LA RENOVACIÓ DEL SOCIALISME CATALÀ

El Punt, edició comarques gironines

Els partits polítics en una societat democràtica tenen el compromís de plantejar-se permanentment una reflexió sobre la seva representativitat. Es tracta de saber i valorar la relació que existeix entre l’organització, els programes, les idees, les estratègies i el conjunt de la societat. Hi ha, és clar, també una reflexió prèvia que es correspon a un nivell intern i que ha de donar resposta al grau de cohesió dels afiliats, del conjunt de l’organització, dels postulats del partit, de les actituds i de la pràctica política.

En definitiva, hi ha un doble àmbit de reflexió. Internament cal saber quin és el grau de correspondència entre les expectatives dels militants, allò que els mou a la militància activa, i la pràctica política real desplegada des de la direcció i els òrgans de responsabilitat. I externament hem de saber quina correspondència s’estableix entre les propostes del partit i la demanda social i la resposta electoral que rep aquell partit concret.

Pel que fa a l’àmbit intern és fonamental garantir els mecanismes de funcionament democràtic, de participació, de transparència informativa i d’implicació conjunta en un projecte col·lectiu. Qualsevol risc d’esclerosi, de burocratització, d’enquistament endogàmic, d’autoreproducció dirigent posa de manifest, o podria posar de manifest, les insuficiències i les perversions progressives d’un determinat model organitzatiu. Es tracta, en definitiva, de sospesar permanentment el grau d’implicació del conjunt de la militància i les possibilitats reals de mantenir l’entusiasme col.lectiu, la vibració creativa, com a única via possible en contraposició al seguidisme, l’avorriment i la passivitat democràtica. En aquest sentit, no es tracta tant de fer cas i de deixar-se enlluernar per les estadístiques de la militància que sovint en la fredor dels números no es correspon a la imatge real que tots plegats ens fem d’aquest o aquell partit, com de saber el grau de salut democràtica interna de l’organització com a condició indispensable i prèvia per a donar viabilitat al projecte.

Externament, en canvi, es tracta de saber si els postulats i les accions es corresponen amb les ofertes i si la situació social es manté en íntima connexió amb les formulacions partidistes que donen resposta a les expectatives socials. Un partit, amb vocació i projecció de govern, ha de fer constantment el test de la correlació entre la seva estructura interna i el grau d’adhesió del conjunt social que li ha donat l’aval electoral en la direcció que sigui. Dit en d’altres paraules, no n’hi ha prou amb la cohesió interna, cal imprescindiblement el contrast social, l’auscultació de la ciutadania, l’atenció permanent en la recepció del missatge.

Aquesta és la reflexió que des de fa una colla de mesos ha desenvolupat el Partit dels Socialistes de Catalunya des del meu punt de vista, en una triple direcció que es planteja qüestions de model, d’estil i d’identitat.

1.- Un nou model

El socialisme democràtic ha d’adaptar les seves propostes a la realitat actual d’una societat sotmesa a canvis vertiginosos i a problemes nous en el desenvolupament del capitalisme.

El socialisme ve d’una llarga tradició de lluita per la igualtat i per la justícia. En una altra època, en circumstàncies històriques diferents, podia ser eficaç la imatge fàcil, popular, del paper lineal i primari dels socialistes com a “repartidora”. Fins a dates no molt allunyades, els socialistes eren vistos amb esperança per uns i amb temor per altres per aquesta simplificació excessiva i irreal que partia de la idea elemental que si hi havia rics i pobres, empresaris i treballadors, el que calia era repartir. Però, ja fa molt temps, molt, que és del tot evident que amb repartir la riquesa no n’hi ha prou. Simplement repartir és reaccionari. S’ha de crear riquesa i s’han d’afavorir mecanismes per accedir universalment a uns drets. El procés és inevitablement més llarg però més realista i més eficaç. Avui els partits conservadors i de centre-dreta es miren les coses amb més mala consciència, i per tant amb postulats més igualitaris, però el punt de vista parteix de la idea unilateral que només el segment social que ells representen té la facultat de generar riquesa. L’òptica dels socialistes té l’avantatge de tot i reconèixer que cal potenciar la creació de riquesa és conscient que aquest és un procés conjunt en el que hi intervenen la inversió productiva, l’ocupació i la productivitat i competitivitat. I això vol dir que la construcció de les propostes socialistes passa per la universalització pràctica dels drets i les llibertats. El dret a l’educació, a la cultura, al treball, a la sanitat, a l’habitatge com a condició per a la garantia, a la mateixa arrel, de la salut democràtica d’una societat. L’aspiració universal és de viure bé, còmodament. El socialisme pretén arribar-hi sense exclusivismes, sense exclusions, com predica la dreta benintencionada amb una voluntat radical no només de recollir els que no poden seguir, sinó amb la clara voluntat d’integrar a la immensa majoria.

Aquesta fórmula no admet, tot i el seu caràcter massa genèric, una organització interna tancada, no admet ni el doctrinarisme, ni l’adoctrinament. Requereix un pont fluid amb la societat, una organització oberta, plural, polivalent, multidireccional. Els partits socialistes i la societat que fa confiança als postulats socialistes necessiten uns mecanismes de complicitat més amplis i més fàcils, oberts a totes aquelles qüestions que avui poden afectar i modificar favorablement les condicions de vida en la direcció de la proposta socialista. La cultura, l’ecologia, l’educació, el civisme, la solidaritat es situen com a escenaris nous i com a nous valors, més complexes però més rics per a l’assoliment possible dels objectius esmentats. La relació capital-treball ja no és antitètica i menys conflictiva. El conflicte neix de les mateixes dificultats tecnològiques per a mantenir l’expectativa sense canvis de la plena ocupació. Des de la passivitat tronada, des del resistencialisme pur, els factors de crisi per manca de la plena ocupació es mantindran en el rovell de l’ou dels problemes.

D’ací que els cercles de les agrupacions necessitin un revulsiu de canvi, una nova orientació, una nova estructura i la passió política per girar el mitjó i fer del partit una esponja en la societat disposada a absorbir totes les potencionalitats d’una realitat que demana canvis als partits i que, sobretot, demana un canvi de mentalitats per tal que les organitzacions deixin de considerar-se un món apart. Ben al contrari: els militants socialistes han d’obrir la magrana i fer-se ciutadans del món en el món. O desaparèixer.

2.- Un canvi d’estil

Un segon problema més senzill es refereix als valors i a les pautes de comportament. La salut democràtica dels partits, del partit socialista i de la societat en el seu conjunt exigeixen un canvi de pauta. Un retorn als valors en origen, valors que en l’imaginari socialista eren una condició prèvia i un valor entès. Els símptomes de corrupció, d’acomodació, de displicència, de tarambaneria que han aparegut en l’horitzó polític i social han de ser erradicats. No es tracta de predicar el calvinisme. Però es tracta de l’austeritat, l’honestedat, la sinceritat, la dedicació, la generositat, l’autoexigència, l’exigència crítica com a mesura adequada per a situar en les àrees de responsabilitat de l’organització comportaments exemplars, impecables, fora de dubte. La proverbial capacitat d’estalvi d’alguns dirigents socialistes hauria de ser un valor més essencial, més consubstancial que algunes concessions a la frivolitat, l’ostentació i la pedanteria. No es tracta, és clar, d’anar pel món demanant perdó i menjant només pa amb tomàquet. Es tracta de ser conscient que hi ha unes qüestions d’estil, unes formes que mai els socialistes no hauríem d’haver abandonat i que alguns han deixat pel camí. D’altres partits, mai no ho han tingut però ningú no pot reclamar-se o recuperar un patrimoni que no té. D’ací que la societat sigui més condescendent amb la corrupció dels poderosos que amb la corrupció d’alguns socialistes.

3.- Una qüestió d’identitat

El Partit dels Socialistes de Catalunya és en diferents aspectes la primera força política de Catalunya. Ho és en les eleccions legislatives i ho és en certs aspectes (poblacionals, per exemple) en les municipals. Però la societat catalana, els votants socialistes i els mateixos militants no s’ho acaben de creure. I per altra banda en relació a Catalunya ens hem de fer perdonar la nostra participació en el govern d’Espanya i en relació a la societat espanyola (i a vegades al propi àmbit socialista) ens hem de fer perdonar la nostra pròpia condició de catalans. El temor, per exemple, a un suposat poder català a Madrid, és superior i diferent al temor a un suposat i més estès poder valencià. Som en aquest sentit un partit acomplexat i patim la síndrome d’actuar com una ideologia i una organització subordinada. En aquest sentit és imprescindible una clarificació explícita i valenta. Som un partit que (més que Convergència) vol contribuir i contribueix a la governabilitat d’Espanya. Ho fem sense histrionisme i sense posar-nos medalles. Però potser ho hem de proclamar. Aquesta nostra contribució no mereix pel que fa a Catalunya mateix i a la relació del govern espanyol amb Catalunya diluir-se en l’anonimat difús de la gran família socialista. El pes dels nostres diputats i senadors a Madrid ha de ser un pes mesurable, sense mercadeig és clar, i ha de ser un pes que es relacioni i coordini estretament, orgànicament i periòdicament amb el partit a Catalunya. La cohesió del grup a Madrid ha de ser el primer aval, el més important aval de l’actuació del govern espanyol a Catalunya. Ens cal preservar la nostra identitat per evitar l’efecte paradigmàtic d’aquell sotsecretari d’un Ministeri que li deia a un alt càrrec socialista català: “si quieres conseguir ésto mejor pídeselo a Roca, tendrás muchas más posibilidades”.

La col.laboració de CiU a l’estabilitat del govern espanyol no ha de ser en detriment del pes específic de la contribució des de casa, des del socialisme català, i sobretot no ha de ser en detriment de la capacitat d’acció política dels socialistes de Catalunya a Catalunya mateix.

I per això ens cal explicar bé què volem ací, com ho volem fer i com la nostra participació en la governabilitat d’Espanya pot contribuir més decisivament que d’altres a la consolidació de l’autogovern de Catalunya. És a dir si, com es diu, Felipe González està disposat a negociar amb Jordi Pujol el “gir autonòmic”, quina és la proposta, l’oferta de gir autonòmic que han avançat al mateix Felipe González els socialistes catalans?. Ens cal un paper a la política catalana que no ens subordini sinó que avali al mateix nivell, com a mínim, el nostre paper en la governació d’Espanya i la nostra aspiració de contribuir a la governació de la Catalunya autònoma, i de efectivament governar Catalunya.

Tot això son aspectes, qüestions, que es plantejarà el Congrés de Sitges del Partit dels Socialistes de Catalunya. Durant mesos aquestes qüestions han quedat eclipsades per qüestions més nominalistes lligades a persones i grups. Ha aflorat la querella personal de to més aviat superficial i s’ha submergit la necessària renovació.

Però el Partit dels Socialistes de Catalunya a Sitges farà la seva renovació perquè està molt més atent als problemes reals que a les tertúlies de cafè.

Ens importa per damunt de les qüestions internes el jove que no troba feina, els diners que no arriben a fi de mes, l’evolució de la qualitat de l’ensenyament, la creació de llocs de treball, l’empresari que té dificultats, la cultura que necessita estímuls, una Catalunya oberta i plural. Ens interessa renovar-nos amb la societat que es transforma. No ens interessa gens la política reduïda a la xafarderia trivial.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

ROCA

El País 

La vida doméstica se mide a menudo por el televisor. Ante este ingenio fantástico hay noches para olvidar, insoportables, soporíferas, hasta el extremo que determinadas dosis se truecan en beatíficas dormideras.

Por el contrario hay noches inolvidables, frenéticas, que atraen hasta forzar un zapping imparable.

Es lo que me ocurrió hace unos días con una alternancia aleatoria entre una larguísima entrevista a Miquel Roca y un paseo no menos prolijo por la vida de Ángel Pavlovsky. El paseo de Puyal estaba bien y Ángel mantenía un tono elegante y atractivo, pero el “Tomb” dura tanto que puedes alternarlo con otros programas sin demasiado riesgo de perder el hilo.

Por eso pude seguir con bastante detenimiento y un cierto distanciamiento el largo recorrido de Miquel Roca y sus tres entrevistadores por la escena de la política española.

Roca es resultón y convincente en televisión. La gesticulación de sus manos no explica nada pero avala la pretensión de seriedad y convicción que Miquel intenta dar a sus palabras.

La verdad es que estuvo bien. Serio, convincente, comedido, didáctico. Escurridizo cuando convino, distante ante los intentos de Antonio Franco de pillarle en contradicción. Eficaz a la hora de barrer para casa. Casi todo lo bueno que ocurre ahora en España se debe, diríase escuchándole, a la inestable coalición catalana. La aportación a la gobernabilidad no sería únicamente numérica; sería también cualitativa y doctrinal. Donde no llegan los socialistas alcanzaría siempre la férrea voluntad de CiU de asegurar calma y optimismo en tiempos de zozobra. La circunspección de Jordi Pujol ante el discurso de fin de año del Rey debería inscribirse en el activo de esta tesitura, igual como la más reciente afirmación de autoridad ante el atisbo de grieta de la coalición.

Sin embargo, las dos argumentaciones de Miquel Roca no me parecieron del todo trigo limpio.

OBRIR ESPAIS: FER CIUTAT

El Punt, edició comarques gironines

El procés de transformació i modernització de la ciutat té components molt diversos. Hi juga el canvi social, la transformació de la psicologia col.lectiva, l’evolució de l’activitat econòmica, la vida social i cultural. Per parlar d’una ciutat mai no es pot fer una lectura lineal, primària, esquemàtica, simplista. Els paràmetres que s’han de fer servir són sovint intangibles, difícils de mesurar.

És justament la imperceptible sensació de canvi social la que fa més apassionant i atractiva l’aventura de governar una ciutat.

Però a vegades és convenient aportar elements claus, realitzar gestos que evidenciïn el sentit i la direcció d’una política i fer-ho amb elements concrets i visibles.

En la construcció de la ciutat i més precisament de l’espai urbà hi juga un paper determinant el sòl. És a dir el territori.

I per la societat en què vivim és peça clau la propietat del territori. Sobre els usos i la propietat del territori definits es produeix l’acció més visible de la política municipal; l’obertura de carrers, la construcció de places, la creació d’espais lliures i zones verdes.

Però abans la propietat del sòl és condició prèvia i necessària. És una condició sovint encara no visible, però és la condició en l’origen.

L’Ajuntament de Girona ha entès aquesta relació indestriable i ha propiciat la transformació en sòl públic de més d’un milió i mig de metres quadrats a la ciutat. I ho ha fet plantejant-ho com una recuperació, com una devolució a la col·lectivitat, com una aposta de futur, com un camí per a retornar a la ciutat l’equilibri  entre densitat de les edificacions i dotació d’espais lliures. Com un instrument imprescindible per a preparar en l’espai urbà la ciutat del futur.

Per aquest mecanisme s’han convertit en propietat pública els antics terrenys de Renfe i de Feve, una part de les antigues casernes, el convent de Sant Domènec, el sistema de boscos de Palau, una part de les Deveses del Ter, amplis espais a Fontajau, una part de les Pedreres, Torre d’Alfons XII i zona de Polvorins. I una relació importantíssima d’espais privats recuperats per a la col.lectivitat en un gran esforç per esponjar la ciutat. Des dels terrenys avui ja oblidats del frustrat edifici dels Col·legis Professionals a la plaça de l’Hospital, passant pel terreny destinat a un altre bolet a la plaça del Lleó fins arribar a l’edifici més recent de la plaça del Mercadal. O algú recorda ara l’edifici que es submergia en part a la presa de Pedret i impedia l’eixamplament de l’entrada a la ciutat en aquest puntDe fet en els darrers anys s’ha produït un autèntic capgirament del mitjó. Espais tancats i abandonats han estat oberts i recuperats. Des del jardí de la francesa a la caserna d’Alemanys, des del convent de Caputxins al convent de la Mercè, del camí de ronda de la muralla al convent de les Beates, convertit en part en vials i jardins públics.

És clar que una feina d’aquestes dimensions mai no s’acaba del tot i l’Ajuntament té l’obligació de continuar invertint en aquesta direcció per a incrementar la reserva pública de sòl i poder anar obrint en tot o en part nous espais a la ciutat. Per això hi ha inversions que encara no es veuen. Edificis o solars adquirits per l’Ajuntament i encara pendents d’enderrocar o rehabilitar. A Pedret i al carrer del Carme, al carrer del Bern, o al Pou Rodó, a Palau i a Santa Eugènia, a Vilaroja i a Germans Sàbat.

Comprar per una banda i adquirir a través de cessions derivades de l’execució del Pla General són camins complementaris que han donat resultats espectaculars i que han fet de l’Ajuntament el primer propietari de sòl de la ciutat i un agent activíssim en la creació d’espais públics i en la transformació de sòl privat en sòl públic.

En alguns casos amb adquisició de sols edificables per a practicar una renúncia explícita d’aquestes edificabilitats: A Vista Alegre, a la Plaça del Lleó, al darrera del camp de futbol de Vilaroja, o a la Plaça de Catalunya mateix.

Per això adquireix una importància real, simbòlica en un sentit i pràctica en un altre, la recent obertura de diferents espais fins ara vedats a l’ús públic i ara plenament recuperats a l´ús ciutadà. A la zona de les casernes l’eixamplament del carrer Migdia és un simple tast de les possibilitats per un futur consolidat en aquell sector; a la plaça del Mercadal arrodoneix un equipament que permetrà fer un ampli espai verd. A la Devesa l’enderroc del Piscis i d’una part de la tanca de la Hípica anuncien que és arribada l’hora del Pla Especial de la Devesa. I d’ací pocs dies l’enderroc al carrer Vista Alegre serà una aposta per la fluïdesa del trànsit i la seguretat dels vianants reclamada des de fa temps per tot el sector.

Fer ciutat és un exercici complex. Però fer una ciutat per tots els ciutadans és un compromís polític irrenunciable i la garantia d’un futur millor. I una ciutat per a tots els ciutadans vol dir estendre a tot el territori, en tot l’àmbit de la ciutat, la creació d’espais públics garantits en un ritme i una proporció sense precedents.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.