Joaquim Nadal i Farreras

ELS GIRONINS I LA CULTURA

El Punt, edició comarques gironines

M’agradaria tenir un diagnòstic clar, una radiografia, de la situació cultural de la nostra ciutat i de les actituds i els hàbits culturals dels gironins. Tinc algunes intuicions i algunes evidències, però penso que potser ha arribat l’hora d’obrir un gran debat sobre aquesta qüestió per aclarir què tenim, què no tenim, què volem i què ens convé.

Amb una certa perspectiva històrica, les generacions de mitjana edat podríem potser fer un balanç satisfactori, positiu. Però hauríem de mirar de no caure en el triomfalisme autocomplaent. Seria fàcil, massa fàcil, però seria poc creatiu.

Hi ha, això sí, motius per l’optimisme. Motius que hem de ponderar i que hem de valorar. Sense anar més lluny penso que ara ja es pot dir ben bé que l’oferta cultural de la ciutat s’ha diversificat prou com perque no sigui fàcil seguir-ho tot. En pocs dies de juliol vam poder assistir a la presentació de la Guia d’arquitectura de Girona que ha preparat en Josep M. Birulés per compte del Col·legi d’Arquitectes, a la presentació del llibre sobre Rafael Masó, arquitecte noucentista, i a la inauguració de l’exposició antològica dedicada a l’obra i a la vida de l’Enric Marquès. Pels mateixos dies alguns ens vam perdre el col·loqui sobre Ausiàs March preparat per la Lola Badia i d’altres no vam poder assistir als actes i concerts dels Premis de Música Ciutat de Girona vinculats al Curs Internacional d’Interpretació Musical. Raimon va tornar a Girona no pas per cantar tot i que va cantar Ausiàs March, Xavier Monsalvatge  ha vingut a Girona a exercir de jurat dels seus premis, i Oriol Bohigas o Josep Martorell van haver de deixar els darrers episodis del congrés de la UIA per venir a Girona per donar un volt pel barri vell i per presentar la seva proposta d’arquitectura per la promoció del Parc de les Casernes. La concentració d’activitat vinculada, en sentit ampli, amb el concepte de cultura és d’una densitat notable i és fora de qualsevol dubte.

El pes de la Universitat, de la societat civil o de les institucions es nota i molt.

Tot i això, darrerament s’alcen veus crítiques i fins i tot molt crítiques anunciant el retorn de deserts passats. Col·laboradors diversos de la premsa local han insistit en un panorama innocu i poc engrescador, gens estimulant, negat amb la creativitat. L’art, l’arquitectura, la literatura, el clima cultural de la ciutat és en alguns casos passat per la pedra d’esmolar. Algun dia, no sé si portat per un excés de zel o simplement per la hipersensibilitat, he temut que des d’alguns sectors d’opinió s’importava el fantasma del Titànic veí.

La veritat és que em sembla que no n’hi ha per tant. I que els vents que bufen prometen més bons auguris.

No obstant, els senyals d’alerta no hi sobren pas. Més aviat ens convé un repàs general i una nova empenta. Ens convé de veritat aprofundir en algunes qüestions que tenim pendents i empantanegades.

D’acord amb el que definíem com l’actitud vital dels gironins hem de dir que no hi ha lloc per l’alarmisme i en canvi és convenient d’obrir un debat ciutadà que plantegi unes quantes qüestions.

Una primera sobre la mateixa noció de cultura. Sovint hi hem aplicat una conceptualització elitista, central i restrictiva. Hauríem arribat a caure en la temptació de l'”alta cultura” igual com d’altres haurien caigut en la trampa de la cultura popular i tradicional. Els continguts de la cultura no admeten límits ni categories; és més una actitud amb vocació d’universalitat, amb la possibilitat de trencar barreres, de generar igualtat. Hem de trencar la mateixa cotilla del concepte i obrir la porta de bat a bat a conceptes nous lligats al món de l’audiovisual, de la comunicació, del lleure, i fins i tot de la gastronomia. L’àmbit de la cultura urbana s’eixampla i esbatana, trenca motllos, incorpora grups, tendències, col.lectius sense límit. Aquesta sacsejada obliga també a trencar els límits territorials i a proposar una visió més globalitzadora encara tot just encetada de forma només incipient. En relació a la cultura en el territori no hem de caure en l’arbitrisme però tampoc no hem de condescendir a la demanda exclusiva sense moure les peces de l’oferta.

Hi ha també una qüestió determinant que ha sorgit quasi per generació espontània. Girona ha passat de la penuria total d’equipaments a disposar de tres Cases de Cultura. Durant un temps la que en tenía el nom no en feia i poc a poc va ser desbordada per les iniciatives sorgides de la “Mercè”. Ara però la Caixa de Girona programa la Fontana d’Or com una autèntica Casa de Cultura, la Mercè continua amb èxit desplegant la polivalència de les seves activitats, i la Casa de Cultura ha iniciat la inevitable renovació.

Davant d’aquesta oferta potser no cal gaire intervencionisme cultural des de les institucions. Potser només unes dosis de racionalitat i coordinació, però res més. Està bé que competim i està bé que ampliem l’oferta. La clau només està en l’usuari i la seva resposta a tots aquests estímuls. I una clau pel futur: la incorporació dels universitaris en aquest camp. Molts ja ho fan, però encara no són prou i segueix havent-hi un abisme que separa la cultura de l’aula de la cultura de la ciutat. Ja s’han explorat algunes vies però em penso que en els circuits habituals de la cultura ciutadana els potencials consumidors des de les facultats encara no s’hi acosten prou.

Pel que fa els equipaments, estic convençut que les veus crítiques no poden alçar massa la veu. Alguns tampoc no els freqüenten. Les fórmules d’animació que va introduir en Joan Surroca han de continuar i ampliar-se fins a cobrir tot el panorama dels grans contenidors culturals de la ciutat. I hem de mirar de sortir de l’entrebancament del Museu del Cinema i del Museu dels Jueus. Girona té pressa. I hem de trobar resposta a aquesta pressa. La sola intuició del que podria representar el Museu del Cinema en ple funcionament ens té neguitosos a tots pensant que els retards en el finançament tradueixen unes actituds limitades i curtes de mires que diuen poc a favor de la sensibilitat i de l’olfacte cultural d’algunes administracions.

Però un cop garantides les peces bàsiques: Universitat, Cases de Cultura, sistema de Museus, Teatre, Centres Cívics queda pendent l’aclariment del mapa bibliotecari de la ciutat com a única mancança bàsica, tret potser de la necessitat d’alguna sala-auditori climatitzada i condicionada del tot. Orientades les mancançes, el panorama dels equipaments quedaria francament ben dotat i fins i tot excel.lentment dotat.

Però ara potser perque les necessitats bàsiques ja estan cobertes, les prioritats clau es situen en un altre terreny. No en l’oferta cultural i potser tampoc en la demanda cultural, sino en la producció, la creativitat.

Les arts plàstiques, el cinema o la música plantegen, només a títol d’exemple, alguns camps on no sabríem veure ni la crítica ni el debat i és on més ens cal. Algú qüestiona la política d’exposicions, de projeccions, de cicles, o de concerts?. I en canvi no és en aquest terreny on es pot prendre, de veritat, el pols de la ciutat?.

Estic convençut que lluny de les actituds hipercrítiques, de les valoracions negatives, ens cal preguntar-nos de veritat què volem entre tots. I fer d’aquesta pregunta el revulsiu que encara ens cal per corregir totes aquelles qüestions que posen en entredit el nostre model cultural per manca de predisposició i de generositat des dels àmbits institucionals i ciutadans.

Plural en relació a la dansa i Temporada Alta pel que fa al teatre es situarien com la cara i la creu d’unes polítiques que, en el seu encert global, reclamen encara dosis apassionades de debat.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

18 Agost 1996 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: