LA INSUPORTABLE BELLESA DE GIRONA

Pròleg a  Narcís Comadira. 20 anys de pintura. Catàleg de l’exposició.  Girona, Ajuntament, 1987

Benvolgut Titín:

He repassat papers per fer-te un pròleg i no me n’he sortit. Però he retrobat als teus “Papers privats” l’excusa epistolar que no sabré imitar, però que em servirà per dir-te com m’agradaria que aquesta exposició servís per a moltes coses.

Abans, però, de donar el toc utilitari a aquestes ratlles em sembla que convé de deixar clar que essent com ets fill de Girona et coneixes intensament la ciutat, la gent amb les seves virtuts i els seu defectes, i ens coneixem també tu i jo d’una manera ben especial, però ben gironina. Sense anar ben bé pels mateixos camins em sembla que tenim prou referències comunes, prou punts de contacte, per saber per quines coordenades ens movem. I avui, havent de parlar de tu, em sembla que puc donar alguna pista a qui ens llegeixi i explicar-te què em suggereix la teva trajectòria. Una trajectòria marcada, tal com a mi em sembla, per la proximitat inevitable, intensa, de Girona al teu treball i un cert distanciament voluntari que t’ha permès alhora estimar o odiar apassionadament la teva ciutat, i anar perfeccionant la teva reflexió personal, tant del punt de vista artístic com de l’òptica poètica. El distanciament, en tot cas, no ha estat pas per defugir els compromisos que des de Girona se’t podien demanar: ja fos, primer, un dia, per reflexionar des de Presència sobre la gestió democràtica de la ciutat; com en un altre moment, per maldar per recuperar Rafael Masó o Fidel Aguilar i enfocar rigorosament, amb en Joan Tarrés, la recuperació de la Casa de la Punxa.

Però mentre anaves fent passeres de Girona a Barcelona, la vida ha anat teixint una teranyina de records que no puc estar-me d’evocar en aquests moments. Aquelles pintures al “Cau” d’un noi que es diu Comadira i que no sé si encara hi són. Els ocells que van anunciar el casament d’en “Mia” Pla. Aquell dia, a un  novíssim despatx de Sant Daniel que vas trobar “amanerat”, quan jo sortia confessant-me cada dia més agnòstic i tu entraves a anunciar que començaves a no veure clar de fer de monjo. Unes quantes tertúlies al pis de Santa Amèlia (quin trànsit, valga’m Déu), o uns quants caps de setmana al flat de Hampstead amb un jardí ple d’esquirols. Amics comuns, l’estudi del carrer Nou, una escapada tímida al “Jamboree” i un passeig fins a Colón, alguna conferència a la Residència Sant Anton i un sopar d’un Nadal força recent, parlant de tot i força menys de l’article a Serra d’Or que tu i jo havíem comentat i que els altres contertulis no van gosar treure a relluir. I ja saps, dit sigui entre parèntesi, que la meva única discrepància amb aquell teu article no es referia pas al to crític i personal que hi empraves, ben legítim i d’altra banda saludable, sinó al fet que segurament aquest era un article només possible a Girona, molt més que a cap altra ciutat de Catalunya, llevat de Barcelona.

Retrec ara aquest reguitzell de records no pas d’una manera gratuïta sinó per deixar clar que ni jo puc acostar-me al teu treball de forma neutra ni tu no pots sostreure’t als lligams fortíssims que has anat teixint amb Girona i sobretot perquè, passats els anys i mirant aquesta exposició deu ser més veritat encara aquell “fracàs d’un teorema absurd”:

                        “que el quadrat de la suma dels records

                        no pot omplir ni una meitat de la vida”

suggerit el 1976, atrapat inevitablement per la teva Ciutat d’infantesa.

Aquest vell teorema i tots els altres escrits d’aquest catàleg m’estalvien de parlar tant de l’exposició com del teu art. No en sabria prou. I en canvi voldria parlar desordenadament del paper que voldríem veure exercir per la ciutat de Girona en la vida cultural de Catalunya, i de la relació dels intel·lectuals catalans amb la nostra ciutat. Perquè segurament un motiu central de reflexió seria mirar de saber si tu vivint a Girona i fent de professor d’Història de l’Art o d’Estètica a l’Estudi General hauries arribat a tenir a Barcelona el reconeixement que ara has assolit.

Personalment, fins ara, en dubto molt i penso que la incomunicació freqüent entre la malla de ciutats que és Catalunya és un problema seriós que des de fora de Barcelona hauríem de mirar de resoldre si fóssim capaços de promoure un ritme i un to en la nostra activitat cultural que trenqués tantes inèrcies i permetés que se’ns deixi de considerar un recurs fàcil gironí/empordanès de cap de setmana. Girona aspira a ser no un mite llunyà, ni un petit racó de món, sinó una fita necessària i útil per tot allò que hauríem de saber fer i ens singularitzi de totes les altres ciutats. Per aquests motius és bo i positiu que aquesta antològica, coincidint amb la teva plenitud creixent, comenci per Girona. Ho serà sobretot si Barcelona, la caixa de ressonància indispensable de la major part de les manifestacions culturals de Catalunya, se’n vol assabentar. I no parlo des d’un complex provincià sinó des del convenciment que a casa no t’hi porten mai res i que si Girona vol un plat a taula en la vida cívica, cultura i política de Catalunya se l’ha de guanyar.

I malgrat aquest risc, calculat això sí, amb aquesta exposició Girona aposta definitivament per la teva patent de ciutadania i tu ho fas, ho has volgut fer, per la teva ciutat. Però sense cap to de reconversió moral, cal que una i altre ho feu més, fins arribar a aconseguir que la distància que separa el carrer Nou o el Pont de Pedra del nou despatx del cor de Barcelona a Pelai/Rambles s’escurci definitivament amb un bitllet constant d’anada i tornada. Per tal que arribi un dia que, es digui com es digui, parli, canti, escrigui o pinti, visqui o treballi al Putxet o a Pelai, al carrer Nou o a la pujada dels Alemanys, Barcelona reconegui sense esforç ni recança el paper dels gironins d’ací i d’allà. I per tal que tot allò que tu has hagut de fer a cavall de Girona i Barcelona ho puguin fer, si tenen condicions, molts d’altres des de Girona mateix.

Aquesta és la nostra proposta de futur i el nostre compromís de treballar per universalitzar prou Girona com perquè un dia això sigui possible. Per això en aquest retrobament més institucional amb Girona m’agradaria de pensar que estem d’acord que no s’ha acomplert aquell teu vell presagi de l’enquesta de 1969 als teus “Papers Privats” quan confessaves:

“He nascut a Girona el 22 de gener de 1942. Suposo que tant el lloc del naixement com la data m’han condicionat. Recordo el primer panet de Viena i quan van tallar els til·lers de la Rambla en nom del progrés. Vull afegir que Girona ha estat, fins fa molt poc, una ciutat bellíssima, i que crec que d’ací a molt poc serà absolutament insuportable”.

Tot mirant la teva exposició, el desmentit més rotund del teorema, i pensant en tu des de Girona, sense el més petit ració de xovinisme provincià, t’asseguro que des d’una vessant pragmàtica, d’una poètica molt particular –la meva feina d’ara- m’agradaria de pensar i coincidir amb tu que els temps pitjors del declivi insuportable ja s’han acabat.

Voldria repassar tots els errors, disseccionar de forma minuciosa tots els corcs que encara ens frenen, garantir unes condicions més positives per fer tornar, o venir de tant en tant, els teus amics i els meus. Voldria, en fi, arribar a creure amb tu que hem començat a refer-ho quasi tot i que amb la col·laboració de tots arribarem a recuperar les parts perdudes de la bellesa d’una ciutat bellíssima, tant teva com meva, i de tots: GIRONA.

Encara que tot plegat m’ha quedat d’un to una mica cursi, voldria que entenguessis que ens alegra aquest repàs intens a tota la teva vida de pintor i que ens agrada que no ens hagis perdut mai de vista.

Una abraçada.

 (Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 99-102)