Joaquim Nadal i Farreras

NADAL: HOSPITALITAT I IL·LUSIÓ

Avui

Per Nadal tot s’atura. No passa res; mentre podem ens instal·lem en la convicció de que no passa res. I ens deixem anar en l’endormiscament del canvi de ritme. Posem per uns dies cotó fluix a les nostres vides i si res domèstic no ho sacseja, si no passa res de greu en el nostre entorn més immediat, obrim un parèntesi en el calendari i deixem passar el parèntesi com si en realitat no existís. Nadal ve de pressa i se’n va com un miratge. 

Però cada any arriba abans i cada any deixa més ressaca. La primera esgarrifança ens arriba molt abans que el fred amb l’anunci del Nadal a mig octubre en l’inici de les campanyes publicitàries que, en un crescendo imparable, no ens deixaran.

Ara la cova ja no compta. És una anècdota secundària. El fred, la indigència, la pobresa, la necessitat, la precàrietat de tot es dilueix fins a desaparèixer submergida en una civilització rutilant de llums i música. Celebrem amb opulència de rics un episodi pobre i elemental.

Aquesta és segurament la clau de la “febre de Nadal”, el mal de panxa dels diumenges a la tarda, la incomoditat confortable dels dies de festa, la necessitat d’un escalf momentani i la pressa immediata per sortir corrent.

Nadal és confortable, però d’una confortabilitat incòmoda. Aquest és el regust especial d’uns dies dolços i fins i tot empalagosos, que deixen un sabor agredolç tot i que ens porten amb insistència els records d’una cantarella inacabable i de la formalitat enlluernadora d’una taula més a punt que mai: Bon Nadal, bon Nadal, bon Nadal… S’ha acabat el Nadal, ja hem dinat tots, tinc una mica de son i de neguit. Si puc escoltaré música i em deixaré endur enmig de núvols de cotó fluix en una migdiada llarga.

Quan desperti tindré pressa per tornar a començar per reprendre la consciència, que vivim en un món meravellós, contradictori i dur.

Anuncis

20 Desembre 1996 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | Comentaris tancats a NADAL: HOSPITALITAT I IL·LUSIÓ

NOTES D’EN QUIM PER A EN PASQUAL

Avui

L’anunci fet per Pasqual Maragall de dimitir de l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona la propera tardor ha suscitat tota mena de comentaris i especulacions. Fins i tot hi ha hagut qui ha volgut trobar motius de confrontació i competència entre Pasqual Maragall i jo mateix. Desconeixen fins a quin punt sintonitzem, el temps que fa que ens coneixem, l’amistat que mantenim, les experiències que compartim i hem compartit. Ens mou una manera de fer i d’entendre la política molt despresa, generosa, poc lligada a posicions inamovibles i lluny dels càlculs i de les ambicions personals. Algú pot pensar que la pròpia situació política ens porta a actuar amb falsa modèstia i discreció, però resulta que, per excepcional que pugui semblar, només som a la política per un projecte col·lectiu i per uns ideals compartits per milers de ciutadans. Practiquem la política de la sensibilitat, els sentiments i les emocions: ressorts humans per fer tirar endavant  els ideals més objectius d’igualtat, justícia i llibertat. No volem res i estem disposats a tot, i des d’aquesta disponibilitat res no incomodarà una vella amistat.

Per això he pensat que la millor manera de saber quin llenguatge parlem en Pasqual Maragall i jo quan ens comuniquem és fer pública una carta que li vaig adreçar, en plens Jocs Olímpics, el 7 d’agost de 1992, ara ja fa quasi cinc anys. Ara no en tocaria ni una coma i estic segur que les poques referències personals que  hi ha, tots els al·ludits  me les sabran perdonar.

“Benvolgut Pasqual,

No és  freqüent que t’escrigui, però penso que en aquests moments és bo que ho faci. En tot cas en tinc ganes i en sento la necessitat. I ho vull fer abans no s’acabin els Jocs. Primer de tot per agrair-te totes les atencions que ens has dispensat. Amb l’acreditació al coll, el meu fill Raimon i jo hem compartit moments inoblidables i emocionants. Hem anat d’un costat a l’altre i hem viscut l’ambient dels Jocs i l’ambient de la ciutat. El dia de la inauguració vam tenir també el gran goig de compartir el moment clau, el més determinant de tots els Jocs i vam poder viure l’eufòria d’una inauguració impecable i sense escletxes.

Amb tot, d’aquell dia de la inauguració, el meu record més viu és el de la sobretaula a la matinada als Pescadors del Poble Nou i molt especialment els aplaudiments de les taules del costat que et van dedicar quan ens aixecàvem. En l’espontaneïtat d’aquell gest jo hi resumiria el sentiment unànime de la ciutat i del país.

No sé si et vaig comentar, ara ja fa més d’un any, l’opinió del meu oncle Jordi Nadal. Saps que no es prodiga en elogis i que més aviat aplica judicis molt severs i exigents . Així i tot i quan encara faltava un any per la inauguració, em va dir: En Maragall és l’alcalde més important de tot el segle XX. I és un judici encertat. Saps prou bé que vaig i vinc de Barcelona i Girona amb gran freqüència i que hi ha setmanes que ho faig cada dia. D’aquesta manera i també per la meva condició d’alcalde m’he convertit, crec, en un observador privilegiat, i des del meu observatori he vist i he sentit canviar físicament la ciutat. Cada dia he trobat una cosa nova, cada dia he copsat el funcionament d’un engranatge exigent i creatiu, modern, que anava configurant un nou perfil, una nova imatge de Barcelona. Més acabada, més neta, més europea.

Potser et sorprendrà però la imatge més viva d’aquest canvi són les noves vorades de granit. Nous perfils, nous contorns ben escairats, pedra tallada amb l’objectiu precís de donar als espais urbans l’ample exacte de la nova modernitat. He anat veient i he anat vivint tots aquests canvis i en algun moment he intentat fer l’exercici contrafactual tan inútil com instructiu de la vella moda de la New Economic History: com seria ara Barcelona si no hagués tingut els Jocs? No m’ho sé imaginar. És una realitat impensable, i seria fins i tot una realitat impossible i inaguantable. Què petita, què angoixant, quants  col·lapses. Quantes reaccions airades, quantes tensions incontrolables.

Ara hem viscut l’alegria del carrer, l’alegria de la ciutat, el pes sòlid de tota la càrrega humana d’una ciutat complexa i atractiva alhora, feta per captivar i construïda durant generacions amb l’esforç d’un país sencer i del treball de molts. Sé per experiència, i salvant totes les distàncies, com arriben a compensar i satisfer tantes percepcions acumulades de batalles guanyades a la incomprensió, a les inèrcies, a la incúria, a la resistència, a les formalitats, als convencionalismes.

Els Jocs hauran deixat un pòsit solidíssim. És tot un equip que els ha guanyat, però tu t’ho has guanyat al capdavant jugant fort i jugant bé en els moments oportuns.

No et faig aquesta carta amb voluntat de panegíric. M’ha semblat que una opinió entusiasta, venint del camp mateix de la política, era un acte d’estricta justícia. L’eufòria dels Jocs no amagarà però algunes preocupacions profundes per l’endemà mateix. Penso que, aprofitant-nos de l’onada favorable i de l’eufòria positiva, no hauríem de deixar passar l’oportunitat d’entrar-hi a fons.

Les meves preocupacions són:

1. L’economia dels ajuntaments, i és clar l’economia del país. Però ara entrem en una etapa de grans dificultats just en un moment de dificultats compartides per tots els altres sectors. Ens costarà créixer en la nostra participació dels ingressos de l’Estat i ens costarà encara més créixer i assegurar la nostra pròpia recaptació.

Ja t’he parlat en una altra carta de l’Assemblea. Hauríem de jugar fort.

2.    La situació del partit, la inhibició o un cert descoratjament d’en Raimon i la manca d’iniciatives ens deixa penjats i a la defensiva. Les compareixences públiques del partit estan mancades de to i contingut i la imatge global se’n ressent.

3.    Catalunya i Espanya, o aprofitem a fons l’estat de gràcia que tu mateix has iniciat o morirem per l’asfíxia carrinclona, localista i pedant d’uns quants.

Ací tenim un tema clau per al futur del partit a Catalunya i per al futur d’Espanya en el seu conjunt. No crec, però, que per fer la força dels esdeveniments haguem d’anar decantant cap a un socialisme a la basca.

La nostra proposta catalanista hauria d’arribar a trencar el desencant polític de la majoria i l’encanteri independentista de sectors molt determinats de la joventut.

Tens unes vacances ben merescudes. Però m’agradaria que un dia, una estona llarga, poguéssim parlar de totes aquestes coses.

Una abraçada”.

No em cal afegir res més. El futur que s’obre davant nostre és  immens  i sabrem respondre a les seves exigències de forma adequada i amb el mateix esperit de sempre.

Sóc conscient que aquesta és una col·laboració una mica insòlita i poc convencional, però estic segur que pot aportar moltes més claus i idees clares que tot l’enrenou que hem viscut aquestes darreres setmanes.

De fet diumenge 8 de desembre, quan sortia de Rupià, en Pasqual em va trucar amb l’ànim de passar per Girona i prendre un cafè junts. Però jo era a Sitges al Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya.

Tindrem altres ocasions per comentar plegats i extensament les circumstàncies de la seva dimissió i la valoració del seu mandat com a alcalde de Barcelona.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 119-122)

12 Desembre 1996 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Avui | , , , | Comentaris tancats a NOTES D’EN QUIM PER A EN PASQUAL

MOSSÈN JOSEP IGLESIAS

Pròleg a Mossèn Josep Iglesias.  Història i Memòria. Homenatge a una vida i un barri. Girona, Ajuntament, 1996

El treball comunitari, per la comunitat, exigeix moltes dosis de generositat i compromís. Exigeix analitzar i comprendre la realitat humana, social, individual i col·lectiva, i comporta entrar-hi a fons, de ple. Arremangar-se del tot i fondre’s amb la realitat mateixa. Detectar els problemes, copsar les injustícies, i lluitar implacablement per sortir del fatalisme, de la tristesa, de la lamentació.

Construir unes actituds i uns compromisos basats en els valors més alts: la llibertat, la justícia i la igualtat. I reclamar des d’aquests valors els drets de la col·lectivitat. Els drets de la dignitat humana, els drets humans en el sentit més estricte, però també els drets de la nostra civilització fonamentals en la cultura. I els drets més elementals i bàsics. Drets morals i materials: dret a l’escola, dret a l’habitatge, dret a la sanitat, dret al treball.

El gran repte polític, social, moral, dels anys cinquanta i seixanta a Girona, a Sant Gregori, a Germans Sàbat, era contemplar una societat sense drets i construir des dels fonaments una societat amb drets i llibertats. Ara sona fins i tot estrany. Però la realitat és tossuda i és així. La lluita de tothom va esdevenir la lluita per la civilització, per la dignitat cívica, per la incorporació no discriminada a la col·lectivitat.

La lluita pels carrers i les places, pels arbres i l’aigua, per l’escola, per l’assistència sanitària, per l’habitatge, per la cultura, per l’atenció a la gent gran, per l’escola infantil, per la biblioteca, pel centre social, per l’esport i el lleure, pel moviment associatiu. La lluita i el treball per la humanització de la societat, per la dignificació de la societat.

Aquest compromís assumit per l’Església esdevé un testimoni de solidaritat.

I mossèn Josep Iglesias va saber connectar, comunicar, entrar en el cor, en les emocions, en les dificultats d’una comunitat en construcció. Va triar el camí del compromís evangèlic i va trobar el ressò adequat.

Per això el record personal, l’homenatge merescut, vol ser per damunt de tot el testimoni d’una herència: la constatació del camí recorregut i de la consolidació d’una societat nova amb els drets i les llibertats construïts i conquerits per tothom.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 115-116)

1 Desembre 1996 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a MOSSÈN JOSEP IGLESIAS

ENRIC MARQUÈS I RIBALTA

Pròleg a Enric Marquès (1931-1994). Antològica. Catàleg de l’exposició. Girona, Ajuntament, 1996

L’Enric Marquès tenia i feia escola. En l’art, en la política i en la vida. Tres parcel·les indestriables.

És clar que escrit ara en funció de l’exposició antològica que hem preparat una bona colla d’amics des de diferents àmbits. Però el llarg inventari de prop de dues mil obres i la mateixa exposició es comenten sols. Vull dir que de l’enumeració i de la contemplació, cadascú se’n pot fer la seva pròpia imatge. Cadascú se’n pot fer l seva pròpia valoració estètica. Deixar-se endur pel plaer i la satisfacció de la qualitat cromàtica, de la tècnica acurada, de l’actualitat i l’atreviment d’alguns períodes, de la maduresa del traç, de l’expressivitat dels homes i els paisatges. De la força de la ciutat, de la tendresa del bosc i el camp, de la duresa vital, de l’agressivitat crítica del gravat, del sarcasme esperpèntic d’algun moment. Del cubisme mimètic, de l’avantguardisme parisenc, del realisme ferotge. Però deixem aquests aspectes per a l’anàlisi dels experts i la simple contemplació dels profans.

A mi m’interessa la duresa ideològica, la contestació vital, l’intens dramatisme d’un combat col·lectiu menat des de la soledat. La reflexió i l’anàlisi, l’elaboració permanent d’un discurs simple i radical que tothom podria entendre.

La força d’aquest discurs i la capacitat d’integració portats sempre fins al punt de lluitar contra l’adaptació, l’acomodació, el poder. L’Enric va treballar desesperadament per situar-se sempre al límit, al costat dels més febles, dels més marginals, com volent vacunar-se dels poderosos. Va resistir en solitari el risc de la contaminació. No es va vendre.

Per això, ara, la seva obra adquireix una altra dimensió. Potser fins i tot tingui èxit. Serà just, però serà també la constatació que viu no ho hauria volgut, no ho hauria resistit, no ho hauria acceptat.

Rebel i doctrinari, obrer en el sentit més ampli de l’acceptació, va trobar sempre un moment per al debat apassionat, per a la discussió, per al diàleg, per a la reflexió sobre els canvis vertiginosos que ens cauen al damunt.

Vam esgarrapar sempre instants per a l’amistat. Fora de terme, a Panedes, per exemple, sense les crosses del poder, sense trampes ni enveges. Des d’un respecte intel·lectual i humà que pretenia deixar de banda els papers respectius i  apassionar-nos junts per Girona, per Catalunya i el món.

Mai no ens vam fer trampa i tots dos sabíem que volíem anar a parar allà mateix per camins diferents.

L’exigència crítica, radical i constructiva alhora, va ser el fonament de tota la seva activitat. A través de les teulades del barri vell, o els paisatges de Llagostera, recordem ara l’Enric i constatem que ens era i ens és imprescindible.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 117-118)

1 Desembre 1996 Posted by | Pròlegs, PUBLICACIONS | , , , , , | Comentaris tancats a ENRIC MARQUÈS I RIBALTA