AUTOPISTAS
El País
(Durante el invierno pasamos días y días repitiendo itinerarios de forma obsesiva. Nuestro horizonte se empequeñece, se estrecha y convierte nuestro discurrir cotidiano en una visión desenfocada de la realidad. Tomemos como ejemplo las autopistas).
Una incursión esporádica hacia el Norte por Zaragoza o hacia Levante por Valencia matiza y relativiza las intensidades de tráfico de nuestras autopistas más antiguas: Barcelona-Mataró y Barcelona-La Jonquera. Sin duda la influencia de Barcelona y del tráfico internacional marcan profundamente estos trayectos. Pero no invoco aquí este tema para ensayar una comparación entre toda la red española de autopistas. Quiero ceñirme más bien a un ámbito reducido, local, nuestro, catalán. Las autopistas de Cataluña. Hay muchos ejercicios elocuentes y educativos. Los precios de los peajes, las áreas de servicios, la vegetación de las zonas de descanso, las marcas de las gasolineras. Todos los datos resultan ilustrativos.
Veámos el tema con un poco más de detalle. El tramo de autopista que frecuento una y otra vez entre Gerona y Barcelona, es ejemplar. Más ejemplar si cabe de Maçanet a Barcelona donde la ampliación a tres carriles ha añadido dosis considerables de comodidad y seguridad a este itinerario. Y hacía falta porque la intensidad del tráfico empieza a parecerse a niveles comunes en toda Europa. Pero hay más. El trazado, el firme, los taludes que hubo que abrir, el paisaje enfin hacen del itinerario entre Gerona y Barcelona un auténtico regalo. O así me lo parece a base de familiarizarme con las masías, las arboledas, los puentes, las curvas, los accesos, los olores.
En diversas ocasiones he querido acercarme a la Cerdaña por el túnel del Cadí. El Pirineo es una cita inexcusable para la evasión de los días del deslumbramiento mediterráneo en verano o de los días de largas noches, tristes y grises del invierno. La vegetación y el paisaje pirenaicos tienen virtudes sedantes para el cuerpo, la vista sobre todo, y para el espíritu. Para los que viven siempre en la Cerdaña quizás avive otras pasiones, pero para los itinerantes de pocos días cualquier rincón produce placer y sosiego.
En mi trayecto tropecé inevitablemente con la autopista Terrassa-Manresa. No dudo de su necesidad y estoy convencido que para las comarcas del interior de Cataluña habrá representado un avance notabilísimo. Pero no puedo ocultar mi disgusto por el trazado, por el firme, por las curvas, por una extraña sensación de precariedad que no sabría describir con precisión. En muchos tramos el firme es irregular, en otros se anuncia el riesgo de desprendimientos, las ortopedias de los taludes parecen monstruosas incrustaciones en la roca, la vegetación es escasa, y la velocidad debe ser forzosamente limitada a niveles propios de una carretera por evidentes e imperiosas necesidades de seguridad. El asfalto se distribuye en diversas tonalidades y los arcenes a veces tienen una anchura insuficiente.
Soy un acérrimo partidario de las infraestructuras, estoy convencido que nuestro país no puede prosperar si no dispone de una buena red viaria. Pero me parece que entre todos deberíamos ser más exigentes. Más exigentes con todo el mundo. En realidad las autopistas, pese a su titularidad, no tienen nacionalidad.
A Cataluña que quiere ser un país serio le hacen falta autopistas serias. Sería triste que estuviésemos construyendo una red de autopistas de juguete.
ANTONI VARÉS
Pròleg a Antoni Varés. Del cartell al cinema, 1928-1966. Catàleg de l’exposició. Girona, Ajuntament, 1994
Hi ha tres aspectes fonamentals d’aquesta exposició que m’agradaria de comentar:
1. La diversitat, l’originalitat i la polivalència de l’obra d’Antoni Varés.
2. La generositat de la donació d’una part important de la seva obra a la ciutat per part de la família.
3. La Girona de l’època en què Varés va desplegar amb plenitud la seva activitat.
Pel que fa al primer aspecte, només un cop d’ull a l’inventari i catàleg de l’obra, que ha realitzat l’Albina Varés, ens posa davant la pista d’un artista potent, actiu, polifacètic, modern. És indiscutible que els èxits més patents en el camp del cinema han eclipsat durant dècades les facetes del pintor, grafista, publicista, cartellista. És ací on detectem una activitat inusual, una modernitat total. Els cartells de Varés responen els requeriments del grafisme modern, les línies són actuals, hi veiem una continuïtat amb les tendències que avui es despleguen en aquest camp aleshores només incipient.
Aquesta exposició no hauria estat possible si la família Varés no hagués fet donació de les seves col·leccions a Girona. Aquesta generositat és exemplar i hauria de tenir imitadors a tota la ciutat.
Les freqüents donacions que el Museu i l’Arxiu han rebut fins ara posen l’Ajuntament davant el compromís de saber correspondre a la generositat dels gironins, amb una cura i una sensibilitat extremes per tal de preservar, catalogar i transmetre en la seva integritat la magnífica herència rebuda.
Finalment, no em puc estar de fer una petita incursió en el terreny de la història. Antoni Varés desplega la seva activitat a Girona entre 1935 i 1966. Torna a París i viu i treballa a Girona, sobretot en ple franquisme.
La llibertat i el cosmopolitisme que duia de la capital francesa es devien trobar amb una gran cotilla local. Costa, fins i tot, d’entendre la capacitat i l’instint de supervivència, en condicions tan adverses, dels artistes de la ciutat.
Tinc la impressió que només s’explica amb l’existència d’una Girona subterrània, poc evident, però eficaç. La Girona d’en Josep Tarrés i la Patrícia Chaplin, la Girona d’en Lluís i l’Arc, la Girona de l’AFIC, la Girona dels gironins a París que tornaven per Nadal… Només l’activisme artístic, els col·lectius aglutinants al voltant de l’art o del cinema, i la capacitat d’aïllament i allunyament als racons recòndits de la muralla, a l’estudi, poden explicar que l’asfíxia provinciana i la necessitat de trobar clients no eclipsin una ànima d’artista. El fil de la continuïtat creadora es perfila com una eina imperceptible, com una escletxa d’esperança, com el baló d’oxigen de totes aquelles persones, que sense cap mena de dubte, amb la Girona dels anys 50 i 60 no en tenien prou. No en tenien ni per començar.
(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 113-114)