Joaquim Nadal i Farreras

ELS GIRONINS I LA DEVESA

El Punt, edició comarques gironines

(A la Isabel Salamaña i l’Anna Pagans que viuen i pateixen la Devesa com ningú).

La Devesa de Girona viu un moment immillorable. Per primera vegada en molt temps es comença a notar una millora substancial en tots els aspectes. En l’aspecte botànic, sens dubte, que és i ha estat l’obsessió prioritària  de l’Ajuntament durant molt de temps. Però també en la diversificació de l’ús social del nostre parc, en l’acostament del parc a la ciutat, en l’ordenació, neteja i sanejament amb l’eliminació de tots els cossos estranys que havien pervertit el sentit primigeni del parc, i amb l’anunci de millores imminents que acabaran de configurar el sentit urbà d’un entorn vegetal d’una magnitud sense precedents.

Em sembla que convé entretenir-nos a fons i en detall en aquests canvis. És bo que els poguem presentar i anunciar a tots aquells gironins que no van mai o que van poc a la Devesa i que poden sentir-se deconcertats davant d’informacions o d’opinions que lluny de la tossuda realitat anuncien cataclismes impensables situats només en una estranya irritació personal no avalada pels fets.

Comencem pel manteniment i regeneració de la massa vegetal. Convé aclarir que els arbres es reguen regularment, es poden, es tracten, s’hi apliquen tècniques quirúrgiques i tractaments fitosanitaris. Es tallen alguns arbres: els dolents i perillosos i se’n planten sistemàticament de nous d’un diàmetre i d’una alçada que garanteixen d’entrada una presència física d’impacte. Avui, i això és bàsic, la continuïtat i renovació de la massa vegetal està plenament garantida de cara al futur.

En segon lloc hem de parlar de l’àmbit de la Devesa que s’ha ampliat considerablement. Avui hi ha més Devesa. En part perque s’han regenerat espais que s’havien ocupat i privatitzat i en part perque s’han ampliat els límits i la superfície. En el primer aspecte s’ha de remarcar l’enderroc del tir al plat, que ha donat lloc a la nova àrea de picnic, l’enderroc del Piscis que ha permès ampliar la zona esportiva, la supressió d’una part de la hípica que ha permès obrir un nou espai de gespa al cor mateix de la Devesa. El sanejament de pous, casetes, i edificis inútils que enlletgien la imatge de conjunt, i el compromís d’abast històric del trasllat del rugby del GEiEG a Palau que ha de significar la plena recuperació al seu estat primigeni de l’emblemàtic Camp de Mart avui transformat en un vell estadi i un conjunt d’instal.lacions decadents que desdiuen de l’aposta futura que fem pel futur del parc. Finalment, l’eliminació del pas de la carretera pel bell mig d’un espai reservat al creixement de l’arbreda  i la recol.locació de la vialitat en una posició tangencial a tocar el viaducte del tren i el punt de contacte del Ter i l’Onyar, eixamplen i oxigenen la Devesa en una operació difícil i intensa que s’assembla al moviment expansiu de la corda quan es tensa l’arc. Són molts mils metres més de Devesa; més arbres i més espai pels usuaris.

I aquesta és una tercera dimensió que ara és bo de recordar ací. El número i la condició dels usuaris de la Devesa ha canviat. Ha canviat molt. Ja no és, i no pot ser, el passeig obligat d’estiu dels gironins endiumenjats per suplir a la fresca el Rambleig de l’hivern. Queden pocs antics nostàlgics i romàntics de la Devesa. Hi ha poca gent que hi busqui el paradís i això que és legítim i sa de somniar. Però per trobar el paradís cal una actitud disposada i oberta capaç de reconèixer que els temps han canviat i que la recuperació de la Devesa ara passa per altres paràmetres. Primer, una dimensió pedagògica. Infants, nois i noies de les escoles de Girona que troben el camí d’un itinerari botànic i d’una recerca misteriosa a traves del treball científic i didàctic que es prepara acuradament i es difón de forma extensa des del centre d’educació ambiental (un antic magatzem d’andròmines i de caixes de begudes transformat de soca rel i plenament recuperat). Després, una dimensió lúdica: als jardins o al picnic, cada dia o els caps de setmana, per contemplar la diversitat dels jardins o per compartir taula i esbarjo amb la família, els amics, o el sindicat. I una dimensió esportiva feliçment retrobada a l’Estadi de la Joventut heroicament conservat per l’Associació de Futbolistes Veterans i ara reprès pel servei d’esports de l’Ajuntament, o renovada totalment a les piscines on la degradació s’havia apoderat de tot i ara cada estiu proclamen un autèntic festival de democràcia aquàtica en un entorn que, si hem de jutjar pel número d’usuaris, es feia del tot imprescindible i havia decaigut innecessàriament.

I de nit, la gernació que s’aglomera en una nova versió dels vermuts dels anys cinquanta a les carpes bigarrades a la fresca benefactora que situa Girona en les rutes de la nit i competeix amb eficàcia  amb les arenes de la costa.

Ara, a més, s’ha acabat la pols, la improvisació, la terra de ningú, els vells magatzems de ferralla motoritzada; s’han definit els límits, podem trobar les vores, apamar els espais, entrar a la Devesa amb seguretat. Els arbres, els aparcaments, el nou enllumenat i els nous espais, nous de veritat, conquerits a la improvisació marquen una accessibilitat abans inexistent. No hi ha cap batalla perduda; el cotxe es queda a les portes de la Devesa i la ciutat, testimoni mut d’un canvi radical. És clar que no recuperem el Güell i el pont Eiffel. Però ja els havíem perdut a canvi de res. Ara, en canvi, hem recuperat l’espai i la seva dimensió humana. Les pedres cantelludes assenyalen el límit del parc i la ciutat. Un parc urbà, una ciutat verda. I per si tot això fos poc al pont de can Vidal, a quatre passes del carrer de Figuerola, a només un pas de zebra un gran espai ben nou, la nova plaça, el saló més gran d’entrada a la Devesa, el vestíbul de pedra del Passeig de la Sardana; un gran espai peatonal que garanteix la connexió fluida entre la Devesa i la ciutat.

Ahir i abans d’ahir, l’anarquia dels cotxes, la foscor de la nit, les intimidacions forçades, la  manca d’espai no havien fet alçar cap veu  admonitòria. Tot estava deixat de la mà de Déu, però era com si res no tingués cap mena d’importància. Afegim-hi encara la brutal limitació del trànsit del passeig de la Devesa i tindrem un panorama complet d’un nou sistema d’accessos amb punts abans inexistents: al passatge del passeig de la Devesa i el carrer de Joaquim Vayreda que ara s’obre, a la nova plaça del pont de can Vidal, al giratori i la nova Rambla de Ramon Folc i al nou espai del passeig de la Copa fins a la nova Devesa recuperada a la corda mateixa de l’arc.

No cal dir que l’opció de desdoblar la Devesa en un nou gran parc fluvial, les ribes del Ter, és l’aposta més seriosa per a la continuïtat de la Devesa. A banda i banda del Ter, unit per diversos ponts i un nou pont peatonal s’alçarà l’espai públic natural més gran de la ciutat i el sistema d’equipaments esportius més potent.

En aquest context salta la llebre annecdòtica i mal plantejada de l’anomenat vial perimetral. Més acuradament, un autèntic passeig de circumval.lació de la Devesa. Un passeig previst a tots els plans, compatible per cotxes i vianants amb uns quants aparcaments, al servei del parc i disposat a ordenar i sanejar l’anarquia de vehicles dels passeigs de la part de darrera. Algú s’imagina aquest passeig com una via de circumval.lació, com un vial alternatiu, com un carrer dedicat preferentment a la circumval.lació? algú pot concebre i deduir de tota la documentació coneguda que es vol pervertir el sentit del parc amb una gran muralla?. Al passeig de circumval.lació hi aniran els cotxes i hi aparcaran els cotxes dels usuaris de la Devesa, però no hi passaran els cotxes, no hi faran dreceres, no hi faran gimcanes, no espatllaran els recs i les canalitzacions, no empastifaran d’oli i de quitrà el seu entorn. Al passeig perimetral hi arribaran els cotxes pel mercat o per l’esbarjo, s’aturaran una estona, portaran mainada a fer footing o a jugar a futbol i ajudaran a articular un parc que reclama més i més usuaris per tal de fer-ne el paradís retrobat de molts i garantint que mai no voldrà ser el paradís perdut de ningú.

Algú havia reclamat en el passat una punta més d’urbanització a la Devesa, un urbanisme i una ordenació insinuats, però clars.

L’Ajuntament ha optat per una intervenció dura en el sanejament i tova en la reordenació, privilegiant la vegetació i l’espai natural però procurant la compatibilitat entre aquest immens bosc de plàtans i els nostres ciutadans.

No hi veieu triomfalisme en aquestes notes. Veieu-hi la passió de l’acció, el compromís amb la natura, l’aposta pel futur i el progrés. Sabem que tota la feina és a mig fer. Però sabem veure el final d’un gran projecte.

Una magnífica tanca de formigó i ferro, les fulles metàl.liques de l’entorn de la zona esportiva no són la muralla de res, no atempten contra la singularitat del parc, són la dignificació d’un espai públic, tancat durant decennis per una trista tela metàl.lica de galliner.

Us convidem, de veritat, a participar amb entusiasme d’aquesta aposta de futur que ens engresca tant i que sabem que estem conduint pels camins que havíem traçat entre tots en el moment de la màxima intensitat de la reivindicació cívica.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Anuncis

12 Agost 1996 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: