UNS DRETS D’ABAST UNIVERSAL

El Punt, edició comarques gironines, amb motiu del 50è aniversari de la  Declaració Universal Drets Humans. Publicat també el mateix dia al Diari de Girona amb el títol “50 anys de drets humans”

Avui fa cinquanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. En els darrers mesos i amb aquest motiu s’han repetit actes i celebracions de tota mena. Hem assistit a una autèntica marató commemorativa. Hem vist com d’una manera oficial i solemne es repetia el compromís de fa cinquanta anys des de tots els àmbits

Sembla com si per a una cosa tan evident no calgués tant d’enrenou; és, diuen, una obvietat.

Però, què va dur les Nacions Unides, tal dia com avui, a escriure i proclamar uns principis bàsics per garantir la plenitud d’aquests drets als individus i a les col·lectivitats? La constatació punyent d’un panorama desolador i decebedor, la confirmació inquietant dels crims més horribles i de les desigualtats més sagnants; l’evidència que els drets més elementals, l’estricta supervivència, no estaven garantits. No solament això sinó també la constatació de l’existència d’atacs frontals, de negacions absolutes d’aquests drets. I una sensació d’impotència davant la manca clamorosa d’instruments jurídics i polítics per assegurar en l’àmbit internacional, en el terreny de les relacions entre els estats, la capacitat per exigir l’aplicació i la vigència d’aquests drets tan elementals. L’escandalosa facilitat amb què era i és possible alterar perversament el marc de la convivència i actuar des de posicions de poder sense legitimitat per mantenir situacions de desigualtat, d’injustícia i de privació de llibertat.

La Declaració pretenia un abast universal: per a tots els homes i per a tots els pobles. La universalització d’uns drets, la seva socialització, comportava definir societats sense privilegis, societats organitzades a l’empara d’uns drets i d’uns deures. I la Declaració partia d’una constatació: la precarietat i l’excepcionalitat dels drets que proclamava. Aquesta mateixa constatació en feia més urgent una afirmació explícita, una codificació intel·ligible i aplicable.

Per què, però, malgrat la claredat dels drets, les nacions, els estats, els poders, els organismes internacionals han amagat massa sovint el cap sota l’ala o han deixat escapar situacions de gravíssima conculcació dels drets humans per una prudència mal entesa, una diplomàcia malaltissa o una tolerància inexplicable?

No hi ha explicacions satisfactòries. L’evidència de cinquanta anys reclama mecanismes més eficaços i una capacitat de condemna de les violacions que no pot ser una mera efervescència verbal.

Cal, fins i tot, deixar clar que totes les violacions que es produeixen cada dia contra el dret de les persones a la seva pròpia vida són només l’aspecte més denigrant, però no pas l’únic en gravetat, de tota la variadíssima gamma d’atemptats possibles contra els drets humans. La diversitat és en aquest sentit extrema: la pobresa i les seves causes, l’explotació de l’home per l’home, la dels països per països, la violència individual, col·lectiva i de l’Estat, les desigualtats socials i de gènere, la discriminació, el racisme, la xenofòbia, són cares d’una mateixa moneda.

No cal dir que cada pas que es fa per descompondre i desmuntar l’axioma pervers de la fatalitat i per posar en evidència tots els mecanismes que operen al món contra els drets humans és un motiu d’esperança i de satisfacció.

Tota la solidaritat i tota la mobilització per garantir que no existeix ni la impunitat, ni la immunitat de les accions contra els drets humans, és un pas endavant bàsic per desemmascarar les debilitats que encara ens bloquegen i per reforçar doctrinalment i ideològicament la necessitat d’un treball constant, d’una afirmació pràctica, d’un reforçament sense retrocessos del dret de tots els homes i de totes les dones i de tots els pobles a viure en pau, en llibertat i en plena igualtat. És un procés laboriós, però no és, en cap cas, una quimera.

L’enumeració de les dificultats vol ser una afirmació optimista de totes les possibilitats per avançar.

Si voleu veure l’article publicat a El Punt cliqueu aquí  i el del Diari de Girona aquí.

ENRIC MIRAMBELL I BELLOC

Presentació de l’opuscle sobre Enric Mirambell i Belloc, cronista oficial de la ciutat de Girona., Girona, Ajuntament, 1988

L’acte públic de nomenament i proclamació del Dr. Enric Mirambell Belloc com a cronista oficial de la ciutat, celebrat el dia de Sant Narcís de 1987, fou un acte emotiu i sincer. La solemnitat civil del Saló de Sessions acollia la ciutat sencera en un acte públic de reconeixement. L’esperit del dia i del moment són irrepetibles i jo mateix, ara, no sabria repetir les paraules que hi vaig pronunciar.

Convé, però, deixar constància de les raons i els mèrits que han induït la Corporació Municipal a aquest merescut nomenament.

El Dr. Mirambell va triar en moments difícils la fidelitat a Girona. I des d’aquesta fidelitat amb una precarietat de mitjans que ara costa de creure, fou capaç de combinar l’ensenyament amb una tasca d’ordenació bibliogràfica i d’organització de la Casa de Cultura. Recordo perfectament el Dr. Mirambell  a l’Institut del carrer de la Força, en un ambient que moltes altres vegades ja he catalogat d’autèntica escola de llibertat i tolerància i amb un claustre de professors que assegurava un altíssim nivell docent.

Però les aportacions del Dr. Mirambell a la nostra ciutat, encara no prou reconegudes, se situen a l’entorn de la Casa de Cultura. Des d’aquest àmbit, la seva tasca es va concretar en: 1. l’organització, catalogació i ordenació de la Biblioteca Pública i de l’Arxiu Històric Provincial; 2. la creació, manteniment i impuls de la Casa de Cultura com a únic nucli d’irradiació cultural estable de la nostra ciutat durant molts anys; 3. la promoció i desenvolupament de la restauració del Convent de Sant Josep, antiga Delegació d’Hisenda, com a nova seu de l’Arxiu Històric i finalment acollint i promovent al costat del Dr. Frederic Udina, del Sr. Santiago Sobrequés, del Dr. Joan Reglà i del Sr. Àngel Anton la implantació dels estudis universitaris i el desplegament del Col·legi Universitari de Girona.

Si en els anys immediats anteriors a la seva jubilació el Dr. Mirambell va patir la incomprensió dels qui amb el poder a la mà i les butxaques plenes no van saber reconèixer l’esforç resistent d’un home que s’arremangava tant per regatejar un clau, una porta, un armari, com per negociar una inversió de més de cent milions de pessetes, la mateixa evolució i trajectòria dels centres que ell va impulsar són avui un reconeixement tàcit a la seva tasca.

I no ens podem estar de dir que amb dedicació i treball els pocs anys que va estar al front de la Delegació del Ministeri de Cultura fou capaç de crear un clima de rigor i d’eficàcia, no pas sempre igualats en moments posteriors.

El pes de tota una vida de treball, des de la senzillesa i humilitat del treball ben fet i quotidià, no s’esborren així com així, i l’Ajuntament de Girona, en expressió de reconeixement i gratitud, n’ha volgut deixar constància escrita.

Els homes i dones que fan les ciutats i les estimen són el millor ferment per a la construcció de la ciutat del futur.

Que el Dr. Mirambell i Belloc en pugui donar fe, com a cronista oficial de la ciutat de Girona, per molts anys.

 (Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 107-108)

 

JOAN PUIGBERT I BUSQUETS

Col·laboració en el llibre Joan Puigvbert. Escrits sobre cultura i educació.  Girona, Ajuntament, 1998

 Trobo a faltar en Joan. Hi penso sovint. No ens vèiem gaire, ens trobàvem. En pocs minuts en Joan situava els dos o tres temes de més actualitat o de permanent preocupació. Eren frases curtes, acompanyades d’un somriure a mig fer i un rerefons d’amable ironia. Hi posava la distància justa per aparentar fredor sense semblar indiferent. Hi tocava, hi tocava molt. Tenia una línia clara de pensament i s’hi mantenia fidel. Catalunya, l’educació, la universitat i la política espanyola, per aquest ordre, apareixien indefectiblement en les nostres converses.

En Joan Puigbert era un catalanista cartesià. Catalanista radical des de la racionalitat, molt lluny de les condescendències toves del nacionalisme oficial amb el qual era molt crític. Tant com amb el socialisme més estatalista que li produïa esgarrifances. En parlàvem, naturalment, i donada la meva situació, ell sabia que això em feia passar males estones. D’una rigorositat acadèmica total i una exigència política extrema volia veure canviar les coses en un sentit progressista i obert, des de la pluralitat i a partir dels fonaments nacionals del país.

Sense perdre el rigor de la racionalitat abandonava tota distància, retirava totes les defenses quan parlava d’educació. Dels mestres, de la Normal, dels moviments de renovació pedagògica, de les escoles d’estiu, de la recerca, de la reforma, dels alumnes, dels consells escolars, de tot. Creia en la força renovadora i reformadora de l’educació. Hi creia i s’hi implicava amb passió. Amb passió desbordant. Es mostrava sovint escèptic davant  les noves situacions i les actituds vacil·lants de les administracions a l’hora d’invertir en noves escoles i en la formació dels ensenyants. Tenia les idees molt clares i les exposava amb vehemència;  en sabia, tenia familiaritat total amb tot el que havia representat la Normal gironina i hi dedicava una bona part dels seus esforços.

Tots els textos que reproduïm ací giren al voltant d’aquestes preocupacions i mantenen tota l’actualitat i vigència. M’agraden i em semblen oportuns, frescos, clars. Necessitem un reforçament ideològic i hem de rellançar l’escola pública i tot el que representa. Els combats per l’escola pública d’en Joan són també els nostres combats i les nostres preocupacions. Només que, ara i tal com va tot, en Joan estaria molt més preocupat i esverat. Hi ha massa dimissions dels principis bàsics que han d’inspirar una política pública d’educació i hi ha massa condescendència amb un model universalista però mixt que obre l’escletxa a les desigualtats.

En els temes de la universitat i de la política espanyola coincidíem sovint tot i que, naturalment, ell des de fora em recordava insistentment que les coses no anaven prou bé i que les relacions dels partits catalans i dels partits espanyols grinyolaven massa per garantir una via adequada per al catalanisme progressista que compartíem.

En Joan, com jo,  era apassionat i geniüt. Tenia cops de geni, sempre vinculats a la seves conviccions més profundes. No podia tolerar la indolència, la incompetència, la frivolitat.

Va portar a l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Girona l’impuls d’un projecte ambiciós amb voluntat de situar la nostra ciutat en un paper rellevant en el conjunt de ciutats catalanes. Vam riure junts, vam plorar junts, vam somniar junts, i el trobem a faltar. Ens falta aquell somriure crític que era la garantia per no abaixar mai la guàrdia.

Amb aquesta edició volem donar testimoni, modestament, de la trajectòria d’en Joan a l’Ajuntament de Girona.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 129-130)