NARCÍS SANS: LA IMATGE DE GIRONA DEL NO-DO A LA TELE

Diari de Girona, 26 d’agost de 1994)

A principis d’estiu moria a Girona Narcís Sans. El món de la imatge perdia discretament un testimoni d’excepció. I avui la imatge mereix i reclama una atenció especial, documental, perquè en la nostra societat va adquirint un valor de primer ordre.

Desconec amb detall els diversos camps que Narcís Sans va treballar, però em consta, com consta a qualsevol gironí d’edat mitjana, que durant anys i anys les imatges de la ciutat han anat majoritàriament acompanyades del segell d’en Narcís.

És clar que a més de les imatges de la ciutat el seu treball es va estendre a altres àmbits i, molt especialment, a tota la Costa Brava.

Des d’una òptica de gran professionalitat, els paisatges i els esdeveniments de la vida ciutadana i del conjunt de les terres gironines han quedat recollits en milers de fotografies i en metres de filmacions que primer trobàvem en el NO-DO i que més tard identificàvem des de l’inici en les pantalles de televisió.

Les passejades adolescents a la Rambla tenien, de tant en tant, una derivació cap a la plaça del Vi i la pujada al pont de Pedra, amb el doble objectiu de fer alguna incursió a Can Pratdesava o a xafardejar els expositors de fotografies que hi havia regularment a can Sans. Les processons, del Corpus o de Setmana Santa, els manaies singularment, la cavalcada de Reis, les festes de Sant Tomàs, les exposicions de flors… donaven peu a fotografies de conjunt, de grup, per on han desfilat centenars de gironins.

Per aquest camí, l’aportació d’en Narcís Sans s’ha convertit en un autèntic testimoni de tota una època. Tota la Girona de la segona meitat del segle XX hi és recollida extensament. En alguns casos amb sentit comercial, en d’altres amb sentit creatiu, artístic, sempre amb gran professionalitat, i sobretot amb una tècnica depurada, amb habilitat amb la càmera. Sovint en Narcís Sans volia signar les seves fotografies i apareixien en determinades publicacions amb el segell inequívoc de la persona que havia volgut perpetuar aquell instant.

La visió de Girona d’en Narcís Sans tenia un doble component bàsic. La contemplació emocionada, cerimoniosa, solemne, de la ciutat monumental i la visió cosmopolita, internacional, de promoció.

Sans volia vendre Girona a través de les imatges. Sabia fer-ho i volia fer-ho. I volia que les institucions ho fessin. No deixava passar cap oportunitat de llançar imatges de la ciutat de la Costa Brava cap a l’exterior, cap al món, fora del nostre petit món, tancat i poc expansiu.

Els diaris, les revistes, les publicacions especialitzades, els vídeos, els arxius de televisió guarden aquestes imatges i retenen moments irrepetibles, testimonis documentals de primer ordre.

Estic convençut que la ciutat ha de promoure l’inventari, la recollida, la catalogació d’aquest conjunt ampli d’imatges que testimonien també l’evolució d’un llarg període de la vida de la ciutat. És l’únic homenatge possible, és el millor homenatge possible: el respecte i el reconeixement per una llarga trajectòria professional.

Personalment guardo diversos records de la sensibilitat de Narcís Sans, de l’atenció per la vida ciutadana, d’un tracte afectuós sempre. Però sempre m’he quedat amb una anècdota de fa prop de trenta anys.

Jo era un jove adolescent que pujava el carrer del Llop (la pujada del rei Martí) i al portal de Sobreportes vaig trobar en Narcís Sans i en Pipe Sánchez. En Sans el coneixia poc però en Pipe és el metge de la família de tota la vida. En aquells moments en Pipe era regidor de l’Ajuntament. Em vaig aturar un instant a saludar-los i vam parlar de la bellesa de l’absis de Sant Feliu, de la potència de les torres de Sobreportes. En Sans va sentenciar amb ulls inquiets de fotògraf: “Mentre totes aquestes parets no s’alliberin de la hipoteca d’aquestes teranyines de fils elèctrics no podem parlar d’una ciutat culta i civilitzada, exportable”. Em vaig quedar amb aquest detall de la conversa. I amb el convenciment que fins que tot el barri vell no quedi lliure de fils no haurem acabat el compromís de Girona amb en Narcís Sans. És, serà, el millor homenatge. Fer possibles unes imatges de la ciutat que per ell durant anys van ser impossibles, tot i que amb fils i tot, sempre va buscar la bellesa irrepetible de Girona.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 109-111)

DISCREPO

El País 

Los primeros días de mayo han sido especialmente cálidos, casi veraniegos. De una luminosidad brillante. Esa fue la impresión de uno de esos días que pude permitirme un lujo insólito, un auténtico placer. Arañar un par de horas largas para pasear. En la calle Balmes una librería especialmente bien surtida ocupó una de esas horas. Compré algunos libros y los hojeé con calma en una terraza de la Rambla de Cataluña. El café de aquella tarde -cortado para ser exactos – me supo mejor que la mayoría.

La mayor parte del tiempo la dediqué al opúsculo de Albert Balcells: La Història de Catalunya a debat. Els textos d’una polèmica (Curial 1994). Confieso que sentí el vértigo de retroceder en el túnel del tiempo. En un doble sentido: por el contenido del libro y por sentirme transportado a mi antigua profesión de historiador sin ninguna interferencia política y municipal. Mi placer primaveral fue doble. Pero no puedo dejar pasar la ocasión de exponer mi punto de vista sobre el tema del libro.

Cabe recordar, en síntesis, que los historiadores de este país vivimos desde hace más de una década, enzarzados en una polémica probablemente estéril que pretende diagnosticar las causas de una crisis cierta aunque nunca ha llegado a tonos dramáticos, ni apocalípticos. No podía ser de otra manera para una ciencia social cuya importancia es indudable pero sólo relativa.

La polémica ha tenido episodios diversos en la prensa y en las revistas de divulgación y ha alcanzado cotas esperpénticas cuando ha entrado en el terreno del anonimato. Albert Balcells ha entrado relativamente tarde en el debate, desde una obra abundante y respetable. Como la mayoría de las aportaciones de todos los participantes en la polémica. Pero el libro que comentamos expresa seguramente con una total crudeza el sentido mismo de la crisis: construimos de la nada fantasmas deleznables y vemos enemigos en cualquier asomo de crítica.

No puedo, sin embargo, sustraerme a la tentación de opinar sintéticamente sobre el libro en tres puntos.

1. Albert Balcells da la impresión de apropiarse de la polémica, de situarse en el centro de la misma, de considerar que casi todas las críticas van con él y su obra.

2. El tratamiento de los textos es profundamente subjetivo. En el libro no hay casi nada de Balcells y sin embargo la ordenación, selección y presentación de los textos (incompletos, parciales y utilizados como recurso narrativo) otorgan al volumen un tono ligeramente panfletario.

3. La única aportación de Balcells es simple. Sólo la historia construida desde presupuestos nacionales puede recibir el marchamo de calidad. Incluso en el caso que lo nacional sea sólo el marco intercambiable de una obra estrictamente positivista, caso muy frecuente.

Mi amigo Albert Balcells puede pensar que mis comentarios son airados. Pero si me hubiese visto sonreir en la terraza de La Jijonenca sabría que no. Simplemente discrepo. Discrepo frontalmente. La atribución selectiva y algo sectaria del marchamo nacional nos empobrece y divide maniqueamente la historiografía catalana. Pero la realidad es otra, más triste, más mezquina, menos trascendente. Todos, Balcells incluido, andamos dando tumbos y nuestra historiografía está de verdad en crisis.