EL COMPROMÍS DES DE GIRONA

Diari de Girona

Ara fa vint-i-cinc anys que, d’una manera sobtada, va morir el professor Santiago Sobrequés. No va conèixer ni la Maria del Mar, ni en Raimon ni molts altres dels seus néts i nétes.

No va veure, ni va viure la mort d’en Franco. No va conèixer la nova Universitat de Girona. No va poder assistir a l’esclat democràtic de la transició a Espanya, a Catalunya i a Girona.

Podria fer encara una llarga llista i afegir temes i temes relacionats amb la trajectòria personal, professional i cívica de Santiago Sobrequés que han tingut després de la seva mort una realització i concreció que s’adequa als seus somnis i a les seves il·lusions.

Sota una aparença entre distreta i impertorbable, Santiago Sobrequés vivia amb avidesa i atenció tots els esdeveniments de la vida local, de la política catalana i de la historiografia de Catalunya. Vivia vol dir intervenia activament, hi participava. Assaboria cada canvi, cada pas endavant, cada nova recerca, cada congrés, cada viatge a Barcelona, cada èxit o preocupació dels seus fills.

La seva acció no era inofensiva. Molestava i molt les autoritats de l’època i va inquietar els successius governadors civils. Ell ho sabia, n’era conscient; alguna vegada mentre vivíem a Liverpool ens ho havia explicat amb detall per carta.

Malgrat totes les dificultats ell feia les coses fàcils i naturals. Les feia, des de les més senzilles fins a les més compromeses, com qui no fa la cosa. Sabent que ho feia i per què ho feia, volent-ho fer, mobilitzant-se per fer-ho. Sense cap excitació, ni cap crispació. Amb una convicció profunda i un tarannà obert i dialogant. Amb una clara voluntat combativa, però sense l’exaltació que havia caracteritzat el seu íntim amic Jaume Vicens Vives. La mort d’aquest als cinquanta anys va tocar un ressort molt profund, una fibra intensíssima, una tristesa profunda expressada amb dignitat, íntimament.

En la perspectiva de vint-i-cinc anys, analitzant la seva trajectòria en la distància, però sense cap distanciament, voldria subratllar la seva tenacitat precursora, el seu sentit de l’anticipació.

El valor de les seves diverses aportacions té un valor afegit, de trencament amb la fatalitat, pel fet de ser fetes i situar-se a Girona i des de Girona.

Santiago Sobrequés va demostrar quan no era fàcil, quan tots els obstacles actuaven en contra que es podia viure a Girona, i (1)Actuar activament en política i mantenir indestructible un compromís cívic, (2) Fer una contribució de recerca personal decisiva per al medievalisme català, (3) Mantenir el to i la freqüència dels contactes amb els centres de decisió, d’opinió i d’influència de Barcelona, i (4) Dotar Girona d’una universitat pròpia.

Les seves aportacions són determinants en tots aquests i altres camps.

Però no ho va poder viure i, sobretot, no en va poder gaudir.

En la plenitud dels seus seixanta un anys li quedava molt de camp per córrer, molta feina per fer, molta recerca per desenvolupar, moltes responsabilitats públiques per assumir. Però, sobretot, per damunt de tot, es delia tant per tantes coses que hauria viscut aquests darrers vint-i-cinc anys amb una gran intensitat, assaborint cada instant, amb plenitud, una plenitud crítica, si voleu, que li sortiria com el seu petit somriure sota el nas.

Enyorem d’ell moltes coses, i més d’una vegada ens hauria anat bé l’agudesa crítica, els savis consells, les ironies implacables d’aquell J. Bermúdez Ruiz (un seu pseudònim) madur, fort, precís que desmuntava la incompetència, la irracionalitat, la corrupció i les ambigüitats de molta gent.

El seu compromís catalanista seria avui una veu clara i entenedora. En un mar de frivolitat i fatxenderia la seva veu ens estalviaria, amb tota seguretat, el desgast permanent de la lluita contra la vacuïtat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom, amb el títol “Santiago Sobrequés i Vidal. El compromís des de Girona. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 25-27)