UN DEBAT CULTURAL: LA FÀBRICA DE SANTA EUGÈNIA I EL SEU ÚS

El Punt, edició comarques gironines 

La creació d’un gran nucli d’equipaments docents (Dalmau Carles i IES Santa Eugènia), esportius (pavelló i camp de futbol) i sanitaris (CAP) s’ha completat aquest any amb dos nous equipaments socioculturals: la biblioteca Salvador Allende, per una banda, d’imminent inauguració i el centre cívic Santa Eugènia.

Aquesta és la configuració bàsica del sistema i la xarxa d’equipaments de l’Ajuntament de Girona a Santa Eugènia de Ter que volem complementar en els propers anys amb una piscina coberta climatitzada al sector de can Gibert del Pla.

Però pensant en el futur, l’Ajuntament ha cregut que l’àrea del centre cívic s’havia d’ampliar i completar. I és per aquest motiu que ha arribat a un acord amb els propietaris de la fàbrica tèxtil Marfà per tal que en tres anys traslladin la seva activitat al sector industrial de Domeny. D’aquesta manera l’Ajuntament obté la propietat d’una nau de 2.700 m2 (900 per planta), seguint el model de les naus Manchester, i alhora el corresponent salt d’aigua de la Sèquia Monar i el seu sistema de turbines.

Tot plegat configura un conjunt interessant, declarat i protegit, que sumat a l’edifici medieval del centre cívic dóna per a una àrea sociocultural on la força del món rural medieval es dóna la mà amb la modernitat transformadora de la indústria. En l’espai físic i urbà tota una lliçó d’història.

És més important, però, el fet que aquesta adquisició de futur (a materialitzar d’ací a tres anys) ja ha aixecat moltes expectatives i ha començat a donar peu a especulacions sobre el seu ús i destinació.

Vet ací un debat obert, que podem mantenir obert encara durant un temps llarg, i que ens pot permetre madurar entre tots i amb calma el millor aprofitament possible d’aquesta magnífica nau industrial i de les seves tres plantes.

Em sembla, però, clar que li hem de donar com a equipament sociocultural un paper central, de ciutat, vinculat, arrelat i al servei de Santa Eugènia però projectat i amb incidència sobre tota la ciutat.

Hauria de ser també, em sembla, un gran centre dedicat a la creació, obert, polivalent i flexible. Amb tallers i espais a disposició dels creadors, de tal manera que determinades activitats que avui es desenvolupen a la Mercè es poguessin traslladar ací.

La meva impressió personal és que una planta de 900 m2 podria ser suficient per a aquesta mena d’activitats.

Això permetria enfocar una segona planta cap a activitats vinculades al món de la dansa i el teatre. Tinc en aquest terreny més dubtes perquè em sembla que no hem aprofitat prou les potencialitats d’“El Galliner” i que li hauríem de donar entre tots l’impuls que necessita.

Potser la proximitat de l’escola de música moderna i jazz, al centre cívic, permetria una complementarietat amb tot el que gira al voltant de la música i les arts escèniques.

Finalment, penso que la presència a la planta baixa del salt d’aigua i les turbines no es pot desaprofitar.

Crec que la planta baixa de can Marfà pot ser la instal.lació definitiva i pràctica, de vocació didàctica, de les col.leccions d’arqueologia industrial que ara exhibeix el Museu d’Història de la Ciutat.

Sé que a vegades la paraula Museu desvetlla un refús instintiu i que alguns sectors d’opinió ho assimilen a una certa paràlisi. Però la primacia industrial de Girona en el segle XIX en el ram del paper, del tèxtil i de la metal.lúrgia, mereixen un tractament destacat i de privilegi. En realitat quan el Museu d’Història va començar a funcionar i el principal problema era la manca de fons, de col·leccions pròpies i de patrimoni municipal d’art, les sales d’arqueologia industrial es van convertir en l’emblema d’un Museu que naixia amb empenta innovadora. El fet que les peces principals d’aquesta col.lecció s’exhibissin a l’exposició del Born “Catalunya la fàbrica d’Espanya”, palesa la singularitat i la vàlua d’una iniciativa anterior al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa. Som creditors de la indústria gironina del segle XIX i devem justícia a aquesta herència. En la segona meitat del segle XIX i principis del XX, Girona va inundar la geografia espanyola de turbines fabricades a can Planas.

Ho hem de saber explicar i aprofitar, hem de saber reciclar la primigènia experiència del Museu d’Història de la Ciutat que té en la indústria la seva pedra fundacional i hem de reconvertir i ampliar aquest Museu amb les sales que quedaran lliures del nostre patrimoni industrial.

Una gran plaça cívica enllaçant, sense carrer al mig, l’espai del centre cívic i el de la fàbrica ha de donar peu a un nou paisatge urbà que ressalti el sentit comunitari del nostre patrimoni col·lectiu.

L’enllaç entre la indústria i el món rural es pot fer amb un projecte urbà en què els paviments i la vegetació contribueixin a fer la síntesi d’aquests dos móns apassionants i que ara podem reinterpretar al servei de la ciutat del futur amb un ús adequat als nostres terrenys i a les nostres necessitats de les seves instal·lacions.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.