ÉS NECESSÀRIA LA PLAÇA POSSIBLE?

El Punt, edició comarques gironines

Les obres d’enderroc d’un conjunt de cases al carrer de la Barca i al costat de la plaça de Sant Feliu han posat al descobert, amb més perspectiva, la imponent agulla del campanar de l’excol·legiata.

Aquesta nova visió ha suscitat algun comentari sobre la possible obertura d’una plaça més àmplia que la prevista que garantís la conservació d’aquesta visió insòlita.

Aquests comentaris m’han animat a explicar públicament quina és la situació, què es farà i com es farà, tot sospesant, naturalment, què es podria fer i quins avantatges i inconvenients té una solució o altra.

Primera qüestió: S’hauria pogut mantenir el solar net, replantejar el planejament i definir una nova plaça?

És clar que sí. Pagant, Sant Pere canta.

Segona qüestió: Hauria estat convenient, necessari, pagar i deixar un espai net?

Això ja és més discutible. Podrà haver-hi opinions per a tots els gustos. Opinar és lliure. Però fer possible allò que és opinable, ja és més  difícil. I per tenir una idea clara de les coses és convenient de conèixer totes les dades del problema, tots els elements que hi intervenen.

Tercera qüestió: És millor tapar o destapar, obrir forats o reconstruir la trama urbana, esponjar o reconstruir?

Amb aquest interrogant anem a l’arrel del problema. Tinc al davant una fotografia antiga, molt antiga, de Girona. S’hi veu la llera de l’Onyar a l’alçada de la plaça de Sant Feliu. Les cases des del carrer Bellaire donaven directament al riu i totes les entrades eren pel carrer de la Barca. El carrer Jaume Pons i Martí no existia i les cases del carrer de la Barca i les del carrer Calderers tenien continuïtat  ininterrompuda gràcies a un potent mur que feia alhora de protecció de les  avingudes del riu i de defensa.

Aquesta és la raó per la qual els tècnics que l’any 1982 van redactar el Pla especial del Barri Vell es van plantejar la possibilitat de tornar a tancar aquesta façana i permetre-hi la construcció d’una casa que hauria convertit la plaça de Sant Feliu en un espai urbà regular i tancat. Entre tots, però, vam creure que, per raons viàries, econòmiques, fins i tot panoràmiques, no calia tapar el forat i impedir-ne la visió des de la Copa. Connectar amb una passera de vianants i després tapar semblava un contrasentit.

Quarta qüestió: Què més va preveure i plantejar-se el Pla Especial per a aquesta zona?

Diverses afectacions que comportaven d’una banda l’obertura d’espais gràcies a enderrocs i diverses permanències i conservacions que significaven el respecte de la trama urbana. Pel que fa a les afectacions, el PERI preveia l’enderroc de la rectoria, l’obertura d’un pas, la construcció d’una escala, i la reconstrucció més estreta de la rectoria.

És el que s’està fent en una primera fase. També preveia l’expropiació i l’enderroc de la casa encastada en la base del segon campanar, mai construït. Això també està en tràmit i permetrà alliberar del tot la façana i l’escala principal de Sant Feliu de tota mena d’incrustacions i afegits. Crec que l’any 1998 serà el de l’expropiació i enderroc d’aquesta casa. El Pla, en canvi, preveia el manteniment de les dues cases que emmarcaven la plaça i l’escalinata pel costat nord, per la banda del carrer de la Barca: la que ara s’ha enderrocat i es tornarà a construir i la que es va enderrocar i que estava enganxada a l’escalinata, tenia un jardí al darrere i connectava amb el carrer del portal de la Barca a través del qual, reconstruïda  i feta nova en part, popularment es va anomenar la casa lila. En aquest punt el Pla Especial optava per mantenir la trama urbana, garantir la construcció d’habitatges i assegurar l’estructura tradicional de carrers estrets i foscos, i darreres enjardinats i lluminosos.

Cinquena qüestió: Per què es va enderrocar la casa adossada a l’escalinata i per què no s’ha reconstruït?

L’Ajuntament va comprar molt aviat aquesta casa i la visió del campanar des del jardí era realment espectacular. Per actuar en aquesta zona l’Ajuntament va enderrocar la casa, netejar el jardí, que era un abocador d’escombraries i un focus antihigiènic, i va signar un conveni amb la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat per a la construcció de pisos nous. Un cop la casa a terra, tots vam quedar admirats de l’espai que en resultava, de la nova visió del campanar i de la necessitat de modificar el Pla Especial per no tornar a tapar el forat que s’havia obert.

Sisena qüestió: Passats quinze anys la situació és la mateixa?

No. La casa enderrocada ara no és de propietat municipal i els propietaris l’han enderrocada amb l’objectiu de construir-hi els pisos que permet i preveu el Pla Especial. Legítimament, i després de tants anys de vigència del Pla, aquest és un dret indiscutible.

Setena qüestió: Es pot portar fins a l’infinit  la lògica de l’enderroc?

És sabut que no. L’esponjament, com la restauració, té un límit. No ens podem plantejar ni comprar la casa enderrocada ni les altres del voltant, que sens dubte milloraria encara la visió del conjunt i es crearia un gran espai urbà amb una panoràmica global de la Devesa.

Vuitena qüestió: Necessitem més espais o necessitem els pisos?

Jo estic convençut que el punt just entre enderrocs i rehabilitacions, en aquest cas, ja s’ha aconseguit i que en aquests moments l’Ajuntament necessita els diners per expropiar la casa afectada, arranjar el pas entre Sant Feliu i la rectoria i reconstruir l’escalinata. L’inici de les obres del sector del Pou Rodó i la reconstrucció d’aquesta casa marquen la fi d’una tendència: el despoblament i anuncien la recuperació d’un mínim de població que les noves botigues de la plaça de Sant Pere, el carrer de la Barca, el carrer Calderers i el carrer de les Ballesteries necessiten per viure.

“Fem un barri vell per viure-hi de nou”, era l’eslògan del Pla Especial.

Aquesta és la resposta de tots els interrogants que es plantegen: la plaça és possible, però no és necessària. És fins i tot inconvenient per als objectius i  l’equilibri del Pla Especial que es proposa la revitalització del Barri Vell.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

MOSSÈN MANUEL FUENTES

Diari de Girona 

A l’església de Sant Feliu, la seva parròquia, vam comprovar que mossèn Fuentes tenia poca família, però molts amics. Ha deixat molts amics. I ha deixat també un buit a la història de la ciutat. Un buit que haurem d’omplir entre tots i de pressa perquè si no, és possible que ja no hi siguem a temps.

No serà difícil reconstruir els aspectes bàsics de la biografia i l’itinerari intel·lectual de mossèn Fuentes. Els seus anys de veí de la plaça de Sant Pere, de professor de l’Institut, de capellà de la clínica Muñoz. Alguns dels seus companys de claustre s’haurien d’afanyar a deixar-ne testimoni. Ell mateix ho va fer en diverses ocasions circumstancials i commemoratives, ara un final de curs, ara una reunió d’exalumnes, ara una publicació per recordar els 150 anys de l’Institut.

Jo vaig fer ciències fins a sisè i mai no el vaig tenir de professor. Però en la distància de l’edat jo formava part d’aquells escenaris familiars, quotidians, que ell mateix citava fa poc, en el seu itinerari perdut de casa seva a la plaça de Sant Pere, fins a l’Institut Vell del carrer de la Força.

Elegant, amable, ben plantat, exigent, contundent, mossèn Fuentes passejava per la ciutat i l’Institut un esperit juvenil, una actitud liberal, una visió crítica, una obertura constant. Amb una veu greu i potent sentíem la seva cantarella iniciant el recorregut pels verbs grecs. “Repitan conmigo, diuen que deia, “eimi, ei, esti, esmen, esté, eisin”, treia caixa (i en tenia molta) i tornava a començar.

La seva formació a l’Institut, al Seminari i a la Universitat Autònoma de Barcelona en feien un híbrid intel·lectual molt especial. Eloqüent, lúcid, cultíssim, no podia encaixar en la Girona oficial de postguerra. Va trobar, això sí, i retrobar, els seus antics companys de batxillerat: Jaume Vicens, Santiago Sobrequés, Eduard Valentí; va coincidir amb antics companys seus de la Universitat Autònoma de Barcelona, i va recuperar antics alumnes seus ja en la darrera fornada, com a companys de claustre. Això li va fer més suportable un cert instint rebel que traspuava en la seva mirada, el seu físic, la seva manera de vestir, caminar, ensenyar, viure.

Però, fruit de les circumstàncies, va ser un intel·lectual i un capellà especial, diferent. No ha deixat gaire res escrit i això ens obliga a buscar resposta a moltes preguntes per refer una biografia que necessitem.

Jo no puc, no el coneixia prou, contestar la majoria de les preguntes que em faig. I els que el van conèixer més a fons ho han de fer.

Hem de saber per què Jordi Pujol es va fer amic de mossèn Fuentes quan va viure a Girona; algú ens ha d’explicar qui era la colla d’amics de mossèn Fuentes, quines passejades feien, de què parlaven.

Les pedres de la muralla guarden el secret de llargues passejades de Santiago Sobrequés, Pompeu Pascual, el senyor Fraga, mossèn Fuentes i d’altres. En uns temps dificilíssims, quan fins i tot les parets tenien orelles i no es podia parlar de tot, només les pedres mil·lenàries podien escoltar les llargues converses d’una colla d’amics que necessitaven fugir de tant en tant de la rutina i esbravar-se contra la vida quotidiana, cansada, i reprimida d’una ciutat abatuda i absurda, lluny de la vida que havien conegut en els seus anys d’estudiants adolescents i que enyoraven amb raó.

Només les profundes arrels de la història, i el lligam de l’amistat, podien reconciliar aquells joves diletants amb la Girona que somiaven i estimaven.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

 (Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 127-128)