Joaquim Nadal i Farreras

ELS GIRONINS, L’ARQUITECTURA I L’URBANISME

El Punt, edició comarques gironines      

Fa molt pocs dies l’Oriol Bohigas va despatxar l’arquitectura amb una frase lapidària. Venia a dir que en un alt percentatge avui es fa una arquitectura dolenta.

Però aquesta rotunditat no pot amagar el fet que l’urbanisme i l’arquitectura tenen una força extraordinària per modificar l’aspecte físic, l’estructura urbana de la ciutat.

La negació de l’arquitectura no pot portar-nos a un afany liberalitzador i desregulador que previsiblement empitjoraria les coses. Més aviat cal actuar amb un equilibri just entre l’esforç inversor i ordenador del sector públic i la capacitat dinamitzadora de la iniciativa privada.

Però en un cas i altre no és gens fàcil de saber trobar els camins de regeneració urbana que calen i molt menys la sensibilitat, la comprensió, l’estímul i els recursos per fer-ho.

Girona podria ser en relació a totes aquestes qüestions un cas emblemàtic, quasi de laboratori.

Durant anys la ciutat i els gironins havien viscut, i s’hi havien conformat, ens hi havíem conformat, entre una doble cotilla: l’espai limitat, quasi asfixiant d’un eixample petit, esquifit, i el tap immens dels espais públics inutilitzats per a la vida urbana i convertits en autèntiques interrupcions, barreres físiques de la ciutat. Semblava inevitable i no ho era. Però durant decennis la manca d’espai posava les primeres condicions a l’arquitectura. L’urbanisme inexistent deixava créixer la ciutat sense el canemàs indispensable. Les cases es feien, en relació a la ciutat, sense cap referència espaial. Els volums, els materials, els colors, les formes se’n ressentien inevitablement.

Calia prendre el risc d’una acció de xoc. Un revulsiu, una aproximació de conjunt o una realitat global. I s’ha fet. Amb una sacsejada enorme que ha comportat un canvi radical amb aportacions positives, amb aportacions discutibles i polèmiques.

L’aproximació global s’ha fet bàsicament des d’una triple dimensió: a) el creixement i l’equilibri del territori i de la ciutat, b) La formació d’un sistema d’espais públics i c) la regeneració urbana i la recuperació de la identitat.

Pel que fa al primer aspecte emergia una obvietat urgent que ha fet somriure a més d’un però que ha estat confirmada per la realitat: cosir les peces, omplir els buits, unir els barris. L’encaix en el mapa de Girona de Palau, Sta. Eugènia o Sant Ponç-Fontajau – Germans Sàbat, era una quimera física mentre el Pla de Girona, les hortes del Güell o el pla de Fontajau fossin, com eren, espais buits i tancats sense connexió amb la trama urbana i impedint la connexió . L’acció urbanística (els ponts o els carrers) ha estat l’eina per la fusió necessària. L’efecte ha estat immediat. L’ordre del factors ha canviat. Les cases han arribat després dels carrers. Els nous espais urbans han evidenciat els errors i les mancances. Han creat perspectives, han ajudat a mirar les cases i han permès descobrir algunes vergonyes. Però ací i abans d’alguna operació emblemàtica i de prestigi, des d’una certa espontaneitat, l’arquitectura ha fet cas de l’urbanisme. L’arquitectura (o enginyeria) industrial del Pla d’Abastaments o de Mas Xirgu i l’arquitectura del conjunt del Güell són mostres clares d’un canvi qualitatiu notable. Insuficient si voleu, però rellevant. Fontajau, en canvi, ha patit una mica més una arquitectura de la pressa; del bloc o la vivenda unifamiliar de sèrie, sense pensar gaire. Això si, a Fontajau les excepcions destaquen i esdevenen de revista.

La segona aposta és la més atractiva i radical. És com girar el mitjó. Fer públic allò que estava bloquejat i ocupat per serveis públics obsolets (Casernes, Renfe, Feve), girar el punt de mira ciutadà i atorgar categoria de façana als darreres. Posar al mapa els boscos i els rius, crear els parcs, buscar les continuitats dels espais verds, estendre l’equilibri dels equipaments, dotar de cara humana l’estructura urbana. Fer de la plaça i els jardins públics l’antídot contra l’individualisme. On jugaven, on seien, on xerraven els nens i els pares que omplen cada dia ara la plaça Miquel Santaló? Tenien un espai comú, col.lectiu, un punt de trobada?. Vista Alegre, el Parc Central, la plaça de la Constitució, la plaça de Santa Eugènia o la plaça de Fidel Aguilar esdevenen des d’aquesta òptica òrgans vitals; ara imprescindibles i fa quinze o vint anys impensables. Possibles però no imaginats. Els taps dels espais públics tapaven les vergonyes urbanes d’una arquitectura precària. Però la migradesa i precarietat de l’espai públic, al costat de la inèrcia i l’abandonament interpel.laven tothom a la plaça Pompeu Fabra (recordeu els dos solars dels col.legis professionals i aquella tanca infecta?), la plaça Salvador Espriu o la mateixa plaça del Mercat amenaçada de bolets com xampinyons de collita abundosa.

Ho hem mesurat prou bé, ho hem calculat? sabem quants metres hem recuperat i de quins espais amenaçats gaudim? La nostra relació amb el nou entorn urbà és prou de complicitat?

Potser ho hem començat a fer pel barri vell, gràcies a un pla especial que s’aplica meticulosament i amb eficàcia. Hem tret teranyines i hem sanejat carrers. Hem reclamat col·laboració i hem requerit un compromís. I hem trobat un ressò. Voluntat negociadora, disposició a gastar, ganes de participar i col.laborar en un projecte comú. Hem vist aixecar bastides sense parar. I ara hem de veure com s’omplen els pisos buits, com es rehabiliten els antics, com tothom s’engresca a treure la pols. Ací no cal arquitectura que ja hi és i bona. Ací cal cirurgia i sensibilitat.

Però hem fet jugar l’arquitectura. I hem jugat fort. La guia d’arquitectura de Girona ciutat en dóna un testimoni aclaparador. L’arquitectura pública i privada incorporada a l’inventari dels darrers vint anys és espectacular. Hi han col·laborat els de casa i els de fora, els públics i els privats. Sense fórmules conservadores que ara algú ens reclama.

Sense pedanteria, amb l’arquitectura d’encàrrec hem portat el FAD a Girona, hem posat Girona de moda, hem situat Girona a les revistes.

Davant de la dimensió del canvi, quina és l’actitud dels gironins i quina és la dimensió de la polèmica?

Potser podríem dir que no hi ha debat o que hi ha un debat viciat. Globalment hem pait l’arquitectura i l’urbanisme. No ens sobta la innovació, l’experimentació, el canvi. Ens comencen a complaure les formes agosarades i les darreres novetats. Reclamem més arquitectura. L’hem interioritzada tota i en volem més. La ciutat ha canviat de dimensió i de cultura urbana encara que siguem tot just a mig camí. Però ara ja podem ser molt més exigents en la dimensió global i en el detall: en el mobiliari, en l’enllumenat, en la senyalització, en l’arbrat, en el panot, en els paviments.

Davant de tot això no sé si la nòmina de les polèmiques respòn a la sensibilitat col·lectiva o es limita a posicions parcials de caire individual.

Amb el nou forat, immens, al final del parc Central, amb la façana neta, amb una visió sense obstacles, de la Farinera Teixidor la disposició en alçada dels volums de la Torre Girona que ens han preparat en LLuís Domènech i la Roser Amador em sembla una fita final del parc, un còrner que deixa net un gran espai i que culmina amb verd el primer pulmó de la democràcia després d’anar saltant tots els obstacles de les herències passades. O és que voliem un tap xato a la Carretera de Santa Eugènia?.

A mi no m’alarmen gens, i no em semblen pas mostres poc cultes de mentalitats poc sensibles ni els colors, ni els ascensors, ni els vials, ni els forats de les muralles que tenen una lectura culta.

El sistema Devesa-Ribes del Ter adquireix una dimensió urbana tan central, recolzada en tres ponts, dos d’ells completament nous, que ja no sé veure la Devesa lluny de Girona. He començat a pensar des de Girona en la proximitat, la familiaritat, la humanitat de Fontajau i Germans Sàbat. El meu horitzó i el de molts gironins salta el Ter, se’n va de la Devesa i abraça el riu a banda i banda. A peu o en bicicleta la riba esquerra del Ter ja no és el desert de l’altra banda, ni el suburbi; és la ciutat sencera que creix. La Devesa no s’allunya ni es perd. S’ha convertit ja ara en un immens passadís arbrat entre dues ciutats.

M’alarma, en canvi, el creixement i les densitats de Mas Abella. I mentre uns quants s’entretenen en polèmiques subjectives i de saló, veig créixer amb indignació i impotència l’efecte pòstum d’una herència del passat. Els blocs que s’alcen a banda i banda de l’avinguda Pericot, són massa alts i la set de l’espai mata tota l’arquitectura, poca, que tenen. Però en la seva dimensió inevitable aquest fenomen no ha merescut cap comentari. Deu ser que no fa mal

Em dol, i m’ha dolgut en el passat, ensopegar en algun fait acompli incorregible. Però he volgut triar sempre, en el mar de la confusió, aquells fets irreparables que sé que estendran el seu pes al llarg de molts anys i en la influència de les condicions de vida d’alguns centenars de gironins.

Per això ens hem decantat més per un cert arbitrisme democràtic (l’opció real per canviar les coses) que per la tossuderia conservadora d’aquells que des de l’oposició municipal s’han aturat a l’anècdota superficial dels encàrrecs, els expedients o les portes i els ascensors.

Vull pensar que avui, amb els fets, amb l’ocupació sistemàtica i creixent de la ciutat real el nou dinamisme social de Girona rendeix tribut per fi, a la força transformadora (amb limitacions) de l’arquitectura i l’urbanisme democràtics. L’ús de l’espai urbà, l’ús social i col·lectiu, n’és alhora una expressió i una conquesta.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

25 Agost 1996 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: