LA GIRONA DE NARCÍS COMADIRA

El País – Quadern

L’abundant bibliografia sobre la ciutat de Girona s’acaba de veure enriquida amb un llibre sense precedents produït conjuntament per l’Ajuntament i Editorial Empúries (Girona, Matèria i Memòria).

Es tracta d’un llibre amb text de Narcís Comadira i fotografies de Carme Masià. De gran format, molta fotografia en color i un cert preu (6.000 pessetes)

En principi tots els ingredients necessaris per oferir un producte comercial, de divulgació de la ciutat, com tants n’hi ha de ciutats que volen glossar i difondre, amb un cert impacte visual, la magnificència dels seus atractius. La presentació material del llibre i l’opció feta per l’Ajuntament de participar en una coedició amb una editorial avalarien aquest plantejament. I no hi ha dubte que la voluntat dels editors és també de donar una àmplia difusió al llibre i d’assolir un bon nivell de distribució i de vendes. Però segurament ací s’acaben els aspectes convencionals d’un llibre singular.

Narcís Comadira i Carme Masià han col·laborat estretament; han treballat un guió i hi ha acoblat text i fotografies. Malgrat l’autonomia efectiva del text, que en el futur podrà presentar-se separat, el llibre funciona d’una sola peça. En cap moment l’angle, la llum, el color, la tria de les fotografies no s’escapa del marc i del fil que estableix el text. D’ací que sigui molt més un llibre per llegir que per mirar. Llegir el text i llegir les fotografies, que un i altres mai no són neutres, ni objectius.

Estètica noucentista

La polida presentació d’una taula parada, en un menjador de Rafel Masó amb la llum justa que hi penetra des d’una de les galeries de l’Onyar, per posar un sol exemple, avala la tria de l’endreçada i endreçadora estètica noucentista, com un eix per a la definició de la ciutat del futur. Des de l’excepcionalitat de la quotidianeïtat d’un menjador burgès es poden arribar a copsar en el fil del discurs les debilitats i contradiccions, les mesquineses i les subtilitats, la duresa i les restriccions d’unes classes dirigents que fins fa ben poc havien reduït l’esplendor noucentista a un esclat efímer, un moment únic de dignitat al segle XX, enmig d’una llarga trajectòria de vulgaritat, expressió de la més  absoluta impotència per sortir i redimir el pes de la fatalitat de l’herència sublim i insuperable de la ciutat de pedra.

Aquest petit exercici intencionat a partir d’una sola fotografia excepcional ens condueix de ple al nus de la qüestió: el discurs teixit entre el text i les fotografies.

No cal dir que mana el text i que les fotografies n’amplien, complementen i perfeccionen la lectura més enllà de la simple il·lustració. Un text de creació, una peça literària, una nova obra de la literatura catalana inspirada per la ciutat de Girona com feia temps que no passava.

Des de la síntesi inicial, prehistòrica si voleu, de la matèria: la fluïdesa fluvial i la rotunditat calcària de la pedra, emergeix la memòria col·lectiva de la ciutat i la memòria personal de Comadira, sovint indestriables i sempre permanentment condicionades. Des del cementiri, en l’inici del recorregut, fins a l’autenticitat espontània dels nens i les cases, andalusos encara, de la Torre Gironella, al final del recorregut, transcorre un poema densíssim, una guia personal d’arquitectura, un assaig de psicologia col·lectiva i social, una lectura cultural de la ciutat, unes memòries personal de la ciutat burgesa de la postguerra. Un recorregut minuciós i tendre, incisiu i implacable, subjectiu, personal, poètic. Des de la trajectòria personal amb ressonàncies vivíssimes de memòria col·lectiva per a tota una generació àmplia de gironins que hem participat activament en un mateix procés.

Comadira porta Girona al moll de l’os. Racons íntims i personals, jardins i flors de tots els temps, violències i alliberaments, com en el cas de les exuberàncies florals del mes de maig, o la fragància de les ginestes trepitjades en les processons del Corpus, mig memòria reprimida i pietosa, mig esclat de la primavera dels cossos anunciant l’estiu.

I s’ho mira des de dins i des de fora, especula que potser per primera vegada la ciutat encarrila un projecte per al futur, nodrit de les herències més aprofitables, culturals i polítiques del passat, i aposta per la superació dels desgavells, la recuperació del barri vell, l’endreça general.

I sortint de la ciutat, enfilant-se fora de la muralla, per damunt del clos de pedra, mirant cap a ponent, la ciutat als peus, llança l’interrogant de quina memòria, a partir de la mateixa matèria, aniran elaborant els gironins el futur.

Aquest llibre, el poema de Comadira, tanca una història, tanca una mica el full del mil·lenni, elabora la ciutat d’avui a partir d’experiències pròpies i anuncia que uns temps ja s’han acabat i que en vénen de nous, potser millors, amb tota la nostàlgia que vulgueu per aquells que portem tan endins com a experiència pròpia.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàga. 103-105)