar els recursos que calen per intervenir a fons a la Catedral.

Una intervenció que requereix moltíssimes dosis de prudència. A la Catedral no cal inventar res; qualsevol afany d’intervenir en una acció exagerada, més enllà de les necessitats més elementals, seria supèrflua. A la Catedral cal, sobretot, conservar i ensenyar. Mantenir l’herència rebuda en un estat de conservació impecable i mostrar, descobrir, posar en evidència totes les sorpreses, tots els racons amagats, les estances misterioses que encara hi ha. Aquesta prudència necessària reclama un primer pacte de caràcter cultural. Un acord sobre els criteris de les intervencions,  què cal tocar i què no cal tocar, i com fer-ho. Quins són els criteris i com posem de manifest que la unitat del conjunt, la funcionalitat de les peces, tenen unes arrels històriques i una justificació potent que reclama deixar, sobretot, les coses al seu lloc.

El segon acord ens ha de dur a la potenciació de la Catedral com a fons d’activitat i d’irradiació cultural. La Catedral és avui un món; però ho és, sobretot, com a conseqüència que en el passat era tot un univers ple de vida que bullia d’activitat. D’ací neix la complexitat del monument tant pel que fa a l’acumulació i superposició d’èpoques i estils com pel que fa a la funcionalitat de tot el conjunt. Des de l’Arxiu al Tapís de la Creació, des del claustre a les sales capitulars, des del campanar als altars, des del baldaquí al cor, tot a la Catedral respon, i sobretot responia, a l’organització interna i a unes funcions ben específiques.

Aquesta diversitat i aquesta riquesa són ara el fonament de totes les possibilitats futures de la Catedral, que és el primer i més important atractiu de la ciutat al cor del conjunt històric del Barri Vell. Del Pla Director se n’ha de desprendre una exploració i explotació adequades de la Catedral. L’adequació vol dir que requereix el seu punt just i que qualsevol desequilibri d’aquest punt just pot derivar en un aprofitament abusiu i negatiu per a la imatge i la conservació del monument. Cal una sensibilitat exquisida per tal de no caure en cap excés que la Catedral no reclama. Els ferros de les reixes que separen l’absis  del carreu del Bisbe Cartañà requereixen una acció urgent, tot el volt de l’absis una neteja immediata. Aquest és el camí elemental i bàsic. I després fer-ne  un autèntic ressort cultural  on el Museu, l’Arxiu, les capelles, tot, adquireixi tot el seu valor i rellevància, tant per a la contemplació passiva com per al seu ús actiu. Primer la façana que el campanar, primer els vitralls que moltes altres coses. I així anar fent, fins a descobrir tot l’entrellat d’un edifici singular i unitari que alberga un munt de sorpreses. Hem de fer de la Catedral objecte d’una col.lecció bibliogràfica especialitzada i monogràfica. La curiositat ens ha de moure en totes les direccions, amb el benentès, és clar, que avui la seva missió  principal segueix essent la de centre de culte. La dimensió apostòlica i la seva projecció litúrgica han de ser una peça central de tot el programa. Però després, tot s’ha d’orientar a la projecció cívica, a la dimensió cívica i diocesana de la Seu.

Per moure totes aquestes possibilitats no n’hi ha prou amb els estudis del Pla Director; cal un compromís de finançament. De finançament potent, radical. Cal que la Catedral s’incorpori al Pla de Catedrals, cal que alguna entitat o empresa en vulgui esponsoritzar els treballs, cal que les administracions competents assumeixin de ple les seves responsabilitats. I cal, sobretot, un acord institucional, un pacte que impulsi l’arrencada. En aquest sentit, proposo que de forma immediata s’acordi una aportació inicial i urgent de cent milions de pessetes que podrien finançar, a parts iguals si hi hagués l’acord necessari, entre la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament i la Caixa de Girona.

Naturalment no puc decidir per les altres institucions, però si m’atreveixo a proposar-ho és perquè em sembla que la proposta s’inscriu en una lògica i una sensibilitat que comparteixen totes les institucions que he esmentat.

Junts hem aportat més de quaranta milions per ajudar a restaurar una part del monestir de les monges benedictines de Sant Daniel per convertir-lo en residència per a noies estudiants. Junts la Diputació, la Generalitat i el Bisbat han acordat una pla de 115 milions per al Santuari del Mont.

Si això ha estat possible per als dos casos que he esmentat, no ho hauria de ser per a la Catedral?

Si fóssim capaços d’una aportació inicial, entre tots, de 100 milions de pessetes, un pla quinquennal amb aportacions anuals de 10 milions de pessetes per part de cada institució ens situaria, al cap de sis anys, en una inversió possible de 300 milions de pessetes.

D’acord amb els continguts i les propostes del Pla Director i d’acord amb els criteris d’intervenció continguda i prudent de caire cultural i amb vocació de conservar i mantenir que he esmentat, en podríem ja començar a parlar amb una disposició per part nostra, total.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

7 Abril 1999 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , , | Comentaris tancats a UN PACTE PER A LA CATEDRAL