AYUNTAMIENTOS DEMOCRÁTICOS: 10 AÑOS

La Vanguardia

PUBLICAT A: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1989/03/28/pagina-6/33055280/pdf.html

BREVIARI DE CIUTADANIA

La Vanguardia.  Amb motiu del 50è aniversari de l’afusellament de Carles Rahola

La matinada d’un dia horrible, el 15 de març de 1939, a les cinc, va ser afusellat a Girona el ciutadà Carles Rahola i Llorens. La seva execució i la commoció ciutadana que va produir, i produeix encara, són només un exemple i un símbol de les barbaritats que a milers va produir la irracionalitat d’aquell disbarat col·lectiu que va ser la Guerra Civil.

El judici, l’entramat d’aquest, la sentència i l’execució, van posar de manifest l’arbitrarietat, la injustícia, la ignomínia, la mesquinesa d’una societat que s’havia desagnat en milers de drames familiars que, més enllà de la fredor de les estadístiques, produïen autèntics calfreds.

La falta de legitimitat absoluta dels qui s’erigiren en jutges es completava amb la total falta de legitimitat moral davant el perfil humà, la bondat, el tarannà pacífic, d’un ciutadà que va viure els 58 anys de la seva vida, truncada, dedicat al treball, a l’amor a la seva família, a la seva ciutat de Girona i a Catalunya.

Preocupació intel·lectual

Carles Rahola va ser un home bondadós i un ciutadà exemplar. En la seva extensa trajectòria humana i intel·lectual destaquen el seu vessant de periodista, els seus estudis filosòfics i literaris i, molt particularment, el seus estudis històrics. En tots els àmbits de la seva trajectòria intel·lectual s’albira una preocupació plena de tendresa i poesia, una orientació fresca i espontània vers plantejaments vitals i optimistes, de progrés i de futur. Es percep com una voluntat constant per esborrar, o almenys arraconar, l’obscurantisme, el predomini dels forts, l’arbitrarietat, l’autoritarisme. Però la poesia i la preocupació per la bellesa no són incompatibles amb un compromís d’elemental civisme. La civilitat plantejada en termes tangibles i concrets: fidelitat a la República, lluita per la llibertat, amor a la llengua i a la pàtria, amor a Girona.

Aquests van ser els valors defensats a través de les seves freqüèntíssimes col·laboracions periodístiques a L’Autonomista (1898-1939), periòdic republicà propietat de la família, i exposats amb claredat en una petita joia, avui tan necessària com oblidada, el seu Breviari de ciutadania (1933).

No podem aturar-nos ara en un repàs a la seva extensa obra, estudiada des de diferents camps per Ignasi Pèlach, Lluís M. de Puig o Josep Benet, per citar només alguns autors. Les seves aportacions literàries com Anatole France i la seva obra (1928), l’Antologia de prosistes i poetes catalans  (1933) o les seves incursions filosòfiques en El llibre de l’August d’Alzina (1910) destil·laren sempre una visió personal, una preocupació intel·lectual a cavall entre Barcelona i Girona, amb grans connexions amb el món cultural de la Ciutat Comtal tal com testimonia una copiosa correspondència, o amb els grups intel·lectuals de la seva pròpia ciutat, en tímida efervescència des de començaments de segle. Catalunya, Girona, l’art, la bellesa, l’amor, les virtuts morals, el civisme, el patriotisme, la llibertat, el progrés, la justícia, desfilen en tota la seva obra com a temes preferents i gairebé obsessius en una orientació personal que Josep Pla va sintetitzar encertadament: “Carles Rahola… era funcionari, republicà, purità i historiador d’una tendència liberal acusadíssima”.  Rahola dirigia sempre la seva mirada vers el progrés, la civilització, l’educació, Europa, l’Empordà, el Mediterrani, i donava l’esquena a l’obscurantisme, a la reacció, a l’autoritarisme, al conservadorisme.

Formació autodidacta

Des d’aquesta tesitura i amb una formació autodidacta feta d’atentes lectures, de contactes intel·lectuals, o de l’exercici literari i periodístic gairebé diari, Rahola es forjà una autèntica vocació d’historiador. Sense cap mena de formació acadèmica, Rahola va saber encertar en l’anàlisi de les interconnexions que expliquen els fenòmens històrics i també va saber encertar el temes que havien de conduir a una superació de la historiografia tradicionalista i romàntica. Per les pàgines historiogràfiques de Carles Rahola hi desfilen fenòmens i personatges oblidats o relegats sistemàticament i absolutament necessaris per a enfocar una visió del nostre passat desproveïda del llast acumulat durant una bona part del segle XIX.

 Síntesi d’una coherència poc freqüent

Aquest enfocament de la història, saludable i positiu per a Catalunya, es va revelar com a imprescindible per a sacsejar una ciutat dominada durant segles pels esquemes i plantejaments induïts per una societat fortament jerarquitzada, burocratitzada i levítica. Les seves obres Els jueus a Catalunya (1929), Ferran VII a Girona (1932), Vides heroiques (1932), La pena de mort a Girona (1934) i tot el cicle napoleònic des de La dominació napoleònica a Girona (1922) fina a Estudis napoleònics (1938) palesen de manera exemplar aquest constant descobriment de la història i de temes històrics que una curiosa i coherent selecció havia arraconat fins a aquell moment per la seva dificultat d’encaixar amb les visions oficials o les versions insensatament triomfalistes.

No podem, en fi, oblidar La ciutat de Girona (1929), síntesi d’una coherència i un travament poc freqüents, on el passat, com el present i el futur, s’entrecreuen amb un mestratge insuperable. Síntesi històrica, evocació poètica, anàlisi socioeconòmica, estudi cultural, se superposen en un assaig que ningú fins ara no s’ha atrevit a repetir. El nivell d’encert assolit en aquesta obra es palesa en l’apressant necessitat que Girona té d’una síntesi actualitzada de semblants característiques i la incapacitat i la impotència recurrents per tal que algú es dediqui a abordar-la.

L’exemplaritat de Rahola transcendí la seva pròpia vida. La memòria ciutadana de la seva vida i de la seva mort, junt amb la mort de molts altres ciutadans sacrificats per les seves fidelitats ideològiques, han estat en el centre mateix del ressorgiment de la consciència democràtica de la ciutat.

La feixuga tasca empresa per donar a conèixer la personalitat de Carles Rahola, per reivindicar la seva memòria, per afrontar amb valentia la ruptura del silenci imposat i assumit, va donar lloc a les primers propostes unitàries i de consens entre l’oposició democràtica de la ciutat els anys setanta. La seva figura, els seus temes, la seva memòria, es van convertir en motiu de reivindicació i de protesta; van aportar energies a una ciutat adormida i traumatitzada, ancorada en el passat, obsessionada per la tradició, bloquejada per al progrés i la llibertat.

Figura reivindicada

Rahola a ser l’aglutinant d’un ampli moviment cívic amb ramificacions en altres camps de la vida ciutadana. La reivindicació de Rahola propiciada per la revista Presència el maig de 1976 i assumida pels joves historiadors i periodistes de la ciutat va tenir el seu ressò més ampli en la campanya organitzada per l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, vinculada als principis de l’Assemblea de Catalunya. Per iniciativa dels artistes gironins, moguts per un afany progressista i col·lectivitzador, Rahola es va convertir en l’únic suport d’una gran exposició col·lectiva que, iniciada a Girona el juliol de 1976, va passar a Cadaqués per l’agost i va ser exposada a la Fundació Miró el setembre de 1976. Més de dues-centes col·laboracions plàstiques desinteressades constitueixen el testimoniatge d’aquella mobilització massiva. L’impuls de l’Assemblea Democràtica desembocà el 1978 en la inauguració d’un monument a Carles Rahola i en l’adquisició de la major part de la col·lecció a càrrec del municipi gironí.

Tot i així, el vell passeig ciutadà, tan estimat per Rahola, no va recobrar el seu antic nom de Rambla de la Llibertat fins el 1979, després de les eleccions municipals.

El dolorós testimoniatge de Rahola i l’angoixa de tota la seva família s’erigiren, doncs, en un instrument clau per a la ciutat de Girona.

Avui, deu anys després, i al cap de cinquanta de la seva execució, els fills de Carles Rahola han volgut donar a conèixer els textos que el seu pare va escriure en les hores de vetlla tot esperant la seva mort. Textos breus, plens de tendresa, de poesia, d’amor a la seva família i a la ciutat, autèntics al·legats a favor de la pau, de la convivència i la reconciliació.

I malgrat tot, entre tots aquests textos, hi destaca una autèntica interpel·lació: “He dedicat el millor de la meva ànima a Girona; he cantat les seves glòries; he treballat constantment per la seva cultura i el seu avenç en tots els ordres. I és ella la que em sacrifica, o permet, almenys, el meu sacrifici”.

Durant anys el silenci més dens s’ha erigit en l’única resposta. Avui, malgrat tot, podem dir que la ciutat va recuperant el seu pols, el seu tremp col·lectiu, i en els avenços diaris intenta una esforçada resposta. Una resposta massiva a favor de la llibertat que, això no obstant, mai no podrà desmentir l’encertada i contundent observació, com una fuetada, escrita no fa pas tant per Josep Pla: “La mort del senyor Carles Rahola és increïble”.

La duresa d’aquesta brutalitat increïble hauria d’erigir-se en recordatori permanent, en memòria col·lectiva, en baluard de la llibertat per a totes les generacions futures allunyades ja dels punts de referència, de lluita i defensa de la democràcia, desenvolupats intensament sota i contra el franquisme.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 53-58)