ADÉU, SALVADOR, CAVALLER!

Punt Diari

Amic Salvador Carrera, has triat definitivament i has triat el frenesí dels avions, les anades i vingudes, els hotels i restaurants, el Parlament de Madrid.

Tots sabem que no ha estat fàcil i que abans de prendre la decisió hi has donat moltes voltes i has passat un bon neguit. Tots sabem també que la decisió és ben teva i que no podem pas influir per canviar-la. No sabrem mai, en canvi, qui hi ha influït. No sabrem mai del tot si ha estat una decisió personal, si t’hi ha ajudat el partit, si t’hi han aconsellat els amics i familiars. Tampoc no sabrem mai prou bé si deixes l’Ajuntament de Ribes amb recança i si deixes la Diputació convençut o amb remordiment de pensar que ningú no t’ha donat una empenta o un cop de mà per animar-te a quedar-te. En el fons no dubto que has pres una decisió sol, ben sol, i que sovint ara i abans potser no t’has sentit prou acompanyat.

Però això segurament no interessa gaire a ningú. Sí, en canvi, que deu tenir interès de deixar constància del paper i el pes del teu pas per la Presidència de la Diputació. No seré jo el que em posi a fer balanç.

Segurament no s’entendria i seria mal interpretat. Però sí que puc deixar constància de la meva opinió personal i en relació amb la ciutat de Girona.

Primer de tot pel que fa a les relacions personals i institucionals. Que quedi clar que històricament i amb perspectiva, potser podem parlar d’un dels períodes de millors relacions entre l’Ajuntament de Girona i la Diputació de Girona. No ens hem sabut contrapoders de res i hem jugat elegantment cadascú el seu paper. Quantes vegades no hem fet enveja o s’ha considerat excepcional la bona harmonia i la cordialitat personal entre el President de la Diputació i l’Alcaldia de Girona? Quantes vegades no ha sorprès a Barcelona la correcta interpretació, no sectària, no partidista, de les discrepàncies polítiques? Quantes vegades no hem ajudat a considerar normal allò que no ho és a tot arreu i hauria de ser-ho: que les institucions estan al servei dels ciutadans i que la política institucional ben feta és la millor garantia del bon funcionament d’una societat democràtica?

Tu saps que no sempre hem pensat igual i que hi ha hagut qüestions en què, malgrat una certa sintonia personal, hi havia dificultats polítiques serioses per tirar endavant. Saps fins i tot que m’he mirat de reüll les tensions, esporàdiques i suaus finalment, amb els diputats socialistes. Tan bé com saps que t’he fet ironies sobre les discrepàncies polítiques d’algun diputat convergent amb tu.

Però finalment les posicions polítiques, les discrepàncies, les tensions, o fins i tot les bromes, com la d’aquella xicota que et vam inventar entre en Miquel Solans i jo, es dissipen al costat de qüestions molt més bàsiques.

Des de la Diputació s’han sabut entendre i s’han volgut impulsar de forma conjunta projectes d’envergadura que ajuden a fer país i a fer ciutat. Amb la Generalitat també heu renunciat al vostre paper generosament per tal que posant-hi la Diputació els diners, el Govern hi posés la direcció política i la rendibilització social i política.

Amb l’Ajuntament hem mantingut una disposició mútua constant a no regatejar esforços per projectes raonables: la Universitat o la Institució Firal, per posar només dos exemples.

Ho explico perquè això no passa sempre i perquè hi ha gent que té altres maneres d’entendre la política. Ho dic perquè hi ha gent que no ho ha acabat de trobar prou bé i no ha entès la col·laboració entre dues institucions de signe polític diferent. Ho dic per evitar que els que vinguin al darrere tinguin la temptació de la utilització partidista de les institucions.

Ho dic perquè per a l’Ajuntament de Girona, amb majoria socialista, el President de la Diputació, Salvador Carrera, ha estat el millor president convergent possible.

Espero que des de Madrid ens tinguis algun record i confio que els qui vinguin al darrere sàpiguen entendre i practicar, siguin qui siguin, allò que tant tu com jo n’hem dit la sana i oberta col·laboració institucional. Amb tota la conya i la ironia del món, però amb el màxim respecte allà on hi ha realment els projectes que valen la pena.

Ben cordialment.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona. CCG Edicions, 2005. pàg. 95-97)