CONSTRUIR L’ALTERNATIVA

La Vanguardia

PUBLICAT A: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1996/08/30/pagina-16/33944808/pdf.htm

ELS GIRONINS i LA COHESIÓ SOCIAL

El Punt, edició comarques gironines

Avui tornem al principi. El primer dia fèiem una aproximació entre la ciutat i els ciutadans. Reclamàvem més atenció, tota l’atenció, per les actituds col.lectives i cíviques i pel canvi social. Volíem posar de manifest que teníem l’oportunitat de trencar la falsa dialèctica d’una dicotomia negativista i que en la seva actitud els gironins donaven mostres d’una nova capacitat per engrescar-se, implicar-se i estimular una nova visió de la ciutat i un plantejament més ambiciós pel seu futur. Després durant uns dies hem apuntat alguna de les qüestions més rellevants de la relació entre els ciutadans i alguns aspectes puntuals o generals de la ciutat.

Avui, en canvi, i com a conclusió volem concentrar-nos en les qüestions que es susciten al voltant de la relació dels gironins entre ells. Com es construeix la cohesió social, com s’articula un marc de convivència, com es treballa, des de la consciència cívica, la igualtat.

Ho fem com a conclusió perque ens sembla que aquesta és la clau del futur. El canvi físic, la transformació i modernització de la ciutat és només una condició prèvia, un factor que propicia el marc de les relacions socials, i a vegades, esdevé una mera expressió d’aquesta nova situació. Però l’estructura física no ho és tot ni de bon tros. El que és determinant, bàsic, fundacional per la ciutat del futur és la cohesió social.

Quina és, en aquest sentit, la disposició dels gironins a relacionar-se entre ells i quina la visió de conjunt, la percepció de l’estat real de la ciutat?

Ací, sens dubte, queda encara molt de camp per córrer. I en aquest terreny no hem explorat prou els recursos tècnics i científics de la sociologia i d’altres ciències socials per aproximar-nos amb una metodologia adequada a l’heterogeneïtat del nostre entramat social.

Quina és la visió dels gironins d’uns barris en relació a d’altres barris? Quina és la percepció dels gironins del centre en relació als gironins de la perifèria? quin és el  grau de consciència de les desigualtats­? quina la imatge de la implantació física i social dels nous immigrants? quina és la noció de ciutat d’un i altres? o com interioritzen els gironins de la nova Girona, la Girona vella i secular? Com funcionen les relacions centre-perifèria? quina és la geografia física i social de l’atur, la marginació o la pobresa?.

No es tracta, naturalment, d’inventariar una llarga nòmina de mancances. Convé més aviat trencar barreres, trencar fronteres, desfer malentesos, i aproximar les posicions i els punts de vista dels gironins.

I hem de començar per convencer tothom que les coses han canviat molt. La mobilitat urbana i la mobilitat social.

Hi ha gironins aturats en una imatge de Germans Sàbat que és una foto fixa de fa entre trenta i quaranta anys. Res a veure amb la realitat. El canvi, els factors de canvi, la determinació pel canvi, han estat decisius. Les noves generacions s’han acostat als pioners han tornat al poble i han segellat el model més complet, més acabat, de nova cohesió social a una peça gran de la ciutat. Els fills i els néts dels primers ocupants de les cases de l’Obra Sindical de l’Hogar omplen les cases i pisos nous de Fontajau, de Domeny, de Mas Catofa, de Torres de Taialà. La soldadura física de la ciutat no és res al costat del grau d’integració i de cohesió social, de solidaritat, de consciència cívica que s’ha assolit.

La complementarietat entre la força espontània de la voluntat i de la iniciativa privada i la capacitat de resposta de la iniciativa pública s’han trobat amb una societat civil projectada cap enfora, compromesa amb les lluites i les reivindicacions veïnals dels anys seixantes i setantes. La coincidència física del bàsquet d’alta competició i el bàsquet de Taialà en el mateix pavelló, la coincidència en unes mateixes mans d’un restaurant popular i d’un d’alta cuina, les noves botigues, els tallers emprenedors, l’expectativa d’un Institut es dibuixen com l’expressió contundent d’una visió social projectada cap el futur. Amb unes arrels fortíssimes, emotives, d’una fidelitat absoluta als origens més immediats (la creació del barri) o més remots (els territoris d’origen), i amb un nou compromís amb la nova ciutat, la Girona del futur. Els ponts reals (els nous ponts sobre el Ter) han esdevingut el símbol dels ponts espirituals, dels nexes d’unió, del cordó umbilical, amb una nova civilitat. L’orgull gironí dels veïns de Germans Sàbat es combina amb un equilibri ajustat amb l’autosatisfacció per haver canviat el barri, per haver canviat el poble. Quan algun gironí distret apel·la encara al suburbi per referir-se a Germans Sàbat fereix la sensibilitat dels veïns d’aquest barri però expressa sobretot haver perdut el sentit de la història i de la ciutat i haver-se aturat en una època feliçment superada.

La dimensió real de la nova ciutat no admet fronteres de cap mena i ja no admet drets adquirits en el passat; tots participem d’un mateix conjunt i d’un mateix projecte i el sentit de la solidaritat vol dir ara superar els vells individualismes, les actituds tancades i conservadores, el sentit de la discriminació per activa o per passiva. És un canvi d’actitud en relació als altres gironins i en relació a la pròpia ciutat. Els que viuen a la ciutat han de jugar a fons el sentit de la col.lectivitat, els que viuen a la ciutat i viuen de la ciutat han d’afegir-hi un compromís adicional: gastar a la ciutat, fer treballar la ciutat, promocionar la ciutat.

L’objectiu de la cohesió social passa per uns quants aspectes diferenciats. Privilegiar l’educació, la formació, la cultura. En tots els terrenys, des de l’educació d’adults a l’educació universitària, com un tot, i per a tots. Sabent que la capacitat de transformació i de canvi de la cultura és d’una gran efectivitat i d’una incidència real en el teixit social i en la sensibilitat col.lectiva. Desplegar en aquest aspecte polítiques amb una vocació de difusió i d’intervenció generalitzades, assumibles des de tots els àmbits amb vocació de construir la cohesió social des d’aquest camp.

No cal dir  que ens situem en un terreny poc mesurable però en canvi ens acostem a aquells canvis qualitatius que culminen tot un model.

Promoure accions per l’ocupació, pel desenvolupament i el creixement econòmic. Garantir una taxa d’atur baixa i baixant, assegurar un nivell de renda alt i creixent i propiciant d’aquesta manera que els principis bàsics de la igualtat -negació de la marginació- s’assoleixen.

Desmentir d’aquesta manera el fatalisme que atorga a les societats riques un marge per l’empobriment i demostrar que, en l’àmbit local, és possible desfer el cercle viciós de la reproducció i autoalimentació de la pobresa.

Cohesionar els barris dotant-los d’un espai propi, urbà i humà, per al desenvolupament del sentit comunitari de l’acció col.lectiva i incentivar la lluita per la qualitat de vida des d’aquests àmbits.

I assegurar que en aquest model ideal però possible hi ha tots els mecanismes per assegurar la seva sostenibilitat. Prendre consciència de quina ciutat hem volgut fer.

Amb aquesta ciutat al cap, amb tots els gironins compromesos amb el futur, amb garanties plenes de dedicació i treball en aquesta direcció mirem el futur, reconeixem el camí pendent de recórrer però proclamem una visió plena d’optimisme.

La nostra cohesió social passa avui per deixar de banda el fatalisme i la indiferència, per assumir una actitud de debat i esperit crític permanent, per senyalar en l’horitzó uns objectius abastables i per avançar en aquesta direcció.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ELS GIRONINS, L’ARQUITECTURA I L’URBANISME

El Punt, edició comarques gironines      

Fa molt pocs dies l’Oriol Bohigas va despatxar l’arquitectura amb una frase lapidària. Venia a dir que en un alt percentatge avui es fa una arquitectura dolenta.

Però aquesta rotunditat no pot amagar el fet que l’urbanisme i l’arquitectura tenen una força extraordinària per modificar l’aspecte físic, l’estructura urbana de la ciutat.

La negació de l’arquitectura no pot portar-nos a un afany liberalitzador i desregulador que previsiblement empitjoraria les coses. Més aviat cal actuar amb un equilibri just entre l’esforç inversor i ordenador del sector públic i la capacitat dinamitzadora de la iniciativa privada.

Però en un cas i altre no és gens fàcil de saber trobar els camins de regeneració urbana que calen i molt menys la sensibilitat, la comprensió, l’estímul i els recursos per fer-ho.

Girona podria ser en relació a totes aquestes qüestions un cas emblemàtic, quasi de laboratori.

Durant anys la ciutat i els gironins havien viscut, i s’hi havien conformat, ens hi havíem conformat, entre una doble cotilla: l’espai limitat, quasi asfixiant d’un eixample petit, esquifit, i el tap immens dels espais públics inutilitzats per a la vida urbana i convertits en autèntiques interrupcions, barreres físiques de la ciutat. Semblava inevitable i no ho era. Però durant decennis la manca d’espai posava les primeres condicions a l’arquitectura. L’urbanisme inexistent deixava créixer la ciutat sense el canemàs indispensable. Les cases es feien, en relació a la ciutat, sense cap referència espaial. Els volums, els materials, els colors, les formes se’n ressentien inevitablement.

Calia prendre el risc d’una acció de xoc. Un revulsiu, una aproximació de conjunt o una realitat global. I s’ha fet. Amb una sacsejada enorme que ha comportat un canvi radical amb aportacions positives, amb aportacions discutibles i polèmiques.

L’aproximació global s’ha fet bàsicament des d’una triple dimensió: a) el creixement i l’equilibri del territori i de la ciutat, b) La formació d’un sistema d’espais públics i c) la regeneració urbana i la recuperació de la identitat.

Pel que fa al primer aspecte emergia una obvietat urgent que ha fet somriure a més d’un però que ha estat confirmada per la realitat: cosir les peces, omplir els buits, unir els barris. L’encaix en el mapa de Girona de Palau, Sta. Eugènia o Sant Ponç-Fontajau – Germans Sàbat, era una quimera física mentre el Pla de Girona, les hortes del Güell o el pla de Fontajau fossin, com eren, espais buits i tancats sense connexió amb la trama urbana i impedint la connexió . L’acció urbanística (els ponts o els carrers) ha estat l’eina per la fusió necessària. L’efecte ha estat immediat. L’ordre del factors ha canviat. Les cases han arribat després dels carrers. Els nous espais urbans han evidenciat els errors i les mancances. Han creat perspectives, han ajudat a mirar les cases i han permès descobrir algunes vergonyes. Però ací i abans d’alguna operació emblemàtica i de prestigi, des d’una certa espontaneitat, l’arquitectura ha fet cas de l’urbanisme. L’arquitectura (o enginyeria) industrial del Pla d’Abastaments o de Mas Xirgu i l’arquitectura del conjunt del Güell són mostres clares d’un canvi qualitatiu notable. Insuficient si voleu, però rellevant. Fontajau, en canvi, ha patit una mica més una arquitectura de la pressa; del bloc o la vivenda unifamiliar de sèrie, sense pensar gaire. Això si, a Fontajau les excepcions destaquen i esdevenen de revista.

La segona aposta és la més atractiva i radical. És com girar el mitjó. Fer públic allò que estava bloquejat i ocupat per serveis públics obsolets (Casernes, Renfe, Feve), girar el punt de mira ciutadà i atorgar categoria de façana als darreres. Posar al mapa els boscos i els rius, crear els parcs, buscar les continuitats dels espais verds, estendre l’equilibri dels equipaments, dotar de cara humana l’estructura urbana. Fer de la plaça i els jardins públics l’antídot contra l’individualisme. On jugaven, on seien, on xerraven els nens i els pares que omplen cada dia ara la plaça Miquel Santaló? Tenien un espai comú, col.lectiu, un punt de trobada?. Vista Alegre, el Parc Central, la plaça de la Constitució, la plaça de Santa Eugènia o la plaça de Fidel Aguilar esdevenen des d’aquesta òptica òrgans vitals; ara imprescindibles i fa quinze o vint anys impensables. Possibles però no imaginats. Els taps dels espais públics tapaven les vergonyes urbanes d’una arquitectura precària. Però la migradesa i precarietat de l’espai públic, al costat de la inèrcia i l’abandonament interpel.laven tothom a la plaça Pompeu Fabra (recordeu els dos solars dels col.legis professionals i aquella tanca infecta?), la plaça Salvador Espriu o la mateixa plaça del Mercat amenaçada de bolets com xampinyons de collita abundosa.

Ho hem mesurat prou bé, ho hem calculat? sabem quants metres hem recuperat i de quins espais amenaçats gaudim? La nostra relació amb el nou entorn urbà és prou de complicitat?

Potser ho hem començat a fer pel barri vell, gràcies a un pla especial que s’aplica meticulosament i amb eficàcia. Hem tret teranyines i hem sanejat carrers. Hem reclamat col·laboració i hem requerit un compromís. I hem trobat un ressò. Voluntat negociadora, disposició a gastar, ganes de participar i col.laborar en un projecte comú. Hem vist aixecar bastides sense parar. I ara hem de veure com s’omplen els pisos buits, com es rehabiliten els antics, com tothom s’engresca a treure la pols. Ací no cal arquitectura que ja hi és i bona. Ací cal cirurgia i sensibilitat.

Però hem fet jugar l’arquitectura. I hem jugat fort. La guia d’arquitectura de Girona ciutat en dóna un testimoni aclaparador. L’arquitectura pública i privada incorporada a l’inventari dels darrers vint anys és espectacular. Hi han col·laborat els de casa i els de fora, els públics i els privats. Sense fórmules conservadores que ara algú ens reclama.

Sense pedanteria, amb l’arquitectura d’encàrrec hem portat el FAD a Girona, hem posat Girona de moda, hem situat Girona a les revistes.

Davant de la dimensió del canvi, quina és l’actitud dels gironins i quina és la dimensió de la polèmica?

Potser podríem dir que no hi ha debat o que hi ha un debat viciat. Globalment hem pait l’arquitectura i l’urbanisme. No ens sobta la innovació, l’experimentació, el canvi. Ens comencen a complaure les formes agosarades i les darreres novetats. Reclamem més arquitectura. L’hem interioritzada tota i en volem més. La ciutat ha canviat de dimensió i de cultura urbana encara que siguem tot just a mig camí. Però ara ja podem ser molt més exigents en la dimensió global i en el detall: en el mobiliari, en l’enllumenat, en la senyalització, en l’arbrat, en el panot, en els paviments.

Davant de tot això no sé si la nòmina de les polèmiques respòn a la sensibilitat col·lectiva o es limita a posicions parcials de caire individual.

Amb el nou forat, immens, al final del parc Central, amb la façana neta, amb una visió sense obstacles, de la Farinera Teixidor la disposició en alçada dels volums de la Torre Girona que ens han preparat en LLuís Domènech i la Roser Amador em sembla una fita final del parc, un còrner que deixa net un gran espai i que culmina amb verd el primer pulmó de la democràcia després d’anar saltant tots els obstacles de les herències passades. O és que voliem un tap xato a la Carretera de Santa Eugènia?.

A mi no m’alarmen gens, i no em semblen pas mostres poc cultes de mentalitats poc sensibles ni els colors, ni els ascensors, ni els vials, ni els forats de les muralles que tenen una lectura culta.

El sistema Devesa-Ribes del Ter adquireix una dimensió urbana tan central, recolzada en tres ponts, dos d’ells completament nous, que ja no sé veure la Devesa lluny de Girona. He començat a pensar des de Girona en la proximitat, la familiaritat, la humanitat de Fontajau i Germans Sàbat. El meu horitzó i el de molts gironins salta el Ter, se’n va de la Devesa i abraça el riu a banda i banda. A peu o en bicicleta la riba esquerra del Ter ja no és el desert de l’altra banda, ni el suburbi; és la ciutat sencera que creix. La Devesa no s’allunya ni es perd. S’ha convertit ja ara en un immens passadís arbrat entre dues ciutats.

M’alarma, en canvi, el creixement i les densitats de Mas Abella. I mentre uns quants s’entretenen en polèmiques subjectives i de saló, veig créixer amb indignació i impotència l’efecte pòstum d’una herència del passat. Els blocs que s’alcen a banda i banda de l’avinguda Pericot, són massa alts i la set de l’espai mata tota l’arquitectura, poca, que tenen. Però en la seva dimensió inevitable aquest fenomen no ha merescut cap comentari. Deu ser que no fa mal

Em dol, i m’ha dolgut en el passat, ensopegar en algun fait acompli incorregible. Però he volgut triar sempre, en el mar de la confusió, aquells fets irreparables que sé que estendran el seu pes al llarg de molts anys i en la influència de les condicions de vida d’alguns centenars de gironins.

Per això ens hem decantat més per un cert arbitrisme democràtic (l’opció real per canviar les coses) que per la tossuderia conservadora d’aquells que des de l’oposició municipal s’han aturat a l’anècdota superficial dels encàrrecs, els expedients o les portes i els ascensors.

Vull pensar que avui, amb els fets, amb l’ocupació sistemàtica i creixent de la ciutat real el nou dinamisme social de Girona rendeix tribut per fi, a la força transformadora (amb limitacions) de l’arquitectura i l’urbanisme democràtics. L’ús de l’espai urbà, l’ús social i col·lectiu, n’és alhora una expressió i una conquesta.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

CATALUÑA Y EL HECHO DIFERENCIAL

La Vanguardia

PUBLICAT A: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1996/08/23/pagina-13/33937483/pdf.html

 

ELS GIRONINS I EL COMERÇ

El Punt, edició comarques gironines

En els darrers mesos aquesta qüestió ha adquirit una certa notorietat acompanyada de polèmica.

L’Ajuntament de Girona té molt clar, i vol deixar molt clar, que considera l’activitat comercial com un element clau de la vida econòmica i social de la ciutat. I encara volem afegir que aspirem a comptar amb la participació activa, dinàmica i compromesa dels botiguers en el desplegament d’un model global de ciutat.

Aquesta participació requereix la clarificació dels objectius i de les propostes del món del comerç que en algun moment han adoptat posicions restrictives, proteccionistes i d’un cert gremialisme. Vist així, trobem que estaria en part justificada la impressió que Girona és una ciutat de botiguers amb connotacions pejoratives.

És clar que aquesta és una idea que no compartim. Per nosaltres, ben al contrari, hauria de ser un crèdit i un mèrit. El problema és que en els darrers temps determinades actituds i determinades reaccions podrien avalar-la tot i que la realitat la desmenteix.

Expliquem-ho. D’una banda la Federació de Comerç ha concentrat les seves accions en una reiterada petició d’intervencionisme de les administracions per tal de protegir i limitar la competència. Però aquesta actitud és poc coherent amb el liberalisme que es predica des de determinats àmbits de la política o de l’economia. I la voluntat d’aixoplugar-se sota el paraigües de la moratòria comercial com un argument polític per avalar la necessitat de frenar la implantació de determinades activitats, ha quedat feta miques davant de la doctrina reiterada aquests darrers dies pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per això, no és sorprenent ni contradictori, que des del mateix camp, des de la presidència de la FOEG, s’hagi alçat una veu alertant sobre el perill de la inèrcia i l’adormiment del món del comerç. La reacció davant d’aquestes declaracions ha posat de manifest un problema més centrat en la direcció i les directrius de la Federació de Comerç que en la situació real del comerç gironí i la seva mentalitat de conjunt.

És clar que si el que va dir el Sr. Argelaguet ho hagués dit algun representant de l’Ajuntament les reaccions d’indignació s’haurien ampliat amb l’altaveu d’alguna campanya de rebuig a les posicions institucionals. La gràcia de les declaracions del president de la patronal gironina és que provenen del mateix camp i és molt més difícil de rebatre-les per aquesta raó.

El nucli bàsic d’un debat sobre el comerç gironí i sobre l’actitud dels comerciants de Girona s’hauria de portar a un altre terreny. Partint d’una constatació bàsica: El món del comerç gironí ha experimentat un canvi i una millora espectaculars. La reconversió, modernització, especialització i rehabilitació dels comerços ha experimentat un canvi magnífic. Podríem descriure aquest canvi gairebé casa per casa i botiga a botiga. L’esforç i la inversió que això ha significat és molt apreciable i ha donat resultats ben visibles. Els comerciants de Girona han invertit a Girona, s’han decidit a creure i confiar en la seva ciutat, i han contribuït al canvi global que Girona ha fet en els darrers anys.

Ara bé, aquestes evidències s’haurien de complementar amb d’altres. Encara patim un dèficit organitzatiu, una insuficient agrupació d’esforços, un excés d’individualisme, una manca de política de preus, una insuficient política de promoció. Avui per avui les campanyes col.lectives plantejades pel comerç local han sigut limitades i poc ambicioses.

Què hauríem de fer entre tots per reforçar les potencialitats del nostre comerç i garantir-ne la seva prosperitat i continuïtat?

Primer de tot definir un objectiu de conjunt, un objectiu de ciutat. Proclamar que Girona és i vol ser una ciutat terciària i de comerç. I que el petit i mitjà comerç d’arrel familiar forma part central del nostre teixit econòmic.

L’equilibri del nostre model requereix garantir que les noves implantacions no destrueixen el teixit actual i que no creen noves centralitats perifèriques allunyades del nucli urbà. Però això, que com a criteri és claríssim, no depèn únicament de la decisió municipal sobretot perque les principals implantacions noves d’allò que hem anomenat grans superfícies i que tradicionalment en dèiem hipermercats, poden produir-se només fora del terme municipal. Però l’oposició de Girona a aquestes superfícies no és contra el concepte. És contra el model d’implantació. Estem contra el procés pervers que consisteix en l’adquisició d’uns terrenys de caràcter rústic, situats en la perifèria i lluny del nuclis habitats però ben comunicats; aquests terrenys es requalifiquen i finalment  donen lloc a una gran implantació comercial sense cap capacitat estructuradora de la ciutat que l’alimenta. Aquest model treu els clients dels carrers, de les places, dels porxos, de les àrees peatonals i els entafora en un immens espai anodí, això si, ben dotat d’aparcament. És el model francès que tant hem criticat i combatut. Cal dir-ho molt alt. El comerç gironí no ha de plantejar la batalla contra la diversificació i ampliació de l’oferta comercial a la ciutat sino contra el risc de centrifugar l’oferta fora de la ciutat real i de situar noves ofertes de gran dimensió en espais perifèrics i intersticials. El propi procediment urbanístic i comercial permet articular una oposició sensata contra aquests establiments sense fer-ho des d’una actitud tancada i corporativa.

I pel que fa a la ciutat real cal un estudi aprofundit sobre la proliferació  i esmicolament de l’oferta i sobre la capacitat i professionalitat de les noves propostes comercials que es fan a la ciutat.  La mobilitat del petit comerç és enorme i els establiments de vida efímera adornen els carrers de Girona amb cartells de “es traspassa” o amb portes que alternativament s’obren o es tanquen. I els nou edificis es van construint tots, i se’n construeixen i construiran molts, amb baixos de dimensions variables destinats a activitats comercials.

La definició, potenciació i promoció d’àrees de localització comercial preferent, la reducció de l’oferta de sostre comercial en les noves àrees de promoció urbanística, la clarificació de la nova estructura del sector alimentari, i la definició a traves d’una ordenança de les condicions d’implantació, les densitats màximes, les distàncies, etc., haurien de ser els temes d’una negociació entre el sector i l’Ajuntament per tal de definir les línies futures de treball i col·laboració conjuntes. Només el treball conjunt pot aportar les dosis necessàries d’estímul col·lectiu i institucional a un món molt delicat i sensible a les variacions de la conjuntura.

Per altra banda hem de situar tots els esforços per la construcció d’aparcaments, per la renovació urbana i per la creació d’àrees especials  de predomini dels vianants, fetes des de l’administració com una de les vies d’eficàcia més evident per aglutinar i reforçar el petit i mitjà comerç i afavorir la seva acció col.lectiva.

Per tot això és cert i és exacte que no podem permetre que el comerç s’instal.li en la lamentació ploricona i en la defensa gremial. El comerç gironí, modern i potent, necessita uns ressorts per a l’acció d’una potència i modernitat equivalents a la situació real del comerç. No hi ha res pitjor que la discrepància entre l’actitud global i les aspiracions comunes del comerç i la seva manifestació institucional.

La pràctica reiterada del victimisme és una mala consellera i no ha produït mai bons resultats. En canvi la sana ambició, l’agressivitat comercial en el bon sentit, l’optimisme vital són indispensables per conduir per un bon camí de futur el sector comercial gironí.

Queda, és clar, una referència necessària a l’actitud i disposició dels consumidors, dels ciutadans de Girona i de fora de Girona que són usuaris de l’oferta comercial gironina. No cal dir que el consumidor tria lliurament i que és ell que emet constantment un veredicte i facilita l’èxit o el fracàs d’un o d’altre establiment. En aquest àmbit, i centrant-nos en el consumidor-ciutadà gironí, hem de dir que si l’oferta és atractiva, variada i competitiva, cal correspondre amb una militància gironina. Exercir activament de comprador a la ciutat. Correspondre als esforços del comerç i de les administracions amb una predisposició activa que ajudi a establir una complicitat compartida per afavorir un projecte comú de ciutat.

També ací l’actitud individual i col·lectiva dels gironins, la psicologia col.lectiva, la situació real i la que s’expressa des dels àmbits de representació, marca profundament la situació actual de la ciutat. Podem instal·lar-nos en la malenconia reivindicativa i ploramiques del fatalisme o podem fer un balanç més sensat i raonable, mirar els nostres calaixos, alçar el cap i mirar amb optimisme el futur si estem sobretot disposats a treballar-hi, des de tots els camps.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.